Com no hem d’embogir en aquest món ple, no només de diferències i oposats, sinó de constants i superlatives incongruències?. Ens han educat dins la família, la tradició, la permanencia, la quietud, l’ordre, però els dies ens duen incerteses, canvis constants, solitud extrema, itinerància, nomadisme, desarrelades relacions…
Ho diu millor ell:
“(…)No hi ha dubte que avançam en la generalització de la provisionalitat en molts de fronts; en el laboral, però també en el residencial, la qual cosa ens du a afeblir els lligams amb l’empresa per a qui treballam, amb la gent que ens envolta i amb el lloc on residim, a fer-nos tots, en definitiva, més poc solidaris i més febles. Les empreses naveguen d’uns llocs a uns altres i els treballadors, cada cop més solitaris, també i d’una feina a una altra o a l’atur. És a dir, tot molt més a l’aire de manera permanent” ( Joan Melià i Garí, Diari de Balears, 28 de gener de 2010 ).
sábado, 30 de enero de 2010
PERMANENMENT PROVISIONAL
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
+00.32.50.png)
.jpg)
5 comentarios:
Sí, si abans l'existència ja era provisonal, ara són provisionals gairebé tots els moments de l'existència: tot esdevé fugisser i caduc sense que ningú pugui posar el fre de mà una estona o desaccelerar una mica. Però, ens en sortirem.
Sí, una sensació de provisionalitat es respira arreu, i a mi, personalment, em produeix inquietud.
La provisionalitat quan es fa tan gran genera cansament, desànim, desarrelament de tot i inquietud, evidentment. Ës ben cert, però com amb tot, al final potser aprendrem a conviure-hi.
Tot passa avall, que deia el mestre. El problema és que ara ho fa tan ràpidament que no es pot ni assaborir; però jo lluito.
D'acord en tot, evidentment.
Publicar un comentario