Quina meravella, la vida! Poder tornar a casa després de quinze dies enterrats sota les runes...Suportaria el meu cap un pes així? Si jo no suport, a vegades, el vol d'un insecte emprenyedor, la revenja d'una ànima malalta, la claustrofòbia d'un ascensor, l'enyor d'un record inmortal o les imposicions nacionalistes (de qualsevol color o bàndol), difícilment podria mantenir-me viva en circumstàncies semblants. No seria la manca d'aigua o aire la que em mataria, jo crec que potser ni les ferides patides; seria la por, seria el meu cap, seria la meva fragilitat.
jueves, 28 de enero de 2010
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
3 comentarios:
Però, malgrat tot, sobreviuries... la vida, la petita llum que portem dins, és molt més resistent del que pugui semblar...
... petonets!
(per cert, m'encanten els Eels)
Jo crec que tampoc sobreviuria, però hi ha tant moments que pensem que no els sobreviurem i acabem per sortir-ne...
Un molt bon cap de setmana, Frannia!
L'instint per seguir viu és increible, sí.
Poeta, jo als Eels els he conegut fa poc, gràcies al meu "quefe" i també m'han apassionat.
Publicar un comentario