VISITANT NÚMERO 1.808.669

Jo era la visitant número 1.808.669. Aviat, a dintre, pintures costumistes, de colors estridents i pinzellades amples i gruixudes em deixaren indiferent. Aquella llarga cua de mirades em semblà sense sentit fins que vaig contemplar un quadre terrible, colpidor, fiblador. Tantes marines, tantes gitanes, tantes festes populars, i aquells nens malalts, baldats, diferents, banyant-se al mar sota la vigilància obscura de la moral establerta, deien més de la realitat històrica del moment que qualsevol altra imatge.
Una adolescent, al meu costat, preguntà a la persona que l’acompanyava: “què fa el capellà? els ofega?” . L’acompanyant s’escandalitzà, però jo no vaig trobar que fos cap despropòsit. Em sentia engoixada, negra com la sotana que contemplava i vaig haver d’inventar-me una paraula nova: lletraigua. Perquè necessitava aixoplugar-me de les coses sota els mots que tan estimo. Com ara.