lunes, 23 de noviembre de 2009

ESTATS D'INSUFICIÈNCIA

Avui les paraules no són meves. Em rendeixo, fascinada, davant l'article publicat pel columnista Enrique Lázaro al diari mallorquí Última Hora, divendres passat. L'Enrique Lázaro sempre sublime, a qui mai voldria conéixer per no sentir-me decebuda, després de més de 15 anys de fidel lectura. En faig la traducció, com puc:
"Quan jo era perit agrònom em vaig especialitzar en estats carencials, rama de la fitopatologia que enlloc d'estudiar allò que li sobra a una planta per estar a gust (agents agressius, paràsits, fongs, malalties), s'ocupa exclusivament d'allò que li manca, que sol ser molt. Fins i tot, en allò referent als mals que afligeixen a les criatures vives, sempre hi ha més derivats d'allò que manca que a conseqüència d'allò que sobra, o lo que és igual: a la llarga, una carència causa més coses destroçades que una agressió i és més fàcil defendre's d'un atac que d'una absència. Per altra banda, res millor que les plantes per iniciar-se en l'estudi dels estats carencials perquè a diferència de la gent, que exhibeix les seves ferides però amaga les seves carències, els vegetals són en això més explícits que un manual d'autoajuda i basta mirar-li les fulles a una prunera per saber si li manca potasi o nitrògen o ferro o el que sigui. Si alò que li manca és aigua, ja ho manifesta a gran distància sense cap vergonya perquè la set és la set i per això tots som eloqüents. Podria passar que a aquesta prunera li mancàs de tot, nitrògen, potasi, ferro, aigua, expectatives de futur...i ademés les fulles de les branques baixes estessin mossegades per una cabra. Però jo de la cabra no m'ocupava perquè allò meu són els estats carencials, també anomenats estats d'insuficiència, amb els que vaig arribar a ser gran especialista. Però no em va semblar suficient. Naturalment, quan ho saps tot respecte de la insuficiència, t'entren moltes ganes de fer-te escriptor i quan descobreixes que això tampoc és suficient (d'aquí que no hagi pruneres escriptores) ja has arruinat la teva vida. És el que em va passar. I com un especialista en estats carencial, per deformació professional, té tendència a veure carències per tot arreu, aviat vaig accedir a un grau de mestria en el que no sols detectes la manca de nitrògen en una lletuga, sinó la manca de nitrògen en el nitrògen i la insuficiència de potasi en el potasi. Es el moment en el que ja es pot començar a escriure bé, si no fos perquè escriure bé és completament insuficient. Així que ho vaig deixar i em vaig fer periodista, tal volta el primer fitopatòleg periodista i hora és ja de dir que, francament, em sembla poc. Potser em manqui ferro o aigua o què sé jo. A vegades, mentre rego els cossiols, pens que mai hauria d'haver abandonat aquell cultiu de pruneres. Els vegetals duen les seves carencies amb dignitat i els hi manqui el que els hi manqui (a vegades els hi manca terra o espai) mai es posen com nosaltres. La gent, en canvi, sempre s'està queixant. Amb raó. Ens manquen coses que ni tan sols existeixen. I ara què faig? Disculpin aquestes cavil·lacions de nula actualitat, però és que jo sols volia ser perit agrònom".
Sublim.

2 comentarios:

Maria dijo...

Tens raó molt bo.

Carme dijo...

Està molt bé!
Mai no estem contents!
Ens manquen coses que ni tan sols existeixen... realment és sublim.