MEDALLES DE FANG CONVERTIDES EN MEDALLES D'OR

Acab de somniar-te. I amb els ulls encara enradatS dins la xarxa del somni escric i m'enredo dins aquesta altra xarxa igual d'onírica, en aquest breu espai entre el cafè amb llet i el tren que em durà cap a Ciutat. Ens topàvem, al meu somni, per casualitat. Tu ho vivies amb disgust però jo et seguia i volia parlart-te. Estaves molt gras, inflat, i en el somni em deies que no entenies que havia passat perquè la teva alimentació era bona. Jo et contestava molt sàbiament -curiosament és quelcom que pens però mai he dit- que el greix és un sistema de protecció, però com que no havia res per a protegir-te perquè jo no era cap perill, es convertia en sobreprotecció i per tant en massa volum. No sé si t'he convençut. De totes formes, era un missatge que anava cap a mi mateixa, sens dubte. I potser vingués després de la xerrada que vaig escoltar ahir vespre i que ens donà en Xavi Torres. Per si algú no ho sap es tracta d'un medallista paraolímpic mallorquí. En Xavi va néixer amb una discapacitat forta: ni braços ni cames, pràcticament, i a pesar d'aquests límits naturals la seva lluita ha estat alegre i constant. Em vaig emocionar molt quan el vaig sentir dir que era feliç. Parlà de límits, de com sovint som nosaltres mateixos els que ens els posam, parlà de no deixar de somniar però sempre amb coherència, és a dir, amb realisme, feina i il·lusió, parlà d'estimar-se a un mateix i després començar la gran aventura de conéixer-se o viceversa, però que ambdós aspectes no faltassin mai: l'amor a un mateix i, per extensió, a tots els altres, i el coneixement, d'un mateix i, per extensió, de la resta del món, parlà de la necessitat de treballar en equip, d'una unió entre l'individu i el que l'envolta perquè res s'aconsegueix si un vol treballar sol i aïllat ni res s'aconsegueix si traspassa la papereta als altres perquè assoleixen les coses per ell, parlà de medalles de fang convertides en medalles d'or.