ABSÈNCIES I PRESÈNCIES

Avui les presències són més ausents que les absències perquè, de tan quotidianes, s’han fet invisibles i no les distingeixo de tot el que sempre veig. En canvi, el que més veig són les absències, veig el seu espai buit, la geometria exacta del lloc on no són les imatges. I m’intento abraçar a l’absència del teu cos dins el llit, però només hi ha una silueta com les dels assassinats a les pel·lícules; i em vull escalfar les mans en l’ombra de les teves a la llum daurada de la làmpada de l’entrada, però s’esvaeix com el fum; i resegueixo el teu perfil amb el dit tremolós sobre el sofà, però dins l’espai sols hi ha l’estampat d’un joc d’escacs; i dins la cuina, em recolzo sobre el rentador per abraçar-te des de darrera i el teu 1,80 d’alçada té consistència de canal de televisió desentonitzat i em fa pessigolles al pit. Per moltes flors presents que hagi a la casa només veig la teva absent “miradariallabraçada"...

I DESPRÉS DE LA PLUJA...

I després de la pluja, aqueixa serenor concentrada en una gota d'aigua, perfecta i fràgil. Tu, amic, ens parles de la vinent mort del teu fill malalt amb aquesta mateixa pau d'esperit. Sobre el filferro, esquerp i cruel, la consciència de que el traspàs és indefugible i natural i tot l'amor vessat aquests dies, més gran i més perfecte que qualsevol altra imatge.

PERMANENMENT PROVISIONAL

Com no hem d’embogir en aquest món ple, no només de diferències i oposats, sinó de constants i superlatives incongruències?. Ens han educat dins la família, la tradició, la permanencia, la quietud, l’ordre, però els dies ens duen incerteses, canvis constants, solitud extrema, itinerància, nomadisme, desarrelades relacions…
Ho diu millor ell:
“(…)No hi ha dubte que avançam en la generalització de la provisionalitat en molts de fronts; en el laboral, però també en el residencial, la qual cosa ens du a afeblir els lligams amb l’empresa per a qui treballam, amb la gent que ens envolta i amb el lloc on residim, a fer-nos tots, en definitiva, més poc solidaris i més febles. Les empreses naveguen d’uns llocs a uns altres i els treballadors, cada cop més solitaris, també i d’una feina a una altra o a l’atur. És a dir, tot molt més a l’aire de manera permanent” ( Joan Melià i Garí, Diari de Balears, 28 de gener de 2010 ).

REGAL PER A EN PERE

Aquest és un regal per a en Pere i per a tots els que estan assedegats, les conegudes com Fonts Ufanes, a Campanet (Mallorca), un espectacle impressionant, ja que de la terra, espontàniament i en comptades ocasions cada any (aquest hivern ja em duim 13, però ha hagut anys que només han brollat un pic) brolla aigua de la terra convertint els camins del bosc en rierols salvatges. Saps, Pere? es pot trobar aigua, fins i tot on no t'ho esperes.

ARTIFICIAL FLOWER POWER

Per què tinc tantes flors artificials a casa?

La capçalera del llit plantada de roselles...

La paret del passadís plena de dàlies...

Al moblet del lavabo, unes violetes...

El mirall de la mare, brodat de flors rares...

Per què...?

SWEET HOME

Quina meravella, la vida! Poder tornar a casa després de quinze dies enterrats sota les runes...Suportaria el meu cap un pes així? Si jo no suport, a vegades, el vol d'un insecte emprenyedor, la revenja d'una ànima malalta, la claustrofòbia d'un ascensor, l'enyor d'un record inmortal o les imposicions nacionalistes (de qualsevol color o bàndol), difícilment podria mantenir-me viva en circumstàncies semblants. No seria la manca d'aigua o aire la que em mataria, jo crec que potser ni les ferides patides; seria la por, seria el meu cap, seria la meva fragilitat.

POST-MORTEM

Aquí tens, Jesús, la meva rara aportació (m'ha sortit un poc negre) a la teva interessant iniciativa:

Desmuntant els ravals de la princesa
- la mà verge naixent a les carícies-,
nedà entre maragdes i dits,
entre obscures plomes i arracades de sospirs.
Arribà fins els domassos que l’amagaven
i viatjà per les esveltes anques
sense adonar-se’n del canvi dins la corba,
la drecera que començava a dibuixar-se:
es veié reflectit dins un mirall,
bressolant-la,
sufocant amb besades càlides els racons de les ànsies,
rebentant sanefes fins ara veloces i rares,
transformat en ambaixador d’una solitud passada.
Mai pensà que cercant una sortida digna,
la trobaria a ella, despullada.
Això només ho va saber després d’assassinar-la.

LA PERFECCIÓ

La perfecció es troba en l’acceptació de les imperfeccions, precisament, i en contra del que pugui semblar, en humanitzar-se. Acceptació i consciència. I oblidar aquells móns ideals que sols existeixen dins el cap. Et vull humana, vull que aquest coserrí que és un sospir de pell i ossos resplandeixi dins la seva grandària, vull que t’estimis i així puguis estimar als altres, vull que les teves accions siguin càlides, que no t’obliguis a fer o dir o ser quelcom llunyà i aliè, només perque t’estimin. T’estimen amb totes les imperfeccions. T’estimen amb totes les perfeccions. T’estima qui paga la pena. Perquè als altres, als envejosos, als destructors, els pots enviar a purgar fum, que s’entretenguin lluny i no et dictin les passes. Mai podràs evitar que hagi persones que t’odiin, però si podràs afavorir amb la teva actitud que creixi un escut d’energia positiva al teu voltant. De totes formes, també crec que és un error pensar que els succesos negatius són fruit d’atacs energètics externs. I si és així, creu-me que el temps tot ho posa en el seu lloc. Abans sovint pensava que les coses tenien un sentit i passaven per qualque raó dirigida a transformar-nos. Ara pens que resulta bastant superbi pensar així i que la lectura hauria de ser una altra: que les coses passen, ordenades o atzaroses, en realitat no importa, i que el nostre paper no és el de demiurg sinó el de l’alumne. Sols trobarem un sentit als succesos desconcertants si nosaltres som capaces de donar-li un sentit. I com? Aprenent.
Per altra banda, sé que resulta complicat mesurar quan és adient protegir-nos i quan donar-nos, en aquest món tan imbècil i sorprenent ple d’éssers imbècils i sorprenents, però aquesta capacitat de consciència també té a veure amb la capacitat de coherencia amb un mateix i tu, intuitiva com cap, saps de què parlo. Torna obrir aquest canal, que ara està massa saturat de pors, preocupacions i inseguritats, i llavors sabràs com, quan i de qui protegir-te i com, quan i a qui donar-te. Sigui com sigui, aquestes paraules, totes, me les aplic també a mi mateixa i et dic que, per sobre totes les coses que esdevenen, tots els canvis que patim, tots els abismes que s’interposen, t’estim.

FELIÇ ANIVERSARI

El dia del seu aniversari es despertà ben d’hora. Tenia un lleuger mal al coll, possiblement per haver descansat amb tensió i perquè el coixí, massa blan, necessitava baratar-se, però s’alegrà de veure que feia un dia esplèndit, després de tants de dies de pluja. Li semblà un bon presagi. Després de berenar a gust, es posà el millor vestit que tenia i que gairebé no usava mai. Era del color de les turqueses, amb escot en punta i màniga fins el colze. Li agradava posar-se’l amb unes botes altes de taló fi i un mocador marró amb molts de fils. Tothom li deia que el color del vestit era exacte al dels seus ulls i alguns, fins i tot, s’atravien a dir-li que fàcilment es perdrien dins ambós blaus si ella volgués. L’afalagaven aquests comentaris, la feien sentir-se afortunada. Decidí maquillar-se un poc aquell matí, car era un dia molt especial: els llavis rosats, les pipelles ben negres. El cabell ja li havia crescut un poc, però el tall encara era massa masculí així que es col·locà unes arracades llargues que quasi li fregaven les espatlles. Entrà dins un nigul de perfum abans de sortir per la porta, ben xalesta, amb la bossa a la mà i un paquet dins l’altre, disposada a dirigir-se cap a ca seva per desitjar-li un feliç aniversari. Havia preparat unes paraules. No tot el que volia dir-li perquè era més amiga de l’improvisació i la naturalitat, però si unes paraules claus, com a fites d’un camí per no perdre el fil de tot el que volia que ell sabès. Tenia la sensació, mentre caminava pels carrers buits, que tot brillava. Els animals la miraven. També els homes. I els nens. Les dones, només ho feien de reüll. I ella, sobre els seus talons, que eren com a fars, dirigia tota la realitat cap a un únic punt centrífug: la seva casa.
Hi arribà a mig matí. Abans de tocar la porta, observà el seu balcó des del portal del davant. Hi tenia un cactus mig mort, una bombona de butà i roba estesa: calçotets, dos jerseis, una camiseta, uns calçons de pana, un parell de calcetins i uns sostenidors roses, estridentment roses. El cor li va fer un bot. Aquell element la va desastabilitzar fins el punt d’haver-se de recolzar contra la paret. Eren com dos llums que la enlluernaven i la evidenciaven, aquelles copes mida D. De sobte, un moix li fregà les cames i miulà llastimós. Sabia que necessitava una carícia, però no podia oferir-la. Es dirigí cap a la porta. Estava oberta, així que pujà les estretes escales fins el segon pis sense preocupar-se de fer renou i tocà la portà amb insistència. Ell, amb cara d’acabar-se de despertar, mig nu, amb el cabell despentinat, la mirà interrogant.
- Sí ?? – preguntà amb un gest incòmode.
- Vostè és Henry Hill Allister? I avui és el seu aniversari, veritat? –ell asentia -, tinc un regal per vostè.
La mirà de dalt a baix. No semblava una repartidora de cap magatzem.
- De qui?
- Meu –contestà amb un fil de veu. I pensà amb el moix de feia una estona.
- Però no ens coneixem…
- Sí que ens coneixem, però vostè no ho recorda. Miri, estic un poc nerviosa i, bé, jo em pensava que vostè era fadrí, però he vist uns sostenidors al seu balcó així que no crec que pugui dir-li el que volia…-ell es fregava la barbeta mentre l’escoltava necessitant tocar quelcom sòlid-…però, bé, el regal…jo voldria que se’l quedàs.
Es trobà el paquet dins les mans. Ella va fer mitja volta i partí escales avall com una ona escumosa, impossible d’agafar. Tampoc va fer el gest ell, de fer-ho. Romania ben subjecte al regal, amb les dues mans, estorat i encuriosit a l’hora. Quan el so dels talons baixant els esglaons s’esvaí, entrà dins el pis i tancà la porta. Posà el paquet sobre la taula de la cuina i el començà a obrir. De dintre sortí un batec inquietant. Observà estranyat: “Com és possible que aquest cor continui bategant?” es preguntà en veu baixa. El llançà al fems, dins l’orgànica clar, i es tornà a l’habitació on la senyora dels sostenidors roses roncava plàcidament.
Al carrer, ella s’ofegava discretament dins el seu propi vestit. S’havia produït un petit remolí, a l’alçada del pit, que l’havia xuclada empesa per una intensa corrent, cap a la fondaria del seu ser. Ella i les seves circumstàncies, fora cor, ni temps ni ganes per dir…feliç aniversari.

L'HORT DE SON FLETXES

Jo volia contar una història antiga, d’aquelles on apareixen noms avui incomprensibles, com Madó Gallines, Bel Puny, Tia Rita, Sa Llubinera o ca na Dio. Aquesta història podria començar a l’hort de Son Fletxes, abans que hi construissin l’església del Molinar i podria desenvolupar-se per Alaró i pel Carrer Cofraria de Palma i per la Misericòrdia. Parlaria de segrestos d’amor, de guerra, d’escorxadors, de famílies de catorze germans, de moixos, de vides marineres i vides costureres. Jo volia parlar de vides secretes… o secrets vitals. Però, com sempre, em quedo a mig camí i les coses del present em distrauen.
Fa més de quinze anys que vull contar aquesta història i no ho faig, talment com mumare en fa més de quaranta que té una vànova a punt d’acabar. Sempre diu que el dia que ho faci, morirà i pel camí que va les probabilitats s’atraquen. Tal volta a mi em passi el mateix amb aquest hort de Son Fletxes i, inconscientment, la mantengui a mig fer només per seguir viva.

EL REI DE LA CASA

Em sacies, m’omples de felicitat, sempre tan dolç i tan tendre, vessant rius de xocolata calenta i tebiant, així, els neguits.

INTERMINABLE NIT DE WALPURGIS

Arriba a les meves mans, d’una manera bella i bovarista, “Rapsodia per a una nit de Walpurgis, Nureddunna”, d’Antoni Serra, una obra editada quan jo era una nina solitària que jugava en el jardí de la padrina amb els animals i les coses i m’enamorava del retrat d’un (per a mi) desconegut Elvis Presley que anunciava una marca de tabac. És a dir, que fa temps d’això, fa temps...
Encara no l’he començat a llegir i ja m’ha regalat un mot nou: walpurgis, per empetitir la meva extensa incultura. I és que la nit de les bruixes es celebra per tot arreu, nord, sud, abans i ara. I és que les bruixes, dins la fragilitat de l'existir, escampen per tot arreu, d’una manera o altra. Imaginau qualque sentit a que morin dues-centes mil persones de cop, concentrades dins el mateix espai-temps si no és perquè les bruixes ataquen o els Déus castigen? Almanco llavors es trobava una resposta. Però ara no sabem què dir. La vulnerabilitat és la mateixa; les respostes, inexistents. No he assolit prou maduresa per no preferir una mentida piadosa a una cruel realitat. Vull respostes. Fins i tot quan no n’hi ha.

Per què has partit d’aquesta manera? Tu, que has mort; i tu, que m’has abandonat; i tu, que t’has transformat; i tu, que ni m’has conegut. Només pot ser cosa d’una interminable nit de Walpurgis…

AMB UN LLAPIS I UN PAPER

Quan tot allò quotidià se m’enganxa dels dits, em pregunto què tinc jo d’aqueixa dona recostada, nua, sobre un llit de passió, en aqueixa petita cambra envoltada de terrats. Em pregunto quin fruit pensa menjar aqueix ocell i per què il·lumina l’estança aquest xot blau que sembla un Dimoni. Per què el meu rostre roman tan tranquil quan al meu voltant volen músics ingràvids, els níguls tenen ulls, els esperits guaiten rere les portes i hi ha violonistes sobre els terrats que toquen cançons que s’intueixen ben tristes. I sobretot, em pregunto, per què el peix es protegeix amb un paraigua de la música de l’àngel. Què pinto jo dins aquesta estampa onírica si no és amb un llapis i un paper a la mà?
Quan els dits em fan pudor de ceba, quan el meu sexe vessa sang metal·lica, quan escuro els plats bruts, quan em llevo els pèls rebels que lluiten per fer-me dona barbuda, quan ronco els vespres, em pregunto què faig jo dins aquest quadre impossible, per què cerco relacions novel·lístiques, per què tot ho he d’amarar amb aquesta sensibilitat tan poc profitosa? Què pinto jo dins aquest món capitalista i absurd si no és amb un llapis i un paper a la mà?

CAPITALISME

Michael Moore, tocanassos com sempre, valent, irreverent, punyent, passeja la seva figura orangutana pels carrerons de Wal Street. Quan acaba el documental ens confessa que està cansat i ens demana, a tots els que som a la sala, ajut, que difonguem el seu missatge, que donem a conéixer la gran falàcia que ens ha tocat viure. Mir al meu voltant. Som 8 persones a la sala i un d'ells no compta perquè ha roncat durant tota la pel·lícula. La sensació és desconcertant. Em sento tan petita. Enganada també. Però petita molt.

VENT

Sembla que el vent s'ha d'endur la barbacoa i la taula amb les cadires de la terrassa. Estam suspesos dins l'aire i correm el risc de ser duts per l'huracà en qualsevol moment. Penso en la condició humana, en els mecanismes que mouen a moltes persones les seves actuacions. I em sento vulnerable.

SEMPRE O SERP

S'ha creat un abisme entre nosaltres més profund que les turberes de Nova Zelanda i dintre, pots estar segur, els mateixos cadàvers. Potser no siguin persones sacrificades fa 2.000 anys, però són emocions mortes, relacions finades, sentiments suïcidats. Per què rescatar-los ara del bàlsam que els conserva com cartró sota les nostres cendres? Si surten a la llum es faran pols a l'instant, desapareixaran per sempre i ja no quedarà ni el record. Em dius "sempre" i que m'estimes, però hi ha un abisme al mig dels dos que no ens deixa ni parlar-nos. I jo veig com l'atzarós destí també es confabula per no apropar-nos. Hi ha un cove de paraules que hauriem de vessar abans de desenterrar els cadàvers, no trobes?. Si no, deixa l'abisme i deixa els morts dintre nostre. Potser un dia els arqueòlegs ens trobaran dins els budells, com a nines russes, la cadena empassada de records i retrets. Per què em dius "sempre"? Aquest sempre teu és un poc serp, ja em perdonaràs però així ho sent...

NEU

Aquest titella assaja sobre la neu una postura de fred el suficientment elegant per no caure en la mediocritat de l’hivern. Com que és de drap no té el nas envermellit i humid, ni les dents li repiquen dins la boca incapaç de controlar els gestos. Ha agafat la pala per deixar el camí net davant de la porta de casa seva i ha ballat davant el foc de la ximeneia una dansa de pluja perquè la gelor es foni i els neguits quedin ancorats sota la terra. Però l’hivern és profund i moltes persones no poden assajar i moltes persones són xopes de problemas i les seves carns es gelen i es banyen fàcilment. Garcia, al manco dóna'ns poesia. I ens escalfarem a sota dels sonets i les tendreses.

CAPÇALERES

Primer vaig tenir una mirada d’ulls penetrants, després una noia amb corbs als cabells,

més tard cordills de colors per filar paraules, breument una nina que us regalava un somriure i, ara, un moix i un ratolí. Si he de fer una reflexió sobre aquests canvis d’imatge podria dir que…primer ho mirava tot amb discreció; després em vaig mostrar, totes les meves dèries i jo; després vaig instrumentalitzar les paraules en relats de colors; el somriure el us vaig poder regalar poc temps perquè tot d’una vaig tenir la necessitat de canviar cap aquesta imatge d’ara: un moix i un ratolí, un escriptor i un lector, un Amant i un Amat, un boxí i una víctima, les lletres i la mà que les escriu, la comunió harmònica dels contraris. Vosaltres pensau que el moix vols empassar-se el ratolí o simplement tenen una conversa distreta? Jo crec que moix i ratolí han decidit tenir una historia d’amor i créixer plegats superant les pors.

REBEL·LIÓ EN LA GRANJA

Ha hagut prou amb dos trajectes en tren de 30 km. cada u i dos viatges en avió de Palma a Barcelona i vicevers,a per llegir-me de nou, després de 20 anys, “Rebelión en la granja”, de George Orwell, un llibre de capçalera, absolutament necessari per entendre el sentit d’aquesta vida social nostra i per veure, dramàticament, que la història es repeteix cíclicament, car l’home és un ser imperfecte. “No había duda de la transformación ocurrida en las caras de los cerdos. Los animales asombrados, pasaron su mirada del cerdo al hombre, y del hombre al cerdo; y, nuevamente, del cerdo al hombre; pero ya era imposible distinguir quién era uno y quién era otro”.
Vaig recordar aquest llibre fa uns dies, parlant amb un amic que trobava que m’estic convertint en una persona massa conformista. Resulta difícil esbrinar on és el límit de la llibertat, què feim per voluntad pròpia i què obligats d’una manera o altra. Ningú t’ha de dir “fes això” per obligar-te; hi ha tantes maneres de fer-ho. Els animals de la Granja d’Orwell contemplaven, tal com ho feim nosaltres, les anades i vingudes dels porcs, com es modificaven les lleis i els records, com es manipulava la realitat, com el viure era un mercadeig de poder i doblers i com les desigualtats i les injustícies no sols es mantenien, sinó que fins i tot augmentaven. I conscients o inconscients deixaven què continuàs passant.
Quatre editorials rebutjaren aquesta obra mestra l’any 1945. No va ser fins el 1973 que es publicà la primera edició. Es suposa, per si algú no la coneix, que tracta sobre la corrupció que engendra el poder i, molt especialment, és una crítica clara als estats totalitaris. No obstant, jo em quedo amb la primera lectura. Avui, després d’haver tastat el capitalisme i la democràcia, potser també es podria reactualitzar, d’alguna manera, el tema i adonar-nos que aquest sistema tampoc és el “Monteazúcar” de la gestió política. Em pregunto si l’home trobarà la manera de créixer i desenvolupar-se sense desigualtats i amb justícia. Tal volta, quan els robots assoleixin el poder. Lectura molt recomanable. Relectura i revisió, imprescindibles per seguir caminant sense perdre la perspectiva de les coses.

SILENCI...

De nou m’ha despert la pluja, les gotes caient lentes i distretes dins la terrassa. També m’ha despert el constipat, concentrat dins el meu nas, espès com una mel cassolana. M’han despert, així mateix, les ganes d’escriure i també la necessitat de seguir ordenant objectes dins aquesta llar que ja sento com a meva. M’ha despert la il·lusió de saber que avui arriben els Reis. Per a mi, s’han fusionat en un de sol, de faccions orientals i somriure amable, que m’esperarà a l’aeroport amb el cor ple de regals i els dits tenyits de carbó.
Diu el meu fillol petit que el seu Baltasar ha caigut del pont i té una conmoció cerebral. Bon argument per justificar que aquest any, no haurà regals dels que es poden tocar.
Si no m’agraden els prínceps i les princeses, per què m’agraden els Reis?
Silenci…que si feim massa renou, no s’aturaran…

PRINCESES

M’agradava Blancaneus. Perquè era morena, com jo. I perquè no semblava una princesa, fent coses tan poc elegants com alternar amb nanets i viure amb ells tranquilament. La resta de princeses em semblaven terribles, totes rosses, amb cabells llargs i vestits cels o rosats. I sempre aquelles corones punxagudes, que les convertien en una projecció humana de la torre d’un castell o el pinacle d’una catedral. I és que els inventors de les princeses l'únic que volien era un temple on amagar-se, un ventre on retornar, un espai secret de blanca il·lusió. Els prínceps, en canvi, sempre itinerants, cavalcant, lluitant o ballant i, de tant en tant, el breu descans per gaudir de la princesa. Quin mal ens han fet els contes de fades. Ens rebelam, però totes som princeses encara…

EIDOLÓN

Whitman em mostra la paraula "eidolón", que segons la wiki és un fantasma, una aparició, una imatge (“conocí a un adivino que estaba más allá de los matices y objetos del mundo, de los campos del arte y del saber, de los placeres, de los significados. Y espigaba eidolones”). No la coneixia. I demà ja l’hauré oblidada, car la meva natura és desmemoriada, però ara, en aquest instant, la col·loco en un lloc privilegiat de l’estudi i veig que aquest llibre que em costà 300 pessetes en el Carrefour quan encara era Continente, vés a saber quin any (perquè, evidentment, no ho record) pot convertir-se en un tresor. Obro les fulles a l’atzar buscant noves troballes i trobo "bagoya", "gimnosofista", "sinsonte", "plectro". I em pregunto Quantes persones desapareixen d’aquest món sense haver sabut mai que aquestes paraules existeixen, jo mateixa fa cinc minuts. I em pregunto com seria una vida en la que tInguessim tot el temps, totes les possibilitats i totes les ganes d’aprendre.
Diuen que Whitman era homosexual. I a mi m’ha agradat la seva barba blanca, on totes les fulles d’herba estan amagades. Com tresors.

INABASTABLE INESTABLE

Parla l'amic de l'inabastable emoció que provoca l'amistat i jo, de pressa, enlloc d'inabastable llegeixo inestable. Somric. Perquè m'adon que veim el que volem, el que sentim. Certament l'amistat pot ser inebastable. Ho sé avui, quan pens que ahir hauries complert 37 anys i sent que, encara que no hi siguis en carn i pell, ets al meu costat i no em cabs dins les mans. Precisament perquè la nostra amistat ha estat inebastable. Però també, l'amistat, pot ser inestable. Hi ha persones i relacions que no canvien mai -cosa que no vol dir que sigui positiva- i n'hi ha que canvien massa i ho deixen tot pendent d'un gest de sorpresa, congelat, suspès dins l'espai. I sense entrar en valoracions, l'únic que es pot fer és pensar en l'inestable inabastable amistat i les seves conseqüències.

LA CRUZ INVERTEBRADA, Román Piña (Café con Amazonas)

Soy verde, un tanto enfermo,

mis miserias me recubren como clavos,

comprendo que la gente me mantenga

a debida distancia.

Adivino alojado en mi cerebro

un ovillo de espino, y cuando trago

brilla un aceite al borde de las púas

del cilicio que protege mi pecho.

El brazo que me amputan

sobrevive tres días

con la carne bien tersa,

y si una hoz separa

mis tobillos del suelo

nace otro yo en la sangre

como una cruz sin vértebras.

Dirigo mis espadas encorvadas

contra el sol que me nutre y me hiere de lejos.

Me temen por mis fauces más enjuagan mis lágrimas

porque cuando me rompo soy de vidrio:

guardo una miel insípida que cura

casi mágicamente, como el áloe,

todas las cicatrices.

FONAMENTAL

Desitjo que tinguem llum i claretat per destriar allò circunstancial d’allò fonamental, que no ens manqui la salut, de cos, d’ànima i d’esperit, que ho facem tot amb il·lusió i afrontem els canvis amb força, que lluitem si escau i practiquem la resistència quan la lluita sigui impossible i l’acceptació inútil, que no passem fam ni solitud, que no oblidem el passat ni tanquem els ulls al futur, sempre amb la mesura justa, que poguem gaudir del present, que no ens deixem arrossegar per sentiments obscurs, que poguem sentir cada minut de vida com un regal, que no deixem de crear i de cuidar i ser cuidats, que no ens oblidem de somniar, que la por sigui útil i que sempre tinguem un gran somriure als llavis per oferir i una càlida abraçada per acollir i ser acollits. Bona entrada d’any i bon camí!

JEAN RHYS

“…una nina fermada per la por, la desconfiança, la timidesa, hipersensible, maniàtica, turmentada, incòmoda amb ella mateixa i amb tot el altres, d’una emocionalitat extravagant, incapaç d’identificar els seus propis desitjos, duta per un sentiment constant d’infelicitat, instal·lada sense motiu tant en la indiferència cap a tot com en la passió capritxosa envers qualsevol cosa, arrebatada per impulsos d’entrega als altres alternats amb aversió cap a la gent, sempre amb la sensació de ser víctima, de no pertànyer a res ni a ningú i, al mateix temps, sempre dependent, sempre amb por de ser rebutjada, de no ser estimada. Jean Rhys va ser aquesta especia d’animaló aterit, rar i fràgil, al cantó del precipici, fins el final dels seus dies”. Vaig llegir la descripció que feia Manuel Hidalgo sobre l’escriptora Jean Rhys fa uns dies i un calfred em va recórrer l’espinada. Vaig veure el retrat de la part de mi mateixa que no m’agrada, aquesta part que guaita de tant en tant i que lluito per matar. Sé que aquest assassinat seria indigne, car és la part que em permet escriure i crear, així que no em queda altra que canviar d’estratègia. Vaig recordar que tenia un dels seus llibres, Quartet. Me’l van regalar fa molts d’anys, més de 15, na M., na L. i na T. L’havia llegit, però no el recordava. Així que l’he recuperat. L’estratègia funciona perquè a pesar que m’he transportat fàcilment als carrers de París, a la bohèmia nocturna de principis de segle XX, el triangle amorós-sexual m’ha deixat indiferent. M’he posat a ballar el charleston d’alegria i li he fet l’ullet a la nina turmentada que vaig ser. És dolorós, però ja començo a veure clar. Aquest, E., és l’estat de conciència que tu tan desitjaves.

DES DEL FAR

Des del far, el cel és més bell que cap altre cel. És fàcil imaginar que som sobre el Pont Neuf a París, o asseguda a un banc de fusta d’un petit poble alemany bevent una tassa de xocolata calenta, o sobre una barca en el Nil, protegida dels cocodrils i tapada amb els versos de Manel Forcano, o simplement a on som realment, dins una nova llar al centre de Mallorca, calenta, amable, sense humitats ni energies negatives. El mar és lluny, certament, per haver-hi construit un far, però aquest és un far molt especial: es comunica amb les muntanyes, amb els estels, amb les aus, amb totes les coses invisibles per a la vista i visibles per al cor. No necessito més descans. Ja m’he netejat. Sigau benvinguts sempre que us vengui de gust.

BON NADAL

Guaito per desitjar-vos Bon Nadal. Tinc la casa que sembla un magatzem, però el betlem no pot faltar.
Us enyor. Enyor escriure. Però toca descansar. Fins aviat!

UN NOU FAR

Adéu, Guium, adéu…em vas rebre fa quasi dos anys, ben polit, vestit de llar, encara amb un jardí sec i esmorteït, i jo et vaig conrear, et vaig mimar, em vaig vessar dins teu fins que et vaig poder convertir en un refugi amable i especial. Però tu, Guium, transpuaves llàgrimes i humitat, una fredor inhumana procedent, sense cap dubte, de la mala esencia dels teus. No em mereixes, Guium, no…Adéu, poble tranquil, de conreus de vinya i ametllers, de xots que pasturen marcats i dòcils, de gent arrelada a les seves espardenyes i a les seves amargors.
Fins aviat, bona gent que també hi sou, els que ens heu acollit amb amor des de fa 5 anys. Hem trobat un nou far, un lloc per reconstruir-nos i seguir caminant. Tot té un sentit encara que, a voltes, no el vegem.
Frannia tanca un temps, esper que breu. Us enyoraré. Fins aviat. Bones festes i un excel·lent 2010!

VISITANT NÚMERO 1.808.669

Jo era la visitant número 1.808.669. Aviat, a dintre, pintures costumistes, de colors estridents i pinzellades amples i gruixudes em deixaren indiferent. Aquella llarga cua de mirades em semblà sense sentit fins que vaig contemplar un quadre terrible, colpidor, fiblador. Tantes marines, tantes gitanes, tantes festes populars, i aquells nens malalts, baldats, diferents, banyant-se al mar sota la vigilància obscura de la moral establerta, deien més de la realitat històrica del moment que qualsevol altra imatge.
Una adolescent, al meu costat, preguntà a la persona que l’acompanyava: “què fa el capellà? els ofega?” . L’acompanyant s’escandalitzà, però jo no vaig trobar que fos cap despropòsit. Em sentia engoixada, negra com la sotana que contemplava i vaig haver d’inventar-me una paraula nova: lletraigua. Perquè necessitava aixoplugar-me de les coses sota els mots que tan estimo. Com ara.

EL SECRET

Una finestrona al mig del menjador i, al darrera, res més que unes rajoles florides. Busco un secret o un tresor mentre, a la televisió, Ali Baba crida el seu "Obri't Sèsam".

El meu amor prepara una taronjada natural amb taronges valencianes, àcides i dolces, brillants i plenes.

Busco un secret o un tresor i trobo una paret amb una flor.

Els seus llavis toquen els meus suaument. No sap què penso. Ni sap que cerco un secret o un tresor. Com podria creure que busco si me l'acaba de posar sobre els llavis?

EL PONT

Fins dimecres...bon pont!

FER LES PAUS

Tenia por als monstres peluts i, precisament per això, en veia per tot arreu. Els cans, les caballeres arrissades, les mantes, les ovelles, els pelutxos, tots eren monstres amenaçants. Per això, s’enamorà d’un calb, tenia a casa un moix pelat i tots els materials tèxtils que comprava eren sintètics.
Tenia por a la foscor i, precisament per això, la nit no li mostrava la lluna i els estels sinó ombres només, fantasmagòriques, perilloses.
Tenia por a l’aigua i, precisament per això, tenia a sobre un nigul que la mantenia constantment humida, per dintre i per fora, a punt de l’ofegament.
- Veim el que la por ens mana –li va dir a l’amic. Si jo pens que em decebràs, sempre haurà alguna cosa que em doni la raó.
S’abraçaren sota el paraigua i la pluja repicÀ una cançó que parlava d’un nou món per a ells.

TINC SON

Tinc son. I tinc somniera. Bona nit, xarxa...

EN AQUELL TEMPS

Es va posar els calçons negres ben estrets i les botes de pell girada també negres, el jersei de punt anglès blau elèctric amb el cinturó més ample que va trobar, el de la civella daurada. No s'oblidà les muscleres ni el mocador al coll amb dibuixos de catxemir, tampoc les arracades circulars, les que semblaven el seient d'un lloro ni el passador al cabell per aconseguir un poc de tupé. Es pintà la ratlla dels ulls ben negra i es dibuixà un piga negra devora el llavi, com la de Madonna. Finalment es posà la jaqueta de pell i sortí de la casa en direcció a la discoteca de moda, "Pàrquing", un lloc on es servien begudes amb noms eròtics i els adolescents com ella es reunien a ballar i lligar. Hi havia tant de fum que es feia difícil respirar, però la música l'enlairava per sobre totes les coses, la feia lliure. Sonava "Need you tonight" i el Pasqual l'agafà de la cintura per fregar-se un poc amb ella. No li importava. Després a classe, l'ignoraria, ja ho sabia, o fins i tot s'enriuria un poc d'ella, però ara ballava amb ella i la feia sentir la més volguda. Volava, voltava i...somniava al racó de la barra poder ballar i ser lliure. Bevia coca-cola i duia muscleres, però no semblava Madonna. Anava vestida de timidesa i el fum del local no l'enlairava; només l'amagava, encara més.

CIGARETTES

Va encendre la cigarreta, recolzada a la barana de la torre de Galata mentre els japonesos passaven frenètics d’una banda a l’altra intentant no tocar el seu cul. Ella no s’inmutava. No li importava formar un embús en l’estret voladís. Volia fumar-se el seu tabac tranquil·lament i contemplar la ciutat al seus peus. Hi havia una lleugera calitja i les mesquites se confonien amb els edificis de pisos, i els taxis grocs es fusionaven amb els arbres, i les persones desapareixien…i la mar travessava la ciutat, tota plena de ponts, com una París oriental, de color turquesa i daurat. Podia olorar la cúrcuma des d’allà dalt, el peix fresc del mercat, podia sentir les invitacions a l’oració, intuir el trànsit frenètic de persones i mecaderies, de cultures i ideologies, de mirades enfrontades.
Una japonesa petitona tenyida de ros la mirà despectivament i li digué quelcom que no va entendre. Decidí avançar perquè la calentor de la cigarreta, a punt de consumir-se, li escalfà els dits. Envoltà tota la torre i cada passa que feia trencava una certesa. Els japonesos trencaven el cel amb les seves fotografies constants i ella es trencava per dintre. Però així havia de ser.
Un nen tocava el violí sota el monument i tot el seu amor s’escolava per les cordes. Té fam o té desamor, pensà ella mentre s’encenia una altra cigarreta i llavors un moix ros amb un picarol al coll li fregà les cames, just un instant i no esperà que ella l’acariciàs sinó que fugí correns entre les ximeneies recargolades. Restà, ella, sobre el vell empedrat, envoltada de fum i japonesos, despullada de certeses i carícies, en un país estranger i amb ganes de llançar-se al buit. Però no ho va fer. Encara havia de veure els derviches voltar sobre les pors i les ganes, com ara el fum del seu tabac s’enlairava en espiral fent una altra petita torre Galata.

NO SABIA...

No sabia que, a voltes, el foc pot apagar-se amb una sola llàgrima. He descobert que, sovint, les persones fan coses mesquines i es transformen en animals perquè es deixen manar per la por i per la tristesa. Ens passam la vida defensant-nos de tot quan potser una abraçada ho esvairia tot. Però desconfiam. Però tenim por.

M'acab de llevar un pes de sobre. Però me n'he posat un a dintre.

HI HA FOC A LA MUNTANYA

Sembla que hi ha foc a la muntanya. Veurem si se crema el bosc. I si arriba a la casa... Tinc poca aigua per a fer-hi front; ara mateix, si obro la boca, només em surt més foc...

LA RATA

Tancat dins l’armari-taüt veia passar la vida dels altres i les seves passes esperançades li robaven l’alè. No podia sofrir sentir-los riure, veure’ls vestits o desvestits d’alegria orgànica, olorar els seus somnis. Com una rata, sortia els vespres, cercava els amagatalls, els racons, s’enfilava per les ombres i, protegit, feia de les seves.
Sovint s’adonava de la repugnància que despertava en els altres i en aquells moments la cua li creixia, el pèl se li eriçava, les urpes rapinyaven totes les coses que tocava i els ulls se li empetitien cada cop més. Començà a moure’s com una rata, actuar com una rata, grinyolar com una rata, rovegar com una rata, fer pudor com una rata i tot allò mesquí s’instal·là dins les seves mans, cada cop manco humanes. Amargat per la evidència, capgirà els sentiments i començà a sentir-se a gust dins aquell paper. Volia que li tinguessin por. Però no sabia que les rates no fan por, fan oi. Però no sabia, que els moixos, sempre, s’acaben menjant les rates. Miau!

EL PÀNIC

Tot i que la por té una funció clarament necessària: prevenir-nos dels perills i que respon al clar sentit de conservació de la nostra espècie o de la vida en general, és evident que ha transpassat funcions, s'ha enquistat com una mala cosa, ens mou com si fossim titelles, ens paralitza o ens llança cap a situacions incòmodes.

És trist pensar que, a vegades, sols ens mou el pànic, però almanco li dóna una cara amable a aquest sentiment tan negre. Benvingut sigui el moviment, encara que acabi en correguda o en fuita, sempre millor que la paràlisi.

Jo no diria mai a ningú: "no tenguis por". Jo li diria: "gestiona bé la teva por, fes-te'n amic o amiga seva, mira-la als ulls i camina al seu costat, no al davant o al darrera".

Just això li dic a la imatge que em mostra el mirall i a l'ombra que es descús de les meves sabates, seguit seguit. A vegades, però, li dic tan fluixet, que ni jo mateixa m'escolto.

ESTATS D'INSUFICIÈNCIA

Avui les paraules no són meves. Em rendeixo, fascinada, davant l'article publicat pel columnista Enrique Lázaro al diari mallorquí Última Hora, divendres passat. L'Enrique Lázaro sempre sublime, a qui mai voldria conéixer per no sentir-me decebuda, després de més de 15 anys de fidel lectura. En faig la traducció, com puc:

"Quan jo era perit agrònom em vaig especialitzar en estats carencials, rama de la fitopatologia que enlloc d'estudiar allò que li sobra a una planta per estar a gust (agents agressius, paràsits, fongs, malalties), s'ocupa exclusivament d'allò que li manca, que sol ser molt. Fins i tot, en allò referent als mals que afligeixen a les criatures vives, sempre hi ha més derivats d'allò que manca que a conseqüència d'allò que sobra, o lo que és igual: a la llarga, una carència causa més coses destroçades que una agressió i és més fàcil defendre's d'un atac que d'una absència. Per altra banda, res millor que les plantes per iniciar-se en l'estudi dels estats carencials perquè a diferència de la gent, que exhibeix les seves ferides però amaga les seves carències, els vegetals són en això més explícits que un manual d'autoajuda i basta mirar-li les fulles a una prunera per saber si li manca potasi o nitrògen o ferro o el que sigui. Si alò que li manca és aigua, ja ho manifesta a gran distància sense cap vergonya perquè la set és la set i per això tots som eloqüents. Podria passar que a aquesta prunera li mancàs de tot, nitrògen, potasi, ferro, aigua, expectatives de futur...i ademés les fulles de les branques baixes estessin mossegades per una cabra. Però jo de la cabra no m'ocupava perquè allò meu són els estats carencials, també anomenats estats d'insuficiència, amb els que vaig arribar a ser gran especialista. Però no em va semblar suficient. Naturalment, quan ho saps tot respecte de la insuficiència, t'entren moltes ganes de fer-te escriptor i quan descobreixes que això tampoc és suficient (d'aquí que no hagi pruneres escriptores) ja has arruinat la teva vida. És el que em va passar. I com un especialista en estats carencial, per deformació professional, té tendència a veure carències per tot arreu, aviat vaig accedir a un grau de mestria en el que no sols detectes la manca de nitrògen en una lletuga, sinó la manca de nitrògen en el nitrògen i la insuficiència de potasi en el potasi. Es el moment en el que ja es pot començar a escriure bé, si no fos perquè escriure bé és completament insuficient. Així que ho vaig deixar i em vaig fer periodista, tal volta el primer fitopatòleg periodista i hora és ja de dir que, francament, em sembla poc. Potser em manqui ferro o aigua o què sé jo. A vegades, mentre rego els cossiols, pens que mai hauria d'haver abandonat aquell cultiu de pruneres. Els vegetals duen les seves carencies amb dignitat i els hi manqui el que els hi manqui (a vegades els hi manca terra o espai) mai es posen com nosaltres. La gent, en canvi, sempre s'està queixant. Amb raó. Ens manquen coses que ni tan sols existeixen. I ara què faig? Disculpin aquestes cavil·lacions de nula actualitat, però és que jo sols volia ser perit agrònom".

Sublim.

METAMORFOSI

Tot està inventat. Totes les idees que ens passen pel cap, abans han passat per un altre cap. Jo també som la noia Xocolata...

ES BUSCA

Es busca seguidor número 14. Això de tenir-ne 13 dóna males vibracions. M'ho ha fet veure un pèl-roig que passava sota una escala oberta, avui matí, quan m'ha trobat tota nerviosa, després d'haver atropellat un moix negre que havia saltat davant el meu cotxe perquè una ferradura cap per avall li havia caigut d'una finestra. El meu veí, un senyor vestit de groc, havia romput sense voler un mirall, quan la sal que tenia sobre la taula li havia caigut. Estava restaurant la ferradura i, amb tot el moviment, li ha partit disparada. Crec que tot això ha passat perquè m'he llevat amb el peu esquerre i perquè he obert el paraigüa dins casa per llevar-li la pols i perquè el pa ha quedat al revés sobre la taula. O bé perquè tinc 13 seguidors, no?

ESPERANÇA O EXPERIÈNCIA

Emilie tenia flors per dintre, flors de paper xarol, brillants i renoueres, que creixien a velocitat supersònica i, per tant, també ràpidament es mustiaven i morien. Tenia vegetació trepadora, que aviat s'enganxava de les parets i adornava les coses. Però, n'havia de tenir sempre cura, retallar els nous brots, redirigir-la cap a on ella volia. Era cansat. Recordava un matí, que havia despert tota cuberta de vegetació perquè tenia febre hi havia dormit 30 dies amb les seves nits. Ni bevia ni menjava; sols dormia i somniava i, mentrestant, la selva del seu interior la tapava. Curiosament, però, no hi niaven aus ni els animalons hi volien fer la casa.

Un dia, s'adonà que tota aquella flora impossible li brotava de les ferides i decidí trobar el costurer que li havia de cosir els traus de la pell. En això estava, Emilie, mentre al seu pas es desmaiaven il·lusions i es trencaven alguns òrgans. Però jo entenc el seu camí, encara que em dolguin les seves passes. Estava cansada de flors i violes. Necessitava tocar carn, omplir les mans de quelcom sòlid que no es mustiàs a velocitat de vertigen, que no l'ofegàs al primer descuit. O això crec...

Emilie tenia esperança i poca experiència. Com tots en algun moment de les nostres vides.

SENSE PARAULES

I TU, QUÈ NOMS?

Aquest nom insignificant i afable, un poc onomatopeic, darrerament havia adquirit universalitat i importància des de que la núvia del tenista el passejava per tot arreu. El nom més versionat de la història - Francesca, Francisca, Francina, Xisca, Xesca, Francis, Paquita, Paca, Curra, Xis, Cisca, Xisqueta, Francisqueta, Kika, Xisqui, Fran…-, el nom de pepa o d’animaló, havia abandonat les peixateries i els arravals i es passejava pels llocs més elegants. Però, a pesar d’això, podria qualque poeta escriure mai un “Sonets a na Xisca”?, podria la musa d’un gran escriptor no anomenar-se Beatrice o Leonor i sí Xisqueta? Podria un perfum convertir-se en Eau de Xis? Dificilment.
De petita no li agradava el seu nom. Li hagués agradat més que el seu nom fos Carolina, Mònica o Irene. De més gran li hagués agradat tenir un nom més curt i més nostre, per exemple, Aina. I ara, curiosament, només volia tenir el nom que tenia, el de madona de possessió, el d’esternut, el de guspira, el versionat, el de mil cares, el valent o el boig, segons es miri, el sincer, l’honest, el transparent. Coses de l’edat. I de que, ja ho diuen, “el roce hace el cariño”. I tu, què noms? Ets el teu nom?

ALERTA

Un amic m'ha enviat aquesta cançó per animar-me a seguir endavant. M'agrada. Bàsicament per la connotació que té la paraula "alerta" pels mallorquins, no només un advertiment sinó també una promesa de lluita, de triomf. És ben veritat que hi ha corones que no serveixen per res en segons quins indrets, però també és cert que la princesa és princesa, com el moix és moix, o l'au és au i voler fer un altre paper només serveix per sofrir. Alerta quan la princesa començi a caminar, alerta, perquè trobarà el camí i serà més princesa que mai.

DUBTES

He tornat vella. Ni el meu cos ni la meva ànima resisteixen com abans. Cerquen, indolents, la posició més engrescadora, savis gira-sols de tot allò difícil d'explicar. Quan tenia 10 anys manco podia viure de moltes maneres diferents, tenia força física i mental, per aguantar situacions poc ideals, però ara...

Durant els anys que tinc de vida, he netejat culets d'infant, els he entretingut i passejat plena d'energia; he estat fermada a una caixa a Carrefour, aguantant clients i cançonetes de Nadal, repicant dins el cap hores i hores; he venut llibres, he carregat les capses, he posat mil etiquetes, he suportat fires a l'aire lliure amb pluja i amb sol; he passat dades a ordinadors, xifres i lletres potser més útils del que sempre he cregut; he gestionant telefonades i cartes i queixes, aguantat polítics trepadors i altra flora i fauna; he donat classes...

Sovint -excepte donant classe- em sentia fora de lloc, sentia que podria trobar una ocupació que em fés sentir més útil i que ajudàs als altres. I aquest sentiment és ara tremendament fort, impossible de fermar o ofegar. Avui mateix, em trob navegant dins un mar de dubtes i tot i saber cap a on he de donar la passa, tinc por.

JOCS

Què dirieu, hi ha un moix o n'hi ha dos? Fixau-vos bé en la imatge...

Conclusió: les coses no sempre són com semblen al primer cop d'ull.

PORNO

Avui al matí, quan el meu fillol de 7 anys ha vist aquest quadre que tinc a la sala, ha exclamat:

- Ualaaa, Nina, però si tens "porno"!!!.

Després de l'atac de rialles inicial li he hagut d'explicar de manera molt simple que quan es veia un cos nu a un quadre no es deia porno sinó art. L'anècdota, més una llarga conversació de fa una estona amb una amiga molt estimada, m'han fet pensar, un cop més, en la manera única que cada un percebem les coses i com necessitam etiquetar-les.

Jo tinc molts de defectes: un d'ells, dir el que pens de les coses. No ho dic despòticament ni pensant que tinc la veritat absoluta; ho dic per expressar, perquè consider que el respecte i l'estimació cap a un altre passa per aquesta sinceritat.

Les opinions són judicis? Crec que depèn del que les rep.

No sé si arribaré aprendre a ser més dòcil o discreta o hipòcrita o condescendent -si són aquests els adjectius que poden descriure allò contrari al que som-, no sé si aprendré a deixar de ser tan passional i espontània i sincera, possiblement no, però sé demanar perdó si faig mal amb les meves opinions i sé que les meves opinions les dono única i exclusivament perquè i quan estim.

L'art pot ser porno i el porno podria arribar a ser art, però Chagall, petitó meu, el que va fer va ser expressar, talment com ho intento jo.

RULES

-Mai li donaràs un martell a un infant, regla número 1 –va dir Déu.
-Per què, Déu? El martell és una eina, serveix per arreglar objectes romputs, serveix per construir noves coses…
- Sí, però un infant no el sap emprar ni sap, que mal utilitzat, pot ser un objecte molt perillós. Per a ell mateix, per als altres i per a les coses del voltant.
Assentí convençuda
- I la regla número 2? –preguntà encuriosida
- No et ficaràs on no et demanin. És més, no et ficaràs encara que t’ho demanin. I regla número 3…escolta cada dia samba!

CALENDARIS

Un iman pels éssers diferents, pels sord-muts ocasionals, pels que fugen, pels homes-gra, pels fantasmes i els vampirs, pels poemes trencats, pels contes amb final sobtat, per a les veus a cau d’orella i les pipelles enganxades a la galta, per a les maniobres d’escapisme, per a les distàncies transoceàniques, per a les segones posicions i els no-oblits, un iman per a totes les tardors, pels calendaris de butxaca.

UN VAMPIR DINS LA GÀBIA

Tenia ben constatada la seva fascinació per Nosferatu, per Drácula, per tot monstre possible o inventat xuclador d’energia. També sentia el cos com una gàbia. I es preguntava què l’havia conduida fins aquells insans paranys de l’ànima. Envejava sanament la persona capaç de ser feliç amb poc, amb una posta de sol jordana o amb un poc d’arròs bullit menjat amb les mans. Potser ho era un poc vampírica ella mateixa i estava condemnada a intermitents àpats de sang que la feien sentir poderosa, però no la saciaven mai; potser l’au que en realitat era –diürna o noctura, què importava- necesitàs desfer-se’n d’aquella engabiada realitat. Es mirà al mirall i es veié. No era un vampir. I aquell buit a l’estómac i aquella fluixessa dels membres i aquell lleuger mal de cap, no eren manca d’energia, no, sols enyor, només, aiximateix enyor.

PARETS I MURS

Ara que es conmemoren caigudes de murs, recordo com de petita em castigaven de cara a la paret, i penso que la humanitat pren sovint decisions tan senzilles com puerils que no ens fan evolucionar. Totes les vides que es van perdre, ansiant botar murs; totes les penes i sofriments que s'aïllaren; totes les vides separades per un mur...i ara l'alegria d'haver-se enderrocat es simbolitza en petits murs de dominó que cauen fàcilment, símbols plàstics, més o manco bells, que mai arribaran a explicar aquells anys. Berlín no és un record. Hi ha molts de murs encara per destruir. Hi ha altres maneres d'aprendre que no sigui castigar de cara a la paret.

VIDA D'UN TRANSPORTISTA

Plou, però ha de entregar una nevera. Quatre pisos sense ascensor i una senyora esquerpa, amb aires de superioritat, que més que ajudar destorba. Ni propina ni una cerveseta per agafar forces. Quina vida de ca! A Sèrbia era director de marquèting d’una empresa d’electrodomèstics, aquí els ha de transportar amunt i avall sobre la seva esquena ja madura i cansada. Ja no té edat. Li fa mal el cos. I l’ànima.
Almanco ja no plou. Ara ha d’entregar una nevera i una rentadora. De nou un pis sense ascensor, però ara és un segon. La jove que els ha obert la porta, té el posat més amable. Propina i dues cerveses. El dia comença a somriure. Potser la pròxima entrega serà una planta baixa i la madona una model que els hi alegrarà la vista i els encalentirà el coret unes hores amb la seva flaire de perfum francès.
Arriba a casa rebentat. La dona fa olor a fregidura i llexiu, però l’acull amb el somriure més meravellós del món. El besa, l’acaricia, li posa un bon plat calent sobre la taula, el fa sentir el rei que no és per a tots els altres.
-Com ha anat el matí? –li demana dolçament.
-Una al·lota ens ha donat propina i una cervesa. Ges –i li dona un bitllet-, posa’l dins la gedriola del Patrick. Vaig a dormir vint minuts que ens espera una tarda dura…
Es tomba al sofà, però des del pis del costat es sent una música…”quienes somos? De dónde venimos? A dónde vamos?”…i és incapaç d’aclucar els ulls.

T'ESPERO

Tarda plujosa i ventosa. Estufa i manta. Enyors i paciències. I tota l'esperança i tot l'amor només per a tu.

RENOUS

M’he llegit, en un capvespre, “El hombre que vio caer a Deleuze”, de José Vidal Valicourt. A pesar que darrerament només llegeixo en català i només llegeixo filosofia, el llibret blanc immaculat i la possible temàtica de les caigudes, m’ha tentat.
Del llibre, rescato una frase: “Vivir, pienso, consiste en hacer ruido”. I aquesta frase m’ha fet recordar com una dona un dia, mort el seu marit, recordava amb tendresa i alçava a fet diví les ventositats i els roncs del seu home, car aquest renou era l’únic que l’indicava, els darrers mesos de la seva vida malalta, que ell encara era viu.
Em pregunto, quins sons fan que la meva presència ocupi un lloc viu en aquest espai i escolto les meves passes, a voltes cansades i lleus, altres ràpides i incansable; i m’escolto rovegar els àpats, quasi sempre amb gust; i em sento fer simfonies de tecles sobre el meu ordinador, un pic al dia com a mínim; i sento la meva veu parlant per telèfon, tres cops al dia amb el meu estimat, una amb la meva família, de tant en tant amb alguns amics; i a vegades també canto, fluixet i malament, però canto; i crec que ronco els vespres; i, ara que estic sola, parlo un poc amb les coses, que no vull que se m’atrofii la veu, ja que encara que no parlo massa alt ni sé cridar, encara tinc coses a dir...

UN SENTIT

Un i altre pic t’enyoro. Se’m fa difícil afrontar les coses quotidianes, les rates mortes, els canvis, les bones notícies, els neguits, les sortides sense tu, les hores d’absència, les no-abraçades. Un i altre pic em demano quin és el sentit de tot plegat. Però segur que el té, segur…

MISTERIS

ENRIC, T’ESTIM...començava dient aquella nota, no més gran que una cuartilla, que acabava de treure del sobre. Havia arribat per correu a la redacció dirigida a la secció de Cartes al director, però amb el seu nom i cognom a un cantó del sobre. No hi havia remitent.
-Ges - li havia dit na Gomis esquerpa i l’havia col·locat sobre l’ordinador -, una admiradora secreta.
L’havia obert desganat i de sobte, cony, s’havia trobat aquell ENRIC, T’ESTIM... Va seguir llegint : jo no sé que faria per ser, al manco per uns instants, l’al·lota rossa del binomi de Newton – es referia a un dels seus textes, que es publicà feia unes setmanes -, i que l’Enric Planells - ell, cony - s’hagués fixat en mi. Jo no sé que faria per ser una estona el seu impacte. Amb això em conformava. Aquest desig meu, tan abstracte i difícil com la fórmula científica, pren súbitament forma i deixa de ser secret, fins i tot per a mi mateixa. Fins ara jo no sabia perquè les “Confessions” era el primer que llegia tots els matins, perquè retallava la columna - més d’un pic he mutilat diaris aliens - i la guardava en el calaix dels meus tresors. Sentir per primer cop, als quaranta anys, aquesta fascinació adolescent o és malaltia o és impacte. El meu impacte particular. Això em passa per no haver embogit als catorze anys per cap dels Hombres G i no haver empaperat mai la meva cambra amb posters de Luis Miguel o Patrick Swayze, per tenir en la meva carpeta d’institut a Hudrey Hepburn, a Charles Chaplin, i al Breton de Man Ray, el de la libèl·lula sobre la galta, perversa i constant com una llàgrima. Aquestes rareses es paguen qualque dia : Enric, t’estim...
I cap signatura. Sense cap dupte, cony, era una broma. Mai havia aixecat aquests tipus de passions, ell. O al manco mai les hi havien confessades. Va somriure, s’observà deformat en el reflex de la cullera del cafè i s’arreglà el coll de la camisa. Aquella nota era un misteri, però el feia sentir molt feliç. El vespre li contaria a la dona. Potser saber un fet així reviscolàs la passió apagada.
La dona va somriure mentre li explicava i repetí burleta un parell de pics “Enric, t’estim”.
-Escolta –va demanar ell, detectivesc-, i a tu, d’adolescent, t’agradaven els Hombres G?
N’Enric, tot i ser un respectat periodista i un home madur, no sabia que hi ha moments en que la vida t’acluca un ull, et fa un gest simpàtic, t’injecta il·lusió i et demostra que creure en un mateix és possible, que moltes coses que ens semblen misteris sols són belleses que ens escalfen el cor, sols són ditades de mel que ens mereixem per alguna raó...

LA ROSA S'OBRE

M’assec a la butaca i mir el seu amor com si veiés una pel·lícula o llegís un llibre. A voltes, voldria no mirar, que no tenguessin testimonis, però com no mirar la flor que neix i es fa esplendorosa? Com no mirar tanta bellesa?
La seva història em fa pensar en mi mateixa, em fa reviure emocions i actituds antany viscudes, em fa recordar a aquella dona amb aus als cabells de no fa tant, que ara ja només juga amb els fils de colors i les paraules per teixir una vànova de caloreta i tranquil·litat. M’adono de com he canviat, com he desviat la passió cap a paranys manco perillosos, com he tranquilitzat la meva ànima i he adormit el meu ego, com el desig que em mou ja no té ni aquella negror ni aquella vermellor d’abans, sinó que és ple de llum.

Jo no sé quin futur m’espera i quins altres canvis provocarà aquest futur, però sé que tinc un present seré, que he assolit un grau de maduresa acceptable i que, en general, estic bé. Potser enyori l’arrebatadora violència del desig, aquella sensació de caminar, equilibrista, sobre la corda, aquell sentiment de tenir el cor obert com una magrana…però poc. No ho bescanvio per la quietud de les coses certes, dels peus posats a terra, de l’amor arrelat i tendre.

FOC PETIT

Els focs ràpids són els que primer s'apaguen. És veritat que si posam un cartró dins la ximeneia les flames prendran ràpidament, però aviat el cartró es farà cendra. En canvi, el foc petit és el que perdura, el que fa caliu, el que encalenteix més a poc a poc, però més temps. No serà majestuós ni extraordinari, no tenyirà de vermell i groc tota l'estança, però templarà l'ambient, calmarà els ànims, serà ideal per torrar-hi sobrassada, boniatos o castanyes i ens donarà aliment.

MÀGIA

Quan plovia, el mag de pedra de l'escalinata, rajava aigua. Però ella s'imaginava que el que treia de la boca era màgia líquida, i per això s'hi rentava les mans i la cara, ansiosa per ser tan maga com ell. Això va ser, a partir dels 10 anys, quan va aconseguir perdre-li la por, car fins llavors era incapaç d'atracar-se al que ella creia que era un monstre. Va ser la minyona anglesa -que en realitat era irlandesa, però tothom li deia l'anglesa- que li va fer perdre la por.
Però no ho veus, li deia, no veus la cara de mag que té?
Quin mag és?, preguntava ella gens convençuda.
És el mag Al-Jeshus, no el coneixes?
Ella mai havia sentit parlar d'aquest mag, per això es quedà fascinada quan la minyona li contà la història: el mag Al-Jeshus havia tingut un naixement més que especial, car ho havia fet amb els peus dins territori cristià i el cap dins territori musulmà, en un punt de la cruïlla d'un camí que connectava occident amb orient. Els detalls del naixement eren llargs i difícils de creure, però el cert és que hi nasqué sobtadament, quan ningú s'ho esperava i va ser tocar el terra quan es produí el primer miracle: un eclipsi de sol.
Moltes varen ser les màgies i prodigis que va fer al llarg de la seva vida, i fins i tot, després de la seva mort i contava la llegenda que qualsevol cosa que tocàs es convertia en prodigiós. Des de que ho va saber no deixava de beure aigua de la seva boca i aviat tingué els cabells més rulls i més rossos que mai, i aviat tingué les galtes més rosades que ningú, i aviat es convertí en una joveneta tan preciosa que tothom la coneixia en la contrada com la bella de Raixa.
La seva història és un secret que només coneixen els enamorats que beuen de la boca del mag, que, per cert, ja quasi mai treu aigua. Potser perquè vivim un temps amb ben poca màgia.

NOVEMBRE

Perquè la tardor no sigui sols un seguit de fulles seques dutes pel vent i l'aigua.

Perquè la tardor, sigui la força del color.

Tot canvi d'estació és positiu.

L'ANELL

Pesava i li estrenyia el dit, l’anell. Era impossible que hagués engreixat instantàniament en una sola nit. El mirà. Era d’argent. Com una escata de peix abisal. Com la cuirassa d’alguns insectes. Com l’ull cec de la bruixa dels contes. Com la llum de la lluna reflectida sobre l’aigua de l’estany. Se’l tragué del dit amb certes dificultats i el deixà sobre la taula. Tenia la marca sobre la pell, conservada en blancor sota la protecció de la joia. Era un símbol. Era la presència de l’absència, la protecció de la incògnita, la llum de les coses en la seva mà. Es sentia amputada i se’l tornà posar. Llavors li vengueren al cap imatges de niguls volant a velocitat de vertigen pel cel, de vastos camps de blat a punt de rebre una tempesta, d’un petit escarabat amagant-se sota una gírgola dins l’ombrívol bosc, d’un cementeri ple de flors, d’una manifestació de centenars de persones demanant la pau, d’un vaixell pescador carregant les xarxes, d’uns dits llargs i prims teclejant un ordinador, d’un ramat d’ovelles assegudes a una taula prenint te i pastes, d’una orquestra immensa tocant i tocant…ja tornava ser ella. L’anell no l’estrenyia. I havia recuperat la imaginació.

EL PEIX

Feia segles que vivia dins l'estany. L'havien volgut pescar homes, infants, lladres, fantasmes i alguna dama boja, però ell seguia viu dins les tèrboles aigües del seu estany artificial, al peus de les muntanyes i de la Gran Casa, abandonada ara. Sí, feia segles, em podeu creure. S'havia alimentat de quelcom inquietant i maligne, de quelcom tan lleig i llefiscós com la por i havia augmentat de tamany de manera quasi monstruosa, fent-se el rei indiscutible del gran safareig i cap altre peix el podia fer botar del seu reial lloc.

Li agradava atracar-se al mirador quan els habitants de la casa prenien el te. Sempre li tiraven alguna mica de pa o alguna llepolia per veure'l atracar-se, sempre l'entretenien amb les seves veus especials, de nins, o d'enamorats, car no havia massa diferència en el to, sempre s'admiraven de veure la seva majestuosa nedada, silent, sobrenatural.

A vegades, alguna bella dama llegia poemes en veu alta i ell s'atracava, silenciós, com una ombra, a escoltar-la. Altres, alguna ànima negra, anava al mirador a vessar la seva ràbia i el horitzó s'enfosquia i ell s'alterava però creixia i creixia. Altres pics, un nin el confonia amb una sirena o una fada i la tendresa l'irisava les escates.

El peix ja era vell, semblava inmortal i no es cansava de fingir que es deixava pescar. Era hàbil per fugir de l'ham o amagar-se entre les roques del fons o sota els nenúfars.

N'hi ha que diuen que és un peix volador, que de dia neda i de nit, solca el cel de la possessió. N'hi ha que diuen que pescar-lo ha de ser la major sort.

VIDA I MORT

No vull poetitzar ni reflexionar, no em vull lamentar, no vull enyorar. Hem d'honrar als morts i més hem d'honrar la vida.

VOLEN

Volen i des de la immensitat del blau ho veuen tot minúscul i insignificant. Volen sobre l'illa ideal que han fabricat, plena de llum i cotó. Els avions no molesten i les altres aus són viatgers estranys que no destorben el seu trajecte. Volen ingràvits, fan cabrioles, fan gutipiris a la nit i a les pluges. A tot això, els poetes, li diuen amor.

CRAZY

Empès per la bogeria del viure, creua deserts i es queda immòbil davant la sed. Els signes presagien importants canvis, però ell no els veu. Necessita diòptries per veure que les emocions no es venen, que tenen acne d’adolescent, de puresa, que condueixen sense xòfer i que volen arribar a un lloc concret. A vegades, s’asseu sobre un terrat a fer sonar el seu saxòfon. Tots els fumerals semblen monòlits, o oboes invertits que l’acompanyen en la seva melodia de solitud. No sap si algú l’escolta ni l’importa, però sempre hi ha una moixeta nocturna, que camina obliquament pels cantons de les teulades. I això li basta. Clouen, els estels, la nit boja.

DOLOR

Com mirar als ulls al dolor? Què dir quan no hi ha consol? Han mort, de sobte, sense saber que morien i els que queden vius han de restar amb aquest dolor dins el cor, el de no haver-se acomiadat de manera especial, el d'haver de seguir sense ells, el de no poder abraçar, un cop més, només un, els seus cossos.
Té els ulls plens de pedres i arena, té cops per tot arreu i les butxaques buides: de coses, de records, de vida. Resta dins el llit, sense ells, sense casa, sense abraçades i amb molta por. Hi ha tràngols difícils de passar, impossibles de passar.
Tinc els seus ulls i els seus cabells i una part de sang que em corre per les venes és igual a la seva. Tinc el seu llinatge capgirat, el que és davant és darrera, i tot a no poder atracar-me al seu dolor, el puc imaginar, el puc sentir, el puc somniar...i em dol. Descansau en pau, sang de la meva sang.

AVUI, DESTRUCCIONS

Cases amb encletxes per on passa la mà…i ningú diu res (fins que la gent mor).
Llocs de feina amb forats d’indignitat plens de feres ferotges…i ningú diu res (sols per criticar en la intimitat).
Joves farcits de quantitats poc recomanables de drogues, alcohol, supèrbia, desmotivacions i tristeses…i ningú diu res (tenen por).
Polítics de totes les tendències imputats en delictes diversos…i ningú diu res (ja sembla normal).
Bosses de pobresa extrema voltant el cantó…i ningú diu res (s’ha de tapar).
Hipocresies diverses…i ningú diu res (hipòcritament també).
Comportaments paranoics, maniacs, neuròtics, extrems, canviants…i ningú diu res (qui més qui manco pateix el mateix caos)
L’objectiu és arreplegar doblers, posicions socials, admiracions, enveges…i ningú diu res (el contrari és de fracassats)
I dins el ball de màscares, una petita esperança: la capacitat d’expressió.

VALÈNCIA I AMOR

A València hi ha un carrer que té geranis i ombres, humitats i tenebrors, saliva i enteniment. Si voleu saber quin és: el carrer de Cavallers…
Ens entenem, estimat. Hem fet molt de camí i hem anat esborrant tots els prejudicis i totes les pors. Cada dia, em meravello descobrint la teva integritat, la teva dolçor, la teva honestedat, la teva generositat. Cada dia, em meravello veient com també les has fet créixer en mi. Tu toques i jo cant, efectivament, i tot el camí que feim és per anar endavant. Els comentaris maliciosos em fan somriure; fa temps que sé que la vida és allò que pot desaparéixer en una dècima de segon. N’estic certa. I fa temps que sé que la vida al teu costat és allò que ho omple tot d’eternitat.

LA VIDA

Això és la vida: el bes i el puny i el temps que corr, frenètic, com si fos un ball.

SENSE VEU

Estic sense veu. Deixarem que els altres diguim per mi.

L'ABRAÇADA

Plou intensament i bufa el vent amb violencia així que la tempesta no pot passar desapercebuda per a la dona que mira per la finestra, a pesar que quan ha guaitat no n’era conscient, car mirava, en realitat, més enllà de les coses, cap un espai invisible que era dins seu. El repic de les gotes de pluja i les ratxes de vent intens l’han retornada a la tangibilitat: veu com els estudiants corren sota els seus paraigües i com les gavines volen baixen, cercant aixopluc. De sobte, s’adona que la corrent ha fuit i per tant no té llum, no té aigüa calenta, ni calefactor, ni televisió, ni música, ni ordenador, ni telèfon perquè és inalàmbric, ni móbil perquè no té bateria i no el pot carregar, ni possibilitat de cuinar perquè l’encimera també és elèctrica. Ara és tot l’espai que l’envolta el que ha tornat invisible ja que, perduda la utilitat, les coses entren dins un limbus quasi oníric. Es sent desemperada. Té fred. Es recosta al sofà i es tapa amb una manta. S’enrecorda que el vespre ha somniat la seva abraçada i, ara, tanca els ulls per reviurer-la. Per la sensació experimentada durant el somni podria jurar que realment havia passat, la qual cosa demostra que la funció de l’intel·lecte és primordial a l’hora de percebre correctament la realitat. Obri els ulls i veu un anunci d’una revista que diu “Gaudir quasi mai té a veure amb la raó, quasi mai”. I, mal que li pesi, pensa que és veritat, perquè si així fos podria gaudir tant del record del somni, sabent que no és real, com de la pròpia sensació. Això li fa pensar en totes les vegades que ha donat per certa una creença que, en realitat, sols era fruit de la seva sensació, com pensar que l’estimava perquè tots els pèls del cos se li eriçaren quan la mirava, o pensar que ell era bo perquè les seves mans càlides l’omplien de calma, o pensar que hi havia quelcom màgic entre ells perquè, de tant en tant i sorpresivament, somniava que l’abraçava, res de somnis eròtics, res, simplement una abraçada plena i intensa, de sensacions tan fortes que semblava real. Arrufada al sofà espera que torni la realitat a les coses que l’envolten i escriu. Mentres, fora, la tempesta creix.

FORÇA

M’ha dit jove, rebel, independent i resistent. Ha dit que les meves lletres són l’antitesi de l’estupidesa, que tenen força, dignitat, que són esplèndides. I jo m’he fus davant el crític literari, davant l’escriptor, davant el mestre. No m’ha vist mai, aquest home. No m’ha sentit la veu. I mai he tingut oportunitat de dir-li que ja no som tan jove, que la rebel·ldia se m’enganxa per les cames, darrerament, i em fa ensopegar seguit seguit, que he deixat de ser independent des de que estic enamorada, que escric missatges quan vaig gata que m’hauria d’empassar, que som resistent, això sí, però també en les errades i les estupideses, que procur ser digna, però que dubto que arribi a l’esplendor i que la força, sovint, se’m va –no per la boca com diria la dita- sinó per les paraules escrites, i em quedo desinflada, vessada en uns fulls que donen una imatge molt diferent a la que veig quan em miro al mirall.
Però el cert és que m’han emocionat les seves paraules, les agraeixo, les gaudeixo, no sé si les mareixo, m’han fet feliç.