I PER QUÈ?

Jo plor pels que no poden plorar.

COL·LECCIONS

Col·lecciono postals, dutes de totes les terres. Col·lecciono els segells de tantes cartes rebudes quan internet no era una eina habitual. Col·lecciono t'estims dits amb lleugeresa i nocturnitat, però no amb alevosia. Col·lecciono errades (d'ortografia i de vida). Col·lecciono pedres i compinyes de la mar. Col·lecciono paraules. Col·lecciono dibuixos fets pels nins petits de la meva família. Col·lecciono cactus. Col·lecciono imans de galera. Col·lecciono fotografies. Col·lecciono un ramell d'emocions, potser fora temps, potser fora hora, potser fora sentit.

PLORANERA

Ploranera...tan fàcil, a vegades, que les llàgrimes rodolin galtes avall...

REVELACIÓ

Aquest és el gran problema, al·lots i al·lotes, fins ara no ens hem sabut mesurar. Algú ens va dir que havien de ser sobre la balança per analitzar el que valem i no és així. Jo us recoman que us tombeu al terra -és a dir, que canvieu la perspectiva en què mirau les coses-, us recoman que subjecteu, amb precisió d'equilibrista, la mesura que fins ara us han fet creure que era la correcta, la poseu sobre els vostres peus i...la llanceu a l'aire i la faceu ballar al vostre ritme i llibertat. I si teniu por i encara la necessitat de saber què sou a través del seu dictamen, quedau-vos quiets en aquest posició i aprendreu quelcom també interessant: la suportable lleugeresa del ser, efectivament.

CAPTURANT VOLS D'ORONELLA

Ahir, al capvespre, les oronelles volaven molt baixes pel carrer. Vaig intentar fotografiar-les des de la finestra de la sala, però els vols eren ràpids i impossibles de capturar. Em feia ràbia perquè era una imatge tan bella, em feia tantes ganes de poder compartir amb altres mirades...

Vaig pensar que cosa semblant era el que em passava, a vegades, quan volia que les persones que estim compleixin unes expectatives, que deixen el seu vol per sortir nítides i al meu gust davant la càmara. No és pròpiament així perquè moltes vegades el meu neguit té més a veure amb les ganes de que ells siguin felices, no amb el meu desig personal, però sigui com sigui, supòs que no accepto la realitat i vull interferir en una composició que ha de ser lliure.

I ara em ve de gust penjar aquest poema, escrit fa temps, que no té massa a veure (o potser sí)

Venia d'un paisatge erm,
d'un lloc on les absències formaven bufadors infinits
poblats d'aus que cobrien els seus sostres d'ales negres.
A vegades semblava una delinqüent,
una lladre incorregible que m'alimentava de la blancor dels altres.
Botava la composició del mirall,
el meu personatge precís,
i la meva nafra,
sòlida com una faula,
compleia totes les expectatives.

L'ESPERA, LA CARÈNCIA

Des de la nit que vaig somniar que feia un examen de dibuix, engoixant, on havia de representar el buit -d’això ja fa més de 15 anys- he sabut que el meu taló d’aquil·les és la carència. Hi estic instal·lada i m’hi retroaliment. Sé que sense espai buit no hauria recreació de les coses, no tindria moviment, ni impuls…però és tan dolorós. Em pregunto si la carència –eternament representada dins la meva vida en l’espera- té una funció didàctica o és més bé vital. Vull dir, l’he de trascendir? He d’aprendre d’ella? O simplement l’he d’acceptar com a força generadora per a que no em faci sofrir tant?
De petita, esperava que les coses que m’envoltaven em parlassin, car era una nina solitària i animava de vida el meu univers especial; esperava que les fades, els nans i els àngels dels contes se’m mostrassin; esperava que em comprassin el ca que no arribava mai; esperava que arribàs el dia que la meva mare deixàs de comprar-me faldes i vestits i poder dur pantalons com les nines modernes de la classe, ser rossa amb els ulls blaus, tenir un cavall blanc i dir-me Carolina; esperava que en Daniel, el meu amic sord-mut començàs a parlar; esperava que arribassin els Reis Mags; esperava que arribàs el pare a casa cada vespre perquè l’enyorava massa; esperava que la mare es curàs…
D’adolescent, esperava que arribàs el príncep blau; que arribàs el temps de viure sola, fora dels manaments familiars; esperava acabar la carrera per poder tenir una feina especial; esperava ser la bella dona que mai he trobat; esperava superar la timidesa; esperava viatjar un pic a l’any com a mínim; esperava ser escriptora…
Ara, encara esper trobar el meu espai; esper que els éssers estimats no em decebin; esper assolir encara massa somnis que em crec amb dret de tenir dins les mans, esper viure molts d’anys, fins ben velleta, al costat dels amats…
L’espera-la carència, l’he de transcendir o l’he d’instrumentalitzar?

BELLESA

La bellesa de la vida, dels innocents, de les persones anònimes, que com tu i com jo, l'únic que cerquen és la felicitat, la bellesa d'un poble desconegut, polititzat, estigmatitzat, manipulat pel poder, exiliat, aïllat...

BETTY BOOP A PIGALLE

La part que més la sorpren d'ella necessita tenir un xupa-xup dins la boca. El vol de cirera àcida, que electrifiqui les papil·les de la llengua i es vessi en una alba rosada i intensa. Li agrada, en aquests moments, vestir de transparències i arabescs, li agrada desvestir-se de rigideses i es maquilla com si fos una dama de Pigalle, ben diferent al seu rostre net i sa. Juga amb els seus dits, els perfuma de paisatges interiors, es fingeix vulnerable, sense angles, una petita Betty Boob farcida de desig. I sols seva...

No enten l'erotisme de cap altra manera que no sigui una disfressa. De fet sap que si no tingués aquesta artèria existencialista que la fonamenta, possiblement seria una dona sense sexe. No pot entendre'l com una diversió, com un joc, com un vici. El lliga exclusivament a l'amor o al dolor. No hi ha més possibilitat.

A vegades, voyeur, guaita caus. Però difícilment l'exciten. En canvi es deleix pensant que pot posseir el pensament d'algú. Podria viure sense sexe explícit; s'apagaria però sense seducció (farcida d'amor o de dolor); moriria necessàriament sense dolçor i estimació.

MAI HAS LLEGIT

Mai has llegit aquest espai meu. No t'has adonat dels moments de dubtes, de desig cap a altres, de decepció cap a tu i/o viceversa. Saps que escric, però és un món que no necessites. Tens la meva concreció, el meu cos, la meva presència física. Curiosament sempre he menyspreat aquesta vessant meva de persona. De fet, Frannia és aquest alter ego volàtil i inconcret que hi ha sota la meva pell, tan imperfecta. Però tu no el necessites. Gaudeixes amb la meva humanitat, la que som. Em sembla un miracle.

Ho saps gairebé tot de mi. Saps quan he estimat a un altre en silenci. Saps quan t'he necessitat a tu com l'aire. I has acceptat i estimat ambdos estats. Em meravella.

Amb tu no he necessitat paraules i més paraules. Cada alegria i cada pena, cada orgull i cada fracàs, són un esglaó que ens apropa.

A vegades però, ho reconec, m'enfado amb tu. I em penjo de records, d'il·lusions de fum, de sensacions volàtils i inconcretes, d'espera. Però el cert és que tu ets l'únic que m'estima tal com som. I m'ho demostra. Però el cert és que davant tu puc ser tal com som sense vergonya. I no necessit na Frannia per fer-ho.

PROHIBIT

Avui és obligat que posi aquest poema de Pablo Neruda que m'ha enviat una amiga...

FLORS DE SAFRÀ SOBRE LA PELL BLANCA

S'encargolen, els cabells sagnants, sobre l'asfalt, com algues dutes per les ones. S'obrin, els llavis, en un gest de sorpresa i totes les besades i totes les paraules ja són fruita podrida. Porta als dits, encara, l'olor a llexiu que ha emprat el matí per netejar la casa; porta al pit, encara, l'olor a suor neta, la d'alguns plecs, la de l'esforç de la vida diària; porta sobre la pell, sense voler, la capa de pòlvora que el tret li ha deixat, disparada. Els carrers deixen flaires de fusta cremada i la vida li goteja sobre el maquillatge perfecte, ratjant flors de safrà sobre la pell blanca.

Ella, que fins llavors, pintava de verd la breu esperança, que duia a les mans idees d'alfàbrega i herbasana i passava els seus dies, innocent, cuinant sardina torrada i pollastre, fent totes les petites coses de la vida quotidiana, exhalà l'últim alè d'espígol i menta en els braços del seu pare,

tirada al terra, com una pedra o un titella. El mocador li caigué dins la mirada esglaiada, i una ombra extranya, laberíntica i groga, amb tacte de mimosa, tapà el sol d'aquella cara...mentre tots miràvem i callàvem.

*Avui és la primera Revetlla de Sant Joan, des de fa molts d'anys, que no vaig a la mar, a pregar, beure, ballar i fer màgia. Avui l'oració és aquest escrit, trist i real, i l'impossible prec és que no torni a passar.

BALANÇA

Aquests dies penso molt en els anys que vaig condemnar-te a la meva absència. Jo actuava pensant que era el millor, però et vaig fer un mal infinit: 4 anys sense saber gairebé res de mi, mesos i mesos durant els quals es vas tenir que menjar el teu amor i el teu enyor amb patates, en la solitud del silenci, sense entendre res. A pesar d'això em seguies estimant i quan vam retrobar-nos les llàgrimes quèien dels teus ulls -i dels meus- sense cap rancúnia. Jo, que duc 1 mes i mig sense veure't, que tinc, no obstant, la sort de poder escoltar la teva veu cada dia, que sé que m'estimes, que puc dir-te que t'estim, estic sofrint com una condemnada. I no és comparable, ni tan sols és comparable a tot el que vas sofrir tu. Potser hagi una mena de balança que fa que tastem tots els estats, potser sigui veritat que el desconeixement no eximeix del pecat, potser -i d'això sí que hi estic convençuda- necessitam posar-nos en totes les pells per poder entendre: empatia, la gran assignatura pendent de l'èsser humà.

ENTENDRE

"Trobam 3 homes davant una construcció a punt d'acabar. Un vianant demana:

-Què feu?

-Em guanyo el pa -respon el primer obrer.

-Faig el meu ofici-respon el segon.

-Construeixo una catedral-afirma el tercer."

(La invitació a les estrelles, Laurence Fritsch-Griffon)

Ara plou. Entenc que em trob en l'estat del primer obrer en alguns aspectes importants de la meva vida, especialment el laboral. Entenc que he de pujar l'escala i els dos esglaons que manquen són dificils d'assolir.

Però ho faré.

Ara ja no plou. Però l'aire conserva l'olor de la terra banyada, de la neteja necessària. Toquen les campanes: manca un quart d'hora per a les 9.00h, els ocells no deixen de cantar. I el telèfon resta mut.

LA PRÀCTICA DEL BÉ

Vicenç Ferrer descansa. De tota una vida de pràctica del bé, una cosa tan senzilla com donar, com viure dins l'acció i l'amor, en comunió amb el seu esperit i en constant evolució.

Morir és tristíssim. Però fer-ho deixant una emprenta tan positiva, tan útil, tan rica i tan gran, fa més alleugeridor el comiat.

No ha d'haver res millor que partir així, sabent que la teva vida ha tingut un sentit per a tants de milers de persones. La immensa majoria de mortals ens hem de conformar havent tocat el cor d'unes poques persones, potser en un nombre igual als dits de les nostres mans, potser ni això; poder haver viscut per a la vida de tants d'altres - o, com deia ell, fent coses petites- és la vertadera santedat.

Descansa en pau, savi, parteix tranquil, has fet molt bona vida.

MALS OLORS - BONS OLORS

Hi ha mals olors que poden semblar-nos molt bons. De tots ells, jo em quedo amb l'olor a alga, l'olor a fruita podrida, l'olor a llexiu, l'olor a pòlvora, l'olor a suor neta, l'olor a fusta cremada i l'olor a pintura.
Hi ha bons olors que poden semblar-nos molt dolents. De tots ells, jo rebutjo l'olor a maquillatge, l'olor a safrà, l'olor a doblers i l'olor a rosa artificial d'ambientador.
I vosaltres?

ENYOR

Enyor l’espai tremolós del cantó dret del teu llit,
enyor la teva mà en la meva quan he de caminar per la selva,
enyor els berenars matiners, de sol i somnis,
enyor la pluja regalimant pels vidres del cotxe.
Enyor les músiques de guitarra
i les carícies subtils per la corba de les natges,
enyor els arabescs de paraules,
les caminades els vespres fonent l’horitzó amb les ganes.
Enyor els dies
i, quan arriba el vespre,
una pena fonda em crema i em mata.

T'ESPER

Perquè t'arribi la força recordant el nostre reencontre, aviat farà 3 anys. T'estim. T'enyor. Te necessit. T'anhel. Te vull. T'ador. Te crec. Te tinc. Te duc. T'esper.

ELS PERSES

Llegeixo comentaris d'opinió en la xarxa sobre el conflicte a Irán. Veig que n'hi ha que pensen que les dones s'han alçat i han dit basta a la humiliació constant de dècades; altres pensen que, al darrera, hi ha la CIA i les ganes de provocar un conflicte de més dimensions: occident contra orient; n'hi ha que ja veuen l'inici d'una tercera guerra mundial; n'hi ha que pensen que s'hauria d'exterminar al poble iranià (dins l'absurda creuada contra el món islàmic)...em sembla curiós com oblidam la història recent de les nostres pells. Qualsevol fonamentalisme religiós és terrible. Pensau que la gent del poble, l'individu anònim, petit, que l'únic que vol és viure té esma per pensar, reflexionar, questionar i actuar? Es deixa dur. Vol menjar. Vol un llit. Vol viure i que les persones que estima visquin. Recordau la vida dels nostres pares o els nostres padrins? Vivien ben arrelats dins una religió fonamentalista, però la nostra, clar, cosa que la fa més entenidora. Però si reflexionam veurem que la situació de la dona en aquell moment no era tan diferent a la que viuen aquestes dones perses. Jo encara he vist com tot un barri mormolava sobre la suposada moral de la mare d'una amiga perquè es pintava i duia minifalda als anys 80; he vist criticar a la meva tia Encarna perquè fumava i duia perruca; he vist a la meva padrina tapar-se amb una mantilla per entrar a misa...no hi ha tanta diferència.

Pens amb la meva identitat nacionalista. No la tinc. Pens amb la humanitat com un tot i com una suma d'individus concrets, pobres titelles que som dels grans interessos, siguin econòmics o de poder. Sempre ha estat així i m'apena pensar que sempre ho serà. El poble persa no sé com és. Sols he conegut un parell de persones. Aquestes que he conegut tenien idees molt obertes, una gran cultura -de segles d'esplendor-, un tarannà generós i clar. I això em basta´. Devora el meu home, he patit discriminació i perjudicis. Encara ara em canso de repetir que ell no és musulmà. Ni alguns amics ho recorden. És tan fàcil aferrar-se als tòpics, no voler anar més enllà, respectar l'esser humà.

Som imperfectes, les persones, i no tenim ni memòria ni empatia. Però jo sí conservaré la memòria. I recordaré qui no ha estat al meu costat en aquests moments durs de la meva vida.

SENSE PARAULES

Font: El País

Això es pot obviar? Sobren les paraules. Encara que les prohibeixin i les vetin. Les imatges volen. Igualment els crits de llibertat. Persones com grans d'arena dins una platja. Sempre, el mateix.

VOLAU

Volau, volau i explicau el que sent, portau la meva pena, també l'esperança, el dolor del destriar i el goig del trobar. Volau, sense pausa, lliures, i feis el niu en la seva finestra. Despertau-lo cada matí amb la meva veu, portau-lo els aromes d'aquesta illa, les dolces figueres, la mar fonda, el pi i l'alzinar. Volau i portau-me'l aviat de retorn a casa.

DESESPERACIÓ

Mentre jo miro llenties créixer, em banyo a la mar, faig fotos, escric històries i bec vi, a Teherán passa això http://shooresh1917.blogspot.com/2009/06/blog-post_13.html

El meu persa es troba a Iran. Fa 34 hores que no sé res d'ell. Sembla que han tallat totes les connexions de cara a l'exterior, ni internet, ni mòbil, ni telèfons. Fa dies que ell es troba fora de la capital, però les darreres notícies, ahir a les 8 del matí, són que havia d'atracar-se a la ciutat. Esper que no ho hagi fet. Si mirau aquests vídeos veure-ho que les coses semblen pitjors del que ens mostren als 2 minuts de telenotícies. Què importa, no? Un més d'aquest llocs radicals. I ningú s'interessa per les històries humanes que hi ha al darrera, per un poble cansat de l'engany, per unes dones cansades del vel i el menyspreu, per uns homes que fins fa ben poc eren lliures, per un poble, el persa, absolutament senyor i que qualsevol amb un mínim de cultura i menys prejudicis, sap reconéixer.

Els amics volen tranquilitzar-me. El pitjor de tot és la incomunicació. Duc 1 mes rebent una trucada diària de 40 minuts, l'alè que em manté viva. Què faig ara? Com domino al meu cap?

Si li passa res dolent al meu home me mor.

PRIMER DIA DE MAR

De nou, l'aigua gelada sobre la pell calenta i envermellida pel sol, de nou les pedres llenegadisses, les copinyes i els capotins...

De nou, els llaüts a l'horitzó, com dos amants que es retroben a pesar dels esculls...

De nou, les aus volant en cercles sobre la mar blava...

L'EVOLUCIÓ (EXERCICI DE LES LLENTIES 2)

Set dies més i les llenties ja són així, descambuxades, el doble d'altes i fondroses, lliures per vinclar-se, tendents a cercar la llum, vives...

"Estimo la força, i de la força que estimo, una formiga en podria mostrar tanta com un elefant" (Stendhal)

IMPERFECTES PERFECTES

Tots som imperfectes i, en canvi, podem resultar perfectes per a algú en diversos moments de la vida. No ho hauriem d'oblidar mai.

SET DIES AMB ROMÁN

Tinc el costum –crec que ja ho escrit altres vegades- de doblegar les pàgines del llibre que m’interessen quan llegeixo per poder trobar fàcilment els paràgrafs en posteriors lectures. Sovint, quan fa temps que he llegit un llibre, l’observo des del cantó dret i comprovo així la quantitat de pàgines marcades que té i, en conseqüència, el grau de plaer o aprenentatge que em produí en el seu moment. Avui he acabat “Stradivarius Rex”, de Roman Piña i puc dir que són nombroses les pàgines doblegades i nombroses les reflexions a fer. De Piña sempre s’ha destacat l’humor i la desvergonya, entre altres polèmics adjectius. Certament és el que trobam en molts dels capítols d’aquesta obra, un humor estil Monty Pyton, absurd la majoria de vegades, enbogidor, sorprenent i atrevit. Ho trobam, de fet, en l’esquelet de la pròpia història quan dóna el protagonisme a un home ignorant, un mecànic que abandona la seva vida tradicional i alienada per aconseguir un somni absurd: no només fer-se escriptor quan no té cultura ni imaginació, sinó guanyar amb la seva primera novel·la el premi Planeta i el Nobel més endavant. No em digueu que aquest argument no us fa riure? Però Roman Piña no és només això, aquest és el gran detall: sota aquesta primera aproximació lúdica i humorística, roman el vertader esquelet de la història: parla magistralment de la mort, dels somnis dels homes, del sexe i l’amor, de la bogeria, de la buidor i sobre tot d’una de les creences més profundes de l’espiritualitat humana i/o de la seva imaginació (pels descreguts): la possibilitat de viure moltes vides, sentir i experimentar dins la pell dels altres totes les emocions i vivències, totes les cares de la realitat. Sols que, volent trascendir la trascendència, Piña ho presenta dins una mateixa vida. No necessita reencarnacions ni evolucions místiques, cada 24 hores el protagonista és un altre. “He sido de todo. Anónimo y famoso. Importante. Anodino. Feo y guapo. Ni fu ni fa. Un cero a la izquierda. Un cero a la derecha. Pobre de solemnidad. Millonario…” El catàleg de situacions, de pells, d’aprenentatges, de reflexions és riquíssim. Quan més profunda és la reflexió, però, més aviat farà la cabriola humorística que, com un estirament necessari, ens tornarà a fer córrer la sang i l’humor per les venes. I quan més absurda sigui l’escena més aviat tornarà a enfonsar-se en els paranys d’allò profund, per recordar-nos la doble cara de la vida. Reconec que aquestes arrítmies m’han desagradat a voltes, que a vegades el protagonista no m’ha semblant gens conseqüent, com si l’autor hagués apedaçat idees o narracions diferents per poder acabar el llibre –és una sensació no sé si certa, però de la que sovint jo mateixa m’he queixat quan he escrit i potser per això l’identifico-, que d’altres m’ha mancat més descripció lírica i manco idees, però l’originalitat de cada pàgina i certes reflexions molt sentides –la digressió sobre la mort i, en conseqüència, sobre la vida, em sembla extraordinària- han fet que, en conjunt, pensi que és una obra més que recomanable.
Altres han fet crítiques més interessants, segur, hauran trobat referents literaris i hauran aprofundit en anàlisis més exhaustives, però jo sé que a en Román també li haurà agradat aquestes paraules meves, que són paraules sentides i sencilles perquè en el fons –i això no pensava pensar-ho mai- Román es diu així per acursar el seu vertader nom: Romàntic.
Si us interessa el trobareu a www.editorialsloper.es

ODIO LES MENTIDES

Odio les mentides. I no em fio de les persones que regalen llibres que algú altre els hi va regalar un dia.

CINC DIES AMB ROMAN

Estic llegint "Stradivarius Rex", de Roman Piña i el llibre m'ha devorat la voluntat, talment fos un dinosauri: no volia escriure res fins haver-lo acabat i pait, i per això encara han de passar uns dies, però ara necessit dir-ne alguna cosa. Com aquest experiment trobat a la xarxa, cada una de les peces organitzen l'obra suprema, que és el fons d'una història que, a pesar de tots haver-la somniat alguna vegada, resulta tremendament original. És una història que parla de centenars de pells, que toca centenars de notes i que presenta mites i desmitificacions com a parts conformadores d'una mateixa partitura. És àgil, és reflexiva, és viva i en creixement, és un petit regal, amb presència -com un vell violí- i amb urgència i melangia, segons el ritme -com la seva música-. Aviat en direm més...

RARA

Supòs que no som massa femenina: no sé quin color exacte és el marró glacé, ni què és un culotte semitransparent de Gucci. No sé quin pintallavis he de posar-me si vull tenir uns llavis que brillin diferent irradiant llum pròpia amb micropartícules de color, no sé si hauria de posar alguna cosa al meu cos, la meva boca, el meu cutis, els meus pòmuls, el meu front, les meves mans, les pipelles, les cames i l’escot si vull tenir un poc de glamour. No sé com funcionen els retardants del pèl ni m’importa. No sé diferenciar una bossa de Tous d'una altra d'imitació. No sé ballar funky. De fet, no sé ballar res. No m'interessa el Barça ni el futbol en general, i no vaig a festivals de música alternativa. Mai se m'ocorriria emprar paraules en anglès per expressar-me normalment, ni posar-me sabates de taló com les que du la princesa. No som gens femenina, pareix...

FIRA DE LA SABATA DE LLOSETA

A Lloseta, coneguda anys enrere pel seu treball de la pell, ja sols resten tres empreses sabateres.

És una llàstima veure com aquests oficis antics es perden, deixen d'aprender-se, agonitzen entre les mans ja artrítiques d'uns pocs.

Crec que tornar "fer" és necessari. Fer coses amb les mans. Crear-les des de la matèria primera, sentir el costós procés, regalar temps a les coses.

L'EXERCICI DE LES LLENTIES

Dissabte passat vaig col·locar aquestes llenties dins el recipient blau. Set dies després aquest és el resultat. És el millor exercici que conec quan ens trobam estancats i sols. La vida creix. Sempre. D'una manera o altra. Fins i tot d'allò més sec i erm. També l'amor. Vull seguir pensant que així és, que cada una de les decepcions patides serà com cada una d'aquestes llenties: treurà verd, treurà vida. Ràpidament. Potser només en set dies.

BESADES

Les de la meva tia Encarna, sonores, sinceres, que me dotaven d’una “hermosura” mai assumida.
Les de la meva padrina Magdalena, seques, al front, correctives.
Les de la meva mare, sempre insuficients, increíbles quan existien.
Les de la mare de la meva amiga Maribel, hippies, avançades al seu temps, sorprenents.
Les de la meva amiga Eva, franques, llargues, musicals, enyorades.
Les del novio de dos dies, humides, maldestres, amb gust a cirera.
Les del novio de tres mesos, càlides, profundes, suaus, vitals.
Les dels meus fillols, ràpides, vives, tendres, com flors efímeres a punt de desflorar.
Les de l’aventurera sargantana, prohibides, a corre-cuita, esborrades.
Les de la cabra, alcohòliques, robades, de Judes.
Les del drac, en l’orella, escultóriques i atmosfèriques.
Les dels amics diversos, formals, bisàgriques, a vegades sense sentit, d’altres essencials.
Les del mag i el poeta, somniades, apassionades, màgigues, elèctriques, impossibles.
Les teves, a carretades, anhelants i anhelades.

CERT SÍNDROME D'ESTOCOLM

Va haver uns mesos en que pensava que sofria Síndrome d'Estocolm, però això només era una evident metàfora que feia servir per justificar certs pensaments amorosos. Ara, però, veig que certament en pateixo un i està relacionat amb la meva cassolana existència. Em resulta difícil desfer-me'n de la seducció de la meva llar, del seu bressol tranquil, poblat d'oronelles. Em costa bescanviar els olors quotidians de les flors del jardí, el cuinat i el cafè pels locals plens de fum i suors. A casa em trobo tranquila, no hi ha decepcions. M'acompanya la xarxa, el telèfon, les cares d'humitat que han sortit a la paret de l'estudi, l'espera i els records. Per què transpassar la porta cercant falses companyies que duren el que dura la depilació d'un angonal, el vessament d'un problema, l'egoisme d'una necessitat, el temps d'un cafè amb llet, tantes paraules buides sense fets? Ja tinc el meu far, i navegar, a voltes, em resulta ben cansat.

FRACÀS DEL FRACÀS

Pels que s'alimenten dels fracassos, no fracassar també és un fracàs. Sembla que esperin sempre la frase, el gest, el silenci que tràgicament conduirà la història cap a l'enderrocament final. S'alimenten d'aquest enderrocament. Us ho dic per experiència.

El fracàs amorós és el més intens pels que s'alimenten dels fracassos. Fan voltes entre les lletres, pels vagons del tren, per les personalitats disfressades, pels somnis eròtics, pels silencis i obvien així la cua en el súper, l'olor de peus, la visita a la família, la vida quotidiana i fracassada. Us ho dic per experiència.

Però arriba un dia que l'únic que es desitja és la companyia certa i palpable del present. I aquesta és la victòria.

IDIOTA

Hi ha estats anímics, hi ha situacions vitals, hi ha ensopecs ciclics davant als quals només es pot dir això...I després ballar i, si és possible, riure!

EL DESIG

Emulant al Gatot us diré que...

Un dia vaig conéixer un home miop i musical que em dedicava cançons i somriures i que m'encenia el desig...perquè em veia.

Un vespre vaig conéixer un esdrúixol pallasso que em feia riure, m'engatava, em pulia i m'encenia el desig...perquè em cercava.

Un altre vespre vaig conéixer un nin que em pensava portuguesa, em regalava mirades sense fons i que m'encenia el desig...perquè em necessitava.

Un dia vaig conéixer un escriptor descregut de l'amor que em regalava favors i pensaments originals i que m'encenia el desig...perquè m'inventava.

Un horabaixa vaig conéixer un mag que em doblegava l'ànima, me l'encetava i que m'encenia el desig...perquè em construia.

I finalment un dia vaig conéixer un home senzill que em veia, em cercava, em necessitava, m'inventava, em construia i m'encenia el desig...perquè m'estimava.