PARÍS-DAKAR

Ens vam tornar topar dia 24 de juny de 2006. No tinc facilitat per enrecordar-me'n de les dates, no, el que passa és que va ser en circumstàncies molt màgiques, precisament el dia que es complien 5 anys de la nostra separació absoluta i quan ja en feia gairebé 4 que no ens havíem vist les cares, 3 potser que no ens havíem escrit cap carta, 2 potser que no ens havíem sentit les veus. Ens vam separar una nit de Sant Joan i després d'una nit de Sant Joan, cinc anys després, ens retrobàrem. Jo havia demanat a la mar que em dugués un home a qui estimar i que m'estimàs. Va apareixer ell i jo ho vaig interpretar com que havia arribat. Ara però, dins la meva desesperació i impotència davant els esdeveniments -quin sentit té que dues persones que s'estimen tant s'hagin de separar?-hi trob un altre sentit: potser havíem de retrobar-nos per jo alliberar-me de la càrrega i el sentit de culpa que sempre m'ha acompanyat envers la nostra primera separació, i a ell donar-li la possibilitat de tenir-me aprop. Perquè llavors jo li havia negat qualsevol contacte, havia tallat amb les estisores, com Poeta per un dia em recomana, i li havia negat la possibilitat de retrobar-me i així, en realitat, havia enfortit més el meu record sense que ell pogués prendre altres camins. No estimà a ningú durant aquests 5 anys, em va dir, i jo el crec. Potser aquest nou retrobament i aquesta relació de 2 anys i mig en la que he estat molt feliç (excepte els darrers 6 mesos) era necessària. Era necessària per alliberar-nos d'aquest "ni contigo ni sin ti", per poder seguir endavant. No sé per què passen les coses. No sé quin grau de responsabilitat tenim sobre les nostres passes. Un dia, una persona que estim em va dir que la vida era com la cursa del París-Dakar. Naixíem a París, moríem a Dakar i la resta, l'itinerari del nostre camí, els paisatges per on passaven, els llocs que visitavem, on quedavem o on partíem corrents, les dunes i els obstacles que passavem i com els he passavem, els oassis on restavem, les persones amb qui compartíem el viatge i de les que fugíem, els records que ens quedaven...tot això era la nostra elecció. Possiblement té raó. Si jo no hagués decidit retornar amb ell aquell 24 de juny de 2006 les coses haurien estat diferents, no sé si millors o pitjors però diferents. Plor avui i amb desesper avui perquè així ho vaig dur amb la meva decisió d'aquell dia. I si d'aquí a 2 anys segueixo plorant o, en canvi, ric, també serà en funció de les meves decisions. Na Carme em parla d'aprendre a moure's dins les incerteses que ens envolten. Na Pomona m'aconsella aprendre a decidir. En Poeta a tallar. Na Novesflors, s'ofereix per escoltar-me i ajudar...em fa vergonya escriure sobre mi d'aquesta manera i que coneguts i desconeguts vageu el meu cor. No em fa por, Poeta, que se'm rovelli, ja no, ja està el suficientment rovellat. Però em fa vergonya aquesta exhibició de dolor. No puc deixar-ho dins però. Si no, enmalaltiré. Gràcies per ser-hi.