La flaire del jacint m'atraca a la idea de vellesa. També la de les liles i la del romaní. No tinc una raó objectiva per a que aquest fet es produeixi. Potser alguna persona vella que tenia aquest aroma, en la meva infància, va deixar aquesta emprenta subtil dins la meva percepció de les coses. Des de que és primavera ca meva fa olor a jacint. I des de l'estiu passat m'he anat sentint més vella i manco bella. Avui però llegeixo una entrevista sobre la vellesa i reflexiono sobre aquest tema. Em pregunto què m'ha dut ha sentir-me tan gran darrerament. Potser el dolor de cervicals, de genolls, la manca de fortalesa després d'una nit en vetlla, potser la feblesa davant algunes emocions, potser les meves pulsacions accelarades davant el mínim esforç, o la felicitat davant coses tan senzilles com contemplar la mar, passejar pel camp sense objectiu, contemplar les flors al jardí o els peixos nedant mentre Marcel Cranc canta sobre naufragis http://www.youtube.com/watch?v=9mL6GUf4Pes . Però el senyal més evident es troba en la corba de la meva espatlla i com, permanentment, hi tinc un pes que em compacta i em replega. Diu Marie de Hennezel, l'entrevistada, que "les persones que envelleixen bé estan en pau amb el seu passat, han treballat els seus remordiments, els retrets, les frustacions. La lleugeresa d'esperit és condició per envellir bé". M'agrada aquest pensament i connecta fàcilment amb l'agilitat de moltes persones majors que, a pesar dels anys, volen. Ser feliç en el present fa que el passat perdi pes. Llavors deixen de tenir importància -o la tenen en la seva justa mesura- les vivències de fa gairebé 15 anys a la Universitat, o tot el viscut a la casa de la padrina en fa 30.
Cada cop que veig el darrer anunci de la Coca-cola em travessa un calfred. El vellet mallorquí de 102 anys colca en bicicleta i diu una frase certa i cruel: al final, l'únic que tindrà importància és que la vida t'haurà semblat massa curta.
Diuen que el cor envelleix quan ningú sol·licita la seva atenció. I aquest ningú principalment és el propi propietari del cor. Va bé recordar-ho de tant en tant.
2 comentarios:
Potser m'equivoque però em fa la impressió que perquè algú sol·licite l'atenció del nostre cor hem d'obrir les finestres i abocar-nos a respirar aire fresc.
Estimada Frannia, si el propi propietari del teu cor no li presta gaire atenció darrerament, pots confiar en que aquells que tens més a prop ho compensarem.
De tota manera, pots dir-li a aquest propietari feudal, de la meva part, que no estigui tan pendent d'espatlles, genolls i insomnis, i tengui una mica més de cura del cor, i també dels pulmons, de l'estómac, de la part del cervell que regeix la calma i, ja que hi som, dels ulls, que els tens molt guapos?
Grààààààcies...
Publicar un comentario