LA CORTESANA DELS SOMNIS

Parlant amb tu, al soleiet, de coses tristes, de coses alegres, m'ha sortit aquesta expressió que t'ha fet tanta gràcia: som la cortesana dels somnis. Volia explicar així la meva indefinició, la meva recerca constant, el meu enamorament de coses, persones i situacions inversemblants. "Veig una caseta blanca amb persianes blaves sobre la mar-t'he dit- i la vull, giro els ulls i en veig una folrada de pedra, als peus d'una muntanya i envoltada de tarongers i la vull, torno a girar-me i veig un àtic fabulós al casc antic d'una ciutat medieval i el vull...Com es pot aconseguir res amb aquesta actitud?-he demanat- som una cortesana de les il·lusions". També he pensat que aquesta indefinició té la seva part bona, com és la capacitat per estimar, per gaudir. No suportaria ser un mineral, fred, estàtic, sense calor interior. Després de parlar amb tu i visitar el petit regal que ha estat gaudir dels 9 dies de vida den S., tornada a casa, m'ha farcit la melangia. He preparat la maleta per a la breu escapada que farem per acomiadar l'any i he pensat en els somnis que he assolit aquest 2008, també en els fracassats: no he aprimat, m'han publicat un poemari, m'he traslladat a Guium, en P. m'ha abandonat i encara no sé per què, n'E. segueix al meu costat, m'he barellat amb na T. i na N., la meva família segueix plena de salut, he passat penúries econòmiques, he escrit, he surat un jardí esmorteït, en T. m'ha dit que m'estima encara que hagi fuit dels meus dies, se'm contractura l'esquena a cada instant, he menjat els millors brownies de la meva vida, s'ha creat Can Bum, el meu persa m'estima i jo l'estim, hi ha alumnes que m'enyoren, hi ha amics que m'estimen...tot somnis assolits i somnis fracassats...no direm quin és quin. Sí, som una cortesana dels somnis...i? Bona entrada d'any!

A L'INDRET O A L'INREVÉS

A l'indret o a l'inrevés, en biaix o en paral·lel, en gris o a tot color, amb llum o a les fosques, en horitzontal o en vertical...el caminar segueix...i la càmara ho enregistra tímidament pet usar-ho en els moments de melangia, per constatar que així va ser, que s'ha viscut, que és quelcom més que fum atrapat dins les meves conques i el meu cor...Seguirà dins la xarxa d'aquí a 100 anys? Llegirà algú aquestes línies sense saber qui vaig ser jo, qui l'home de la imatge, quin el lloc?

DESPRÉS DELS RACONS

Acabo de recollir aquestes llimones del jardí de Guium, ara esmorteït, esventat, glaçat, desflorit...i he vist que el julivert comença a despuntar, els pèsols tenen mig pam d'alçària i encara que les lletugues no guaiten i només ha surat un espinac, el conjunt sembla sobreviure. Encara queden nevades i pluges, diuen, però jo sé que Guium té un cor especial, una ànima protectora. Fa una estona la llimonera respirava. També enhalava fum, talment la meva boca. Sí, ja sé que era el tímid sol que començava a encalentir les branques glaçades, però m'ha semblat una bella imatge pensar que respirava. Tots els racons tenen verdet i cargols, com els meus. He deixat el verdet i he llançat els caragols. No els podria matar, però no els vull aprop de les flors.

Després he fet una coca de melicotó mentre escoltava parlar a la ràdio en José Carlos Llop, l'articulista, escriptor, poeta de posat aristòcrata que a vegades em saluda i altres no.

He guaitat al bloc de la meva blocaire invisible. És dona com jo i li agraden els circs. Viu a un pis de 40 m. -com hi vivia jo fins fa poc- i diu que els seus llibres necessiten respirar. També li agrada Alicia Keys. Jo diria que som jo si no fos perquè els meus desequilibris no arriben a tant i sé perfectement que ja no tinc 25 anys.

Ara escric i escolto música clàssica. Acabaré d'escriure tot just ara i dinaré les restes d'aquests dies, inclosos les absències, els records i les melangies.

Després dels racons i els caragols...començarà un nou cicle.

RACONS DE LA MEVA MENT

Avui tinc dins la meva ment...

els àpats d'aquests dies, els que he preparat, els que m'han cuinat, els que s'han instal·lat, okupes, en els plecs dels meus racons...

La seva salut i la de totes les persones que estim...

Els regals fets...

L'enyor, d'allò perdut, d'allò mai tingut, el goig d'allò gaudit, d'allò que m'ha guarit...

RACONS DE LA MEVA TERRA

Els camps de roselles a la primavera...
Les postes de sol sobre la mar de la tramuntana...

Els verds camps d'oliveres, al peu de les muntanyes...

La bellesa d'alguns petits pobles...

Els camps de blat i les palmeres, la fusió de la nostra arrel occidental i la nostra arrell oriental...

Com voleu que no estimi Mallorca?

Feliç vespre de Nadal!

RACONS DE LA MEVA PERSONA

Seguim amb oferiments i exhibicions. Això deu ser que ja torn vella o hauria de camviar de nom...

Els ulls, que no em basten per cercar, per mirar, per omplir-me...

El nas, que sovint sembla que el tinc atrofiat i no sé ensumar on és el lloc, on és la importància de les coses, la intenció de les persones, el camí que necessito...

La boca, que a voltes parla més del que caldria i d'altres calla, que somriu manco del que seria precís...

I les meves espatlles, que sempre hi són per als que estimo i m'estimen si necessiten recolzar-se. A vegades, però no miro cap a on ells són, no els veig, no els ensumo, no els hi dic que hi som. Esper que ho sàpiquen. Si la meva llar és seva també ho som jo. Bones festes!

RACONS DE LA MEVA LLAR

Us oferesc els racons de la meva llar. El del rebedor, ara engalanat de Nadal...
El del bany, el mirall, l'àngel i les roses...

I el racó de les plantes, devora la finestra de la cuina, que creixi la vida...

I la galera, l'horror vacui dels imans i les postals que em regalen...

I el racó al dormitori, la finestra que esvaeix el paisatge...

I el del menjador, amb el Chat Noir, la sitriera de la meva padrina, les herbes dolces, els paisatges d'Iran...

I el racó de la sala, amb la Dama, Chagall, els llibres, la foto de les mans d'una Frannia de fa 10 anys i que ja no existeix...

Casa meva, ja ho sabeu, és ca vostra.

Bon Nadal i feliç 2009!

L'OCELL

Plovia, i sota el meu paraigüa, ens hem alegrat de trobar-nos, de bon matí, abans de començar el dia de feina.

La pluja s'havia donat una breu treva i sense cap paraigüa ens hem alegrat de trobar-nos de nou, de capvespre, jo a punt de retornar a casa, ell a punt de créixer un poc més. Hem rigut, hem parlat d'espills deformants i del de la madrastra de Blancaneus i entre pluja i pluja aquest correu esplèndit que m'ha enviat, que m'ha connectat amb na Frannia de corbs als cabells i que no puc més que reproduir, sense força per analitzar ni comentar. Ja ho provaré quan ho hagi assimilat (hi ha belleses que no poden ni suportar-se de tan doloroses). M'ajudau?

El País, 14 de diciembre
TRIBUNA: GUSTAVO MARTÍN GARZO
El pájaro que se posa

Todorov, en su libro El jardín imperfecto, nos recuerda que los griegos distinguían dos tipos de amor: eros, o amor-pasión; y philia, o amor-alegría. En el primero, el amante quiere absorber al otro, hacerlo desaparecer en la novela de su propio yo; en el segundo, vivir en su proximidad, mantenerlo como un ser aparte. "Dios lo sabe, jamás he buscado en ti a nadie más que a ti mismo. Es únicamente a ti a quien deseaba, y no a lo que pertenecías ni a lo que representas", escribe Eloísa en una de sus cartas a Abelardo.Eros y Psique se encuentran en la noche, sin saber quiénes son, y se aman sin llegar a verse. Para volver a encontrarse, Eros le pone a Psique una condición: no pueden verse, ni preguntarse quiénes son; sus encuentros sólo pueden tener lugar en la oscuridad de su cueva. La muchacha acepta resignada, pero muy pronto comprueba lo difícil que es cumplir esa promesa, pues cuanto más ama a Eros más desea verlo (y en griego la palabra ver y la palabra idea tienen la misma raíz, como si el pensamiento fuera una forma de visión). Y una noche Psique esconde entre sus vestidos una lámpara. Espera a que su amante esté dormido y la enciende para contemplarle. Pero la llama calienta el aceite y, en un descuido, una gota cae sobre la piel de Eros que, al despertarse, la descubre mirándole. Implacable, la castiga, apartándose de su lado. Psique enloquece de amor, y los dioses se apiadan de ella y la transforman en una mariposa.Eros y Psique representan los dos tipos de amor de que hablaban los griegos. El amor que pide la fusión completa con lo amado; y el amor que se conforma con su vecindad. En el primero, es el yo que desea lo que importa; en el segundo, lo que importa es el tú. A Eros le bastan con sus encuentros ardientes en la oscura cueva de deseo; Psique está encantada con esos encuentros, pero también quiere tener lo que ama al despertarse por la mañana. El primero se pregunta por lo que quiere, el segundo por lo que encuentra. Uno quiere perder por completo la razón; la otra encontrar ese tipo de razón que sabe pedir a la vida lo que ésta te puede dar.El amor es embeleso, fascinación, hechizo, pero también deseo de conocimiento. Al amante no le basta con tener en sus brazos a aquel o aquella que ama, sino que quiere conocer su nombre, entrar en ese jardín que a partir de entonces será su morada en la tierra. Recuerda a Calixto, cuando dice que Melibea es el solo dios en que cree. "Melibeo soy, en Melibea creo, a Melibea amo". Aunque, en realidad, Calixto sólo cree en él y en su propio deseo. De hecho, cuando por fin pueden encontrarse, y Melibea, dulce y solícita, le pide que no tenga tanta prisa y que no hace falta que le rompa la ropa mientras la desnuda, Calixto por toda respuesta compara su cuerpo con el de un ave, y el acto amoroso con un vulgar atracón. "Señora, el que quiere comer el ave quita primero las plumas".Ni Melibea ni la inteligente y apasionada Eloísa fueron afortunadas con sus compañeros. Julieta sí lo fue, y eligió a un mu-chacho digno de su amor. Es ella la que pronunció la frase que a las otras les hubiera gustado pronunciar: Sólo deseo lo que tengo. Esa frase resume el amor-alegría. El amor-pasión quiere lo que no tiene, es un homenaje a la ausencia; no quiere calmarse, busca avecillas que desplumar. El amor-alegría se complace con esa avecilla que desciende, y sólo vive para conservarla a su lado. Y si el mayor bien es ese otro insustituible, su vecindad, su presencia, la búsqueda de la verdad se transforma en querer lo que es bueno para él; y el deber, en deleite. Eso nos dice el amor: que al amar no sacrificamos nuestro ser, sino que lo realizamos.Es lo contrario a lo que pasa en la religión, donde el amor está siempre al servicio de una verdad superior. Pascal, por ejemplo, lo consideraba un defecto, incluso pedía que no se le amara, pues lo que había que amar no era a la criatura sino a su creador. Pero el amor representa ese instante en que la especie queda atrás y en que alguien deja de ser intercambiable con los demás. Y, en efecto, tal parece el amor: un hechizo, una pócima que se bebe, y que nos fija a alguien mientras dura su efecto. Todo en él es paradójico. Es caprichoso y fugitivo, pero le pedimos devoción y constancia; nos promete felicidad, y nos llena de miedo; nos da fuerzas para enfrentarnos a los mayores peligros, pero nos vuelve vulnerables y frágiles; nos hace ser dueños de alguien, y a la vez sus esclavos. Y, sin embargo, Psique quiere transformarle en un jardín, o mejor dicho: quedarse a vivir en esa ínsula extraña que descubre por servirle. Pero eso que encuentra en ese lugar encantado, ¿puede traerse al mundo?"A partir de ahora, ¿qué será de nosotros?", tal es la pregunta de todos los amantes del mundo. El amor es el sentimiento más hondo y misterioso de cuantos pueda experimentar el hombre. Los amantes llegan de su mano a un lugar desconocido y se descubren dueños de un poder que no sabían que tenían. Un poder que no tiene que ver con el yo o con la identidad, sino con algo anterior a ellos mismos, que pertenece al dominio de la fábula: como haber alcanzado el corazón del mundo y descubrir, por ejemplo, que pueden acercarse a los pájaros. Sí, el amor es como uno de esos pájaros que se cuelan por error en las casas de los hombres. Un pájaro que en vez de huir, para regresar a su bosque, decide quedarse en ese lugar nuevo. Que vuela sobre los armarios, picotea el pan que queda en la mesa y salta sobre las colchas. Un pájaro que llega a posarse en las manos de los que se aman, que se queda a su lado sin asustarse, y que hace su nido al calor de sus cuerpos, aunque ellos nunca lleguen a saber por qué lo hace, ni lo que quiere, pero cuya contemplación y cuidado les causa felicidad.Es lo que nos promete el amor: que será posible algo así. El amor es ese pájaro que se posa un momento en nuestro jardín imperfecto. ¿Cómo no ser feliz de que lo haga y no tener miedo al mismo tiempo de que se pueda marchar? Por eso nos hace hablar, porque todo a su lado está revestido de belleza y locura. Eso es el amor humano: preguntarnos por qué ese pájaro nos eligió a nosotros para quedarse en el mundo; y, en caso de haberse ido, dónde estará ahora y por qué no regresa. Ninguna de esas preguntas tiene respuesta. El pájaro en el jardín pertenece al mundo de la fábula; lo que dejó al marcharse, al mundo real. Y los amantes se empeñan en que esos dos reinos continúen unidos.

APRENENTATGES

Es viu amb parella no per superar la solitud -perquè aquesta, si és sent ho fa tan en solitari com si estàs envoltat de mil persones-, es viu amb parella no per tenir sexe més habitualment, o algú amb qui fer les coses, o algú que sigui l'espectador de les teves coses o el protagonista de les teves mirades, es viu amb parella no per manar sobre un altre, ni per tenir fills, ni per seguir la tradició...es viu en parella per aprendre. Aquesta és la gran lliçó. A voltes la convivència és una bassa d'oli, com ho eren les màteries a l'escola que ens interessaven i aprovavem amb nota fàcilment. D'altres és un petit suplici. Record com em costaven les matemàtiques i com el meu esforç, encara que no va fer mai que pogués alliberar la meva dimensió trigonomètrica, sí va aconseguir que exercitàs altres qualtitats minvades, com la paciència, l'ordre, el detallisme, l'atenció...Igualment, la vida en parella és això, aprendre. Ara ho veig. Ho sabia, però fins ara només em fixava amb tot el que havia d'aprendre l'altre. Ara crec que és del meu aprenentatge del què m'he de preocupar. I aquest m'ha duit des de la desconfiança -insconscient però desconfiança- envers l'amor cap a un principi d'entrega. Benvolgut el dolor si ha de ser per aprendre, si ha de ser per descobrir que l'amor i la convivència (en totes les seves dimensions, no només de parella) ha de passar pels pensaments positius, el respete, l'entrega, l'amistat, la generositat del contacte físic, el desprendiment del nostre ego, la comunicació, el compromís, la passió i la confiança. A mí, confés, em manca quasi tot. I a vosaltres?

MÀGIA

Veure màgia on no n'hi ha, en la seva justa mesura, a vegades és necessari. Jo no perd el contacte amb la realitat, però m,agrada creure en els senyals. I a vosaltres? Veis alicorns o cavalls?

EL PRINCEP ARAAM I LA PRINCESA YUNANÍ

"Això era i no era un príncep tranquil que vivia en el desert. Havia nascut de l'arena daurada de l'esquena d'una duna, havia crescut gràcies al sol i a les gotes de roada de les fredes nits del desert i, un cop a punt d'envellir, havia decidit abandonar el seu paisatge estimat i anar-se'n lluny, al país de Yunan, un lloc selvàtic, frondós, ple d'aigua i vegetació. Allà trobà la princesa Yunaní, nascuda del borboteig del riu i les llavors de les heures. A l'acte s'enamoraren.

El príncep Araam no va voler dir-li que era príncep així que li contà que era un pastor de camells i que la seva vida, com el seu nom (Araam: tranquil) havia estat plàcida i pausada, sense cap estridència ni ensurt. També la princesa Yunaní mentí, car el seu llinatge reial no venia de cap nissaga coneguda: era la princesa de les bruixes bones del bosc. El seu orígen era tan humil com el de les flors, però volgué provar al seu amor i veure si eren els fausts els que el movien...La princesa Yunaní adorava l'aigua. A vegades es movia pel seu regne a través dels rius, els llacs i les fonts. En canvi el príncep Araam ni tan sols sabia nedar..." i així seguiré inventant històries mentre esper, com la filadora que vull ser, mentre el fred de neu i la pluja m'ho permetin. Els vostres ulls m'encalentiran els dits. És impossible escriure sense pensar que algú ha de llegir-te.

TEMPS D'ESPERA

Esculura que es troba a la plaça de l'església del poble d'Estellencs (Mallorca)

És temps d'espera. D'arrabassar-se les idees, els prejudicis, les dèries. De recol·locar-se els desitjos. De cortocircuitar-se. De desesperar-se. Però des de la paciència. Des de la saviesa. Esper no rovellar-me. I esper no perdre la humanitat en el procés.

EN REALITAT, LA MATEIXA FERIDA

-S'ha de ser perseverant...
-Perseverant en què?
-En el que sigui, no sé, ara mateix per exemple en acomplir el teu desig. Tot això t'està matant, no deixis que passi...
-És que és molt fort...salvar la relació implica enfonsar-me a mi, matar-me...A vegades pens, que aquesta ha de ser la perseverança: lluitar per salvar la relació i per tant transormar-me...
-Sí, però no ho facis a partir de la teva pròpia destrucció.
-Però les persones som en aquest món per millorar, per evolucionar, no? i si és aquest punt el que em manca per ser millor persona? Qualsevol millora requereix un canvi i deixar enrere moltes coses...
-Sí, però cap canvi és sa si és radical. No es pot anar en contra de la teva essència, i tu ho estàs fent. Per això tens mal de cervicals, i diarrees, i mal de cap i mal d'articulacions...et mates
-...és que mai sé si l'aprenentatge de tot això està en abandonar aquesta part de mi que tant l'agobia a ell acceptant la part d'ell que tant m'agobia a mi, o bé l'aprenentatge es troba en créixer cap a una altra banda, sola, sense por a aquesta solitud...
-...no ho sé, no ho sé...
-I saps quina és l'esquizofrènia de tot això? En realitat som iguals, el nostre aprenentatge es troba en el mateix punt, tenim la mateixa ferida: ell sembla un home tradicional, però que en realitat no vol viure de manera tradicional i jo semblo una bohèmia que en realitat no vull viure com una bohèmia. El que ens va enamorar de cada u és el que ens allunya ara...
-No sé què dir-te. Jo també lluito continuadament, jo també estic en el camí...
(Ara, quan arribi a casa, li diré: només hi ha una solució, o camviam els dos en la part que ens ha de millorar com a persones i com a parella i ho feim des del principi, començant de zero, sense sorpreses desagradables, pèrdues de confiança i mutilacions...o ens separam definitivament i som amics. I aquest pic no haurà treves, no haurà més oportunitats, ni plors que esvaeixin la decisió...)
(I la resposta ha estat: "Dame unos días para que piense, Azizam, dame sólo unos días...")

MARXAR

"Si estimes quelcom, deixa'l marxar. Si torna a tu llavors vol dir que és teu; si no, mai ho va ser"(Proverbi Xinés).

A vegades, deixar-lo marxar no vol dir una separació física sinó un desprendiment emocional. I poder esbrinar així si parlam realment d'AMOR o és en realitat por a la solitud, una pressó emocional feta de ràbia, por i prejudici.

El temps, mentre n'hagi, dirà...

NO ÉS UN CONTE DE FADES

Catracack!..i quelcom es va rompre dins el cos del fill al temps que encridassava a la mare i li deia tot allò que mai hauria d'haver de sortit del seu cor. Sonava a vidres romputs i ella que ho observava tot des de la distància pensà que a la fi s'havia romput el mirall, que feia que només es miràs a ell mateix, que feia que actuàs a partir del seu egoïsme pur.

Xnyyyyyyyyyyccccccccccc! i quelcom començà a funcionar dins el seu cos mentre rebia els crits del fill, com si un mecanisme de ferro, rovellat des de feia molt de temps començàs a moure's. Ella pensà que a la fi era el mecanisme del seu amor propi, el que tenia enterrat sota totes les fulles mortes dels altres.

Xooooffffffffffffffffff! i quelcom s'enfonsà dins el cos del pare mentre veia com la seva família es feia mal. Era encara mariner en essència i no podia tenir altra cosa que un univers interior aquàtic. Ella pensà que aquell enfonsament era la bena que sempre havia dut als ulls i ara es submergia dins les aigües terbòles de la tragèdia de la seva família.

Aaaaiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii! i quelcom cridà molt fort dins el meu interior, a la fi, alliberant les engoixes i mostrant-me com l'eco feia rebotar els silencis. Vaig pensar que era la meva ànima, cansada d'aguantar.

Miraculosament llavors sonà una música d'orquestra, com si aquells sons lletjos i incontrolables haguéssin obert la finestra tan de temps tancada. Va ser una petita tragèdia, farcida d'amnèsia i plors. Però quedà el més bell missatge: l'amor. Les persones que s'estimen superen totes les traves. No és un conte de fades. És la pura realitat. Potser no passi per art de màgia i sigui un procés tan natural com els canvis de les estacions, però passa. Que ningú menysprei el poder de l'amor. Fins i tot quan aquest poder passa per marxar i allunyar-se.

PARÍS-DAKAR

Ens vam tornar topar dia 24 de juny de 2006. No tinc facilitat per enrecordar-me'n de les dates, no, el que passa és que va ser en circumstàncies molt màgiques, precisament el dia que es complien 5 anys de la nostra separació absoluta i quan ja en feia gairebé 4 que no ens havíem vist les cares, 3 potser que no ens havíem escrit cap carta, 2 potser que no ens havíem sentit les veus. Ens vam separar una nit de Sant Joan i després d'una nit de Sant Joan, cinc anys després, ens retrobàrem. Jo havia demanat a la mar que em dugués un home a qui estimar i que m'estimàs. Va apareixer ell i jo ho vaig interpretar com que havia arribat. Ara però, dins la meva desesperació i impotència davant els esdeveniments -quin sentit té que dues persones que s'estimen tant s'hagin de separar?-hi trob un altre sentit: potser havíem de retrobar-nos per jo alliberar-me de la càrrega i el sentit de culpa que sempre m'ha acompanyat envers la nostra primera separació, i a ell donar-li la possibilitat de tenir-me aprop. Perquè llavors jo li havia negat qualsevol contacte, havia tallat amb les estisores, com Poeta per un dia em recomana, i li havia negat la possibilitat de retrobar-me i així, en realitat, havia enfortit més el meu record sense que ell pogués prendre altres camins. No estimà a ningú durant aquests 5 anys, em va dir, i jo el crec. Potser aquest nou retrobament i aquesta relació de 2 anys i mig en la que he estat molt feliç (excepte els darrers 6 mesos) era necessària. Era necessària per alliberar-nos d'aquest "ni contigo ni sin ti", per poder seguir endavant. No sé per què passen les coses. No sé quin grau de responsabilitat tenim sobre les nostres passes. Un dia, una persona que estim em va dir que la vida era com la cursa del París-Dakar. Naixíem a París, moríem a Dakar i la resta, l'itinerari del nostre camí, els paisatges per on passaven, els llocs que visitavem, on quedavem o on partíem corrents, les dunes i els obstacles que passavem i com els he passavem, els oassis on restavem, les persones amb qui compartíem el viatge i de les que fugíem, els records que ens quedaven...tot això era la nostra elecció. Possiblement té raó. Si jo no hagués decidit retornar amb ell aquell 24 de juny de 2006 les coses haurien estat diferents, no sé si millors o pitjors però diferents. Plor avui i amb desesper avui perquè així ho vaig dur amb la meva decisió d'aquell dia. I si d'aquí a 2 anys segueixo plorant o, en canvi, ric, també serà en funció de les meves decisions. Na Carme em parla d'aprendre a moure's dins les incerteses que ens envolten. Na Pomona m'aconsella aprendre a decidir. En Poeta a tallar. Na Novesflors, s'ofereix per escoltar-me i ajudar...em fa vergonya escriure sobre mi d'aquesta manera i que coneguts i desconeguts vageu el meu cor. No em fa por, Poeta, que se'm rovelli, ja no, ja està el suficientment rovellat. Però em fa vergonya aquesta exhibició de dolor. No puc deixar-ho dins però. Si no, enmalaltiré. Gràcies per ser-hi.

COR TANCAT PER DEFUNCIÓ

Visc amb un home que estim. Però no hi ha futur. Un cop més ha tancat totes les finestres, parapetat dins la seva intransigència. El veig sofrir. També jo som sofriment. I el temps passa i els fracassos s'acumulen. I ja no sé què més fer. Una estupidesa rere l'altra és l'unic que faig. Dimecres a Can Bum discutírem sobre els quatre fracassos de la inteligència: el prejudici, la superstició, el dogmatisme i el fanatisme. Els vam desgranar, els vam disseccionar i em vaig adonar de quelcom que mai hagués dit de mi mateixa, que em moc a cops de prejudici. És així si donam com a bona la següent definició: un prejudici és la certesa absoluta de quelcom que, en realitat, no se sap. Quin és el meu? El dubte. És a dir, la meva certesa absoluta és la incertesa envers tots i tot, fins i tot envers a mi mateixa. Parapetant-me rere la certesa de que tot és incert i de que tot és susceptible de dubte, em quedo inmòbil o prenc decisions equivocades i així es va retroalimentant el dubte i la confirmació de que tot és incert. Dubtant, per exemple, dels meus afectes -tant els rebuts com els oferits- congelo la bellesa dels esdeveniments, ja que el dubte sembra la desconfiança; la desconfiança fa créixer la inseguretat; la inseguretat infla la por; la por alimenta la incoherència i aquesta ho ompl tot de buidor sense sentit. Com es pot caminar si es dubta, fins i tot, de l'existència del propi camí? o de la direcció que han de prendre les passes? o simplement de la conveniència d'haver de caminar? La fredor del dubte, que acaba congelant i paralitzant té una doble fulla: deixar de responsabilitzar-se de les pròpies accions. "Tot ve de fora" és l'enganyós missatge. I el pitjor és que s'ha perdut tanta energia en el procés de dubtar que, efectivament, és impossible decidir-se o bé l'elecció es farà des de la confusió, l'esgotament o el poder d'altres factors que eximeixen de la responsabilitat com la comoditat, l'ego o la repetició de conductes conegudes i establertes, independentment que siguin encertades o no. Així estic, amics, i quasi podria dir avui que tinc el cor tancat per defunció...per defunció de la il·lusió. Ja no sé què més fer, de debó.

POÈTIQUES I SURREALISTES DISPUTES

I ella li va dir, poètica i tràgica, mentre es netejava la pintura negra que li regalimava des dels ulls a la barreta, formant uns barrots de presó de pel·lícula: "Et don el meu cor, embolicat amb paper de celofan i vent. Et don el cor que no trob, l'oblidat, l'amagat, el d'or. L'altre, el del batec diari, el té el meu marit, enten-me'n".
Ell la mirà amb ràbia i despreci. "Saps que et dic-contestà-, que llanço tots els meus monstres contra el teu amor egoista, contra aquest amor de promeses i carícies, que no té arrels, que és una imatge volàtil, el globus que infles amb belles paraules, amb gestos i regals ingràvits. No em basta aquest amor que és un reflex, sovint no em basta. Dóna gràcies que no marxi. I suporta els meus monstres".

Ella acotà el cap i mormolà baixet negant l'evidència i tancant la porta del futur i de l'aprenentatge: "M'acaba de créixer una pomera en la gargamella, florida de totes les paraules que no dic. Em menjaré una poma al dia, a veure si em curo: en la primera estarà l'oblit. De la resta ja no me'n recordo."

INMÒBIL

Vull fer tantes coses per i per a tu que em quedo inmòbil. Mentre els minuts transcorren inevitables. Fa vent i els grisos niguls volen aviat pel cel blau i pens:...et prepararé un postre, et farem un sopar sorpresa, potser un sopar romà per a que puguis estar tombada al sofà mentre menges i no et sentis diferent, m'inventaré un conte en el que seràs la gran protagonista, valenta i incansable i en el que no hagi tanta melangia, et grabaré música alegra, t'enviaré sms al mòbil per fer-te un poc de companyia entre encontre i encontre, te faré un collage amb les meves millors fotos de paisatges per a que els visitis amb la vista, ara que tens la mobilitat més reduïda...però llavors tinc por. A no estar a l'alçada, a ser maldestre i fer-te mal amb les meves mostres de carinyo, a fer una llaçada massa forta i no poder superar cap esdeveniment, a que no m'entenguis...i resto inmòbil. Com una estàtua congelada en el gest de l'entrega.

EL CA DEL COLOR DE LES FULLES SEQUES

Vam dinar plegats a una plaçoleta humida, plena de fulles seques. Tot d'una vaig veure, minuts abans quan em perseguires per la meitat del poble, que eres un polissó i que aconseguiries treure'm alguna cosa. Et vas menjar la meitat de la meva panada i l'altre meitat de la coca de poma. Impossible resistir-me als teus ulls de mel, acostumats a gaudir de totes. Em vas deixar amb fam, però amb la gratitud d'haver compartit l'àpat amb tu. Mai m'ha agradat menjar sola. Malgrat tot, sabia que quan no tingués res per oferir-te fugiries per on havies arribat. Ni tan sols et vaig acariciar. Em bastava veure't menjar. Però arribà l'hora de l'acomiadament. Vas córrer darrera el tramvia, vas jugar amb una fila de nins que esperaven per pujar-hi, vas ensumar un parell d'arbres i quan jo et mirava perdre't entre la gent, girares el cap i em mirares amb els mateixos ulls de la foto. M'havia equivocat amb tu: a vegades, no quedar no significa no estimar.

MEDALLES DE FANG CONVERTIDES EN MEDALLES D'OR

Acab de somniar-te. I amb els ulls encara enradatS dins la xarxa del somni escric i m'enredo dins aquesta altra xarxa igual d'onírica, en aquest breu espai entre el cafè amb llet i el tren que em durà cap a Ciutat. Ens topàvem, al meu somni, per casualitat. Tu ho vivies amb disgust però jo et seguia i volia parlart-te. Estaves molt gras, inflat, i en el somni em deies que no entenies que havia passat perquè la teva alimentació era bona. Jo et contestava molt sàbiament -curiosament és quelcom que pens però mai he dit- que el greix és un sistema de protecció, però com que no havia res per a protegir-te perquè jo no era cap perill, es convertia en sobreprotecció i per tant en massa volum. No sé si t'he convençut. De totes formes, era un missatge que anava cap a mi mateixa, sens dubte. I potser vingués després de la xerrada que vaig escoltar ahir vespre i que ens donà en Xavi Torres. Per si algú no ho sap es tracta d'un medallista paraolímpic mallorquí. En Xavi va néixer amb una discapacitat forta: ni braços ni cames, pràcticament, i a pesar d'aquests límits naturals la seva lluita ha estat alegre i constant. Em vaig emocionar molt quan el vaig sentir dir que era feliç. Parlà de límits, de com sovint som nosaltres mateixos els que ens els posam, parlà de no deixar de somniar però sempre amb coherència, és a dir, amb realisme, feina i il·lusió, parlà d'estimar-se a un mateix i després començar la gran aventura de conéixer-se o viceversa, però que ambdós aspectes no faltassin mai: l'amor a un mateix i, per extensió, a tots els altres, i el coneixement, d'un mateix i, per extensió, de la resta del món, parlà de la necessitat de treballar en equip, d'una unió entre l'individu i el que l'envolta perquè res s'aconsegueix si un vol treballar sol i aïllat ni res s'aconsegueix si traspassa la papereta als altres perquè assoleixen les coses per ell, parlà de medalles de fang convertides en medalles d'or.

AQUÀTIQUES

Dins la cultura de la desesperança es banyen,
amoroses,
en l’erupció d’una substància
estampada de flors grogues i morades.
Treuen les ganyes per poder respirar
dins la saliva malsana de tantes boques
i es queden rígides,
esperant una pietat que no arriba.
Oculten el pit, els ulls de carbó,
el mal congènit que les fa aquàtiques i llenegadisses
com una serp d’aigua.
I esperen,
nues i adormissades,
una pietat que no arriba...

...suren sobre l'aigua i per això em criden l'atenció aquestes plantes elegants i estranyes, com de somni o de mentida, capgirant les lleis fonamentals de la física, les lleis del que s'espera (no tot el que cau dins l'aigua s'enfonsa). Vols un ram de roses? No, dona'm un ram de nenúfars, que encara vull seguir somniat...

SÓLLER

Mon cor estima un lloc...

...comença el peregrinatge.

QÜESTIONS DE PELL

Plou. Es colgà amb pluja de tempesta, de trons i llampeigs, i es lleva amb pluja fina, cameta d'aranya, que banya a poc a poc. Es troba dins un somni aquàtic i no sap ben bé si somnia que plou o plou de debò. El company la desperta amb un bes. Azizam -li diu-, t'esper a la cuina amb el berenar preparat. Desapareix tan suau i silenciosament que no sap si també ho ha somniat. S'aixeca i se'n va al bany. Quan es mira al mirall veu que la pell reseca del llavi li ha tornat sortir i que el parpre de l'ull esquerre està cobert d'un eccema suau però molest. Es posa aigua fresca i crema i se'n va a la cuina. Està calenteta, i a fora plou.

"Una de las dermatosis más frecuentes es la psoriasis. Se manifiesta en focos de inflamación de la piel que se cubren de unas escamas de un blanco plateado. En la psoriasis se incrementa exageradamente la fabricación de escamas de la piel. Nos recuerda la formación del caparazón de algunos animales. La protección natural de la piel se trueca en coraza: uno se blinda por los cuatro costados. Uno no quiere que nada entre ni salga. Reich llama muy acertadamente al resultado del deseo de aislamiento psíquico «blindaje del carácter». Detrás de toda defensa hay miedo a ser heridos. Cuanto más robusta la defensa y más gruesa la coraza, mayor es la sensibilidad y el miedo.

Ocurre lo mismo entre los animales: si a un crustáceo le quitamos el caparazón, encontraremos una criatura blanda y vulnerable. Las personas aparentemente más ariscas son en realidad las más sensibles. De todos modos, el afán de proteger el alma con una coraza encierra un cierto patetismo. Porque, si bien la coraza protege de las heridas, también impide el acceso al amor y la ternura. El amor exige apertura, pero entonces la defensa queda comprometida. El caparazón aparta al alma del río de la vida y la oprime, y la angustia crece. Es cada vez más difícil sustraerse a este círculo vicioso. Más tarde o más temprano, el ser humano tendrá que resignarse a recibir la temida herida, para descubrir que el alma no sucumbe, ni mucho menos. Hay que hacerse vulnerable, para comprobar la propia resistencia. Este paso se produce sólo bajo presión externa, aplicada ya por el destino y por la psicoterapia.

Si nos hemos extendido en el comentario de la relación entre la vulnerabilidad y el blindaje es porque, en el plano corporal, la psoriasis muestra esta relación: la psoriasis llega a producir ulceración de la piel lo que aumenta el peligro de infección. Con ello vemos cómo los extremos se tocan, cómo vulnerabilidad y autodefensa ponen de manifiesto el conflicto entre el deseo de compenetración y el miedo a la proximidad. (Del llibre "La enfermedad como camino")

SOMRIURES QUE EM FAN SOMRIURE

...el de l'amor...

...el que em mostra el mirall...

...el que em du a la muntanya...

...el que em desperta l'instint maternal...

...i un altre pic...

...el de l'amistat sincera...

...el de l'espiritualitat...

D'altres no els guard en foto, però sí al cor. T'adones de la seva importància quan tornes a somriure.

LA VIDA DE NINGÚ

L'altre vespre, casualment o causalment, vaig veure una pel·lícula espanyola que es diu "La vida de nadie". És la història d'algú que s'ha creat una vida a partir d'una petita mentida. Casualment o causalment, el dia anterior al nostre club de lectura (també conegut com Can Bum) vam treure la referència d'un conte d'Alvaro Pombo, "Las luengas mentiras", que més o manco tracta del mateix, és a dir, d'una modalitat de fracàs de la inteligència: estar continuament camuflant-se per poder sobreviure. Potser alguns que ara em llegiu podeu estar pensant que vosaltres mai faríeu una cosa així. Però és tan fàcil entrar en una situació així, creure's les pròpies mentides...sempre es fa, a petits graus, potser no tan perillosos com el de la pel·lícula que havia alimentat la gran mentida de que era un economista que feia feina al Banc d'Espanya quan ni tan sols s'havia titulat. Potser siguin petites mentides, fetes primer a nosaltres mateixos, jo què sé, que algú ens estima, que les coses canviaran, que som en el camí correcte, que el mal d'esquena ve per l'edat, que hem de seguir invertint en un somni x...

Diuen que una de les coses que ens diferencien dels animals és que ells, sense pensar i davant el perill, tenen tres possibles comportaments: lluitar, fugir o inmovilitzar-se per passar desapercebuts. Es suposa que nosaltres tenim un d'aquets comportaments un cop analitzat el problema o el perill i que, per tant, ens en queda un altre: descobrir que el perill no existia. Però jo em demano: què passa quan a pesar de l'anàlisi el nostre comportament no varia? ha fracassat llavors la inteligència?

Segueixo analitzant i sentint, però com va dir molt sàviament en M. la gran tragèdia és tenir por d'estar dins les nostres pròpies mans. És possible que tingui raó i que començar a confiar en nosaltres mateixos ajudi a obrir-nos l'enteniment.

INFANTS

"Si a un infant li dius: què vols el cotxe o el camió? possiblement te contestarà que els vol a tots dos.

Si a un infant el renyes, possiblement es posarà a plorar i serà incapaç de reflexionar i canviar el seu rumb.

Si a un infant el perdones, possiblement per a que ho facis et dirà: no ho tornaré fer més.

Si conviure amb un infant ha de ser un bon motiu per abandonar-lo acabariem abandonant a la majoria de les persones que ens envolten perquè quasi tots tenim un comportament infantil en qualque moment important. Superar-ho és el que val. Jo estaré al teu costat fins que les forces em deixin perquè la teva lluita també és la meva". Així parlava l'elefant al ratolí. Quan s'abraçaren emocionats no mesuraren les forces i...xofffffffffffff o fiuuuuuuuuuuuuu?

DOLOROSES CONNEXIONS

Li va donar carabasses, però estava clar que hi havia entre ells una connexió extranya, com a mínim dolorosa. Li arribaven les seves notícies sense voler, com una casa que t'acull tot traspassada la porta, o unes gotes de pluja que regalimen pel vidre del cotxe, o una presència gelada en l'oblit d'un racó. Li van dir que tenia mal d'esquena al mateix temps que ella intentava erigir-se de la seva postura derrotada, al final del dia, també dolorida per diversos punts. Sempre li feien mal les cervicals, però duia unes setmanes que les vèrtebres lumbars la sacsejaven. Com ell. Ja ho deia, dolorosament connectats. Li sorprenia però que ell patís d'aquesta manera. El creia segur i fort, però potser, talment ella, la seva postura era forçada i tenia una tendència d'ànima a empetitir-se, encargolar-se, inmovilizar-se. A ella li passava sempre que el pes era massa feixuc de suportar. Es veu que tenia les vèrtebres comprimides, sobrecargades, inflexibles. Quin pes era el d'ell? El seu silenci, el seu hermetisme, el seu menyspreu, no li donaven cap pista. Posa't a córrer, vine a cercar-me, parla amb mi, plora amb mi, riu amb mi...però els dos es quedaven quiets i esperaven, mentre intentaven convéncer-se a ells mateixos i a l'altre, que l'important era a una altra banda, que eren bons, madurs, valents i justos, que eren capaces de resistir les temptacions i que seguien el camí que tocava.

SÍMBOLS

Estam fets de símbols; la humanitat és un símbol. Se'ns ompl la boca defensant la racionalitat i l'empirisme científic, però basta fer una ullada per comprovar que allò realment important són els símbols. La trascendència de les recents eleccions a EEUU per exemple es redueix a un color de pell i el símbol que això representa; el trencament d'aquest símbol, de fet. I això, diuen, ha de canviar el món.

Jo pens que el món canvia, en realitat, a partir de les petites diferències que ens separen de l'ahir. Per a mi és més trascendent, per exemple, el fort individualisme de la societat, gestat en cada petit nucli familiar, que no el nou color de pell de l'amo del món.

Llegeixo als matins, mentre prenc el cafè amb llet, un llibre que narra l'esforç d'un nin espanyol de la postguerra que, morta la mare en un bombardeig i el pare agonizant a una casa de Misericòrdia, comença un viatge incansable a la recerca dels seus germans petits, arrossegats a un èxode forçat de destí desconegut. L'ànsia d'aquest infant per UNIR és tan corprenent que m'ha evidenciat una actitud que crec que avui és morta i ben morta. No m'imagino al meu filloll, per exemple, amb aquest interès ni aquesta maduresa, no per incapacitat sinó simplement perquè dins la seva escala de valors de nou home no existeix aquesta dèria. Serà individualista, competidor, sense arrels, pragmàtic, computeritzat i això sí, simbòlic.

A vegades penso que la humanitat va retornant poc a poc al mateix estat de l'Edat Mitjana, que les passes descompassades de la globalització ens duen, irònicament, cap el feudalisme, que no queda massa per ser ramats dirigits a través dels símbols -en aquell temps, de la religió; ara, de l'economia- i els cops de fam i pobresa. Les relíquies ens tornaran a marcar el camí -les camiseteamb la cara estampada d'Obama, la tassa del cafè amb el cosset robotitzat del derrotat republicà...- i la humanitat seguirà amb el peregrinatge cap allò que es troba darrera els símbols i encara no hem pogut esbrinar.

L'AIGUA REGALIMA SOBRE FERNÁNDEZ MALLO MENTRE LA COLUMNA I ELS FONAMENTS LITERARIS LA DEIXEN DOLORIDA

Es dutxa amb aigua ben calenta dirigint el raig especialment a l’esquena. Al mal a les cervicals pot afegir el de les lumbars, car sembla que la seva columna s’esqueixi per totes bandes. També li fan mal els costats i les articulacions, com si tota ella s’aguantàs dolorosament sobre uns fonaments a punt d’enfonsar-se. Surt del plat de la dutxa un poc aliviada per la calentor i mentre es corda el barnús s’adona que hi ha minúscules gotes d’aigua sobre el rostre inexpressiu de Fernández Mallo, que la mira des de les seves ulleres d’artista a la portada de la revista de butxaca, com si ploràs. No té aspecte de plorar massa, aquest escriptor àcid, però tots sabem que els aspectes sovint no conten massa. Sol llegir la revista literària asseguda al WC. No és cap menyspreu. Li resulta còmode. De sobte pensa que escriurà un conte sobre una dona que s’enamora d’un endocrí prim i esquifit, de tendències polítiques conservadores i conversa interessant. Un petit record li gela l’esquena, mesclant memòria i invenció. O potser sigui sols l’aire del bany refredant-se un cop tancat el grifó. Possiblement la idea li fugirà aviat del cap i no es convertirà en cap història per contar: els seus fonaments d’escriptora són com els del seu cos, dolorosos, inestables i breus.

LLUÍS

Els seus ulls són el far que els guia.No parla massa i expressa poc, glaçat dins el seu misteriós univers de gel, però el blau intens de la seva ànima, que guaita sota les pipelles espeses, té més força que la pluja i el vent. Sembla que, com un gira-sol gegantí, s’ha erigit de cap a la llum, en Lluïset. Tots els que esperam, corpresos i esperançats les “Lluís News” diàries dels seus pares, veim amb optimisme els progressos i les bones noves. Som una familia en la distància. Potser no som metges ni infermeres, ni tan sols els pallassos que el visiten i l’alegren, però els nostres ànims són constants, són una pregària, un cant d’alegria i optimisme, que té més alçària que una catedral.

Has fet, amic, un vocabulari de bitàcola, que jo ara utilitzo per escriure’t aquestes paraules. Parles de mare, de germans, de padrines, i oblides la bastida que és el pare, que amb paciencia i poesia l’enlaire. No deixes enrere la fe que ens mostres. Aquestes coses no es mesuren, es senten. I tenen força, molta.

No he parlat amb tu encara des d’aquell dia en que ens anunciares amb llums d’ambulància la mala nova, però saps que hi som, que cada albada pens amb vosaltres i que sé que aviat podreu tornar tranquils a casa. Tots els meus ànims!

ÉSSERS D'UN DIA

Potser sí que l'alegria sigui un desafiament en aquest món que tenim. Potser sí que ho sigui, més que mai, la relació amb els altres, que igual que ens alteren també fan que visquem i ens remouen totes les parts enquistades. Perquè és ben cert que no hi ha cosa més trista que quedar enfangats en el que ja noceixem només per por o avorriment o desilusió. La curiositat de veure si podem ser diferents del que ja som és un motor. Però no crec que es tracti de trencar amb tot el que ja som, sinó simplement experimentar amb alegria. Perquè trencar és fugir covardament i això altre és transformar-se, millorar-se, créixer. Sempre m'he sentit una illa. Potser ha arribat el moment de sentir-me com un arxipièlag. Tanmateix som éssers d'un dia dins la inmensitat infinita de l'existència.

EVIDÈNCIES

N'hi ha que diuen que el fracàs de la inteligència apareix quan algú s'obstina en negar l'evidència. Però quina és aquesta evidència? El seu no aprendre i quedar-se encapsulat en la por i la inercia del no-res? El meu laberint (de passions, d'obssessions, de pors, de dubtes)? Avui hem passejat sota la pluja. Abans haviem plorat els dos. Així que les llàgrimes s'han confós amb la pluja i tot ha resultat alliberador i net. Té por de perdre'm de nou. Tinc por de perdre'l de nou i així perdre'm jo també. El consol que cerc no arriba, car cap mag ni cap poeta tenen el sentiment que ell té. Potser aquesta sigui la evidència que em nego: el profund amor que hi ha entre nosaltres. Que això basti ja és un altre tema...

FONTS UFANES

Les aigües broten del terra, miraculosament, només uns dies a l’any a l’indret conegut com Les Fonts Ufanes. Semblaria un somni si no fos per la visita massiva de persones i mitjans de comunicació. He intentat passejar tranquila, escoltant la cadència del córrer de l’aigua concentrada única i exclusivament en la idea que existeixen els miracles –encara que siguin cientificament mesurats i clarament possibles i per tant gens miraculosos- i que d’una terra aixuta i erma pot, en vint-i-quatre hores, vessar-se un torrent de vida. He pensat amb en Lluïset i amb n’E. i els li he desitjat el mateix presagi; he pensat en mi mateixa i he demanat a qui m’escolti que un llac sorgeixi de les meves mans, que una font broti del meu cor, que els meus pensaments siguin aquàticament ferotges i se’n duguin tota la bassa estancada i el polsim i l’olor a arnat. Passejava sobre les fulles mentre ho pensava i entre l’aigua i la fullaca he descobert un niu caigut, sense ous ni pares, i m’ha semblat un mal presagi. Sembla que la fúria de l’aigua, sobretot quan brota de les entranyes, no respecta res. He recollit un aglà del terra i me l’he posat a la butxaca, per enfrontar sensacions. Ben estret dins el meu puny he continuat les meves passes. El cant dels ocells ofegava els crits dels infants descobrint l’aigua. També eclipsava el metàlic so del zoom de les màquines de fer fotos enfocant angles i perspectives. També enfosquia el propi soroll del riu efímer. A mesura que m’allunyava del bosquet i enfilava el camí cap a cases pareixia que tot el líquit m’havia pujat per les cames i pugnava per surtir per les conques dels meus ulls, com unes noves fonts ufanes alliberadores i netes. Les he ofegades, però, i he deixat que es convertissin en dolor a les cervicals i a la panxa.

MIRALLS

T'estàs a punt de trencar o transpassarem el mirall, com va fer l'Alícia per trobar un lloc millor?

PLUJA D'OCTUBRE

Els seus ulls són nets i brillen com els dels infants. Difícilment sap veure la realitat de les coses Sembla que ser positiu significa ser inmadur
És tan carinyós que sempre t’acaricia quan et té aprop La rutina és la seva amiga No és capaç d’anar endavant amb decisió Mai t’abandona S’obstina en voler veure les coses des del seu mirall
És molt fidel La protecció que dóna és fictícia
És honest No em sorpren Té un somriure bell
No rega el jardí Dóna massatges als peus és insegur
Cuina molt bé és tradicional escura
No obri mai un llibre és simpàtic i extrovertit ronca
Li agrada passejar per la natura no té iniciativa de canvi és divertit
Es un mestre del xantatge emocional és generós amb allò material, però egoísta també
És tranquil No vol tenir fills És molt sa
Viu l’art sols com evasió planxa Exigeix poc
És orgullós és respectuós No és valent
Els meus ulls són nets i brillen com els dels infants. Difícilment sé veure la màgia de la realitat. Som esencialment negativa perquè em projecto en el fracàs. Som tan carinyosa que sempre l’acaricio quan el tinc aprop Odio la rutina però també la necessit. Crec que vaig endavant però quedo estancada sovint. Puc abandonar.
Ho intent mirar tot des de diverses perspectives. Som infidel de pensament. Semblo
desvalida però acabo protegint jo. Som honesta. Necessito la sorpresa. Tinc un somriure bell.
Rego el jardí cada dia. Dono massatges. Som insegura. No cuino massa bé. Tinc el fons tradicional i la forma inusual.Escur. Estim els llibres. Som simpàtica. Crec que també ronc. M’encanta passejar per la natura. Tinc intenció i voluntat de canvi. No som massa divertida. No vull ser cap mestra del xantatge emocional. Som generosa. Som tranquil·la.Vull tenir fills. Som sana, però menjo massa dolç.Visc l’art com una reflexió i un aprenentatge. Mai planxo.Exigeixo molt

DE TRENS, ESTUPIDESES I PLUGES

Aquesta tardor no cauen les fulles, sinó les gotes de pluja i la humitat. Tant podem anar en màniga curta com contemplar els camps anegats després de tempestes que semblen més d'estiu que d'octubre. Viatjo en tren, asseguda al costat d'una família marroquí, i llegeixo un tractat sobre l'estupidesa, la constatació de que la cultura no fa millors a les persones. Miro per la finestra i se m'obrin les portes de l'enteniment tot i seguir asseguda al meu seient. Els noguers encara carregats de fruit em recorden que aviat dos cossos seuran davant una televisió fins que la son els mati. També ells deixen el seu fruit estés a l'envit del vent i els lladres. Si hagués estudiat perruqueria em farien igual de mal els peus, però potser riuria més sense vergonya. Segur que no duria els cabells sempre iguals, com una arquitectura d'altre temps només variada per les defecacions de colom que són els meus cabells blancs i segur que els poemes els faria amb les mans. I no tendria temps de pensar en absències, en decepcions, en paradisos encara per conquerir, en dubtes i fantasmes. Decideixo i desdic allò decidit. Anyoro i no som capaç de fer-s'ho saber. Pinto i tiro els apunts al fems. Escric i ho penjo a internet.

ANIVERSARIS

Ahir la mare i el pare van complir 46 anys de casats i jo els hi he regalat aquestes 46 flors del meu jardí. I avui, entre crits d'infant, olor d'alzina i anous, la mare m'ha contat bocins de passat. Jo prenia notes perquè vull fer-ne una novel·la d'aquest passat tantes voltes dolorós i escrivia amb lletra quasi il·legible sobre moixos negres, mocadors bruts, horabaixes de rosari, classes interrompudes de francès, caminades a través d'horts, abandonaments, bubotes a la nit, solitud, tristor...Els nins jugaven, mentres, aliens a la importància d'aquell moment, amb un arc de plàstic de forma i color cridaners, i a estones a la Nintendo no sé què, monstre devorador de les ànimes joves. En J.M. cumplirà demà 9 anys. Li he regalat, entre altres regals banals, la meva col·lecció de segells, més de 70 peces guardades des de l'any 90, enviats en cartes des de tots els continents. Per convéncer-lo a acceptar el meu regal he hagut de dir-li que possiblement quan ell fos gran tindrien molt de valor, car ja no existirien les cartes. Al final m'ha demanat entre plors que li guardàs jo perquè la seva mare li tirava tot al fems. Però el cert és que un llibre de ferratines, unes plastelines o uns animals de plàstic fabricats a Xina tenen per a ell més valor. És un nin d'aquesta generació, la de les coses frugals i canviants, un miratge tanmateix perquè no hi ha res que hagi canviat en esència en aquest món. Ho he comprés millor avui, escoltant parlar la meva mare. Ens podem modernitzar, maquillar, plastificar, linkar, buidar, evolucionar, involucionar, mesclar, transformar i tanmateix som els mateixos homes del principi, que ens movem per por o ens movem per amor o ens movem per ànsies de poder. I els aniversaris es succeeixen i tot sembla canviar, però res ho fa.

EL CONTE DEL ROSAL I EL POU

Hi havia un roser a Guium que feia unes roses avellutades del color roig de la sang. A mesura que florien anaven perdent el seu color com si el temps, el vent, el sol i les roades, les difuminassin. Quan començaven a perdre els pètals, ja eren d'un color rosa pàlit, com entranyes desagnades sense el batec de la vida. No obstant això, durant unes hores -potser 24-, eren flors esplèndides. Era un roser generós. En poc temps havia traspassat la paret del jardi i les noves poncelles, com ulls inquiets, guaitaven el veïnat. Hi havia dins aquell altre jardí un vell pou ple d'aigua.

El roser, sempre que el jardiner el cuidava, era generós i abundant. Creixien els nous brots, les noves fulles, les noves flors, com en un bell joc. De sobte el jardiner no es sap ben bé per què, va deixar de regar el roser. El protegia del vent, certament; allunyava les aus i els insectes, però no li donava aigua.

- Aviat plourà -li deia. I el pobre roser, abans tan esplendorós, deixà de florir. Algunes fulles li caigueren, altres s'engroguiren, no sortiren nous brots. Era evident que al roser l'escasa i infreqüent pluja no li bastava. Potser sí per sobreviure, però no per florir bell.

-Per què no botes la paret i treus aigua del pou?.- li digué al jardiner. Però ell no volia o no sabia botar. Seguia confiant en la pluja. I no és que el jardiner no tingués cura d'ell, però no volia canviar els seus nous hàbits. Espantava les aus, matava els insectes, arrebassava les males herbes i es passava les tardes fent voltes en cercles al voltant del tronc de la llimonera, com si fos un ase.

Davant les súpliques, o les ofenses, o les ordres del roser, només sabia dir:

-No em diguis que no et cuido, ingrat. Faig el que puc, no puc fer altra cosa...

-Sí que pots: bota la paret, treu aigua del pou i rega'm.

-Plourà aviat, ja ho veuràs.- i venga a fer voltes com un ruc mentre el roser esmorteïa.

El roser va començar a pensar que l'única manera de canviar les coses seria canviant de jardí i per tant, de jardiner, però era un pensament sense sentit: tots sabem que els rosers no tenen cames. Per altra banda tampoc s'imaginava a un altre lloc que no fos aquell. En aquella terra havia posat les arrels. Era el roser que era, de rares flors esplèndides però efímeres, de coll llarg i poncelles inquietes, d'espines poderoses però atrofiades, d'arrels joves i poc profundes. I el jardiner era el que era, amorós, però ruc, generós però covard, protector però atemorit...

I mentre tot això pensava i passava, una llimona groga i pesada caigué sobre el jardiner almig de la closca...No sabem si, a la fi, despertà, si quedà més ruc, o s'esfumà d'un buf...

LA DECEPCIÓ

Fa dies que llegeixo sobre la decepció. Vaig tenir un somni en el que aquesta paraula era la clau del misteri. No em sembla erroni relacionar-ho amb el meu inconscient i dur-ho al plànol tangible: acceptar la meva decepció. Investigo sobre ella perquè vull arribar a l’arrel: la decepció sempre ve d’unes expectativas no realitzades.

Sempre he pensat conscientment que les meves expectativas eren exagerades, que tenia una ambició desmesurada pel que jo era en realitat. Em culpabilitzava i em castigava per la meva insatisfacció. Podia, breument, gaudir de les petites coses però era un miratge. Tanmateix sempre sobrevola el fantasma del que no hi ha. Llegeixo “el que neix desencantat pot encantar-se per qualsevol insignificancia”. I així ho faig de tant en tant: veig una posta de sol bella, o visito una fira plena de gent i colors, o contemplo la construcció d’un jardí i penso que això em basta, que és suficient, però em menteixo, és un engany, el primer de tots. Perquè no s’ha d’oblidar que la decepció neix de l’engany. Per què, si no, un cop vista de cara la realitat, deim estic desenganyat? Des-enganyat. Ja no hi ha engany, ja s’ha vist que la realitat no té res a veure amb allò que s’esperava.

El meu neguit venia de pensar que jo mateixa no sabia destriar entre el que volia i el que desitjava i això em feia tenir unes expectatives falses de la vida. Però ara sé que hi ha coses que vull i que aquestes necessitats no poden enterrar-se. Vull una persona al meu costat que no m’engani, en la que pugui confiar, que no maquilli la realitat com si jo fos un infant que no té consciència, que em faci créixer en tots els sentits que em conformen. Vull unes amistats al meu voltant que em respectin i em retornin el que jo don. Vull una feina que em valori i no em faci viure com una persona sense cultura, sense estudis, perquè la meva dedicació té un preu, més alt del que em paguen, tot el temps que vaig estudiar mentre feia feina per pagar-me la carrera, tot el temps que vaig deixar de divertir-me o descansar per crear uns fonaments sòlids, tot el temps que vaig dedicar a aprende uns principis que em fecin una persona digna. Vull una familia que em recolzi en tota circumstància, que em respecti i em valori. Vull estimar els meus dies, sentir-me útil, pensar que la meva presència té un sentit en aquesta vida. Viure d’una altra manera no és viure. I no vull tornar sentir dir –massa vegades m’ho he dit a mi mateixa- que esper massa. Qui no espera no és un ser humà. Està desencantat i mort. Crec que s’ha de fugir d’ambdós extrems, del que diu que no es pot esperar res i del que basa la seva existencia només en l’esperança.
El desengany porta la lucidesa, només si s’està dispost a comprende, asumir i acceptar la situació o el fracàs (no demonitzem paraules) i avui jo vull fer aquest exercici:

dir que he fracassat en la meva vida en parella, de nou, perquè ell m’ha decepcionat. No és que no sigui bo; és una bellísima persona. Però no és el que jo esper i la seva promesa d’aprofitar aquesta segona oportunitat no s’ha acomplert. Alguns pensareu, i la teva promesa? La de valorar-lo tal com és? Era una falsa promesa sense ser-ne conscient. Perquè el que és cert és que no sé valorar-ho tal com és, no en la seva totalitat que jo exigeixo a una parella, que jo necessito.

Dir que he fracassat en part de la meva vida fraternal perquè quasi tots els meus amics m’han decebut d’una manera o altra.

Dir que he fracassat en la meva vida laboral perquè el doblers que guany a canvi de la meva dedicació només em permeten anar tirant i he de firmar contractes abussius que em mantenen dins la mediocritat.

Dir que he fracassat en la meva projecció literària perquè no som capaç d’assumir la part de promoció i la vessant pública que implica escriure.

Dir que he fracassat amb mi mateixa per no ser capaç de caminar per on vull.

He de néixer de nou, tenir la força per redreçar el camí ara que encara som jove i estic viva. No sé si tanta decepció m'haurà llevat totes les forces. Intentaré estar en construcció. I no tornar-me a enterrar per cap expectativa sense fonament.
Hi ha que contar entre tots els plaers el que quedi alguna cosa d'esperar...

EL DOLOR

El llindar del dolor és relatiu. Tots ens pensam no poder aguantar massa dolor perquè en la nostra vida quotidiana qualsevol petita ferida ens incomoda. Ho fa perquè estam segurs de que serà efímera i aquesta certesa ens fa impacients. Quan es sap, però, que el dolor no acabarà, el nostre cos i la nostra ànima s’estiren com un gua i es poden soportar carretades de dolor. Alguns han de patir un dolor físic, potser un càncer que els debilita i els esborra; altres pateixen l’insoportable dolor de l’absència i el silenci; altres el de la incertesa; el de la fam o el de la decepció.

Té un sentit aquest patiment quan el dolor perd la seva funció de protecció i es converteix simplement en un company de vida, un bessó aferrat impossible de matar si no s’acaba amb la pròpia vida?

Té un dolor molt dolorós, que bé podria ser-ho encara més. Li posa morfina de tant en tant, però mai desapareix. Com mai despareix la línea de l'horitzó, o la gota de cafè amb llet que regalima pel tassó, o la penganya a l'ull els matins d'hivern, o la borra davall del llit, o el pèl negre i gruixut que li creix sobre la piga de la galta cada 15 dies, o la fam i la set, o les ganes de saber d'ell.

EFECTES COLATERALS DE LA CRISI

-Somniar que em cobren 100euros per mirar un paisatge
-Deixar d'anar al cine, al teatre i als concerts
-Menjar la meitat de quasi tot el que menjava
-No anar a prendre el tallat a l'hora del pati
-Reciclar la roba de fa dos anys
-Deixar de visitar fisioterapeutes, osteòpates i qualsevol altre terapeuta físic, psíquic, emocional o estètic per molt que es necessiti
-No telefonar als amics; comunicar-se amb el correu electrònic
-No anar a sopar ni a dinar a fora i, si es fa, de menú.
-Utilitzar el tren i les cames més que mai
-Canviar de perruqueria per una més barata i arriscar-se a que et talli el cabell una nina de 20 anys que mentre ho fa et confessa que només ha dormit 2 hores perquè va anar-se'n de marxa en diumenge (sorpresivament ho va fer millor que cap)
-No comprar llibres ni músiques
-No comprar al súper sense mirar i comparar preus
-Passar-se dos o tres dies sense menjar ni carn ni peix
-Augmentar la imaginació i la creativitat a extrems impensables
-Desitjar situacions a les que mai havies donat importància
-No comprar xocolata ni cap aliment innecessari
-Posar la meitat de detergent a la rentadora i la meitat de pasta de dents al raspall
-Odiar la paraula crisi
-Tenir manco ganes de fer l'amor i de riure en general
-Pensar massa en el futur
-Voler ser funcionària de nou
-Aprendre a valorar encara més totes les petites coses belles

COL-A-K.O.

Alguns polítics de la meva illa -d'aquests que no tenen vocació cívica i de millora social (com quasi tots?)- amaguen davall cols pots de cola-cao plens de doblers robats. No és un invent de guió almodovarià, de debò. És real; ha passat. A mi em fa gràcia aquesta antitesi al lladre de gua blanc, aquest poc glamour en l'art de l'engany i la simulació, i no em deixa de provocar una certa llàstima l'esperpent de la situació, gràficament seguida i difosa: l'ex-política de dretes amb el canet als braços contemplant com es fa la descoberta davall de la col del seu jardí després que la seva dona, una soprano no massa coneguda, ho hagi cantat tot. Que ningú em digui que no és per quedar-se K.O.. Sobretot quan es parla de 8 milions d'euros estafats al ciutadà. I jo que no obro ni una bossa de cacahuets quan vaig a comprar a l'hiper...

FORCES I DEBILITATS

És forta per frenar l'impuls d'escriure't o telefonar-te? O precisament per això és dèbil? T necessita parlar-te. Somnia i somatitza. Fa voltes. I es desespera. Està com una cabra.

VESSEN REFUGIS ELS RACONS

Vaig traduir aquest poema al castellà i el vaig llançar a altres aigües. S'ha materialitzat en "La casa del poeta", editat per Román Piña. Sempre il·lusiona que es publiqui el teu treball, però he de confessar avui que el so, la cadència, el ritme, la bellesa que té la meva llengua em semblen incomparables. Per això ho public avui aquí, en català. Esper que ho llegiu i m'agradaria, si voleu, que jugueu amb mi i escrigueu un poema o un escrit que parli de la vostra casa, real o metafòrica. Jugau?

VESSEN REFUGIS, ELS RACONS

Hi ha violinistes ingràvids a les parets d’aquesta llar,
estovant-se entre amants estilitzats,
esguards lacònics i paraules d’altres.
Vessen refugis els racons,
sotmesos pel roig del batec,
per la urgencia de la vida.
Hi habiten amics i àngels
i una moixa intermitent
que alegra les visites distretes.
Encara hi ha horitzons de boira,
car les parets són massa aprop de les coses
en aquesta casa avesada a allò difícil.
La dictadura dels comiats manà en els vans de les portes temps enrere.
Però avui han desaparegut els planys,
i les vaixelles, descarades, s’engalanen de sopes cada vespre.
Hi ha llibres ressant sortilegis i pluges
i una unió de cos i ànima, sospitosament luxuriosa,
mobilitza tots els fars: poc és suficient per tenir-ho tot.
Crec que hi creixen plantes sobre la teulada,
espirals arbres de la vida,
com una cabellera irisada d’aus i vent.
Vessen refugis, els racons
i jo ja no estic sola.

NO S'HA MORT EL DESIG

http://www.youtube.com/watch?v=ZfbKgtaWyvM

No s'ha mort el desig. L'assassina, l'esborra, l'esvaeix, el llança, el tapa, el cus, el pinta, l'ofega...però el desig és així, fa tot sol el seu camí.

CANVIS

No és que na Frannia hagi deixat de ser la dona dels corbs al cabell. Hi nien encara les aus i així seguirà sent perquè és part de la seva natura, però en un cop de màgia les ha transformades en fils de colors. No vol cels coberts de plomes. Vol trunyellats de realitats i miratges.
Deixa enrere la bellesa pertorbadora de la capçalera anterior per molts motius. Primer, com exercici de conscienciació envers la feina dels il·lustradors; després per trascendir la imatge que suggeria l'antic bloc. Vol concretar l'oníric, fer-lo útil, com la flassada o l'abric que resultarien de filar aquests fils. Vol donar color, tintar la perenne nostàlgia, que tant li pesa i avorreix. Vol ser l'Ariadnna que us marqui el camí, la Penèl·lope que faci i desfaci històries i no acabar mai. Vol que els seus escrits siguin la bola de fil que entretén al moix, que el fa jugar, que siguin el material que serveix a l'au per fer el seu niu.