PERMANENMENT PROVISIONAL

Com no hem d’embogir en aquest món ple, no només de diferències i oposats, sinó de constants i superlatives incongruències?. Ens han educat dins la família, la tradició, la permanencia, la quietud, l’ordre, però els dies ens duen incerteses, canvis constants, solitud extrema, itinerància, nomadisme, desarrelades relacions…
Ho diu millor ell:
“(…)No hi ha dubte que avançam en la generalització de la provisionalitat en molts de fronts; en el laboral, però també en el residencial, la qual cosa ens du a afeblir els lligams amb l’empresa per a qui treballam, amb la gent que ens envolta i amb el lloc on residim, a fer-nos tots, en definitiva, més poc solidaris i més febles. Les empreses naveguen d’uns llocs a uns altres i els treballadors, cada cop més solitaris, també i d’una feina a una altra o a l’atur. És a dir, tot molt més a l’aire de manera permanent” ( Joan Melià i Garí, Diari de Balears, 28 de gener de 2010 ).

REGAL PER A EN PERE

Aquest és un regal per a en Pere i per a tots els que estan assedegats, les conegudes com Fonts Ufanes, a Campanet (Mallorca), un espectacle impressionant, ja que de la terra, espontàniament i en comptades ocasions cada any (aquest hivern ja em duim 13, però ha hagut anys que només han brollat un pic) brolla aigua de la terra convertint els camins del bosc en rierols salvatges. Saps, Pere? es pot trobar aigua, fins i tot on no t'ho esperes.

ARTIFICIAL FLOWER POWER

Per què tinc tantes flors artificials a casa?

La capçalera del llit plantada de roselles...

La paret del passadís plena de dàlies...

Al moblet del lavabo, unes violetes...

El mirall de la mare, brodat de flors rares...

Per què...?

SWEET HOME

Quina meravella, la vida! Poder tornar a casa després de quinze dies enterrats sota les runes...Suportaria el meu cap un pes així? Si jo no suport, a vegades, el vol d'un insecte emprenyedor, la revenja d'una ànima malalta, la claustrofòbia d'un ascensor, l'enyor d'un record inmortal o les imposicions nacionalistes (de qualsevol color o bàndol), difícilment podria mantenir-me viva en circumstàncies semblants. No seria la manca d'aigua o aire la que em mataria, jo crec que potser ni les ferides patides; seria la por, seria el meu cap, seria la meva fragilitat.

POST-MORTEM

Aquí tens, Jesús, la meva rara aportació (m'ha sortit un poc negre) a la teva interessant iniciativa:

Desmuntant els ravals de la princesa
- la mà verge naixent a les carícies-,
nedà entre maragdes i dits,
entre obscures plomes i arracades de sospirs.
Arribà fins els domassos que l’amagaven
i viatjà per les esveltes anques
sense adonar-se’n del canvi dins la corba,
la drecera que començava a dibuixar-se:
es veié reflectit dins un mirall,
bressolant-la,
sufocant amb besades càlides els racons de les ànsies,
rebentant sanefes fins ara veloces i rares,
transformat en ambaixador d’una solitud passada.
Mai pensà que cercant una sortida digna,
la trobaria a ella, despullada.
Això només ho va saber després d’assassinar-la.

LA PERFECCIÓ

La perfecció es troba en l’acceptació de les imperfeccions, precisament, i en contra del que pugui semblar, en humanitzar-se. Acceptació i consciència. I oblidar aquells móns ideals que sols existeixen dins el cap. Et vull humana, vull que aquest coserrí que és un sospir de pell i ossos resplandeixi dins la seva grandària, vull que t’estimis i així puguis estimar als altres, vull que les teves accions siguin càlides, que no t’obliguis a fer o dir o ser quelcom llunyà i aliè, només perque t’estimin. T’estimen amb totes les imperfeccions. T’estimen amb totes les perfeccions. T’estima qui paga la pena. Perquè als altres, als envejosos, als destructors, els pots enviar a purgar fum, que s’entretenguin lluny i no et dictin les passes. Mai podràs evitar que hagi persones que t’odiin, però si podràs afavorir amb la teva actitud que creixi un escut d’energia positiva al teu voltant. De totes formes, també crec que és un error pensar que els succesos negatius són fruit d’atacs energètics externs. I si és així, creu-me que el temps tot ho posa en el seu lloc. Abans sovint pensava que les coses tenien un sentit i passaven per qualque raó dirigida a transformar-nos. Ara pens que resulta bastant superbi pensar així i que la lectura hauria de ser una altra: que les coses passen, ordenades o atzaroses, en realitat no importa, i que el nostre paper no és el de demiurg sinó el de l’alumne. Sols trobarem un sentit als succesos desconcertants si nosaltres som capaces de donar-li un sentit. I com? Aprenent.
Per altra banda, sé que resulta complicat mesurar quan és adient protegir-nos i quan donar-nos, en aquest món tan imbècil i sorprenent ple d’éssers imbècils i sorprenents, però aquesta capacitat de consciència també té a veure amb la capacitat de coherencia amb un mateix i tu, intuitiva com cap, saps de què parlo. Torna obrir aquest canal, que ara està massa saturat de pors, preocupacions i inseguritats, i llavors sabràs com, quan i de qui protegir-te i com, quan i a qui donar-te. Sigui com sigui, aquestes paraules, totes, me les aplic també a mi mateixa i et dic que, per sobre totes les coses que esdevenen, tots els canvis que patim, tots els abismes que s’interposen, t’estim.

FELIÇ ANIVERSARI

El dia del seu aniversari es despertà ben d’hora. Tenia un lleuger mal al coll, possiblement per haver descansat amb tensió i perquè el coixí, massa blan, necessitava baratar-se, però s’alegrà de veure que feia un dia esplèndit, després de tants de dies de pluja. Li semblà un bon presagi. Després de berenar a gust, es posà el millor vestit que tenia i que gairebé no usava mai. Era del color de les turqueses, amb escot en punta i màniga fins el colze. Li agradava posar-se’l amb unes botes altes de taló fi i un mocador marró amb molts de fils. Tothom li deia que el color del vestit era exacte al dels seus ulls i alguns, fins i tot, s’atravien a dir-li que fàcilment es perdrien dins ambós blaus si ella volgués. L’afalagaven aquests comentaris, la feien sentir-se afortunada. Decidí maquillar-se un poc aquell matí, car era un dia molt especial: els llavis rosats, les pipelles ben negres. El cabell ja li havia crescut un poc, però el tall encara era massa masculí així que es col·locà unes arracades llargues que quasi li fregaven les espatlles. Entrà dins un nigul de perfum abans de sortir per la porta, ben xalesta, amb la bossa a la mà i un paquet dins l’altre, disposada a dirigir-se cap a ca seva per desitjar-li un feliç aniversari. Havia preparat unes paraules. No tot el que volia dir-li perquè era més amiga de l’improvisació i la naturalitat, però si unes paraules claus, com a fites d’un camí per no perdre el fil de tot el que volia que ell sabès. Tenia la sensació, mentre caminava pels carrers buits, que tot brillava. Els animals la miraven. També els homes. I els nens. Les dones, només ho feien de reüll. I ella, sobre els seus talons, que eren com a fars, dirigia tota la realitat cap a un únic punt centrífug: la seva casa.
Hi arribà a mig matí. Abans de tocar la porta, observà el seu balcó des del portal del davant. Hi tenia un cactus mig mort, una bombona de butà i roba estesa: calçotets, dos jerseis, una camiseta, uns calçons de pana, un parell de calcetins i uns sostenidors roses, estridentment roses. El cor li va fer un bot. Aquell element la va desastabilitzar fins el punt d’haver-se de recolzar contra la paret. Eren com dos llums que la enlluernaven i la evidenciaven, aquelles copes mida D. De sobte, un moix li fregà les cames i miulà llastimós. Sabia que necessitava una carícia, però no podia oferir-la. Es dirigí cap a la porta. Estava oberta, així que pujà les estretes escales fins el segon pis sense preocupar-se de fer renou i tocà la portà amb insistència. Ell, amb cara d’acabar-se de despertar, mig nu, amb el cabell despentinat, la mirà interrogant.
- Sí ?? – preguntà amb un gest incòmode.
- Vostè és Henry Hill Allister? I avui és el seu aniversari, veritat? –ell asentia -, tinc un regal per vostè.
La mirà de dalt a baix. No semblava una repartidora de cap magatzem.
- De qui?
- Meu –contestà amb un fil de veu. I pensà amb el moix de feia una estona.
- Però no ens coneixem…
- Sí que ens coneixem, però vostè no ho recorda. Miri, estic un poc nerviosa i, bé, jo em pensava que vostè era fadrí, però he vist uns sostenidors al seu balcó així que no crec que pugui dir-li el que volia…-ell es fregava la barbeta mentre l’escoltava necessitant tocar quelcom sòlid-…però, bé, el regal…jo voldria que se’l quedàs.
Es trobà el paquet dins les mans. Ella va fer mitja volta i partí escales avall com una ona escumosa, impossible d’agafar. Tampoc va fer el gest ell, de fer-ho. Romania ben subjecte al regal, amb les dues mans, estorat i encuriosit a l’hora. Quan el so dels talons baixant els esglaons s’esvaí, entrà dins el pis i tancà la porta. Posà el paquet sobre la taula de la cuina i el començà a obrir. De dintre sortí un batec inquietant. Observà estranyat: “Com és possible que aquest cor continui bategant?” es preguntà en veu baixa. El llançà al fems, dins l’orgànica clar, i es tornà a l’habitació on la senyora dels sostenidors roses roncava plàcidament.
Al carrer, ella s’ofegava discretament dins el seu propi vestit. S’havia produït un petit remolí, a l’alçada del pit, que l’havia xuclada empesa per una intensa corrent, cap a la fondaria del seu ser. Ella i les seves circumstàncies, fora cor, ni temps ni ganes per dir…feliç aniversari.

L'HORT DE SON FLETXES

Jo volia contar una història antiga, d’aquelles on apareixen noms avui incomprensibles, com Madó Gallines, Bel Puny, Tia Rita, Sa Llubinera o ca na Dio. Aquesta història podria començar a l’hort de Son Fletxes, abans que hi construissin l’església del Molinar i podria desenvolupar-se per Alaró i pel Carrer Cofraria de Palma i per la Misericòrdia. Parlaria de segrestos d’amor, de guerra, d’escorxadors, de famílies de catorze germans, de moixos, de vides marineres i vides costureres. Jo volia parlar de vides secretes… o secrets vitals. Però, com sempre, em quedo a mig camí i les coses del present em distrauen.
Fa més de quinze anys que vull contar aquesta història i no ho faig, talment com mumare en fa més de quaranta que té una vànova a punt d’acabar. Sempre diu que el dia que ho faci, morirà i pel camí que va les probabilitats s’atraquen. Tal volta a mi em passi el mateix amb aquest hort de Son Fletxes i, inconscientment, la mantengui a mig fer només per seguir viva.

EL REI DE LA CASA

Em sacies, m’omples de felicitat, sempre tan dolç i tan tendre, vessant rius de xocolata calenta i tebiant, així, els neguits.

INTERMINABLE NIT DE WALPURGIS

Arriba a les meves mans, d’una manera bella i bovarista, “Rapsodia per a una nit de Walpurgis, Nureddunna”, d’Antoni Serra, una obra editada quan jo era una nina solitària que jugava en el jardí de la padrina amb els animals i les coses i m’enamorava del retrat d’un (per a mi) desconegut Elvis Presley que anunciava una marca de tabac. És a dir, que fa temps d’això, fa temps...
Encara no l’he començat a llegir i ja m’ha regalat un mot nou: walpurgis, per empetitir la meva extensa incultura. I és que la nit de les bruixes es celebra per tot arreu, nord, sud, abans i ara. I és que les bruixes, dins la fragilitat de l'existir, escampen per tot arreu, d’una manera o altra. Imaginau qualque sentit a que morin dues-centes mil persones de cop, concentrades dins el mateix espai-temps si no és perquè les bruixes ataquen o els Déus castigen? Almanco llavors es trobava una resposta. Però ara no sabem què dir. La vulnerabilitat és la mateixa; les respostes, inexistents. No he assolit prou maduresa per no preferir una mentida piadosa a una cruel realitat. Vull respostes. Fins i tot quan no n’hi ha.

Per què has partit d’aquesta manera? Tu, que has mort; i tu, que m’has abandonat; i tu, que t’has transformat; i tu, que ni m’has conegut. Només pot ser cosa d’una interminable nit de Walpurgis…

AMB UN LLAPIS I UN PAPER

Quan tot allò quotidià se m’enganxa dels dits, em pregunto què tinc jo d’aqueixa dona recostada, nua, sobre un llit de passió, en aqueixa petita cambra envoltada de terrats. Em pregunto quin fruit pensa menjar aqueix ocell i per què il·lumina l’estança aquest xot blau que sembla un Dimoni. Per què el meu rostre roman tan tranquil quan al meu voltant volen músics ingràvids, els níguls tenen ulls, els esperits guaiten rere les portes i hi ha violonistes sobre els terrats que toquen cançons que s’intueixen ben tristes. I sobretot, em pregunto, per què el peix es protegeix amb un paraigua de la música de l’àngel. Què pinto jo dins aquesta estampa onírica si no és amb un llapis i un paper a la mà?
Quan els dits em fan pudor de ceba, quan el meu sexe vessa sang metal·lica, quan escuro els plats bruts, quan em llevo els pèls rebels que lluiten per fer-me dona barbuda, quan ronco els vespres, em pregunto què faig jo dins aquest quadre impossible, per què cerco relacions novel·lístiques, per què tot ho he d’amarar amb aquesta sensibilitat tan poc profitosa? Què pinto jo dins aquest món capitalista i absurd si no és amb un llapis i un paper a la mà?

CAPITALISME

Michael Moore, tocanassos com sempre, valent, irreverent, punyent, passeja la seva figura orangutana pels carrerons de Wal Street. Quan acaba el documental ens confessa que està cansat i ens demana, a tots els que som a la sala, ajut, que difonguem el seu missatge, que donem a conéixer la gran falàcia que ens ha tocat viure. Mir al meu voltant. Som 8 persones a la sala i un d'ells no compta perquè ha roncat durant tota la pel·lícula. La sensació és desconcertant. Em sento tan petita. Enganada també. Però petita molt.

VENT

Sembla que el vent s'ha d'endur la barbacoa i la taula amb les cadires de la terrassa. Estam suspesos dins l'aire i correm el risc de ser duts per l'huracà en qualsevol moment. Penso en la condició humana, en els mecanismes que mouen a moltes persones les seves actuacions. I em sento vulnerable.

SEMPRE O SERP

S'ha creat un abisme entre nosaltres més profund que les turberes de Nova Zelanda i dintre, pots estar segur, els mateixos cadàvers. Potser no siguin persones sacrificades fa 2.000 anys, però són emocions mortes, relacions finades, sentiments suïcidats. Per què rescatar-los ara del bàlsam que els conserva com cartró sota les nostres cendres? Si surten a la llum es faran pols a l'instant, desapareixaran per sempre i ja no quedarà ni el record. Em dius "sempre" i que m'estimes, però hi ha un abisme al mig dels dos que no ens deixa ni parlar-nos. I jo veig com l'atzarós destí també es confabula per no apropar-nos. Hi ha un cove de paraules que hauriem de vessar abans de desenterrar els cadàvers, no trobes?. Si no, deixa l'abisme i deixa els morts dintre nostre. Potser un dia els arqueòlegs ens trobaran dins els budells, com a nines russes, la cadena empassada de records i retrets. Per què em dius "sempre"? Aquest sempre teu és un poc serp, ja em perdonaràs però així ho sent...

NEU

Aquest titella assaja sobre la neu una postura de fred el suficientment elegant per no caure en la mediocritat de l’hivern. Com que és de drap no té el nas envermellit i humid, ni les dents li repiquen dins la boca incapaç de controlar els gestos. Ha agafat la pala per deixar el camí net davant de la porta de casa seva i ha ballat davant el foc de la ximeneia una dansa de pluja perquè la gelor es foni i els neguits quedin ancorats sota la terra. Però l’hivern és profund i moltes persones no poden assajar i moltes persones són xopes de problemas i les seves carns es gelen i es banyen fàcilment. Garcia, al manco dóna'ns poesia. I ens escalfarem a sota dels sonets i les tendreses.

CAPÇALERES

Primer vaig tenir una mirada d’ulls penetrants, després una noia amb corbs als cabells,

més tard cordills de colors per filar paraules, breument una nina que us regalava un somriure i, ara, un moix i un ratolí. Si he de fer una reflexió sobre aquests canvis d’imatge podria dir que…primer ho mirava tot amb discreció; després em vaig mostrar, totes les meves dèries i jo; després vaig instrumentalitzar les paraules en relats de colors; el somriure el us vaig poder regalar poc temps perquè tot d’una vaig tenir la necessitat de canviar cap aquesta imatge d’ara: un moix i un ratolí, un escriptor i un lector, un Amant i un Amat, un boxí i una víctima, les lletres i la mà que les escriu, la comunió harmònica dels contraris. Vosaltres pensau que el moix vols empassar-se el ratolí o simplement tenen una conversa distreta? Jo crec que moix i ratolí han decidit tenir una historia d’amor i créixer plegats superant les pors.

REBEL·LIÓ EN LA GRANJA

Ha hagut prou amb dos trajectes en tren de 30 km. cada u i dos viatges en avió de Palma a Barcelona i vicevers,a per llegir-me de nou, després de 20 anys, “Rebelión en la granja”, de George Orwell, un llibre de capçalera, absolutament necessari per entendre el sentit d’aquesta vida social nostra i per veure, dramàticament, que la història es repeteix cíclicament, car l’home és un ser imperfecte. “No había duda de la transformación ocurrida en las caras de los cerdos. Los animales asombrados, pasaron su mirada del cerdo al hombre, y del hombre al cerdo; y, nuevamente, del cerdo al hombre; pero ya era imposible distinguir quién era uno y quién era otro”.
Vaig recordar aquest llibre fa uns dies, parlant amb un amic que trobava que m’estic convertint en una persona massa conformista. Resulta difícil esbrinar on és el límit de la llibertat, què feim per voluntad pròpia i què obligats d’una manera o altra. Ningú t’ha de dir “fes això” per obligar-te; hi ha tantes maneres de fer-ho. Els animals de la Granja d’Orwell contemplaven, tal com ho feim nosaltres, les anades i vingudes dels porcs, com es modificaven les lleis i els records, com es manipulava la realitat, com el viure era un mercadeig de poder i doblers i com les desigualtats i les injustícies no sols es mantenien, sinó que fins i tot augmentaven. I conscients o inconscients deixaven què continuàs passant.
Quatre editorials rebutjaren aquesta obra mestra l’any 1945. No va ser fins el 1973 que es publicà la primera edició. Es suposa, per si algú no la coneix, que tracta sobre la corrupció que engendra el poder i, molt especialment, és una crítica clara als estats totalitaris. No obstant, jo em quedo amb la primera lectura. Avui, després d’haver tastat el capitalisme i la democràcia, potser també es podria reactualitzar, d’alguna manera, el tema i adonar-nos que aquest sistema tampoc és el “Monteazúcar” de la gestió política. Em pregunto si l’home trobarà la manera de créixer i desenvolupar-se sense desigualtats i amb justícia. Tal volta, quan els robots assoleixin el poder. Lectura molt recomanable. Relectura i revisió, imprescindibles per seguir caminant sense perdre la perspectiva de les coses.

SILENCI...

De nou m’ha despert la pluja, les gotes caient lentes i distretes dins la terrassa. També m’ha despert el constipat, concentrat dins el meu nas, espès com una mel cassolana. M’han despert, així mateix, les ganes d’escriure i també la necessitat de seguir ordenant objectes dins aquesta llar que ja sento com a meva. M’ha despert la il·lusió de saber que avui arriben els Reis. Per a mi, s’han fusionat en un de sol, de faccions orientals i somriure amable, que m’esperarà a l’aeroport amb el cor ple de regals i els dits tenyits de carbó.
Diu el meu fillol petit que el seu Baltasar ha caigut del pont i té una conmoció cerebral. Bon argument per justificar que aquest any, no haurà regals dels que es poden tocar.
Si no m’agraden els prínceps i les princeses, per què m’agraden els Reis?
Silenci…que si feim massa renou, no s’aturaran…

PRINCESES

M’agradava Blancaneus. Perquè era morena, com jo. I perquè no semblava una princesa, fent coses tan poc elegants com alternar amb nanets i viure amb ells tranquilament. La resta de princeses em semblaven terribles, totes rosses, amb cabells llargs i vestits cels o rosats. I sempre aquelles corones punxagudes, que les convertien en una projecció humana de la torre d’un castell o el pinacle d’una catedral. I és que els inventors de les princeses l'únic que volien era un temple on amagar-se, un ventre on retornar, un espai secret de blanca il·lusió. Els prínceps, en canvi, sempre itinerants, cavalcant, lluitant o ballant i, de tant en tant, el breu descans per gaudir de la princesa. Quin mal ens han fet els contes de fades. Ens rebelam, però totes som princeses encara…

EIDOLÓN

Whitman em mostra la paraula "eidolón", que segons la wiki és un fantasma, una aparició, una imatge (“conocí a un adivino que estaba más allá de los matices y objetos del mundo, de los campos del arte y del saber, de los placeres, de los significados. Y espigaba eidolones”). No la coneixia. I demà ja l’hauré oblidada, car la meva natura és desmemoriada, però ara, en aquest instant, la col·loco en un lloc privilegiat de l’estudi i veig que aquest llibre que em costà 300 pessetes en el Carrefour quan encara era Continente, vés a saber quin any (perquè, evidentment, no ho record) pot convertir-se en un tresor. Obro les fulles a l’atzar buscant noves troballes i trobo "bagoya", "gimnosofista", "sinsonte", "plectro". I em pregunto Quantes persones desapareixen d’aquest món sense haver sabut mai que aquestes paraules existeixen, jo mateixa fa cinc minuts. I em pregunto com seria una vida en la que tInguessim tot el temps, totes les possibilitats i totes les ganes d’aprendre.
Diuen que Whitman era homosexual. I a mi m’ha agradat la seva barba blanca, on totes les fulles d’herba estan amagades. Com tresors.

INABASTABLE INESTABLE

Parla l'amic de l'inabastable emoció que provoca l'amistat i jo, de pressa, enlloc d'inabastable llegeixo inestable. Somric. Perquè m'adon que veim el que volem, el que sentim. Certament l'amistat pot ser inebastable. Ho sé avui, quan pens que ahir hauries complert 37 anys i sent que, encara que no hi siguis en carn i pell, ets al meu costat i no em cabs dins les mans. Precisament perquè la nostra amistat ha estat inebastable. Però també, l'amistat, pot ser inestable. Hi ha persones i relacions que no canvien mai -cosa que no vol dir que sigui positiva- i n'hi ha que canvien massa i ho deixen tot pendent d'un gest de sorpresa, congelat, suspès dins l'espai. I sense entrar en valoracions, l'únic que es pot fer és pensar en l'inestable inabastable amistat i les seves conseqüències.

LA CRUZ INVERTEBRADA, Román Piña (Café con Amazonas)

Soy verde, un tanto enfermo,

mis miserias me recubren como clavos,

comprendo que la gente me mantenga

a debida distancia.

Adivino alojado en mi cerebro

un ovillo de espino, y cuando trago

brilla un aceite al borde de las púas

del cilicio que protege mi pecho.

El brazo que me amputan

sobrevive tres días

con la carne bien tersa,

y si una hoz separa

mis tobillos del suelo

nace otro yo en la sangre

como una cruz sin vértebras.

Dirigo mis espadas encorvadas

contra el sol que me nutre y me hiere de lejos.

Me temen por mis fauces más enjuagan mis lágrimas

porque cuando me rompo soy de vidrio:

guardo una miel insípida que cura

casi mágicamente, como el áloe,

todas las cicatrices.