LA VIDA DE NINGÚ

L'altre vespre, casualment o causalment, vaig veure una pel·lícula espanyola que es diu "La vida de nadie". És la història d'algú que s'ha creat una vida a partir d'una petita mentida. Casualment o causalment, el dia anterior al nostre club de lectura (també conegut com Can Bum) vam treure la referència d'un conte d'Alvaro Pombo, "Las luengas mentiras", que més o manco tracta del mateix, és a dir, d'una modalitat de fracàs de la inteligència: estar continuament camuflant-se per poder sobreviure. Potser alguns que ara em llegiu podeu estar pensant que vosaltres mai faríeu una cosa així. Però és tan fàcil entrar en una situació així, creure's les pròpies mentides...sempre es fa, a petits graus, potser no tan perillosos com el de la pel·lícula que havia alimentat la gran mentida de que era un economista que feia feina al Banc d'Espanya quan ni tan sols s'havia titulat. Potser siguin petites mentides, fetes primer a nosaltres mateixos, jo què sé, que algú ens estima, que les coses canviaran, que som en el camí correcte, que el mal d'esquena ve per l'edat, que hem de seguir invertint en un somni x...

Diuen que una de les coses que ens diferencien dels animals és que ells, sense pensar i davant el perill, tenen tres possibles comportaments: lluitar, fugir o inmovilitzar-se per passar desapercebuts. Es suposa que nosaltres tenim un d'aquets comportaments un cop analitzat el problema o el perill i que, per tant, ens en queda un altre: descobrir que el perill no existia. Però jo em demano: què passa quan a pesar de l'anàlisi el nostre comportament no varia? ha fracassat llavors la inteligència?

Segueixo analitzant i sentint, però com va dir molt sàviament en M. la gran tragèdia és tenir por d'estar dins les nostres pròpies mans. És possible que tingui raó i que començar a confiar en nosaltres mateixos ajudi a obrir-nos l'enteniment.