IMPERFECTES PERFECTES

Tots som imperfectes i, en canvi, podem resultar perfectes per a algú en diversos moments de la vida. No ho hauriem d'oblidar mai.

SET DIES AMB ROMÁN

Tinc el costum –crec que ja ho escrit altres vegades- de doblegar les pàgines del llibre que m’interessen quan llegeixo per poder trobar fàcilment els paràgrafs en posteriors lectures. Sovint, quan fa temps que he llegit un llibre, l’observo des del cantó dret i comprovo així la quantitat de pàgines marcades que té i, en conseqüència, el grau de plaer o aprenentatge que em produí en el seu moment. Avui he acabat “Stradivarius Rex”, de Roman Piña i puc dir que són nombroses les pàgines doblegades i nombroses les reflexions a fer. De Piña sempre s’ha destacat l’humor i la desvergonya, entre altres polèmics adjectius. Certament és el que trobam en molts dels capítols d’aquesta obra, un humor estil Monty Pyton, absurd la majoria de vegades, enbogidor, sorprenent i atrevit. Ho trobam, de fet, en l’esquelet de la pròpia història quan dóna el protagonisme a un home ignorant, un mecànic que abandona la seva vida tradicional i alienada per aconseguir un somni absurd: no només fer-se escriptor quan no té cultura ni imaginació, sinó guanyar amb la seva primera novel·la el premi Planeta i el Nobel més endavant. No em digueu que aquest argument no us fa riure? Però Roman Piña no és només això, aquest és el gran detall: sota aquesta primera aproximació lúdica i humorística, roman el vertader esquelet de la història: parla magistralment de la mort, dels somnis dels homes, del sexe i l’amor, de la bogeria, de la buidor i sobre tot d’una de les creences més profundes de l’espiritualitat humana i/o de la seva imaginació (pels descreguts): la possibilitat de viure moltes vides, sentir i experimentar dins la pell dels altres totes les emocions i vivències, totes les cares de la realitat. Sols que, volent trascendir la trascendència, Piña ho presenta dins una mateixa vida. No necessita reencarnacions ni evolucions místiques, cada 24 hores el protagonista és un altre. “He sido de todo. Anónimo y famoso. Importante. Anodino. Feo y guapo. Ni fu ni fa. Un cero a la izquierda. Un cero a la derecha. Pobre de solemnidad. Millonario…” El catàleg de situacions, de pells, d’aprenentatges, de reflexions és riquíssim. Quan més profunda és la reflexió, però, més aviat farà la cabriola humorística que, com un estirament necessari, ens tornarà a fer córrer la sang i l’humor per les venes. I quan més absurda sigui l’escena més aviat tornarà a enfonsar-se en els paranys d’allò profund, per recordar-nos la doble cara de la vida. Reconec que aquestes arrítmies m’han desagradat a voltes, que a vegades el protagonista no m’ha semblant gens conseqüent, com si l’autor hagués apedaçat idees o narracions diferents per poder acabar el llibre –és una sensació no sé si certa, però de la que sovint jo mateixa m’he queixat quan he escrit i potser per això l’identifico-, que d’altres m’ha mancat més descripció lírica i manco idees, però l’originalitat de cada pàgina i certes reflexions molt sentides –la digressió sobre la mort i, en conseqüència, sobre la vida, em sembla extraordinària- han fet que, en conjunt, pensi que és una obra més que recomanable.
Altres han fet crítiques més interessants, segur, hauran trobat referents literaris i hauran aprofundit en anàlisis més exhaustives, però jo sé que a en Román també li haurà agradat aquestes paraules meves, que són paraules sentides i sencilles perquè en el fons –i això no pensava pensar-ho mai- Román es diu així per acursar el seu vertader nom: Romàntic.
Si us interessa el trobareu a www.editorialsloper.es

ODIO LES MENTIDES

Odio les mentides. I no em fio de les persones que regalen llibres que algú altre els hi va regalar un dia.

CINC DIES AMB ROMAN

Estic llegint "Stradivarius Rex", de Roman Piña i el llibre m'ha devorat la voluntat, talment fos un dinosauri: no volia escriure res fins haver-lo acabat i pait, i per això encara han de passar uns dies, però ara necessit dir-ne alguna cosa. Com aquest experiment trobat a la xarxa, cada una de les peces organitzen l'obra suprema, que és el fons d'una història que, a pesar de tots haver-la somniat alguna vegada, resulta tremendament original. És una història que parla de centenars de pells, que toca centenars de notes i que presenta mites i desmitificacions com a parts conformadores d'una mateixa partitura. És àgil, és reflexiva, és viva i en creixement, és un petit regal, amb presència -com un vell violí- i amb urgència i melangia, segons el ritme -com la seva música-. Aviat en direm més...

RARA

Supòs que no som massa femenina: no sé quin color exacte és el marró glacé, ni què és un culotte semitransparent de Gucci. No sé quin pintallavis he de posar-me si vull tenir uns llavis que brillin diferent irradiant llum pròpia amb micropartícules de color, no sé si hauria de posar alguna cosa al meu cos, la meva boca, el meu cutis, els meus pòmuls, el meu front, les meves mans, les pipelles, les cames i l’escot si vull tenir un poc de glamour. No sé com funcionen els retardants del pèl ni m’importa. No sé diferenciar una bossa de Tous d'una altra d'imitació. No sé ballar funky. De fet, no sé ballar res. No m'interessa el Barça ni el futbol en general, i no vaig a festivals de música alternativa. Mai se m'ocorriria emprar paraules en anglès per expressar-me normalment, ni posar-me sabates de taló com les que du la princesa. No som gens femenina, pareix...

FIRA DE LA SABATA DE LLOSETA

A Lloseta, coneguda anys enrere pel seu treball de la pell, ja sols resten tres empreses sabateres.

És una llàstima veure com aquests oficis antics es perden, deixen d'aprender-se, agonitzen entre les mans ja artrítiques d'uns pocs.

Crec que tornar "fer" és necessari. Fer coses amb les mans. Crear-les des de la matèria primera, sentir el costós procés, regalar temps a les coses.

L'EXERCICI DE LES LLENTIES

Dissabte passat vaig col·locar aquestes llenties dins el recipient blau. Set dies després aquest és el resultat. És el millor exercici que conec quan ens trobam estancats i sols. La vida creix. Sempre. D'una manera o altra. Fins i tot d'allò més sec i erm. També l'amor. Vull seguir pensant que així és, que cada una de les decepcions patides serà com cada una d'aquestes llenties: treurà verd, treurà vida. Ràpidament. Potser només en set dies.

BESADES

Les de la meva tia Encarna, sonores, sinceres, que me dotaven d’una “hermosura” mai assumida.
Les de la meva padrina Magdalena, seques, al front, correctives.
Les de la meva mare, sempre insuficients, increíbles quan existien.
Les de la mare de la meva amiga Maribel, hippies, avançades al seu temps, sorprenents.
Les de la meva amiga Eva, franques, llargues, musicals, enyorades.
Les del novio de dos dies, humides, maldestres, amb gust a cirera.
Les del novio de tres mesos, càlides, profundes, suaus, vitals.
Les dels meus fillols, ràpides, vives, tendres, com flors efímeres a punt de desflorar.
Les de l’aventurera sargantana, prohibides, a corre-cuita, esborrades.
Les de la cabra, alcohòliques, robades, de Judes.
Les del drac, en l’orella, escultóriques i atmosfèriques.
Les dels amics diversos, formals, bisàgriques, a vegades sense sentit, d’altres essencials.
Les del mag i el poeta, somniades, apassionades, màgigues, elèctriques, impossibles.
Les teves, a carretades, anhelants i anhelades.

CERT SÍNDROME D'ESTOCOLM

Va haver uns mesos en que pensava que sofria Síndrome d'Estocolm, però això només era una evident metàfora que feia servir per justificar certs pensaments amorosos. Ara, però, veig que certament en pateixo un i està relacionat amb la meva cassolana existència. Em resulta difícil desfer-me'n de la seducció de la meva llar, del seu bressol tranquil, poblat d'oronelles. Em costa bescanviar els olors quotidians de les flors del jardí, el cuinat i el cafè pels locals plens de fum i suors. A casa em trobo tranquila, no hi ha decepcions. M'acompanya la xarxa, el telèfon, les cares d'humitat que han sortit a la paret de l'estudi, l'espera i els records. Per què transpassar la porta cercant falses companyies que duren el que dura la depilació d'un angonal, el vessament d'un problema, l'egoisme d'una necessitat, el temps d'un cafè amb llet, tantes paraules buides sense fets? Ja tinc el meu far, i navegar, a voltes, em resulta ben cansat.

FRACÀS DEL FRACÀS

Pels que s'alimenten dels fracassos, no fracassar també és un fracàs. Sembla que esperin sempre la frase, el gest, el silenci que tràgicament conduirà la història cap a l'enderrocament final. S'alimenten d'aquest enderrocament. Us ho dic per experiència.

El fracàs amorós és el més intens pels que s'alimenten dels fracassos. Fan voltes entre les lletres, pels vagons del tren, per les personalitats disfressades, pels somnis eròtics, pels silencis i obvien així la cua en el súper, l'olor de peus, la visita a la família, la vida quotidiana i fracassada. Us ho dic per experiència.

Però arriba un dia que l'únic que es desitja és la companyia certa i palpable del present. I aquesta és la victòria.

IDIOTA

Hi ha estats anímics, hi ha situacions vitals, hi ha ensopecs ciclics davant als quals només es pot dir això...I després ballar i, si és possible, riure!

EL DESIG

Emulant al Gatot us diré que...

Un dia vaig conéixer un home miop i musical que em dedicava cançons i somriures i que m'encenia el desig...perquè em veia.

Un vespre vaig conéixer un esdrúixol pallasso que em feia riure, m'engatava, em pulia i m'encenia el desig...perquè em cercava.

Un altre vespre vaig conéixer un nin que em pensava portuguesa, em regalava mirades sense fons i que m'encenia el desig...perquè em necessitava.

Un dia vaig conéixer un escriptor descregut de l'amor que em regalava favors i pensaments originals i que m'encenia el desig...perquè m'inventava.

Un horabaixa vaig conéixer un mag que em doblegava l'ànima, me l'encetava i que m'encenia el desig...perquè em construia.

I finalment un dia vaig conéixer un home senzill que em veia, em cercava, em necessitava, m'inventava, em construia i m'encenia el desig...perquè m'estimava.

MALES HERBES I L'ESPAI

M'he passat el matí llevant males herbes i reestructurant l'espai del meu petit jardí. N'he trobades que, camuflades entre les margalides, semblaven bones. Estaven tan aferrades que es feia difícil diferenciar-les, però amb cura i paciència i qualque rebassada ferma, ho he aconseguit. He trobat, durant la feina, insectes atemorits, fulles seques, sargantanes, llimones podrides, caragols adormits, cucs de terra, papallones i qualque lletra acubada entre els rosers. També han sorgit, miraculosament, reflexions i projectes i quan he canviat de lloc tots els cossiols se m'ha enganxat al ventre el somni d'avui vespre, eròtic i despentinat. El componia un desig quasi arquitectònic, talment les meves passes reordenant els colors i les formes. Un desig fort, enyorat, salvatge que anava minvant a mesura que m'adonava que no m'estimaves. Sols volies el meu cos, quines coses, fer-me forat. M'ha sorprès recordar-ho llavors, mentre regava els geranis. M'ha sorprès, sobretot, somniar-te així després d'un any de no veure't, després de saber amb certesa que el meu cor és d'un altre. Potser això d'arrebassar males herbes és necessari per a tot arreu.

RIU BABEL

Tot i a certes notícies tristes, tot i a certes desilusions i decepcions, tot i al meu tarannà nostàlgic, veig les coses de colors intensos. Estic tranquila. Em sento forta i orgullosa de mi mateixa. El dolor em serena, ni m'enfonsa ni m'eleva. Contemplo, feliç, que ja no necessito aus i que miro de front les coses, com abans dels 8 anys. El riu Babel m'emporta tranquilament. Estic segura que desembocarà en un lloc que m'agradarà.

UN MÓN NOU

L'ALLARGADA OMBRA

A Peter Pan l'ombra li fugia. Se l'havia de cosir als peus per no perdre-la. Però Peter Pan no era una persona, era sols un personatge imaginat i simbolitzat. A vegades penso que precisament i, al contrari, el vertader problema dels essers humans és que mantenem sempre la mateixa ombra ben aferrada al nostre caminar. De res serveixen els anys passats, els llibres llegits, les paraules escrites, les vivències patides i gaudides, els propòsits o les fuites. Tenim una ombra quan neixem, una de concreta, més encargolada o manco, més amorosa o manco, i no deixar-nos esclavitzar per ella i ser capaç de fer-la créixer també al compàs del nostre cos de carn, al compàs de la nostra ànima i del nostre pensament, és una feina molt molt dura.

Avui tinc un dia molt trist. Llegia un article sobre la "veritat" de l'enderrocament de les torres bessones de Nova York i només veia maldat i horror. Rellegia el teu correu electrònic i només veia egoisme i una allargada i dolorosa ombra del que vas ser. Sento molt veure't a aquest punt. El meu consol és que jo ja no estic en el punt on em vas fer mal el primer cop, anys enrere. Però no per això faré cap passa. Parles sempre d'acció i moviment. Idò mou-te per no perdre'm. Si no, bon viatge, et duré dins el cor sempre com a tants d'altres...

DETALLS

Algú ha pintat una imatge semblant a aquesta a la columna d'un dels ponts que creuen l'autovia que enllaça ciutat amb el meu poble. No he pogut evitar pensar en Can Bum i els seus tres membres que tan fàcilment s'enlairen, que tan fàcilment exploten. Tampoc he pogut evitar pensar qui i per què ha fet aquest dibuix. No és un graffiti, conec bé la seva essència; és un dibuix amb guixos de colors i sé que és un exercici concret.

També he vist una carta de baralla, crec que un rei o una reina, aferrat al sòtil de les columnes de l'estació de tren de Festival Park, a 4 metres bons d'alçada. Imagín que s'ha penjat amb un pal i un xiclet perquè cap escala arriba tan amunt i m'invento històries de per què.

Dins el túnel que connecta Marratxí amb el Centre Comercial Alcampo apareix i desapareix un escrit d'amor cap a una tal Joana. Cada cop que l'esborren torna a aparéixer, etern.

Vaig conéixer, fa anys, a un "escriptor de graffitis", n'Ovas, que es dedicava a tatuar la ciutat amb les seves 4 lletres insultants i valentes. Durant una bona temporada i intentant superar el meu despist habitual, el cercava per tot arreu i el trobava als llocs més insospitats. Em sorprenia, sense judicis positius o negatius, la seva capacitat de mostrar-se, de fer-se un lloc únic i críptic per a ell sol dins la grisor de la col·lectivitat.

Avui em venia de gust parlar d'aquestes petites mostres que trobo. No sé si són exercicis casuals o missatges concrets. Celebro, però, la llibertat que desprenen.

A LA BARANA DELS TEUS DITS

Hi ha dies que encalço trèvols
amb el meu gambaner de mots.
Tu em serenes i em dius fluixet
"amb mi tens un racó dalt del món".
Sento el teu alè a cau de cor, llavors,
i un vertígen de trapezista s'enfila pels peus.
No em mollis, et demano dolçet,
deixa'm entrar dins l'univers
que portes penjat de l'esquena,
deixa'm sentir que t'estim
que la música ens engronsa,
que els estels s'han recolzat
a la barana dels teus dits.

PERÒ ET TROB A FALTAR

Però, certament, totes les felicitats petites serien tan gegants com aquest pi si tu et trobassis ara al meu costat.

PLANÍCIA

Excursió a Planícia, la finca pública de Banyalbufar, que ha comprat el Govern Balear. Felicitats petites d'avui doncs: despertar abans que la majoria dels veïnats i poder olorar el poble abans que el diumenge de visitants que van al Mercat d'Encants l'ompli d'activitat; no haver de conduir per les sinuoses corbes de la carretera cap a Estellencs i poder gaudir del paisatge, descobrir indrets nous mai vists abans, rebre l'aire fred de la mar després d'una pujada extrema i ofegant, tenir una conversa alegra mentre fas el camí, perdre's i retrobar la ruta sense nervis, deixar que el cor desacceleri el seu ritme recolzada en una olivera, beure aigua fresca quan la boca es seca, fer moltes fotografies, beure una cervesa gelada al final del trajecte després de tot un matí de passes, paraules i imatges, asseguts sobre la mar blava. Obviament et trobava a faltar, però l'objectiu és oblidar les mancances i gaudir de la vida.

FELICITATS PETITES

Avui m'he desvetllat, no gaire perquè sempre he tingut bon dormir, però saber que l'únic dia de la setmana que puc dormir més enllà de les 6:00h és avui, no ha estat raó suficient per a que el meu cos hagi quedat enganxat dins els paranys del somni més enllà de les 7:00h. M'he despert amb una única idea: llegir-me totes les "Felicitats Petites" de Jesús M. Tibau http://jmtibau.blogspot.com/search/label/felicitats%20petites

Així que, sense dutxar-me, sense berenar, després de guaitar per la finestra, això sí, i veure les oronelles volar baixet entre les cases -diuen que demà plourà- i contemplar el meu salvatge i descuidat jardinet, m'he posat amb aquesta petita felicitat. Volia ara escriure les meves petites felicitats -sobretot perquè som donada a escriure infelicitats- i n'he trobades tantes que jo mateixa m'he sorprés: despertar a trenc d'auba i comprovar que encara es pot dormir unes horetes més, despertar i tornar enganxar el mateix somni volgut, sentir el cos del meu amor dormint a la vora enganxats de costat com a grells de taronja, despertar amb el so dels ocells, sentir les campanades de l'església recordant que hi som, ensumar l'aroma del cafè amb llet calentet, fer la primera mossegada al pa calent i cruixent del berenar, escriure i que les paraules rodolin fàcilment, besar, somriure, que et besin, que et somriguin...tantes, crec que deixaré aquest escrit per continuar més envant. Bon dia, petites felicitats.

UN PETIT DOLOR

Un petit dolor...les petjades que se'n van. Canviam i anam deixant bocins pel camí. I això fa mal. Però almanco caminam.

CALOR AFRICANA

Després d'una tardor, un hivern i una primavera alemanya, sembla que arriba un estiu africà. L'aire comença a ser gelatinós, sòlid com un plat de puré de carabassa cuinat amb poca aigua. Les llimones, massa madures, cauen de l'arbre i s'escampen sobre el pedrolí fent floridura. Hi ha massa fulles seques per tot arreu i les poncelles desfullades dels seus pètals pansits semblen carcasses d'una altra dècada, o insectes tropicals sols habitants de rares enciclopèdies. L'ombra dels cactus, punyent i asfàltica, regna sobre el jardí. Tanta sort que sempre hi ha plantes que desafien amb el seu verd brillant la desolació de la calor africana. Mentres, jo insisteixo en abeurar la terra i alimentar, de pas, el meu univers màgic amb la lectura, de nou, de "Cien años de soledad". No he anat a pilates, no he endreçat l'armari, no he fet la migdiada, no m'he rentat els cabells, no he repintat de groc el sol persa del jardí, decolorit després de tanta pluja, no he posat la rentadora. Només m'he deixat dur per la calor aferradissa. Tanco els ulls. Sento les campanades de l'església. Sento els ocells cantar. Sento una màquina treballar sobre el ferro o l'acer. Sento cotxes posar en marxa el seu motor i partir. Sento nins que criden i juguen al jardí de la piscina. Intento fixar-me en el que faig, en el que hi ha, no en el que hauria d'haver fet. A veure si la calor africana em ferra a la terra i al present, em treu del buit.

STAND BY

No tinc paraules meves. Estic en stand by. Que parlin els altres, que parlin...

SOBRE LES VIES DEL TREN

Avui matí, sobre les mateixes vies del tren que em condueix del poble a ciutat, un home ha mort. Diuen que era un home major que caminava sobre les vies sense por. Això ho diuen els poetes. Els altres pensen que caminava sense consciència. No hauria d'haver cap diferència entre la seva mort i la de Bennedetti. Però n'hi ha. Tampoc la mort fuig de les diferències que cream els vius. Sempre em colpa que un instant fugaç pugui determinar tant una realitat.

4000

Ens separen 4000 quilòmetres, 621 anys, 19.239.178 persones per metre quadrat, 2 graus de temperatura, 2 hores i mitja de sol, una llengua, un extens vel negre que ofega la llibertat, un adéu a Benedetti que no has pronunciat.

Però la teva veu llunyana, a l'altra banda del telèfon, m'ha acariciat ben igual que si no hagués cap abisme entre els dos, com a vegades t'he trobat, fusionat en mi, fill i creador, fet te calent sobre els meus llavis. T'enyor.

TARONJA

De límits personals, de mentides, de victimismes, d'astrologia. I colors. I el so dels ocells, i del vent i de les fulles agitades pel vent. I la sensació del vent sobre la cara, i els cabells ballant i el sol encalentint la pell. I l'olor de pi i de fusta i de fulles seques i de mar. I a la fi he trobat dins la xarxa aquesta cançó tantes vegades sentida anys enrere, com una pregària. Duc el color taronja dins els ulls i les mans.

SOLA

Gairebé fa un any vaig escriure aquestes lletres:

Ara que no hi ets sento intensament el teu costat del llit. Batega amb els roncs emigrats que ja no sonen, despullat de la punta dels teus dits. Dormo millor, no t'ho nego; però respiro pitjor, desperto malament,visc ausent.

Em vas jurar que no em tornaries deixar sola...

MÉS

A vegades les imatges són millor que les paraules...

MAPPLETHORPE

A la fi he pogut veure Mapplethorpe en directe i he intentat fer-ho amb ulls vergos. Tenia un record lleuger de quan vaig estudiar-lo, anys enrere, el record de la transgressió i les arquitectures nues. El Mapplethorpe que he vist avui era tot blanc i negre. Homes despullats amb els seus membres erectes. Dones despullades orgànicament esculturals. Rostres retratats dins una expressió. Flors que semblaven dibuixades. Postures sexuals, tan dels cossos com de les plantes.

Als anys 80 va fer que la sempre rígida societat americana rebutjàs els seus cossos despullats, la clara temàtica homosexual, la presència ommipresent de l'home de pell negre, el sexe sàdic, els membres sexuals tractats com a flors, les parts del cos més íntimes impúdicament presentades dins tot el seu esplendor, com retrats, el joc de la llum i la foscor.

T'agradi més o manco, et sembli desagradable o no, l'important, efectivament, es que es pugui exposar la seva obra, que es pugui triar lliurament contemplar-la o no.

SABATES

Estic llegint un llibre de Juan José Millás, "No mires debajo de la cama", en el que les sabates tenen vida pròpia i habiten un univers especial, massa semblant a l'humà per no patir més d'un calfred mentre llegeixes. Els parells pateixen si s'han de separar, es senten buits sense un peu que els ocupi i a vegades tenen una experiència més que eròtica quan els hi entra una rata a dins...

M'ha fet pensar en la meva relació amb les sabates. En tinc poques, normalment, i quan una m'agrada no la deix fins que es romp. Som difícil de contentar, però fidel. No m'agrada seguir la moda, de fet les sabates que agraden a la majoria no em solen semblar massa especials. A vegades suporto sabates que em fan moltes ferides, però sempre esper que arribi el dia que s'adabtin a la meva pell (o jo a la seva). No porto mai tacó perquè em falta l'equilibri. I sempre, sempre, les tinc desordenades i a la vista, com els meus desitjos i emocions. Bon paral·lelisme, el de Millás. I vosaltres, quina relació teniu amb les vostres sabates?

SI FOS...

Si fos una rata-pinyada xocaria contra arbres i edificis i no tendria cap mescanisme d'orientació que m'ajudàs a esquivar els obstacles.

Si fos una balena o un dofí, acabaria varada a qualsevol petita platja de sorra blanca, ben enfora de mar endins.

Si fos un salmó no sabria seguir el camí del riu, contracorrent, per fer-ne els ous.

Si fos un elefant no trobaria la senda que em dugués cap al cementiri.

Si fos una oronella no sabria emigrar cap a un país calent.

Si fos un astre no trobaria l'òrbita exacte que em fés gravitar.

Si fos un enamorat no em sabria entregar.

Si fos un xot no em sentiria a gust dins el ramat.

Si fos una persona estaria perduda, cega, paral·lítica, incapaç de trobar el rumb.

CAN BUM

Contingudes dins el reflex dels seus ulls, els d'ell, el que més cerca, el que més llegeix, el que més camina i canvia de posició...elles, les dues contemplatives i estàtiques belleses, vomiten inquietuds i neguits i així els tres, asseguts al sol, en l'atalaia antiga que vigila la mar mallorquina, filen una oració, un projecte, un proverbi, una cursa trunyellada que els apropa cap a la consciència. Això és Can Bum. I, fixau-vos, a pesar del dolor, hi ha un somriure.

VEIG PORIOLS

Veig poriols on no n'hi ha i una rosa com aquesta, envoltada de petites poncelles, em transporta a una metàfora de satèlits i savieses. Veig un 50% manco amb l'ull esquerre i l'altre 50% l'omplo d'imatges que fabrico, miratges a vegades lluminosos; altres, obscurs. Veig, neuròtica, confabulacions i ferides i llavors prefereixo no mirar i el que sorgeix és un seguit de somnis incompresos i inconclosos que no tenen ni cap ni peus. Veig, de nou, i sense ganes, un temari fastigós sobre constitucions espanyoles, estatuts d'autonomia, lleis 30/1992 i lleis de funció pública i a l'altra costat els relats curts d'Àlex Volney, la crònica bèlica del Beirut de Maruja Torres i la pluja menuda de Miquel Àngel Lladó. Se'm va la vista cap a la poesia i la creació i em retén dins la teranyina d'allò fabulós i bell mentre l'aranya de la inestabilitat i la inconcreció s'atraca per devorar-me. He fet una il·lustració naïf amb el 50% de visió que em manca per poder fugir. És un far habitat de poriols i roses, satèlits, trunyelles i savieses. Crec que jo no hi som.

GUIUM EN FLOR

Guium en flor. Gràcies.

ERÒTIC?

Sobre el pòmul, una piga blava, el tatuatge d’un accident quan era nen i un company de classe li tirà un bolígraf blau com si fos una llança i li deixà la marca blava per a sempre. Sobre el pòmul, una libèl·lula de plàstic, imitant a un gran visionari passat, a un geni del somni i el desig. Sobre el pòmul, una pipella escassa, rossa en la punta, aferrada a una pell blanca, la carícia que enceta i conclou la història.
Escriu. És prim, és callat, i escriu. Ella no en sap res més. Sap el que veu: una figura lleugerament encollida, poc coratjosa, una pell blanca, un posat opac, i una piga blava al pòmul esquerre. Sap que escriu perquè ha llegit els seus llibres, tres poemaris i dues novel·les, i perquè sent el tecleig dels seus dits sobre l’ordinador mentre ella neteja la casa . No en sap res més. Ell mai li parla, sols una breu salutació si es topen al passadís durant el matí. Però la mira sovint, la contempla, i quan ho fa, mai desvia la mirada. Manté aquells ulls oliosos, intensament brillants, fixos en els seus fins que ella no pot resistir-se. Una onada de calor l’envaeix el rostre i ha d’allunyar-se d’ell. Té por de si mateixa, de que aquell pla de seducció que ha preparat tan acuradament s’estavelli per culpa d’un impuls, d’un mal moviment. Ha conegut l’existència de l’escriptor de la piga blava gràcies a una jugada del destí, del viatge sobtat que va fer a l’illa dos anys enrera, fugint d’una història fallida d’amor a si mateixa, una jugada que podria relatar-se i comença així: ara que és a Mallorca comprarà una senalla de vímet i es calçarà unes sandàlies de pell girada, que no són típiques d’aquesta illa sinó de la veïnada però que tothom porta, segons va llegir a la guia de viatges. Dinarà sopes mallorquines i ensaïmada i si pot, assistirà a la matança d’un porc, i creuarà la badia amb un llaüt, un petit vaixell de pescadors. Contemplarà la Seu a la llum blau intensa de la Mediterrània i gaudirà de les platges verges i netes a la llum de la lluna, un poc mora. I al matí cordarà les xarxes amb els pescadors i prendrà un palo amb ells a algun bar a prop del port. Ho farà si troba aquesta illa llegida perquè fins ara res l’ha impressionada massa ni li ha semblat tal com ho ha llegit. És a la capital, a una plaça que es diu Espanya. Hi ha coloms i molts turistes, i una calor aferradissa i asfixiant. Ella ve d’una altra illa, la petitíssima illa de Poel, al mar Bàltic, una illa que té més vaques que persones, totalment plana, amb un sol poble, moltes platges i daurats camps plens de flors grogues. Ve d’una casa gran, amb fusta al terra, grans portes i finestres, i un jardí ple de roures i roses. Ve de passar tardes mirant ploure rera la finestra, prenent te negre de la Fríssia Oriental, o formatge amb vi de la regió del Rin. Ve de llegir neuròticament tota l’obra de Nabokov i de somniar amb un miner polonès que l’estima a un àtic de Krakòvia mentre sona, de fons, música de Chopin.
Es troba un poc perduda. No sap ni una paraula d’espanyol, però ha fet un curs de català a Praga. El seu professor, un al·lot mallorquí que feia de lectorat li va contar meravelles de l’illa i la va fer creure en aquesta llengua que ara xapurreja, però que curiosament no l’ha feta entendre’s amb ningú encara. Ha fet el primer intent al bar de l’aeroport, però no l’han entesa. Ara ho provarà amb una al·lota que seu a un banc i pareix que escriu a un quadern.
- Bon dia –li diu. Cerc un “joc” per dormir, un hotel. On hi ha un…?
Creu que ho ha dit bé perquè l’al·lota ha somrigut i li ha dit que just a l’altra banda del carrer hi ha un petit hostal molt acollidor, però que la zona turística dels hotels és un poc lluny, sortint de ciutat, cap l’aeroport. També li ha demanat d’on era i ha quedat admirada de que pogués parlar català. No se’n podia avenir. Li ha explicat que a l’illa cada cop són més pocs els que parlen aquesta llengua.
Ara se’n penedeix de no haver cercat més informació per Internet. S’ha limitat a llegir velles guies, novel·les romàntiques, a escoltar els records borrosos de la mare que quan era una joveneta va viatjar a l’illa allà pels anys seixanta, i a refiar-se de les opinions d’un lectorat nacionalista enyorat de la seva terra. No li agrada aquest primer sentiment de decepció així que decideix anar a l’hostal, posar-se còmoda i un cop dinada i descansada, començar a trescar per l’illa. Vol anar a Sóller amb el tren de fusta, travessar els nombrosos túnels i solcar els camps de tarongers. També voldria passar la nit a Llucalcari, sota els pins i les estrelles, i nedar nua entre les algues fosforescents. Un dia, ha de pujar el castell d’Alaró i un altre menjar coca de patata a Valldemossa. També vol conèixer Raixa.
L’hostal és net però calorós. Les parets, pintades de verd poma, li donen la sensació d’estar-se a un hospital, però del bar de la planta baixa, li arriba l’enrenou, les rialles, l’olor a peix fregit i a tabac. Potser sí que hi és a un hospital. Ha vingut a curar-se d’una malaltia crònica i difícil de diagnosticar: la incapacitat de gaudir de la vida. Abans ho feia, abans sabia somniar. S’adorm i viatja amb un amic poeta cap a una casa en runes al mig d’un camp de blat. L’amic desapareix i li deixa un mòbil de gel. Sent l’aparell gelat dins la butxaca i com es va fonent i regalima per la cuixa. L’ha de telefonar abans que es fongui del tot però no hi ha manera de recordar el número complet. Ho prova un i altre cop però no hi ha manera. S’adona que de l’abric du penjat un rellotge despertador i un mirall retrovisor.
Quan es desperta té la boca pastosa. Encara no ha menjat res. Beu aigua de l'aixeta, molt salada i tèbia, el just per banyar-se els llavis i llevar-se la sensació de cartró. Es dutxa, es posa un vestit ample i llarg, cisat, que deixi passar l’aire, fica a la bossa doblers, la màquina de fer fotos, la guia i el mapa, la llibreta i el bolígraf i baixa al carrer. Troba un kebab i allà pren forces. No li agrada gaire el gust intens del xot però ho prefereix a una hamburguesa, que és el que ara té més a prop. No pot buscar un bon restaurant perquè la calor i el malson l’han deixada molt cansada. Decideix que sols passejarà per ciutat avui. No vol anar més lluny. Travessa la ciutat comercial, l’enrenou de gent amb bosses, el miratge de les tendes plenes de colors verds elèctrics, grocs, roses i violetes, escolta els cantants al carrer (“esto no es una elegía, no es un romance ni un verso; tan sólo una acción de gracias por darle a mis ánsias razón para un beso·” sona el Sílvio Rodríguez, sense que ella ho entengui ni el conegui), contempla els homes-estàtua que pretenen ser premiats pel silenci i la immobilitat dins tanta pressa i acaba arribant a la ciutat de llegenda, la dels àrabs i els cristians, la ciutat d’aram. S’imagina que és un ocell que la sobrevola. Veu el diamant que és el casc antic, i com els seus raigs s’expandeixen cap els costats en carrers quadriculats, cada llampec de la joia un edifici bell, un racó. És això el que cercava: un lloc bell on somniar i no haver d’enfrontar-se a una realitat concreta. Però no sap que, a voltes, és precisament això el que es necessita per començar a veure clar. En poques hores començarà a reconèixer-se a tot el que vegi. Sabrà que si l’emociona la llum del sol quan es pon reflectit a les parets daurades de la Llotja és perquè vol recuperar aquella llum que ja no té, sabrà que si la sacia la dolçor d’un gelat d’ametlla a Can Joan de s’Aigo és perquè necessita posar dolçor a la seva vida, sabrà que el somriure que se li penja al rostre, sense voler, quan veu uns adolescents ballant break-dance a l’esplanada enrajolada d’una tenda de roba, impúdics i provocadors, és perquè té ànsies de llibertat.
El primer dia ha estat sensitiu. S’ha omplert de colors, olors i sons. El vespre serà de pells. No la fa sentir-se incòmoda anar-se’n a un bar sola. És guapa i sempre troba companyia. I així és. Se li atraca un anglès alt i prim com un xiprer, un poc malgarbat i vermell de cara. Més o manco s’entenen. Si les paraules fallen, els somriures i les mirades supleixen la mancança. Entre cervesa i cervesa ell li posa la ma a la cuixa i com que no troba resistència puja cap a l’entrecuix, suaument per la part interna de la cama. No pot pensar si algú els mira. S’atura quan sent el tacte del pèl del seu sexe, sortint lleugerament pel costat de la peça de cotó. Ella s’estira i agafa la bossa. I treu una fotografia seva: un al·lot un poc gras, amb aspecte d’intel·lectual la està abraçant. L’anglès ni s’immuta. No li importa res més que aquell racó que l’espera baix el vestit. I això és determinant per a que ella fugi. L’hagués volgut amb un poc de consciència. Sols un poc, un titubeig, una paraula de permís o de disculpa, una súplica amb la mirada sols. Però voler agafar el fruit així, sense delicadesa i detall, no. Surt i el deixa, surt i es refugia a uns grans magatzems, a la secció dels llibres. I allà troba un llibre de poemes de l’escriptor de la piga blava, i l’intenta llegir amb el seu escàs coneixement de català i s’emociona i mira la fotografia de la contraportada i sap que ha de quedar a l’illa.
Han passat dos anys des d’aquell succés. El destí i la perseverància li han ofert la mà i han fet que, mitjans uns contactes, entri a casa seva a fer feina com a netejadora. Ell no en sap res d’ella tampoc. Ella imagina que mai s’ha parat a pensar d’on ve. No sap si sols la veu com una netejadora voluptuosa, poc gràcil, de pell molt blanca, massa plena i concreta, una soca desproporcionada d’arbre antic, de brancatge rossenc i ulls transparents, o és capaç d’intuir la persona rica que és, plena d’esperit i vivències. Fa temps que sent la mirada cremadora del desig, però no vol que ell desitgi un cos sols. Per això no s’arregla gaire quan l’ha de veure. L’estratègia passa per altres llindars: es deixa oblidat un llibre caigut al seu dormitori. Li ha posat una fotografia seva, de quan era més jove a la vista, despuntant entre les fulles, una en que es va vestir d’André Breton i es va col·locar una libèl·lula de plàstic a la galta. L’endemà ell s’atraca amb el llibre a la mà i li deixa sobre la motxilla sense dir cap paraula. I llavors ella s’adona que ell en sap més que ella. Impossible llevar la pols dels mobles amb aquell insecte enganxat al ventre, mentre ell repica sobre el teclat a l’altra banda de casa. Quan arriba a casa i treu el llibre de la motxilla troba una frase escrita rera la fotografia. Diu: “Tinc la piga blava des dels vuit anys, quan un company de classe, em clavà un bolígraf a la galta”. Ella sap que dins el seu cap s’ha creat la doble imatge de la piga blava i la libèl·lula, que ambdues s’han fusionat en un primer acte d’amor. S’imagina les dues pells unides per la marca, la d’una mateixa sensibilitat, que fa que totes les circumstàncies s’esborrin, almanco per un instant.
No sap com enfrontar el proper encontre. No ha passat res i dins el seu cap ha passat tot. Arriba a la casa. Els dijous toca planxar i repassar la cuina. La dona treballa, com sempre. Quan entra tot resta en silenci. No el sent a l’ordinador, la casa sembla buida. Passen les hores, ella suada per la calentor de la planxa i la casa en silenci. Llavors entra per la porta pausadament. Ve del carrer amb una bossa a la mà i la gorra blanca posada. També sua. S’atraca i li passa la mà suaument per la galta. “Tens una pipella”- diu. L’intenta llevar però està aferrada i no insisteix.

UN FADO

I la vida és un fado. I totes les emocions, per petites que siguin, pinten de roig les ombres. I vull escriure un relat eròtic, però se m'enganxa amb la nostàlgia i la melangia, i en tot cas, les facunda, cosa poc eròtica tanmateix. I m'enredo en paraules com llavis, entrecuix, ulls tapats, maduixes i elles, estúpides, s'ordenen i enreden en una idea existencialista: "...vas amb els ulls tapats, encara que ventis amb les pipelles als que te miren. Fas olor a maduixa massa madura i l'entrecuix, barrat, et clos els llavis. No tens ganes de parlar massa. No vols explicar, compartir. Restes quieta...cada cop mes..."

TRANSFORMACIÓ

D'au a...moix
...o viceversa...
A voltes, la transformació és inevitable. No és màgia. Simplement, evolució. O involució pot ser...Així són les coses.

TRUCA

L'EGO, PRIMERA LLIÇÓ*

Saps què és l'ego? Imagina't que ets una ceba. Imagina't que et tallassin per la meitat i que una de les capes que extrauries té exactament el teu cos i la teva forma. És tan igual a tu que sembles tu amb la única diferència que no està feta de pell, carn, budells, líquids i ossos sinó de pors i traumes. Imagina't que aquestes, les pors i els traumes, han modelat la teva figura-ego tan magistralment, tan profundament i des de tant de temps enrere que quan et mires al mirall és la única persona que veus. Veus el teu ego, et penses que tu ets el que veus quan només és una capa que no et defineix, ans el contrari: t'esclavitza i et controla. Posem que et veus com una persona riallera, que sempre ha d'estar bé i ha d'agradar als altres. Posem que un dia descobreixes que aquesta descripció només correspon al teu ego i el teu vertader ser no sempre és rialler. De fet, a vegades s'enfada, o s'entristeix, o és superb i entremaliat. Si no sempre és rialler llavors no sempre agrades als altres. I el dia que ho acceptes ja no vius dins la carència de ser quelcom que realment no ets. Llavors ja no és important ser rialler, ja no ho ets perquè els altres t'estimin i, oh, miracle! només llavors és quan ets rialler de debò! i el ego s'empetiteix i ocupa l'espai que li correspon.

*Dedicat a tu, i a tu, i a tu, i a tu, i a tu, i a tu, i a tu, i a tu, i a tu, i a tu, i, per suposat, a mi.

LES FORMIGUES

Com formigues. Res pus. Una reina ben grossa, líder i mare; unes formigues-soldat que defenses, aparantment, la salut i la pau de tota la colònia; les formigues-obreres que duen l'aliment i les formigues que lluiten per reproduir-se alliberant-se així de la feina exterior. Talment aquesta societat nostra. I com formigues, fàcilment eliminades: la passa gegantina d'una malaltia porcina, la bufada incontrada del vent de la crisi, la ferotge ona dels accidents de cotxe, l'ofegament sota terra dels assassinats atzarosos de psicòpates, asocials o violents masclistes...com formigues, res pus. No sé per què m'enfado quan una altra formiga no em tracta amb respecte, per exemple. Tanmateix el nostre destí és idèntic: efímer i alienat.

LES 3 ROSES I ELS DRACS

Encara ningú m'ha regalat cap llibre ni cap rosa. Encara no he regalat a ningú cap llibre ni cap rosa, però avui matí n'he tallat 3 del jardí de Guium i les he posades dins un gerro en ofrena a aquests 3 germans que lluiten contra dracs ferotges. Són dracs que habiten dins castells de vísceres. Odien els llibres i les sàvies paraules que ells contenen. Quan els 3 germans llegeixen, es pregunten, es capgiren les costures, els seus dracs hibernen, es protegeixen de les paraules i els pensaments, es fiquen dins un ou. Quan els 3 germans es deixen dur per la indolència, per la rutina, els dracs agafen força, surten del seu amagatall i emprenyen. Així que, ja ho sabeu, germans, tenim feina a fer, feina de roses i llibres.

TRES AUTORETRATS

De tres germans, la més gran va replegar totes les fotografies que tenia i, sense atrevir-se a creuar el mirall d'Alicia, va cosir les imatges a una flassada "polifaç-ètica" , la va estendre al sol i va dir: així em veuen.

De tres germans, el d'enmig va multiplicar-se i repetir-se, però tan minúscul que no es veia, però tan artificial que no es trobava. Va aferrar les imatges a un llenç i tot contemplant-lo, voyeaur, va dir: així vull ser.

De tres germans, la més petita va omplir les pàgines de paraules i imatges d'altres, però no es va mostrar gens ni en cos ni en terra. Les paraules se les endu el vent, i va dir, fluixet: així no som.

LA CURA

Ja ho he explicat altres vegades, però no importa: certes repeticions són imprescindibles. Aquesta hauria de ser la cançó que es sentís quan jo aparagués en escena. L'haurien de cantar els ocells, interpretar els sons rítmics de ciutat (passes, cotxes, bocines, riures, crits), l'haurien de momolar les ones de la mar i, fins i tot, el silenci. Potser un dia també el meu cor la bategi i llavors deixi de tenir tanta importància. Mentre estant, la cerc.

LA SUBTIL BATALLA

L'any que vaig néixer, Damià Pons escrivia versos com aquest: "la poesia és una dent contra el ferro, una fulla contra el vent, una flor de cirerer contra la història". Aquestes darreres set paraules m'han copsat. La flor de cirerer, breu, subtil, dolorosament ínfima lluitant contra la història i tot el seu seguici de morts, desastres econòmics, invents, desgràcies, guerres, descobriments, creacions, avanços, alegries, penes, jocs de Déus i jocs d'infants, passió, amor. Pot una flor de cirerer arribar a tocar tot això? Ho pot fer la poesia?

Un dia, un sol dia, vaig compartir un ascensor amb Damià Pons. Una nit, una sola nit, vaig compartir les cadires del públic a un recital poètic. Evidentment ell mai m'ha vist, però avui puc dir que la seva poesia ha estat una poderosa flor contra la gravetat dels meus pensaments (saps que la subtil batalla ens manté més units que mai) i m'alegro d'haver obert els ulls a la vida just al moment que ell escrivia coses com:

Rostre habitat per reflexos d'una noça de síl·labes
(vestit blanc abraçant un desig sense panxa),
convidats celebrant el retorn de la boca a la fruita,
una mà dibuixant en els ulls un eixam de magranes.
Una taca romp l'equilibri adust del triangle
i amb la humitat creix el miracle imprevist d'una vinya:
els alens són els grans de raïm (cortesia del vi
és confondre el cos feixuc amb el pes d'una ala).
Vivim breument entre els tancats d'un parèntesi,
som caseres on els mots inventen un paratge de rastres,
cementeris on els son teixeixen un ball de baules,
capses amagant un espectacle d'ulls tallats amb ungles.

DUALITAT

Sembla que la dualitat no existeix, que la meva absurda i romàntica visió de l'existència com un jo i el món és una falàcia.

-Però com és possible? Vols dir que no existeix el dia i la nit?

-Quan per a tu és de nit, a Austràlia és de dia, qui té raó tu o l'australià que també es fa la mateixa pregunta? Quan aprenguis que tu no ets res i ho ets tot, que ets tan gran i tan petita com la gota de pluja que ara cau, llavors estaràs en pau.

SOMNIS

Aquesta primavera em té desconcertada. Somnio coses extranyes, més de l'habitual: de nit somnio tramvies i dames antigues que em mostren de l'interior d'una columna d'un edifici del Born el tresor d'un daguerrotip, que mitjançant un mecanisme aparentment fàcil, canvia la imatge de Ruben Darío a Fidel Castro i de Fidel Castro a Julio Verne; de dia i desperta somnio en tenir dies de vacances com el d'avui, en tenir aquesta catifa de rosselles just als peus de casa meva, en poder mantenir-me sense haver d'anar a fer feines burocràtiques i avorrides, en fer-me il·lustradora i que els meus dies siguin passejar, dibuixar, llegir, escriure, fotografiar, cuinar, cuidar, compartir el meu temps amb la gent estimada, conrear el jardí i l'hort, estar, en definitiva somnio en viure a la fi plena de consciència i de la mà de la meva ànima.

Aquesta primavera em té desconcertada: de sobte plou, de sobte fa sol, de sobte fa fred, de sobte fa calor. Més bruscament de l'habitual. De sobte, embarguen milers de cases. De sobte, millions de persones queden a l'atur. De sobte, aixequen parcialment l'embargament a Cuba. De sobte, segueixen morint decenes de persones a les carreteres. De sobte, es renoven els governs. De sobte, la crisi encara dura. I jo, que som d'aigua i aire en parts iguals, pateixo aquests canvis bruscos i em transformo, doncs, en boira.

PORTES

A mi em regalen el món i jo regalo portes obertes. Aquesta és per USD. No està oberta del tot, ja ho sé, però sempre m'ha agradat més el suggeriment que l'evidència. Per altra banda ha estat difícil trobar-la: m'he adonat que el que més colecciono són finestres. Potser perquè les portes sempre impliquen un moviment, un traspàs, una sortida o una entrada mentre que la finestra pot restar oberta o tancada i el voyeaur, al darrera, en una posició més protegida i contemplativa. No obstant, aquí queda la porta per trobar totes les sortides possibles siguin dignes o no.

EL MÓN

Ahir em regalaren el món.

El primer que vaig constatar és que tenir el món dins les mans no et deixa abraçar ni refugiar-te dins els braços d'un altre. El segon, que tot i ser positiu veure el punt minúscul que ocupa aquesta illa envers la circumferència de la terra, el globus, sobre la taula, no deixa de ser massa petit i ja no em provoca aquella sensació inabastable de quan era petita i seguia el camí dels Reis Mags viatjant des d'Orient o jugava, tancant els ulls i fent-lo rodar, a marcar el lloc on viuria de gran. El tercer, que jugant ara, el dit sempre acaba dins el tèrbol oceà o sobre les noves nacions acabaden en "-tan" que separen Rússia de l'Orient Mitjà, cosa que m'inquieta...

No sé si és positiu sentir que tens el món dins les mans. Prefereixo la sensació que em provoca tenir un cossiol amb un brot tendre de taronger xinès, tenir els fils gruixuts d'una estora que sembla gespa, tenir les teves mans, tenir un llibre, tenir el teu cap rodó com una bola del món i acaronar-lo fins que arribi la son.

LLUNA SANTA

La lluna em mira mentre els tambors sonen. Esper veure, en qualsevol moment, les figures silents enfilar per la cantonada com xipresos cementerials. No surto al carrer. Ho veuré des de dalt del far, protegida. Sento la mateixa por de quan era petita. No sé si són les ombres, les passes rítmiques, el so dels tambors o el rerefons d'aquesta tradició lletja i obscura, però em paralitzen les processons, em transporten a un temps no volgut, arnat, amb olor a all i penitència, amb so de cadenes i finestres barrades. Els confits no compensen. La visió de la lluna potser sí.

EL DESORDRE ALFABÈTIC

Imagín que aquestes fulles al terra són paraules i aquell ordre alfabètic del que parla Millás és inexistent...llavors avui no puc escriure res.

SAPS QUÈ PASSA?

Saps què passa? que és veritat que sovint les coses quotidianes fan que t'oblidi. Però de sobte m'arriba una cançó, com aquesta, o veig pel carrer una indígena peruana que s'asembla a tu, o record el clotet de les teves galtes quan somreies o els ulls que se t'axinaven al riure, i un calfred em paralitza i una tristesa fonda fonda em deixa quieta en un racó i no em crec que no estiguis.

Saps què passa? que encara t'esper. I més tard se m'oblida que t'esper i la vida transpua els mateixos líquits de sempre, a vegades una gelatinosa angoixa que fa olor a arnat; altres, una melangia suau amb aroma de gessamí i roses; unes altres, la preocupació fantasmal que no fa olor només renou (la d'un martell incansable); alguns pics, la il·lusió, que és com una eixeta que goteja de tant en tant; també l'alegria, com un atxem súbit i curt; i la por, ai, la por, un brou espés, com un llac a mitja nit d'aquets de pel·lícula americana, habitat per taurons assassins, monstres marins mutats en salvatges caníbals, sirenes devoradores o esperits ben humits i enganxadissos...

Saps què passa? que t'oblit i et record. Intermitentment. Angoixadorament. I em pos trista. I t'enyor. I t'hauria de deixar descansar, ja ho sé. Però sé que n'hi ha molts que ara mateix tenen el mateix sentiment i no et deixen partir. Eres foc, eres terra. Jo som aigua i aire i seré fàcil d'esvair. Però tu, no. Et veig al jardí, que a la fi, després d'una setmana plujosa, reb el sol. I saps? la mimosa ja ha crescut dos pams. Però no fa flor. Supòs que no és el moment. I et veig al raig de sol que l'encalenteix. I a l'escorça del tronc de la llimonera. I al ventre d'aquell ropit que descansa. I al llom suau del moix que s'estira sobre la paret.

Saps què passa? que el temps passa. I tu no hi ets. I, a vegades, nosaltres tampoc.

L'EFECTE PAPALLONA

Existeix? S'aixequen les fulles seques del seu voltant en un fibló de fúria i fel quan ella dóna la seva carícia tendra i quotidiana a un altre ser? Sent sobre els llavis adormits un suau aleteig quan ella plora i crida?

TARDA DE PLUJA

Com que la pluja no para, com que el goteig del meu nas no atura, com que la nostàlgia em vessa...cerc aquest ritme fresc que parla de coses que calen fons com gotes d'aigua en tardes de pluja.

CONVOCANT, DE NOU, LA PRIMAVERA

I la pluja insisteix, però no la deixarem fondre'ns, que ja sabem que som de mel i sucre.

I jo llegeixo una història sobre llibres voladors i mots que desapareixen -i amb ells, les coses físiques que representen- i m'engoixa i m'apassiona a l'hora, com ho va fer, en el seu dia, l'Assaig sobre la ceguesa, de Saramago.

I jo vull anar a veure la pel·lícula que s'hi basa i ningú vol acompanyar-me.

I m'he constipat en 24 hores i la gargamella en crema i el nas m'inunda.

I estic fent un autorretrat que me despulla.

I m'amaro d'aquest lila floral convocant, de nou, la primavera.

I, convocant de nou la primavera, penjo un vinil de roselles als peus del nostre llit per a que aquesta casa humida i freda es disfrassi de camp.

I intent fer un poema a partir de paraules cremadisses.

I em fa més ganes pintar que escriure, darrerament.

I destriant la meva col·lecció de postals trobo El Naixement de Venus, de Botticelli i unes paraules que diuen: "Boca y cabellos al viento, bocanadas de vida que se han revelado a la muerte, y al paso del tiempo..."(P.2006) i penso en tu, petita meva.

I necessito afluixar. I aprendre a penjar al blogger vídeos del youtube com cal.

http://www.youtube.com/watch?v=7RksOHQAU1s

http://www.youtube.com/watch?v=BidMVdQ_7fE

OMAR TORREZ

Poques coses calmen més aviat a les bèsties -inclosa la que jo duc a dins- com la música. Si és en directe no sols mata a la bèstia sinó que també reviscola al Déu, a l'àngel màgic, a l'infant, a la dona, al batec energètic que tots som i que sovint deixam hibernat. A nit -gràcies, Pomona-, vam tenir la sort de poder escoltar la música energètica i reviscoladora d'aquest músic. Vaig gaudir de sentir. No el coneixia i això em va permetre lliurar-me a la màgia del descobriment de cada peça. El músic de Seattle, d'arrels mexicanes, llatines i indígenes americanes ens va fer moure el cor a diferents ritmes, tots interpretats amb magistral traça. La guitarra li servia per tocar Jimi Hendrix, per versionar música mexicana, Paco de Lucía o Tom Waits -extraordinària Cementery Polka-, per tocar les seves pròpies cançons en una fusió tan perfecta com la seva pròpia mescla d'arrels.

Imagín que no vaig transmetre el goig que em va produir la vetllada ni la il·lusió que em va fer que el trio ens reconeixés i saludàs després al Bar Bosch. Per això aquí deix avui aquestes paraules, un poc semicorxees i fuses.

http://www.youtube.com/watch?v=jPrzbbGFlq4

SOBRE LA VELLESA

La flaire del jacint m'atraca a la idea de vellesa. També la de les liles i la del romaní. No tinc una raó objectiva per a que aquest fet es produeixi. Potser alguna persona vella que tenia aquest aroma, en la meva infància, va deixar aquesta emprenta subtil dins la meva percepció de les coses.

Des de que és primavera ca meva fa olor a jacint. I des de l'estiu passat m'he anat sentint més vella i manco bella. Avui però llegeixo una entrevista sobre la vellesa i reflexiono sobre aquest tema. Em pregunto què m'ha dut ha sentir-me tan gran darrerament. Potser el dolor de cervicals, de genolls, la manca de fortalesa després d'una nit en vetlla, potser la feblesa davant algunes emocions, potser les meves pulsacions accelarades davant el mínim esforç, o la felicitat davant coses tan senzilles com contemplar la mar, passejar pel camp sense objectiu, contemplar les flors al jardí o els peixos nedant mentre Marcel Cranc canta sobre naufragis http://www.youtube.com/watch?v=9mL6GUf4Pes . Però el senyal més evident es troba en la corba de la meva espatlla i com, permanentment, hi tinc un pes que em compacta i em replega. Diu Marie de Hennezel, l'entrevistada, que "les persones que envelleixen bé estan en pau amb el seu passat, han treballat els seus remordiments, els retrets, les frustacions. La lleugeresa d'esperit és condició per envellir bé". M'agrada aquest pensament i connecta fàcilment amb l'agilitat de moltes persones majors que, a pesar dels anys, volen. Ser feliç en el present fa que el passat perdi pes. Llavors deixen de tenir importància -o la tenen en la seva justa mesura- les vivències de fa gairebé 15 anys a la Universitat, o tot el viscut a la casa de la padrina en fa 30.

Cada cop que veig el darrer anunci de la Coca-cola em travessa un calfred. El vellet mallorquí de 102 anys colca en bicicleta i diu una frase certa i cruel: al final, l'únic que tindrà importància és que la vida t'haurà semblat massa curta.

Diuen que el cor envelleix quan ningú sol·licita la seva atenció. I aquest ningú principalment és el propi propietari del cor. Va bé recordar-ho de tant en tant.

TUBERCULÓS KAFKA

Quan vaig patir la tuberculosi em vaig dedicar a cercar artistes que la van patir. Les Brönte. Camus. Kafka. Vaig llegir la Metamorfosi. Vaig rebre una postal de la blava façana de la seva casa a Praga. Vaig escriure un poema que el citava. Vaig llegir furtivament i en els marges d'altres llibres el seu pensament gris i aturmentat. I sense aprofundir-hi massa vaig gravar una imatge seva esterotipada de l'existencialista i insatisfet artista i el vaig tancar a un dels calaixos de la sapiència.

Ara, més d'una dècada després, llegeixo la seva "Carta al pare" i veig que també jo m'he metamorfoseat en un altre ser, que potser el mirall no em mostri tan clarament aquesta transformació, però que indubtablement no som la persona que vaig ser, la que es sentiria completament identificada amb les seves paraules. He assolit, sense adonar-me'n la victòria sobre el cruel existencialisme que sempre m'havia provocat la llunyania entre els meus pares i jo, entre els altres i jo, entre la vida i jo. No em conmouen les paraules que llegeixo. Sols em fan reflexionar des de la distància d'estar curada. Don gràcies d'haver pogut sobreviure a una tuberculosi i així transformar-me. Ell no pogué. I no m'agradaria que aquest alter ego que és na Frannia quedàs com un ser obscur, melangiós, sensible però terrible, enfrontat a l'existència. Tan de bó pugui seguir havent transformacions i metamorfosis. No importa si són subtils i lentes. De fet, millor que ho siguin perquè les altres, les evidents, les ràpides solen ser destructives.

UN NAN DE JARDÍ

M'ha entrat un nan al jardí. No és d'aquells que viuen als pous i mengen el pa que els nins agosarats els hi tiren el vespre, sinó dels tranquils, els plàcids, els que no perden color i resten observadors entre les flors i les plantes. He provat d'imitar-lo avui. M'he assegut una bona estona a l'ombra daurada de la llimonera, he plantat 2 cossiols amb llavor de tomàtiga, 3 de pèsols, 4 de lletugues i 2 més de julivert. Ho he fet a poc a poc, com una velleta o una malalta, he descansat i he pensat, he intentat alleugerir la meva sang espesa i que no corri per les meves artèries accelerada i nerviosa, he intentat alleugerir els meus pensaments espesos i que no corrin pel meu cervell embossant les bones intencions i les alegries livianes i en el moment que m'he trobat al cul-de-sac del meu present, he mirat el nan rialler, he arrabassat un llevamans taronja i m'he posat a escoltar això...

Let’s take it nice and easy
It’s gonna be so easy
Four us to fall in love
Hey baby what’s your hurry
Relax, don’t you worry
We’re gonna fall in love
We’re on the road to ramance
That’s safe to say
But let’s make all the stops along the way
The problem now of course is
To simply hold your horse, to rush would be a crime
‘cause nice and easy does it every time...

ET REGALAM UN PI

Aquest pi vigilarà, des d'avui, la mar que et bressola. Veurà el mateix que la teva ànima veu: la immensitat del blau, a vegades de pau, altres de fúria; olorarà l'escuma i el pi, els facers i els arbusts; escoltarà les gavines i els ropits, sentirà els animalos passejar pel seu brancam i algunes maldestres passes sobre la fullaca de pi quan anem a visitar-lo. L'aire, l'aigua, el foc i la terra i tots els estels a la nit per a no oblidar-te mai. I el pi que creixerà amb les millors vistes fins que ningú sàpiga ni qui vas ser ni qui hem estat.

NOWROOZ

Rebem l’Any Nou amb un grapat de monedes, un ou que hauria d'estar pintat de color, dos peixos taronja i herbes sagrades cremant davant un mirall. Rebem l’Any Nou amb les set esses:
Sabzet, el blat daurat del naixement; Sombol, l'olorós jacint; Seeh, la poma, fruita de la salut i la bellesa; Seer, l’all de la curació; Senjed, la fruita de l’amor; Serkeh, el vinagre de la paciència; Somaagh, la derrota del mal feta espècia… i jo li he afegit un siurell.
Rebem l’Any Nou plegats, a pesar de tot, sense massa monedes, però amb les mans fèrtils de carícies, el cor nedant dins un pit sense fons i les set esses que em regales cada dia: salvavides, seducció, senzillesa, sí, somniar, sostre, suma... T'estim, amor.

TERCERA GENERACIÓ

Arriba la primavera i a casa meva es celebra la renovació de la vida, el trànsit, la transformació, l'esplendor de la natura, la flor oberta en desordre natural de l'habitual ordre de les coses.

Tenim, per tercer pic, una nova parella de peixos taronja. Després del fatídic suicidi de Yan, que no va poder suportar la mort de Yin; després de la suau partida de Ciao i Bacalao, un rere l'altre, sobrealimentats i assolejats, aquests dos nous peixos que ara veis -Araam i Azizam - han tingut la mala sort de parar a casa. Jo no perdo l'esperança i pens que aquests sobreviuran més del temps esperat. Ingènua, no veig la boja pressó de la peixera que els condemna a fer voltes inútils sense fi. I si la veig, em nego a acceptar que els limitarà i els destinarà a una mort segura. Els experts diuen que aquests peixos no poden viure molts mesos. I jo, primavera rera primavera, insisteixo en tenir fe. Quan parteixen em consol pensant que és el millor que els podria haver passat.

Curiosament acabo avui a Borges i llegeixo: "Duia la supèrbia fins el punt de simular que era benèfic el cop que l'havia fulminat"... Tinc una bona estona de reflexió fins a l'hora de descansar.

LA MORT I LA BRÚIXOLA

Borges té un conte que es diu "La mort i la brúixola". El llegeixo asseguda en el fred vestíbul d'un hospital. El contingut del conte, críptic i reflexiu, m'interessa avui manco que el seu títol, perquè aquesta frase em reflecteix els camins d'aquests darrers dies, car qualsevol cosa de la meva vida quotidiana passa per aquests dos conceptes: la transformació i la recerca. És el cicle que visc ara. He començat Borges sense haver pait Baixauli així que trob interessant, al fil de les seves paraules, fer-ne algunes reflexions borgianes:

1. "La qualitat que ens fa més lliures és la voluntat. Ningú no és més lliure que aquell que és capaç de fer, no allò que li demana el cos o la societat o l'hàbit o el vici, sinó el que li dicta la voluntat". Tinc voluntat? Potser la meva voluntat va suicidar-se fa 35 anys, després del suprem esforç de donar-me la vida a pesar del fil que estrenyia el meu coll.

2. "M'atrauen els penya-segats com m'atraeuen les ones, els ulls de les escales o els dimonis". A mi m'atraeuen els fars, els terrats, les plantes de flors blaves o fulles vermelles, els llavis de les persones, els horrors-vacuis, orgàniscs o artificials i...tantes coses que no cabrien dins aquesta pantalla.

3."El confort és la mort". Llavors aquesta societat nostra, la cultura que ens bressola, les necessitats creades, són una cadavèrica mare que ens educa en la confortable mort d'una vida còmoda i estàtica

4. "Els finals tancats són efectistes, analgèsics, falaços. Res no acaba de colp, en la vida. Ni tan sols la mort anul·la l'existència, car els difunsts ens visiten en fotografies,en gravacions, en textos, en la memòria". Certament. I gràcies.

5. "La meva ceguesa: fugir de mi mateix; el meu destí: trobar-me". La mort i la brúixola.

UN MES

Avui fa un mes que t'has hagut de transformar, cruelment, en record. Tots et seguim estimant i sovint seguim penjats de la sensació de que has de tornar. Et veig dins un somni, en una coincidència màgica, en les fotos, en les converses i t'esper. Però és una espera que neix de la dolçor i un conhort extrany, impropi de mi, com si em diguessis d'alguna manera incompresible que estàs bé, envaeix la teva imatge.

N'hi ha que no poden acceptar que el teu cos no hi sigui i encara no poden contemplar la teva imatge convertida en record. Tenen raó quan diuen que no eres només esperit. Precisament tu eres molt carnal, molt terra, molt orgànica. També eres la persona que vam conéixer, tocar, abraçar, escoltar, olorar, besar, sentir. I fa ràbia saber que ja no existeixes com vas ser. Has deixat tots els llocs que et bressolaren orfes de vida i res els habita, car tu eres la vida que dibuixava tot el que t'envoltava. Així ho sentim encara. I ens fas molta falta. Però no t'engoixis, guapa meva, estarem millor amb el temps. Vull que siguis lliure per seguir el teu camí. Però no t'oblidis de nosaltres. Aviat haurà un racó especial per a tu al jardinet de Guium, quan la mimosa i la bugamvilia es facin fortes i esplèndides. Posaré la tauleta que volia sota la llimonera i els amulets perses, deixaré que les flaires dels rosers i el gessamí s'enduguin la pena i llegiré i escriuré per a tu, per a la teva ànima, pel cos que em mostrares, pel teu record, per a la dona valenta que has estat.

SENSE AIGUA

Diuen que la buganvilla necessita passar set per fer les flors més abundants i vives. Tal volta com alguns poetes. Les crisis, sempre ho oblidam, ens fan créixer.

GRIS

Gris en anglès és grey. Però a EUA li diuen gray. M'hagués deixat tallar una mà ahir vespre instal·lada en l'absoluta certesa que gris només es podia dir grey. No cabia cap altra possibilitat. Com tantes i tantes certeses de les que ens penjam i per les que ens deixam esclavitzar. "El meu anglès és nefast -vaig argumentar-, però els colors me'ls vaig aprendre molt bé: red, blue, green, yellow, black, white, GREY..." Tantes certeses, pesades, asfixiants, absurdes...

I aquest poema d'Oliverio Girondo, pensau que defineix l'amor? És tot això estimar? És més? És manco?

"Se miran, se presienten, se desean,se acarician, se besan, se desnudan,se respiran, se acuestan, se olfatean,se penetran, se chupan, se demudan,se adormecen, se despiertan, se iluminan,se codician, se palpan, se fascinan,se mastican, se gustan, se babean,se confunden, se acoplan, se disgregan,se aletargan, fallecen, se reintegran,se distienden, se enarcan, se menean,se retuercen, se estiran, se caldean,se estrangulan, se aprietan se estremecen,se tantean, se juntan, desfallecen,se repelen, se enervan, se apetecen,se acometen, se enlazan, se entrechocan,se agazapan, se apresan, se dislocan,se perforan, se incrustan, se acribillan,se remachan, se injertan, se atornillan,se desmayan, reviven, resplandecen,se contemplan, se inflaman, se enloquecen,se derriten, se sueldan, se calcinan,se desgarran, se muerden, se asesinan,resucitan, se buscan, se refriegan,se rehuyen, se evaden, y se entregan".

I s'entreguen.

DILLUNS DE MARÇ

Dilluns de març...
...envoltada per la boira corpòria i merengada...
...llegint i gaudint de "L'home manuscrit", de Manuel Baixauli...
...esperant el tren...
...sentint les confessions adolescents de 5 donetes centrades en els beures, l'amor i els riures...
...qüestionant el comportament dels homes, com a gènere...
...doblegant, feridora, una fulla del llibre, concretament el fragment que deia:"He viscut sempre perdut dins d'una jungla d'interrogants, sense tocar parets, orfe de certeses. Sempre he triat camins abruptes. Camins ignots amb destinació ignota. Avance quan no sé on vaig. No sé mai on vaig. Cada matí comence una pel·lícula de què ignore la fi"...
...pensant en la mort den Pepe Rubianes...
...pensant en la mort de n'E...
...pensant que, precisament, havia vist a en Pepe Rubianes al teatre de Lloseta en companyia d'ella...
...sofrint un mal rovegador i penetrant, però suportable, a l'espatlla esquerra...
...començant la setmana un poc enfora dels que vull i el que vull...
...romànticament envoltada de boira, mentre a Ciutat, una veintena de quilòmetres enllà, tota la boira ja havia sigut esvaida pel trepitjar dels vianants...

JUGAR DINS L'HERBA

Hi ha dies que voldria rodolar per l'herba com un infant, submergir-me dins el verd fresc de la vida i jugar. I no pensar. I no deixar que els pensaments i les accions dels altres m'afectin. Només jugar per l'herba. Hi ha dies que aquest desig em du a fotografiar i a escriure, també un joc.