JARDÍ

Una prova més de la meva bulímia vital és l'estat en que em pos per aconseguir que el meu petit jardí es transformi, exhuberant, en una delícia. Una prova més de la meva poca paciència i constància en la vida és l'estat en que em pos aquests dies: voldria que el petit bocí de terra aixuta i contaminada de ciment brotàs en verd al tocar del meu desig. Com que no és possible treball incansable i sembro i sembro i encara no és suficient. Avui he sembrat heura. No sé si m'empenediré, però necessit verdor.

El racó devora la llimonera comença ha semblar un jardí: tres rosers, "dineritos", cintes, un gessamí, dues enredaderes de flors vermelles amb el cinematogràfic nom d'Scarlett, que he sembrat de llavor i que ja tenen un pam de alçada, una palmereta, una passionària, llevamans, fulles mallorquines...Ahir al capvespre Mirall d'Huysvers i jo vam estar sota la llimonera. Es sentien els ocells cantar, les campanades de l'església, les nostres veus, incansables, volent arreglar el món. "Tinc una manera poc amorosa de viure"- li vaig dir. No sé si me va entendre. El que volia dir-li és que em dol no ser capaç, quasi mai, de gaudir l'instant precís, de valorar el que tinc, de viure sense bulímies que em fan devorar i vomitar després, que m'instal·len dins el buit. Tal volta quan broti el meu jardí, brotarà també la meva saviesa.