VEIG PORIOLS

Veig poriols on no n'hi ha i una rosa com aquesta, envoltada de petites poncelles, em transporta a una metàfora de satèlits i savieses. Veig un 50% manco amb l'ull esquerre i l'altre 50% l'omplo d'imatges que fabrico, miratges a vegades lluminosos; altres, obscurs. Veig, neuròtica, confabulacions i ferides i llavors prefereixo no mirar i el que sorgeix és un seguit de somnis incompresos i inconclosos que no tenen ni cap ni peus. Veig, de nou, i sense ganes, un temari fastigós sobre constitucions espanyoles, estatuts d'autonomia, lleis 30/1992 i lleis de funció pública i a l'altra costat els relats curts d'Àlex Volney, la crònica bèlica del Beirut de Maruja Torres i la pluja menuda de Miquel Àngel Lladó. Se'm va la vista cap a la poesia i la creació i em retén dins la teranyina d'allò fabulós i bell mentre l'aranya de la inestabilitat i la inconcreció s'atraca per devorar-me. He fet una il·lustració naïf amb el 50% de visió que em manca per poder fugir. És un far habitat de poriols i roses, satèlits, trunyelles i savieses. Crec que jo no hi som.