PERVERS MOVIMENT DE DESIG

Teníem, d’infants, una bola del món que s’il·luminava com un sol. Sovint, durant alguna d’aquelles tardes d’estiu en que estava tan sola, entrava d’amagat al dormitori del germà i la mirava. La feia voltar i col·locava el meu dit sobre qualsevol punt i em deia baixet que allà on la bola i el dit s’aturassin, allà era on estaven els Reis Mags, ja de camí des d’Orient. No importava que fes una calor aferradissa i els Reis ja estassin a París; anaven a poc a poc perquè duien molts de regals, els únics regals que rebíem durant tot l’any. Aquells regals de Nadal eren la constatació de la meva bondat, el premi per ser bona nina. A principis de desembre escrivia la carta. Sempre demanava per favor, sempre havia d’admetre que no havia estat tan bona nina com devia, sempre demanava menys del que volia. I al final, la nit de Reis, sempre em duien més del que esperava. S’arremolinaven els regals sota el Betlem i era un goig veure tots aquells colors, tota la paperassa envoltant-los. Ens seiem al terra i començàvem a obrir capses, a emocionar-nos. Un cop obertes, però, la mare ens deixava triar-ne només una i la resta, verge, anava a parar a les calaixeres de dalt l’armari empotrat del rebedor. No es podien tocar les juguetes per evitar que es rompessin. Llavors la Nancy elegida es convertia en la companya de solitud d’un any més d’espera i desig. A l’estiu la pepa ja estava negra, d’aguantar-me i de brutor, cabells arrabassats, pintades de bolígraf, taques de Nocilla i després de molts de precs la mare accedia a baixar una altra jugueta. Fins llavors però aquelles calaixeres farcides de regals havien estat bategant cada segon de joc, fent que el meu desig es dirigís cap a elles enlloc de cap a la pepa que tenia.
Ho escric avui perquè ahir ho vaig contar per il·lustrar una conversa que tenia sobre el desig. Les cares dels meus tres amics m’ho digueren tot. Hi havia pena, a les seves cares, hi havia una guspira d’horror. Imagín que ara ja entenen per què el desig d’allò prohibit sempre planeja sobre el meu cap, per què menyspreo el que tinc en el present, per què estic instal·lada en la carència. Malgrat la crueltat de tot plegat, ara veig que per sobreviure a tot això se’m desenvolupà la imaginació, que saturar-me de l’objecte de desig pel simple fet de posseir-lo quan en tenia tants d’altres quasi a l’abast (només pujar a una cadira, obrir l’armari prohibit i deixar de ser bona nina), em va ensenyar a activar altres estratègies i si avui dibuix bé, i si avui escric bé, i si avui imagín bé, i si avui llegeixo i pens molt, també és gràcies a aquesta mutilació. Ara només cal aprendre a acceptar aquest mecanisme, que em destorbi el menys possible, ser conscient que els objectes de desig pot ser només ho siguin pel fet de no poder-se agafar i prendre’ls, quan es fa possible, em converteix en la mala persona que no em puc permetre ser. I per altra banda, de res serviria: satisfet el desig aviat n’apareixeria un altre. No vull estimar-te com un objecte de desig. Si està escrit que qualque dia ens estimem no serà així, et mereixes més. I si no està escrit, benvingut el somni que ens ha bressolat, benvingut el dolor i la reflexió, benvinguda tota la poesia que m’has fet florir.

EL LLIBRE DE LES ABRAÇADES

Il·lustració de Newman

He acabat de llegir el regal “El libro de los abrazos”, de Eduardo Galeano. Literalment, un regal, però també un regal per la quantitat de pensaments valuosos que conté. M’he llegit les microhistòries cada matí, remullades en el cafè amb llet del berenar, i he conegut la dona d’Oslo que vesteix una immensa falda plena de butxaques i en cada una, una història que contar, que reviure –“de esa falda, van brotando los andares y los amares del bicho humano, que viviendo, que diciendo va”-, he conegut la història dels presoners de la dictadura a Uruguai, que tenien prohibit parlar però que s’inventaren un codi de cops i gestos per sobreviure –“la voz humana no hay quien la pare. Si le niegan la boca, ella habla por las manos, o por los ojos, o por los poros”-, la història de “los nadies”, que són els fills de ningú, els amos de res, els que no parlen llengües, sinó dialectes, els que no tenen religió sinó superstició i no fan art sinó artesania –“los nadies, que cuestan menos que la bala que los mata”-, la història de l’amor bilingüe –“no consigo dormir: tengo una mujer atravesada entre los párpados. Si pudiera, le diría que se vaya; pero tengo otra mujer atravesada en la garganta”-, la història d’un sistema social en el que els polítics parlen, però no diuen, els mitjans d’informació desinformen, els jutges condemnen a les víctimes –“es más libre el dinero que la gente y la gente está al servicio de las cosas”-, la reflexió sobre les males temporades: “pero a veces el bajón demora en irse y yo ando de pérdida en pérdida, pierdo lo que encuentro, no encuntro lo que busco y siento mucho miedo de que se me caiga la vida en alguna distracción”-, sobre una vida que condemna a la fam –“el sistema que no da de comer tampoco da de amar: a muchos condena al hambre de pan y a muchos más condena al hambre de abrazos”-.
Aquest llibre va ser publicat l’any 1989. Quasi 20 anys després totes les paraules són aplicables al nostre present. Quina pena. Em dones una abraçada? Tinc gana.

EXAGERANT

Fotografia de Pomona

Exagerant, podria dir que em sent sola.

Exagerant, podria dir que vaig nèixer rompuda.

Exagerant, podria dir que quan els dies em van fer créixer, em van tornar a rompre. I un altre pic. I un altre. I un altre. I aquell vers d'Ángel González -"para vivir un año es necesario morirse muchas veces mucho"- va deixar d'agradar-me.

Exagerant, podria dir que som una ferida oberta (però segons d'on incideix la llum semblo una rosa).

Exagerant, podria dir que ho ompl tot de paraules perquè em sent buida.

Exagerant, podria dir que no són les flors, són els teus ulls.

Exagerant, podria dir que m'estimes, que m'estima, que m'estimen i que t'estim, l'estim, els estim.

Exagerant, podria dir que no vull deixar d'exagerar perquè aquesta exageració és la meva sensibilitat.

AMOR UNIVERSAL

Hi ha persones que estimen de manera universal, que supós que és una manera bellíssima d'estimar. A les persones com jo, que amb prou feines podem estimar de manera terrenal, això ens sembla extraordinari. A les persones com jo, que difícilment podem identificar l'amor amb alguna cosa que no sigui dolor, això ens fa certa enveja. Diu el mag que la màgia no és seva, sinó de la dona que desquartitza, sense matar-la, en quatre trossos, o del conill que surt de la xistera. També té por, el mag, per això ho diu; és difícil mantenir dins les mans tanta màgia.

Estic acostumada als comiats, els volguts i els imposats. Però sempre plor. Fins i tot, quan la que fuig som jo.

TANC LA FINESTRA

Tanc la finestra. Fa massa calor quan queda oberta. La teva energia m'envaeix, fon les meves ales d'Ícar de pacotilla, em deixa sense esma d'aixecar-me. Tanc la finestra, em sap greu, he de protegir-me.

EL DIAGNÒSTIC I LA TERÀPIA

"L'amor és una malaltia de les més fotudes i contagioses. Als malalts, qualsevol ens reconeix. Fondes ulleres delaten que mai dormim, despavilats nit rera nit per les abraçades o per l'absència de les abraçades, i patim febres devastadores i sentim una irresistible necessitat de dir beneïtures. L'amor es pot provocar deixant caure un grapat de pols d'estimar, com un descuit, dins el cafè o la sopa o el beure. Es pot provocar, però no es pot impedir. No ho impideix l'aigua beneïda, ni ho impideix la pols de l'hòstia; tampoc el dent d'all serveix per a res. L'amor és sord al Verb diví i al conjur de les bruixes. No hi ha decret de govern que pugui amb ell, ni pòcimes capaces d'evitar-lo, encara que n'hi hagi que pregonen, en els mercats, infalibles beuratges amb garantia i tot."

Eduardo Galeano, "El llibre de les abraçades"

UN CERCLE DE POR

L'ompl o la buida? L'enforforteix o la debilita? Camina envant o desfa el camí fet? Creix o involuciona cap a la nena que va ser? És desig o és amor o no és cap dels dos? Parla el cor o el cap? No pot contestar. Només sap que quan la mira, perd la voluntat, es queda nua, sense escut, sense veu, sense cos, que aquella persona que és, lligada a un silenci intern, a una por monstruosa, la que reparteix riures i paraules esdrúixoles a canvi d'una flassada, s'esvaeix, que les dunes del seu cos canvien de lloc, el cornet del seu vestit es romp, que vol partir corrents i al mateix temps l'imploraria baixet: em sostens?Només sap que té por. Molta. Massa.

CAÒTICA BIBLIOTECA

És evident que estic en construcció. Hi estam sempre, per altra banda, però hi ha moments en que pasa més desapercebut. Ara trob que tot que faig pretén construir, potser, a moments, a través de la autodestrucció, això sí.
Avui he tirat la tavallola respecte al muntatge de la nova taula per a la televisió, car hi ha coses que indiscutiblement sols es poden fer entre dos, així que he decidit reordenar la biblioteca.
Va haver un temps en que els criteris d'ordenació haguessin passat pels autors, els gèneres o inclús la mida dels llibres. Avui no. Les meves prestatgeries són com el jardí, vives, i així com les clavellines creixen devora la margalidera lila, Agatha Christie comparteix estant amb Bartasal Pòrcel, Akhmàtova es sosten sobre les Arrels d'Alex Haley i El temps de les cireres de Montserrat Roig fa un estival equilibri sobre George Orwell i la seva rebelió. Bellament, El Petit Príncep es frega amb el Mau d'Spiegelman, José Saramago comparteix amb Pessoa, i el poeta Gibran Khalil Gibran intenta esvair la Nubosidad Variable de Carmen Martín Gaite. Qui li hagués dit a Martí i Pol quan va escriure Estimada Marta que estaria, un dia, devora Kundera formant part d'aquesta surrealista ordenació de paraules...Crec que a Tom Sayer no li hagués agradat gens romandre flaquejat per dues dames del meu temps, Isabel Allende i Lucía Etxebarría, alguna pedrada les hi hauria caigut, sobretot a la segona, però ja es sap que l'atzar és capriciós i hi ha unions estranyes que esdevenen sòlides i complementàries i altres, aparentment adients, que acaben desfetes.
Tinc avui idò una biblioteca ben curiosa, d'habitants complexos. No pensau que els vespres s'expliquen la vida o fins i tot s'enamoren? Quin nou llibre sortiria de les relacions aentre Neruda i Charlotte Bronte? I entre Ruiz-Zafón i Espido Freire? I entre Benedetti i Antonina Canyelles? Aquesta és una de les belleses de la vida: llibertat i sorpresa. L'altre, és que poguem llegir-nos en la distància, fins i tot quan sols volem restar isolats sense esperança.

CONSTRUIR

No puc sofrir els mobles que es venen per peces i asseguren un muntatge fàcil i ràpid. Mai encaixen, les peces; sovint quan una part es col·loca, la del costat contrari es desbarata; sempre sobren forats o manquen perns. I els vint minuts de promedi pel muntatge es transformen en tres hores, un atac de nervis i la promesa de no tornar-ho a fer. Però sempre es torna. Perquè els preus són temptadors, perquè l'enginy s'estimula, perquè el repte és captivador.
Acab de deixar a la meitat el muntatge d'una taula de televisió. Necessit reflexionar, comprendre que tot allò que sembla fàcil i barat sovint acaba sortint molt car. És tan fàcil penjar-se dels teus ulls -però mai barat-, fins i tot quan no em mires.

JARDÍ

Una prova més de la meva bulímia vital és l'estat en que em pos per aconseguir que el meu petit jardí es transformi, exhuberant, en una delícia. Una prova més de la meva poca paciència i constància en la vida és l'estat en que em pos aquests dies: voldria que el petit bocí de terra aixuta i contaminada de ciment brotàs en verd al tocar del meu desig. Com que no és possible treball incansable i sembro i sembro i encara no és suficient. Avui he sembrat heura. No sé si m'empenediré, però necessit verdor.

El racó devora la llimonera comença ha semblar un jardí: tres rosers, "dineritos", cintes, un gessamí, dues enredaderes de flors vermelles amb el cinematogràfic nom d'Scarlett, que he sembrat de llavor i que ja tenen un pam de alçada, una palmereta, una passionària, llevamans, fulles mallorquines...Ahir al capvespre Mirall d'Huysvers i jo vam estar sota la llimonera. Es sentien els ocells cantar, les campanades de l'església, les nostres veus, incansables, volent arreglar el món. "Tinc una manera poc amorosa de viure"- li vaig dir. No sé si me va entendre. El que volia dir-li és que em dol no ser capaç, quasi mai, de gaudir l'instant precís, de valorar el que tinc, de viure sense bulímies que em fan devorar i vomitar després, que m'instal·len dins el buit. Tal volta quan broti el meu jardí, brotarà també la meva saviesa.

QUAN S'ÉS FONEDÍS COM UNA DUNA

A voltes l'absència recol·loca; a voltes, quan s'és fonedís com una duna, quan sempre es viu dins la mancança, dins allò que no es té, en el que va ser i en el que serà, l'absència fa que tot l'engranatge ocupi el seu lloc. L'amor -"lo mismo te echo de menos, lo mismo, que antes te echaba de más"- torna a espolsar-se les rutines, es vesteix de nou de dandy seductor i l'amat de carn i os pot, a la fi, competir amb el rival somniat, car es despulla de tota la concreció i es fa volàtil com ell. Igualment brillants són les seves paraules dosificades, igual d'enyorada la veu, igual d'il·luminades les seves idees, igual de bell el seu record, igual d'anhelada la seva abraçada. Què romàntica i dolorosa és l'absència, què tràgica, què necessària per a les ànimes perdudes com la seva. A ella, carregar-se de fruits i perdre's dins l'excés no la fa fracassar. Recorda aquell ametller mig empaltat de prunera que miraculosa i harmònicament era mare dels dos fruits, prunes i ametlles. Recorda aquell proverbi persa que diu: "quan més carregat està l'arbre de fruits, més aviat toquen, humilment, les branques el terra"

VOLER O NECESSITAR?

És el mateix voler alguna cosa que necessitar-la? Na Marta vol estar amb en Pere. L’estima, sent un desig creixent cada cop que ell li parla o l’inclou mínimament dins el cercle de guix dels seus dies i els aconteixements flueixen de manera ordenada o no, però flueixen, sense cap destorb intern. Na Maria, en canvi, necessita estimar en Lluís. No conceb la seva vida sense ell, com no podria viure sense aire més enllà d’uns minuts. Com que el seu amor passa per la necessitat, res flueix lliurament i totes les emocions tenen una doble cara, com una capsa plena d’agulles entre cotó. Ambdues estimen, però. De fet, és na Maria la que estima com estimen la majoria dels altres; de fet, és na Marta la que va contracorrent. És possible estimar sense necessitar? És possible sobreviure sense les necessitats vitals? És l’amor una necessitat vital?
Per veure un món en un gra de sorra
i el cel en una flor salvatge
posa l'Infinit en la palma de la teva mà
i l'eternitat en una hora.
Qui s'aferra a una alegria
destrueix la vida alada
qui besa l'alegria mentre vola
viu en l'albada de l'Eternitat.
William Blake

SOLUCIÓ?

SPIDERMAN DECIDEIX DEIXAR-HO CÓRRER

Aquesta nit et revelaré la meva identitat secreta
(si vols revela'm la teva).
S'han acabat secrets absurds, subterfugis cruels,
prou dolor, prou portes, prou tanques...
Em llevaré la roba lentament,
i davall dels pantalons, la samarreta, els calçotets i els mitjons
trobaràs la veritat
palpitant, tremolant, rodona, sense aristes nua.
I ho he de reconéixer: no em va mossegar cap aranya radioactiva,
els meus pares no em repudiaren a Krypton,
no tinc especial dèria per les rates voladores,
ni em dedic a salvar el món sobre una taula de surf.
Som carn nascuda de la pols dels estels,
carn poruga que sent l'alè de la mort contínua,
però com tu, vull volar, vull riure, vull ser...
( De "Ambaixador d'un país inexistent", Albert Herranz)

SOM EL QUE MENJAM?

Som el que menjam o el que generam? Els residus que jo gener són de tinta i cel·lulosa, milers de papers sense gaire importància: títols, certificats de cursos (molts de cursos), cartes, escrits inconnexes i inacabats, llistes de compres i propòsits, poemes...Els guard desordenats, mesclats, a veure si els freds títols es contagien un poc de la saviesa dels versos i els poemes agafen un poc de rigor i soca d'arbre. Si avui no tornàs a casa, qui voldria tots aquests papers? Acabarien dins qualsevol femer? Cada cop defens més la existència de la xarxa, aquest infinit espai sense residus, que arriba a la cinquena dimensió (tal volta a la cinquena essència també), lliure i anònim, que és el tot i la part, que mai es pot abastir, que s'escola com l'aigua i com l'aigua és imprescindible, que, ben emprat, és una eina extraordinària de saber, de plaer i de comunicació.

COM MIREN ELS INFANTS, ELS VELLS I ELS BOJOS

Tinc un desig irrealitzable, un d'aquells que sols es materialitzen construint un pont d'infelicitat, que sembla que sols puguin alimentar-se d'un tràgic comiat. Miri cap on miri no veig solució feliç -"no hago otra cosa que pensar en ti y no se me ocurre nada" diu en Serra per il·lustrar el meu neguit de matí plujós-. Potser, en realitat, vull que sigui així; potser ets més eficaç restant en el somni. Avui t'he somniat. El contingut del somni no era important, però sí ho era com ens miravem, de front, sense por ni pena, com sols miren el infants, els vells i els bojos.

BELLA

No es sol reconéixer a les fotos. A vegades pensa que la màgica veritat del procés fotogràfic, el d'evidenciar les imatges latents dels cossos i les coses, és més real que metafòrica i que, efectivament, cada foto seva és la imatge de la seva ànima, aquesta que no reconeix ni assumeix, tan expandida, inconcreta, com si es vessàs, una nina-vella que esgarrifa, amb uns ulls empetitits de mirar massa enlloc dels bells ulls que diuen que té, els protectors cabells convertits en feix, i la boca closa. Es veu massa grassa. Tot plegat, poc a veure amb la imatge que li mostra el mirall, més viva, més sensual, més atractiva. No sap quina és la real, si la seva veu, els seus gestos, la seva mirada poden superar aquesta imatge esborronada que mostren les fotos, si el seu ser tridimensional la millora o l'allibera, o és a l'inversa. Parla amb l'amiga de la necessitat de cuidar-se més i pensa que no ho fa perquè té por de ser bella. La bellesa alliberaria encara més les seves aus, que ara fan curtes volades però qui sap què farien llavors, cap on volarien, tot el que esborrarien amb el seu batre d'ales...

LA PART ÉS EL TOT I EL TOT ÉS LA PART

Veu una úngla i pensa que és una mà. Veu un dit i pensa que és una mà. Veu el canell i pensa que és una mà. Ho pensa perquè així ho ha aprés. Però mai ningú li ha mostrat la mà sencera amb totes les seves parts; mai ningú li ha ensenyat tots els moviments que pot fer la mà. Se’ls pot imaginar, els llibres en parlen, també els grans filòsofs i els mags de tots els temps, però ho sent com quelcom irreal i imposible. Li hagués agradat que, de petita, s’haguessin unit tots els sabis, el dels músculs, el de la sang, el de la pell, el dels tendons, el dels dits, el de les paumes, el dels anversos, el del canell, el de les ungles, el de la carn, el del pèl, el de les carícies, el de l’artesania, el de l’escriptura, el dels treballs manuals, el del llenguatge de signes, el de la pintura, el de l’escultura, el dels comiats, el de les benvingudes, els de la quiromància, el dels pastissers, el dels jardiners...i li haguessin donat l’ensenyament universal. Perquè quan més s’especialitzen els sabers i es divideixen, més fàcilment es romp la xarxa invisible que els uneix, la connexió cap a la saviesa completa, la certesa que la part és el tot i el tot és la part.

EL DILUVI

El diluvi, l'enfonsament de l'Atlàntida, totes les inundacions que en major o menor mesura apereixen en l'antiguitat de totes les cultures, tantes vegades que hem quedat anegats en llàgrimes, l'home que és, sobretot, aigua, 9 mesos formant-nos dins un llit aquàtic, poc temps per deshidratar-nos i desaparéixer, aigua per regenerar, pel bautisme en tantes creences diferents, pluja per canviar d'estació, diluvi d'orina quan no podem soportar la por...som aquosos, som d'aigua, però aquesta natura ens atemoreix. Volem ser foc, terra, aire...i què passa amb l'aigua? Tenim por d'escolar-nos, d'ofegar-nos, d'assedejar-nos...i tanmateix és l'altra cara de la moneda, no n'hi ha d'altre.

ERÒTIQUES I DESPENTINADES

Llegeixo àvidament Eròtiques i despentinades, un recorregut de cent anys per la poesia catalana amb veu de dona d’Arola Editors. Ho faig perquè inclou dos poemes meus, perquè la portada és una ígnia ventada de pells, perquè al pròleg Encarna Sant-Celoni, l’entusiasta pastora d’aquest ramat de dones poetes, diu:“Eros, doncs, amb veu i mà de dona: indolent i fervent, descobridor i encobridor, el·líptic i obsessiu, eteri i melós, tebi i distant, descarnat i suggeridor, càlid i tallant, agre i dolç, sensual i xardorós, compartit o no, amb homes i amb dones, o amb tots dos alhora...” en una metafòrica orgia de plaer, com ben bé hauria de ser el tast d’aquest llibre, perquè és primavera, la sang altera, i amor i desig es confonen fàcilment. Llegeixo àvidament i em qued amb un poema de Rosa Comes:
Que la carn es faci vers
I que el vers es faci carn.
Que l’A sigui el llavi moll
I tremolós d’aquell punt àlgid
-febre de l’entrecuix-,
i que l’ungla del dit sigui
sil·laba encavalcada dins el sexe.
Que una M es faci pell:
Pell de mà, melic, mugró,
Mirada mig tancada de desig,
Munió de cabells eriçats en el joc,
El joc de sempre i sempre nou,
La forquilla d’una N apassionada,
Que insisteix en els punts febles
Del plaer. Que el silenci
Faci un crit a la metáfora
I que junts copulin sempre i sense fi,
Sobre el llit ben escandit i rítmic
D’un poema etern i anatòmic
Bon, eròtic i despentinat cap de setmana!

UN COLUMNISTA

Llegir a un columnista de El Mundo em provoca un clar prejudici proporcionalment intens a la meva tendència a no tenir-ne, cosa que potser m'indica que no som tan lliberal i tan lliure com creuria i en el fons em mouen les mateixes pors que a les persones considerades de dretes. Puc afirmar que les meves tendències polítiques i ideològiques difícilment s'atraquen a les dretes, però també intent desfer-me'n dels encaixonaments inútils i, per això, puc llegir a un columnista de El Mundo amb total admiració i gaudir-ne: no sé com és en David Torres, però em meravella com escriu. M'agrada que pugui escriure que veu fades i valquíries en els cossos femenins, m'agrada que, unes línies més tard, pugui compensar tanta dolçor amb metàfores àcides i intel·ligents, potser cruels però copsadores que, al cap i a la fi, així és la vida i així ha de ser la literatura. Possiblement, si el conegués, rebutjaria el seu posat altiu, el seu havà aristocràtic, els seus ulls oliosos, d'aquests que despullen sense cap mena de sentiment i que he vist en les fotos, però com que no el conec, em qued amb la seva lletra magistral i afirm que és un bon escriptor i som capaç de practicar l'esquizofrènia de barrejar-lo dins la mateixa bossa d'admiració literària que sent per altres, com en Bennedetti, en Miquel Àngel Lladó, n'Enrique Lázaro, en Pessoa, n'Albert Herranz, en Miquel Àngel Riera, n'Efak, en Roman Piña, en García Márquez, en Kundera, n'Angel González, na Carmen Martín Gaite, na Gloria Fuertes, n'Àngels Cardona i molts d'altres que ara oblit.

Sospit que qualque dia renegaré d'aquest post -ni l'anonimat m'empara-, però estic en època primaveral, ni fred, ni calor, ni viva, ni morta, ni alegra ni trista, i puc justificar-me dient que tinc estrés, que tanta tonteria és fruit de l'estrés. Estrés post-trasllat, estrés post-dependència a internet,estréspre-solitudd'estiu,estréspostamorequilibratperosensemassapassioibastantarutina, estrés laboral, estrés post-pont, estrés vital en general.