Va haver uns mesos en que pensava que sofria Síndrome d'Estocolm, però això només era una evident metàfora que feia servir per justificar certs pensaments amorosos. Ara, però, veig que certament en pateixo un i està relacionat amb la meva cassolana existència. Em resulta difícil desfer-me'n de la seducció de la meva llar, del seu bressol tranquil, poblat d'oronelles. Em costa bescanviar els olors quotidians de les flors del jardí, el cuinat i el cafè pels locals plens de fum i suors. A casa em trobo tranquila, no hi ha decepcions. M'acompanya la xarxa, el telèfon, les cares d'humitat que han sortit a la paret de l'estudi, l'espera i els records. Per què transpassar la porta cercant falses companyies que duren el que dura la depilació d'un angonal, el vessament d'un problema, l'egoisme d'una necessitat, el temps d'un cafè amb llet, tantes paraules buides sense fets? Ja tinc el meu far, i navegar, a voltes, em resulta ben cansat.
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
.JPG)
3 comentarios:
Aix... que jo no penso pas així com tu. Suposo que partim d'experiències diferents. Estic bé a casa, però el contacte humà dels amics, dels coneguts, d'un cafè, d'un dinar... se'm fa imprescindible.
Estar a casa es fa agradable... però hi ha alternatives a les que proposes (certament jo també m'estaria a casa si només pogués bescanviar-ho per això). Però, i anar a donar un tomb per les botigues de llibres de segona mà? i el mar? (si no vols trobar-hi ningú ves-hi a trenc d'alba); i els camps plens de flors?....
Ànims!
Carme, Poeta, també jo som de la gent; és una etapa esper, un temps de recolliment voluntari que no voldria que es convertís en costum i que té més a veure amb diverses i succesives decepcions que amb la meva pròpia natura. Passarà. Tot passa.
Publicar un comentario