Vull fer tantes coses per i per a tu que em quedo inmòbil. Mentre els minuts transcorren inevitables. Fa vent i els grisos niguls volen aviat pel cel blau i pens:...et prepararé un postre, et farem un sopar sorpresa, potser un sopar romà per a que puguis estar tombada al sofà mentre menges i no et sentis diferent, m'inventaré un conte en el que seràs la gran protagonista, valenta i incansable i en el que no hagi tanta melangia, et grabaré música alegra, t'enviaré sms al mòbil per fer-te un poc de companyia entre encontre i encontre, te faré un collage amb les meves millors fotos de paisatges per a que els visitis amb la vista, ara que tens la mobilitat més reduïda...però llavors tinc por. A no estar a l'alçada, a ser maldestre i fer-te mal amb les meves mostres de carinyo, a fer una llaçada massa forta i no poder superar cap esdeveniment, a que no m'entenguis...i resto inmòbil. Com una estàtua congelada en el gest de l'entrega.
lunes, 24 de noviembre de 2008
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
2 comentarios:
Em sembla un petit conte genial! Transmet una pila de coses amb les quals m'identifico molt.
No és un conte, Carme, tan de bo ho fos. És una manera de consolar-me...
Publicar un comentario