SET DIES AMB ROMÁN

Tinc el costum –crec que ja ho escrit altres vegades- de doblegar les pàgines del llibre que m’interessen quan llegeixo per poder trobar fàcilment els paràgrafs en posteriors lectures. Sovint, quan fa temps que he llegit un llibre, l’observo des del cantó dret i comprovo així la quantitat de pàgines marcades que té i, en conseqüència, el grau de plaer o aprenentatge que em produí en el seu moment. Avui he acabat “Stradivarius Rex”, de Roman Piña i puc dir que són nombroses les pàgines doblegades i nombroses les reflexions a fer. De Piña sempre s’ha destacat l’humor i la desvergonya, entre altres polèmics adjectius. Certament és el que trobam en molts dels capítols d’aquesta obra, un humor estil Monty Pyton, absurd la majoria de vegades, enbogidor, sorprenent i atrevit. Ho trobam, de fet, en l’esquelet de la pròpia història quan dóna el protagonisme a un home ignorant, un mecànic que abandona la seva vida tradicional i alienada per aconseguir un somni absurd: no només fer-se escriptor quan no té cultura ni imaginació, sinó guanyar amb la seva primera novel·la el premi Planeta i el Nobel més endavant. No em digueu que aquest argument no us fa riure? Però Roman Piña no és només això, aquest és el gran detall: sota aquesta primera aproximació lúdica i humorística, roman el vertader esquelet de la història: parla magistralment de la mort, dels somnis dels homes, del sexe i l’amor, de la bogeria, de la buidor i sobre tot d’una de les creences més profundes de l’espiritualitat humana i/o de la seva imaginació (pels descreguts): la possibilitat de viure moltes vides, sentir i experimentar dins la pell dels altres totes les emocions i vivències, totes les cares de la realitat. Sols que, volent trascendir la trascendència, Piña ho presenta dins una mateixa vida. No necessita reencarnacions ni evolucions místiques, cada 24 hores el protagonista és un altre. “He sido de todo. Anónimo y famoso. Importante. Anodino. Feo y guapo. Ni fu ni fa. Un cero a la izquierda. Un cero a la derecha. Pobre de solemnidad. Millonario…” El catàleg de situacions, de pells, d’aprenentatges, de reflexions és riquíssim. Quan més profunda és la reflexió, però, més aviat farà la cabriola humorística que, com un estirament necessari, ens tornarà a fer córrer la sang i l’humor per les venes. I quan més absurda sigui l’escena més aviat tornarà a enfonsar-se en els paranys d’allò profund, per recordar-nos la doble cara de la vida. Reconec que aquestes arrítmies m’han desagradat a voltes, que a vegades el protagonista no m’ha semblant gens conseqüent, com si l’autor hagués apedaçat idees o narracions diferents per poder acabar el llibre –és una sensació no sé si certa, però de la que sovint jo mateixa m’he queixat quan he escrit i potser per això l’identifico-, que d’altres m’ha mancat més descripció lírica i manco idees, però l’originalitat de cada pàgina i certes reflexions molt sentides –la digressió sobre la mort i, en conseqüència, sobre la vida, em sembla extraordinària- han fet que, en conjunt, pensi que és una obra més que recomanable.
Altres han fet crítiques més interessants, segur, hauran trobat referents literaris i hauran aprofundit en anàlisis més exhaustives, però jo sé que a en Román també li haurà agradat aquestes paraules meves, que són paraules sentides i sencilles perquè en el fons –i això no pensava pensar-ho mai- Román es diu així per acursar el seu vertader nom: Romàntic.
Si us interessa el trobareu a www.editorialsloper.es