lunes, 4 de enero de 2010

PRINCESES

M’agradava Blancaneus. Perquè era morena, com jo. I perquè no semblava una princesa, fent coses tan poc elegants com alternar amb nanets i viure amb ells tranquilament. La resta de princeses em semblaven terribles, totes rosses, amb cabells llargs i vestits cels o rosats. I sempre aquelles corones punxagudes, que les convertien en una projecció humana de la torre d’un castell o el pinacle d’una catedral. I és que els inventors de les princeses l'únic que volien era un temple on amagar-se, un ventre on retornar, un espai secret de blanca il·lusió. Els prínceps, en canvi, sempre itinerants, cavalcant, lluitant o ballant i, de tant en tant, el breu descans per gaudir de la princesa. Quin mal ens han fet els contes de fades. Ens rebelam, però totes som princeses encara…

3 comentarios:

Illa incognita dijo...

Princeses, si, però amb experiència suficient com per distingir el príncep del monstre, el castell de la presó, la bellesa de la il·lusió.
Princeses, si, però amb prou seny com per saber que encara que ens mengem la poma enverinada tenim l'antídot a mà.
Una abraçada, princesa Frannia.

Pere dijo...

Jo sóc una granota lletja
i espero una noia petonera
per convertir-me en el seu príncep.

Bona tarda Frannia.

Kasku dijo...

Au va, que ser una princesa és molt xulo!... a estones, i de tant en tant, :)