Poques coses calmen més aviat a les bèsties -inclosa la que jo duc a dins- com la música. Si és en directe no sols mata a la bèstia sinó que també reviscola al Déu, a l'àngel màgic, a l'infant, a la dona, al batec energètic que tots som i que sovint deixam hibernat. A nit -gràcies, Pomona-, vam tenir la sort de poder escoltar la música energètica i reviscoladora d'aquest músic. Vaig gaudir de sentir. No el coneixia i això em va permetre lliurar-me a la màgia del descobriment de cada peça. El músic de Seattle, d'arrels mexicanes, llatines i indígenes americanes ens va fer moure el cor a diferents ritmes, tots interpretats amb magistral traça. La guitarra li servia per tocar Jimi Hendrix, per versionar música mexicana, Paco de Lucía o Tom Waits -extraordinària Cementery Polka-, per tocar les seves pròpies cançons en una fusió tan perfecta com la seva pròpia mescla d'arrels.
Imagín que no vaig transmetre el goig que em va produir la vetllada ni la il·lusió que em va fer que el trio ens reconeixés i saludàs després al Bar Bosch. Per això aquí deix avui aquestes paraules, un poc semicorxees i fuses.
1 comentario:
Aquest senor i la seva guitarra han aconseguit fondre una mica mes la neu d aquests voltants. Gracies!
Publicar un comentario