Quan vaig patir la tuberculosi em vaig dedicar a cercar artistes que la van patir. Les Brönte. Camus. Kafka. Vaig llegir la Metamorfosi. Vaig rebre una postal de la blava façana de la seva casa a Praga. Vaig escriure un poema que el citava. Vaig llegir furtivament i en els marges d'altres llibres el seu pensament gris i aturmentat. I sense aprofundir-hi massa vaig gravar una imatge seva esterotipada de l'existencialista i insatisfet artista i el vaig tancar a un dels calaixos de la sapiència. Ara, més d'una dècada després, llegeixo la seva "Carta al pare" i veig que també jo m'he metamorfoseat en un altre ser, que potser el mirall no em mostri tan clarament aquesta transformació, però que indubtablement no som la persona que vaig ser, la que es sentiria completament identificada amb les seves paraules. He assolit, sense adonar-me'n la victòria sobre el cruel existencialisme que sempre m'havia provocat la llunyania entre els meus pares i jo, entre els altres i jo, entre la vida i jo. No em conmouen les paraules que llegeixo. Sols em fan reflexionar des de la distància d'estar curada. Don gràcies d'haver pogut sobreviure a una tuberculosi i així transformar-me. Ell no pogué. I no m'agradaria que aquest alter ego que és na Frannia quedàs com un ser obscur, melangiós, sensible però terrible, enfrontat a l'existència. Tan de bó pugui seguir havent transformacions i metamorfosis. No importa si són subtils i lentes. De fet, millor que ho siguin perquè les altres, les evidents, les ràpides solen ser destructives.
No hay comentarios:
Publicar un comentario