TANC LA FINESTRA

Tanc la finestra. Fa massa calor quan queda oberta. La teva energia m'envaeix, fon les meves ales d'Ícar de pacotilla, em deixa sense esma d'aixecar-me. Tanc la finestra, em sap greu, he de protegir-me.

EL DIAGNÒSTIC I LA TERÀPIA

"L'amor és una malaltia de les més fotudes i contagioses. Als malalts, qualsevol ens reconeix. Fondes ulleres delaten que mai dormim, despavilats nit rera nit per les abraçades o per l'absència de les abraçades, i patim febres devastadores i sentim una irresistible necessitat de dir beneïtures. L'amor es pot provocar deixant caure un grapat de pols d'estimar, com un descuit, dins el cafè o la sopa o el beure. Es pot provocar, però no es pot impedir. No ho impideix l'aigua beneïda, ni ho impideix la pols de l'hòstia; tampoc el dent d'all serveix per a res. L'amor és sord al Verb diví i al conjur de les bruixes. No hi ha decret de govern que pugui amb ell, ni pòcimes capaces d'evitar-lo, encara que n'hi hagi que pregonen, en els mercats, infalibles beuratges amb garantia i tot."

Eduardo Galeano, "El llibre de les abraçades"

UN CERCLE DE POR

L'ompl o la buida? L'enforforteix o la debilita? Camina envant o desfa el camí fet? Creix o involuciona cap a la nena que va ser? És desig o és amor o no és cap dels dos? Parla el cor o el cap? No pot contestar. Només sap que quan la mira, perd la voluntat, es queda nua, sense escut, sense veu, sense cos, que aquella persona que és, lligada a un silenci intern, a una por monstruosa, la que reparteix riures i paraules esdrúixoles a canvi d'una flassada, s'esvaeix, que les dunes del seu cos canvien de lloc, el cornet del seu vestit es romp, que vol partir corrents i al mateix temps l'imploraria baixet: em sostens?Només sap que té por. Molta. Massa.

CAÒTICA BIBLIOTECA

És evident que estic en construcció. Hi estam sempre, per altra banda, però hi ha moments en que pasa més desapercebut. Ara trob que tot que faig pretén construir, potser, a moments, a través de la autodestrucció, això sí.
Avui he tirat la tavallola respecte al muntatge de la nova taula per a la televisió, car hi ha coses que indiscutiblement sols es poden fer entre dos, així que he decidit reordenar la biblioteca.
Va haver un temps en que els criteris d'ordenació haguessin passat pels autors, els gèneres o inclús la mida dels llibres. Avui no. Les meves prestatgeries són com el jardí, vives, i així com les clavellines creixen devora la margalidera lila, Agatha Christie comparteix estant amb Bartasal Pòrcel, Akhmàtova es sosten sobre les Arrels d'Alex Haley i El temps de les cireres de Montserrat Roig fa un estival equilibri sobre George Orwell i la seva rebelió. Bellament, El Petit Príncep es frega amb el Mau d'Spiegelman, José Saramago comparteix amb Pessoa, i el poeta Gibran Khalil Gibran intenta esvair la Nubosidad Variable de Carmen Martín Gaite. Qui li hagués dit a Martí i Pol quan va escriure Estimada Marta que estaria, un dia, devora Kundera formant part d'aquesta surrealista ordenació de paraules...Crec que a Tom Sayer no li hagués agradat gens romandre flaquejat per dues dames del meu temps, Isabel Allende i Lucía Etxebarría, alguna pedrada les hi hauria caigut, sobretot a la segona, però ja es sap que l'atzar és capriciós i hi ha unions estranyes que esdevenen sòlides i complementàries i altres, aparentment adients, que acaben desfetes.
Tinc avui idò una biblioteca ben curiosa, d'habitants complexos. No pensau que els vespres s'expliquen la vida o fins i tot s'enamoren? Quin nou llibre sortiria de les relacions aentre Neruda i Charlotte Bronte? I entre Ruiz-Zafón i Espido Freire? I entre Benedetti i Antonina Canyelles? Aquesta és una de les belleses de la vida: llibertat i sorpresa. L'altre, és que poguem llegir-nos en la distància, fins i tot quan sols volem restar isolats sense esperança.

CONSTRUIR

No puc sofrir els mobles que es venen per peces i asseguren un muntatge fàcil i ràpid. Mai encaixen, les peces; sovint quan una part es col·loca, la del costat contrari es desbarata; sempre sobren forats o manquen perns. I els vint minuts de promedi pel muntatge es transformen en tres hores, un atac de nervis i la promesa de no tornar-ho a fer. Però sempre es torna. Perquè els preus són temptadors, perquè l'enginy s'estimula, perquè el repte és captivador.
Acab de deixar a la meitat el muntatge d'una taula de televisió. Necessit reflexionar, comprendre que tot allò que sembla fàcil i barat sovint acaba sortint molt car. És tan fàcil penjar-se dels teus ulls -però mai barat-, fins i tot quan no em mires.

JARDÍ

Una prova més de la meva bulímia vital és l'estat en que em pos per aconseguir que el meu petit jardí es transformi, exhuberant, en una delícia. Una prova més de la meva poca paciència i constància en la vida és l'estat en que em pos aquests dies: voldria que el petit bocí de terra aixuta i contaminada de ciment brotàs en verd al tocar del meu desig. Com que no és possible treball incansable i sembro i sembro i encara no és suficient. Avui he sembrat heura. No sé si m'empenediré, però necessit verdor.

El racó devora la llimonera comença ha semblar un jardí: tres rosers, "dineritos", cintes, un gessamí, dues enredaderes de flors vermelles amb el cinematogràfic nom d'Scarlett, que he sembrat de llavor i que ja tenen un pam de alçada, una palmereta, una passionària, llevamans, fulles mallorquines...Ahir al capvespre Mirall d'Huysvers i jo vam estar sota la llimonera. Es sentien els ocells cantar, les campanades de l'església, les nostres veus, incansables, volent arreglar el món. "Tinc una manera poc amorosa de viure"- li vaig dir. No sé si me va entendre. El que volia dir-li és que em dol no ser capaç, quasi mai, de gaudir l'instant precís, de valorar el que tinc, de viure sense bulímies que em fan devorar i vomitar després, que m'instal·len dins el buit. Tal volta quan broti el meu jardí, brotarà també la meva saviesa.

QUAN S'ÉS FONEDÍS COM UNA DUNA

A voltes l'absència recol·loca; a voltes, quan s'és fonedís com una duna, quan sempre es viu dins la mancança, dins allò que no es té, en el que va ser i en el que serà, l'absència fa que tot l'engranatge ocupi el seu lloc. L'amor -"lo mismo te echo de menos, lo mismo, que antes te echaba de más"- torna a espolsar-se les rutines, es vesteix de nou de dandy seductor i l'amat de carn i os pot, a la fi, competir amb el rival somniat, car es despulla de tota la concreció i es fa volàtil com ell. Igualment brillants són les seves paraules dosificades, igual d'enyorada la veu, igual d'il·luminades les seves idees, igual de bell el seu record, igual d'anhelada la seva abraçada. Què romàntica i dolorosa és l'absència, què tràgica, què necessària per a les ànimes perdudes com la seva. A ella, carregar-se de fruits i perdre's dins l'excés no la fa fracassar. Recorda aquell ametller mig empaltat de prunera que miraculosa i harmònicament era mare dels dos fruits, prunes i ametlles. Recorda aquell proverbi persa que diu: "quan més carregat està l'arbre de fruits, més aviat toquen, humilment, les branques el terra"

VOLER O NECESSITAR?

És el mateix voler alguna cosa que necessitar-la? Na Marta vol estar amb en Pere. L’estima, sent un desig creixent cada cop que ell li parla o l’inclou mínimament dins el cercle de guix dels seus dies i els aconteixements flueixen de manera ordenada o no, però flueixen, sense cap destorb intern. Na Maria, en canvi, necessita estimar en Lluís. No conceb la seva vida sense ell, com no podria viure sense aire més enllà d’uns minuts. Com que el seu amor passa per la necessitat, res flueix lliurament i totes les emocions tenen una doble cara, com una capsa plena d’agulles entre cotó. Ambdues estimen, però. De fet, és na Maria la que estima com estimen la majoria dels altres; de fet, és na Marta la que va contracorrent. És possible estimar sense necessitar? És possible sobreviure sense les necessitats vitals? És l’amor una necessitat vital?
Per veure un món en un gra de sorra
i el cel en una flor salvatge
posa l'Infinit en la palma de la teva mà
i l'eternitat en una hora.
Qui s'aferra a una alegria
destrueix la vida alada
qui besa l'alegria mentre vola
viu en l'albada de l'Eternitat.
William Blake

SOLUCIÓ?

SPIDERMAN DECIDEIX DEIXAR-HO CÓRRER

Aquesta nit et revelaré la meva identitat secreta
(si vols revela'm la teva).
S'han acabat secrets absurds, subterfugis cruels,
prou dolor, prou portes, prou tanques...
Em llevaré la roba lentament,
i davall dels pantalons, la samarreta, els calçotets i els mitjons
trobaràs la veritat
palpitant, tremolant, rodona, sense aristes nua.
I ho he de reconéixer: no em va mossegar cap aranya radioactiva,
els meus pares no em repudiaren a Krypton,
no tinc especial dèria per les rates voladores,
ni em dedic a salvar el món sobre una taula de surf.
Som carn nascuda de la pols dels estels,
carn poruga que sent l'alè de la mort contínua,
però com tu, vull volar, vull riure, vull ser...
( De "Ambaixador d'un país inexistent", Albert Herranz)