FLORS DE SAFRÀ SOBRE LA PELL BLANCA

S'encargolen, els cabells sagnants, sobre l'asfalt, com algues dutes per les ones. S'obrin, els llavis, en un gest de sorpresa i totes les besades i totes les paraules ja són fruita podrida. Porta als dits, encara, l'olor a llexiu que ha emprat el matí per netejar la casa; porta al pit, encara, l'olor a suor neta, la d'alguns plecs, la de l'esforç de la vida diària; porta sobre la pell, sense voler, la capa de pòlvora que el tret li ha deixat, disparada. Els carrers deixen flaires de fusta cremada i la vida li goteja sobre el maquillatge perfecte, ratjant flors de safrà sobre la pell blanca.

Ella, que fins llavors, pintava de verd la breu esperança, que duia a les mans idees d'alfàbrega i herbasana i passava els seus dies, innocent, cuinant sardina torrada i pollastre, fent totes les petites coses de la vida quotidiana, exhalà l'últim alè d'espígol i menta en els braços del seu pare,

tirada al terra, com una pedra o un titella. El mocador li caigué dins la mirada esglaiada, i una ombra extranya, laberíntica i groga, amb tacte de mimosa, tapà el sol d'aquella cara...mentre tots miràvem i callàvem.

*Avui és la primera Revetlla de Sant Joan, des de fa molts d'anys, que no vaig a la mar, a pregar, beure, ballar i fer màgia. Avui l'oració és aquest escrit, trist i real, i l'impossible prec és que no torni a passar.