ELS PERSES

Llegeixo comentaris d'opinió en la xarxa sobre el conflicte a Irán. Veig que n'hi ha que pensen que les dones s'han alçat i han dit basta a la humiliació constant de dècades; altres pensen que, al darrera, hi ha la CIA i les ganes de provocar un conflicte de més dimensions: occident contra orient; n'hi ha que ja veuen l'inici d'una tercera guerra mundial; n'hi ha que pensen que s'hauria d'exterminar al poble iranià (dins l'absurda creuada contra el món islàmic)...em sembla curiós com oblidam la història recent de les nostres pells. Qualsevol fonamentalisme religiós és terrible. Pensau que la gent del poble, l'individu anònim, petit, que l'únic que vol és viure té esma per pensar, reflexionar, questionar i actuar? Es deixa dur. Vol menjar. Vol un llit. Vol viure i que les persones que estima visquin. Recordau la vida dels nostres pares o els nostres padrins? Vivien ben arrelats dins una religió fonamentalista, però la nostra, clar, cosa que la fa més entenidora. Però si reflexionam veurem que la situació de la dona en aquell moment no era tan diferent a la que viuen aquestes dones perses. Jo encara he vist com tot un barri mormolava sobre la suposada moral de la mare d'una amiga perquè es pintava i duia minifalda als anys 80; he vist criticar a la meva tia Encarna perquè fumava i duia perruca; he vist a la meva padrina tapar-se amb una mantilla per entrar a misa...no hi ha tanta diferència.

Pens amb la meva identitat nacionalista. No la tinc. Pens amb la humanitat com un tot i com una suma d'individus concrets, pobres titelles que som dels grans interessos, siguin econòmics o de poder. Sempre ha estat així i m'apena pensar que sempre ho serà. El poble persa no sé com és. Sols he conegut un parell de persones. Aquestes que he conegut tenien idees molt obertes, una gran cultura -de segles d'esplendor-, un tarannà generós i clar. I això em basta´. Devora el meu home, he patit discriminació i perjudicis. Encara ara em canso de repetir que ell no és musulmà. Ni alguns amics ho recorden. És tan fàcil aferrar-se als tòpics, no voler anar més enllà, respectar l'esser humà.

Som imperfectes, les persones, i no tenim ni memòria ni empatia. Però jo sí conservaré la memòria. I recordaré qui no ha estat al meu costat en aquests moments durs de la meva vida.