AMB UN LLAPIS I UN PAPER

Quan tot allò quotidià se m’enganxa dels dits, em pregunto què tinc jo d’aqueixa dona recostada, nua, sobre un llit de passió, en aqueixa petita cambra envoltada de terrats. Em pregunto quin fruit pensa menjar aqueix ocell i per què il·lumina l’estança aquest xot blau que sembla un Dimoni. Per què el meu rostre roman tan tranquil quan al meu voltant volen músics ingràvids, els níguls tenen ulls, els esperits guaiten rere les portes i hi ha violonistes sobre els terrats que toquen cançons que s’intueixen ben tristes. I sobretot, em pregunto, per què el peix es protegeix amb un paraigua de la música de l’àngel. Què pinto jo dins aquesta estampa onírica si no és amb un llapis i un paper a la mà?
Quan els dits em fan pudor de ceba, quan el meu sexe vessa sang metal·lica, quan escuro els plats bruts, quan em llevo els pèls rebels que lluiten per fer-me dona barbuda, quan ronco els vespres, em pregunto què faig jo dins aquest quadre impossible, per què cerco relacions novel·lístiques, per què tot ho he d’amarar amb aquesta sensibilitat tan poc profitosa? Què pinto jo dins aquest món capitalista i absurd si no és amb un llapis i un paper a la mà?