BALANÇA

Aquests dies penso molt en els anys que vaig condemnar-te a la meva absència. Jo actuava pensant que era el millor, però et vaig fer un mal infinit: 4 anys sense saber gairebé res de mi, mesos i mesos durant els quals es vas tenir que menjar el teu amor i el teu enyor amb patates, en la solitud del silenci, sense entendre res. A pesar d'això em seguies estimant i quan vam retrobar-nos les llàgrimes quèien dels teus ulls -i dels meus- sense cap rancúnia. Jo, que duc 1 mes i mig sense veure't, que tinc, no obstant, la sort de poder escoltar la teva veu cada dia, que sé que m'estimes, que puc dir-te que t'estim, estic sofrint com una condemnada. I no és comparable, ni tan sols és comparable a tot el que vas sofrir tu. Potser hagi una mena de balança que fa que tastem tots els estats, potser sigui veritat que el desconeixement no eximeix del pecat, potser -i d'això sí que hi estic convençuda- necessitam posar-nos en totes les pells per poder entendre: empatia, la gran assignatura pendent de l'èsser humà.