INTERMINABLE NIT DE WALPURGIS

Arriba a les meves mans, d’una manera bella i bovarista, “Rapsodia per a una nit de Walpurgis, Nureddunna”, d’Antoni Serra, una obra editada quan jo era una nina solitària que jugava en el jardí de la padrina amb els animals i les coses i m’enamorava del retrat d’un (per a mi) desconegut Elvis Presley que anunciava una marca de tabac. És a dir, que fa temps d’això, fa temps...
Encara no l’he començat a llegir i ja m’ha regalat un mot nou: walpurgis, per empetitir la meva extensa incultura. I és que la nit de les bruixes es celebra per tot arreu, nord, sud, abans i ara. I és que les bruixes, dins la fragilitat de l'existir, escampen per tot arreu, d’una manera o altra. Imaginau qualque sentit a que morin dues-centes mil persones de cop, concentrades dins el mateix espai-temps si no és perquè les bruixes ataquen o els Déus castigen? Almanco llavors es trobava una resposta. Però ara no sabem què dir. La vulnerabilitat és la mateixa; les respostes, inexistents. No he assolit prou maduresa per no preferir una mentida piadosa a una cruel realitat. Vull respostes. Fins i tot quan no n’hi ha.

Per què has partit d’aquesta manera? Tu, que has mort; i tu, que m’has abandonat; i tu, que t’has transformat; i tu, que ni m’has conegut. Només pot ser cosa d’una interminable nit de Walpurgis…