domingo, 26 de octubre de 2008

FONTS UFANES


Les aigües broten del terra, miraculosament, només uns dies a l’any a l’indret conegut com Les Fonts Ufanes. Semblaria un somni si no fos per la visita massiva de persones i mitjans de comunicació. He intentat passejar tranquila, escoltant la cadència del córrer de l’aigua concentrada única i exclusivament en la idea que existeixen els miracles –encara que siguin cientificament mesurats i clarament possibles i per tant gens miraculosos- i que d’una terra aixuta i erma pot, en vint-i-quatre hores, vessar-se un torrent de vida. He pensat amb en Lluïset i amb n’E. i els li he desitjat el mateix presagi; he pensat en mi mateixa i he demanat a qui m’escolti que un llac sorgeixi de les meves mans, que una font broti del meu cor, que els meus pensaments siguin aquàticament ferotges i se’n duguin tota la bassa estancada i el polsim i l’olor a arnat. Passejava sobre les fulles mentre ho pensava i entre l’aigua i la fullaca he descobert un niu caigut, sense ous ni pares, i m’ha semblat un mal presagi. Sembla que la fúria de l’aigua, sobretot quan brota de les entranyes, no respecta res. He recollit un aglà del terra i me l’he posat a la butxaca, per enfrontar sensacions. Ben estret dins el meu puny he continuat les meves passes. El cant dels ocells ofegava els crits dels infants descobrint l’aigua. També eclipsava el metàlic so del zoom de les màquines de fer fotos enfocant angles i perspectives. També enfosquia el propi soroll del riu efímer. A mesura que m’allunyava del bosquet i enfilava el camí cap a cases pareixia que tot el líquit m’havia pujat per les cames i pugnava per surtir per les conques dels meus ulls, com unes noves fonts ufanes alliberadores i netes. Les he ofegades, però, i he deixat que es convertissin en dolor a les cervicals i a la panxa.

1 comentario:

Jaqme dijo...

És que justament era diumenge.
Jo encara les tinc pendents.