viernes, 20 de noviembre de 2009

ESPERANÇA O EXPERIÈNCIA

Emilie tenia flors per dintre, flors de paper xarol, brillants i renoueres, que creixien a velocitat supersònica i, per tant, també ràpidament es mustiaven i morien. Tenia vegetació trepadora, que aviat s'enganxava de les parets i adornava les coses. Però, n'havia de tenir sempre cura, retallar els nous brots, redirigir-la cap a on ella volia. Era cansat. Recordava un matí, que havia despert tota cuberta de vegetació perquè tenia febre hi havia dormit 30 dies amb les seves nits. Ni bevia ni menjava; sols dormia i somniava i, mentrestant, la selva del seu interior la tapava. Curiosament, però, no hi niaven aus ni els animalons hi volien fer la casa.

Un dia, s'adonà que tota aquella flora impossible li brotava de les ferides i decidí trobar el costurer que li havia de cosir els traus de la pell. En això estava, Emilie, mentre al seu pas es desmaiaven il·lusions i es trencaven alguns òrgans. Però jo entenc el seu camí, encara que em dolguin les seves passes. Estava cansada de flors i violes. Necessitava tocar carn, omplir les mans de quelcom sòlid que no es mustiàs a velocitat de vertigen, que no l'ofegàs al primer descuit. O això crec...

Emilie tenia esperança i poca experiència. Com tots en algun moment de les nostres vides.

2 comentarios:

pH dijo...

Em sembla que és una metàfora prou entenedora....

Xicarandana dijo...

Esper que no sigui massa tard per a ella i que les ferides encara es puguin tancar.