lunes, 13 de octubre de 2008

LA DECEPCIÓ




Fa dies que llegeixo sobre la decepció. Vaig tenir un somni en el que aquesta paraula era la clau del misteri. No em sembla erroni relacionar-ho amb el meu inconscient i dur-ho al plànol tangible: acceptar la meva decepció. Investigo sobre ella perquè vull arribar a l’arrel: la decepció sempre ve d’unes expectativas no realitzades.
Sempre he pensat conscientment que les meves expectativas eren exagerades, que tenia una ambició desmesurada pel que jo era en realitat. Em culpabilitzava i em castigava per la meva insatisfacció. Podia, breument, gaudir de les petites coses però era un miratge. Tanmateix sempre sobrevola el fantasma del que no hi ha. Llegeixo “el que neix desencantat pot encantar-se per qualsevol insignificancia”. I així ho faig de tant en tant: veig una posta de sol bella, o visito una fira plena de gent i colors, o contemplo la construcció d’un jardí i penso que això em basta, que és suficient, però em menteixo, és un engany, el primer de tots. Perquè no s’ha d’oblidar que la decepció neix de l’engany. Per què, si no, un cop vista de cara la realitat, deim estic desenganyat? Des-enganyat. Ja no hi ha engany, ja s’ha vist que la realitat no té res a veure amb allò que s’esperava.
El meu neguit venia de pensar que jo mateixa no sabia destriar entre el que volia i el que desitjava i això em feia tenir unes expectatives falses de la vida. Però ara sé que hi ha coses que vull i que aquestes necessitats no poden enterrar-se. Vull una persona al meu costat que no m’engani, en la que pugui confiar, que no maquilli la realitat com si jo fos un infant que no té consciència, que em faci créixer en tots els sentits que em conformen. Vull unes amistats al meu voltant que em respectin i em retornin el que jo don. Vull una feina que em valori i no em faci viure com una persona sense cultura, sense estudis, perquè la meva dedicació té un preu, més alt del que em paguen, tot el temps que vaig estudiar mentre feia feina per pagar-me la carrera, tot el temps que vaig deixar de divertir-me o descansar per crear uns fonaments sòlids, tot el temps que vaig dedicar a aprende uns principis que em fecin una persona digna. Vull una familia que em recolzi en tota circumstància, que em respecti i em valori. Vull estimar els meus dies, sentir-me útil, pensar que la meva presència té un sentit en aquesta vida. Viure d’una altra manera no és viure. I no vull tornar sentir dir –massa vegades m’ho he dit a mi mateixa- que esper massa. Qui no espera no és un ser humà. Està desencantat i mort. Crec que s’ha de fugir d’ambdós extrems, del que diu que no es pot esperar res i del que basa la seva existencia només en l’esperança.
El desengany porta la lucidesa, només si s’està dispost a comprende, asumir i acceptar la situació o el fracàs (no demonitzem paraules) i avui jo vull fer aquest exercici:
dir que he fracassat en la meva vida en parella, de nou, perquè ell m’ha decepcionat. No és que no sigui bo; és una bellísima persona. Però no és el que jo esper i la seva promesa d’aprofitar aquesta segona oportunitat no s’ha acomplert. Alguns pensareu, i la teva promesa? La de valorar-lo tal com és? Era una falsa promesa sense ser-ne conscient. Perquè el que és cert és que no sé valorar-ho tal com és, no en la seva totalitat que jo exigeixo a una parella, que jo necessito.
Dir que he fracassat en part de la meva vida fraternal perquè quasi tots els meus amics m’han decebut d’una manera o altra.
Dir que he fracassat en la meva vida laboral perquè el doblers que guany a canvi de la meva dedicació només em permeten anar tirant i he de firmar contractes abussius que em mantenen dins la mediocritat.
Dir que he fracassat en la meva projecció literària perquè no som capaç d’assumir la part de promoció i la vessant pública que implica escriure.
Dir que he fracassat amb mi mateixa per no ser capaç de caminar per on vull.

He de néixer de nou, tenir la força per redreçar el camí ara que encara som jove i estic viva. No sé si tanta decepció m'haurà llevat totes les forces. Intentaré estar en construcció. I no tornar-me a enterrar per cap expectativa sense fonament.
Hi ha que contar entre tots els plaers el que quedi alguna cosa d'esperar...

3 comentarios:

Carme Rosanas dijo...

Espero que et quedi aqeusta força que vols tenir.

Parles d'esperança, de poca o de massa. M'has fet pensa r en el llibre "La felicitat desesperadament" del filòsof francès Comte-Sponville. Ell predica que s'ha de perdre tota esperança per a començar a ser feliç. És la seva visió, evidentment i jo no en faig pas una única maner a de veure-ho. Però en el fons estic bastant d'acord amb ell.

novesflors dijo...

No sé què dir-te, la veritat però em sembla que tens molta força, afortunadament.

Anónimo dijo...

Carme, l'he llegit fa poc i certament, aquesta visió d viure sense esperar res potser sigui la correcta, però dubt que sigui la més humana, i per suposat bastant allunyada a la meva manera de sentir.
Novesflors...la força, sovint, se'n va per la boca i millor dit...pel teclat de l'ordinador...