ARRISSANT EL RÍNXOL

Començo a llegir la tesina “Activarte. Invitación a las técnicas del yoga para mejorar la acción”, d’un autor més savi del que ell pensa i de qui no puc dir el nom perquè no li he demanat permís. Està bé que ara ho llegeixi, ja que estic tan poc “activa” i tot i que mai he aconseguit practicar ioga d’una manera conscient (massa rigidesa corporal, massa poca concentració mental), trobo interessant analitzar els principis filosòfics que contenen aquest estudi. Parla l’autor, si ho he entès bé, sobre l’acció, com un esforç per trobar l’oportunitat entre la pluralitat d’opcions i fer-ho a partir d’un equilibri entre fermesa, estabilitat i resistència per una banda i comoditat i flexibiliat per a l’altra, tot això unit –si el que es vol és fer una acció ben guiada- a l’amor i al coneixement, i tot plegat –acció-amor-coneixement- concebut com a principi vital cap a la recerca de la felicitat. Em sembla una teoria preciosa i necessit llegir-me tot el llibret per valorar-ho més profundament, però a priori vull fer un parell d’observacions: quan l’autor diu “una mente que ve con claridad permite tomar decisiones y realizar actos que llevan hacia esa libertad, son actos bien guiados (…). En cambio, la falsa comprensión proviene del ego el deseo, la repulsión y el temor (…)”, em centro principalment en dues paraules: mente i ve. Aquest verb clarament té a veure amb el concepte de consciència sobre el que darrerament estic insistint, però el que no trob adequat és unificar-ho al concepte de ment perquè, autor, crec de veritat que aquest “veure” només té a veure amb el cor i crec que aquest és el punt, tan difícil de posar en pràctica. Perquè precisament la ment és la que treballa amb totes aquelles altres premises que s’anomenen com la por o l’ego o el desig. Seria com si la ment fos un mirall i allò a reflectir no tingués imatge. S’haurien de trobar altres eines per poder veure-ho, enlloc d’encaparrotar-se un i altre cop a donar per vertaderes les altres imatges trobades. T’enrecordes, T. quan et demanava un i altre cop: “i com es sap que una decisió es pren amb el cor i no amb el cap?” Mai ho sabia destriar. Tu em deies: “ho saps”. I és així, es sap, no es necessiten miralls.
Per altra banda, potser la no-acció també sigui una acció. Em pregunto per què ha assolit tan mala fama? No és passivitat, ni distracció, ni covardia. Pot ser serenor. Pot ser consciència. Sigui com sigui, però, em quedo amb un símil que l’autor utilitza de manera molt il·lustrativa: parla de l’angúnia que provoca intentar introduir la fitxa triangular dins el forat de la fitxa circular, generadora però d’un intent per conéixer una acció diferent, un altre camí. Per tant, adonar-se d’això és una primera passa i ja està bé.
Continuaré amb aquesta lectura –darrerament tinc massa fronts oberts-, continuaré dins la meva immòbil acció.