martes, 16 de marzo de 2010

LLUM



El Cafè "El Velódromo", a l'Eixample de Barcelona, és un local que data de la passada dècada dels 30, gran, d'alts sòtils, grans vitralls i amb una escala de fusta i estora de vellut vermell. S'hi reunien, antany, republicans i intel·lectuals de tota mena i sembla que una revista amb tan de pes com "L'avenç" s'hi va gestar. En aquest ambient especial, tastant un menjar inèdit per a mi: pa amb oli, xocolata i sal, (així, tot junt) el meu home em digué una gran veritat: "És un pecat regalar a un altre la llum que manca a casa teva". Aquesta frase, que deu ser un proverbi oriental, tal volta persa o tal volta del món musulmà, va sorgir arran d'una conversació intrascendent sobre política, sobre la doble moral de molts països europeus, que regalen ajuts a altres països necessitats mentre mantenen la seva pròpia gent dins la pobresa i les penúries, però jo la vaig aplicar a una conversació més personal sobre l'amistat i les relacions en general, i així vaig aconseguir entendre moltes coses de mi mateixa. Ni PNL, ni reflexions, ni lectures, ni discusions, ni voltes i més voltes, sols una frase tan senzilla com aquesta em va encendre l'enteniment. I és que no és possible voler protegir un altre si un mateix no sap protegir-se; no és possible estimar un altre, si un mateix no sap estimar-se; no és possible guiar un altre, si un mateix no sap cap on ha de fer les passes. Per això la meva manera d'estimar, difícilment s'ha entès i tot el que per a mi era donar, en realitat era rebut com una exigència, com un mandat. Em preguntava per què sovint em sento decebuda envers els que m'envolten. No m'ha passat un sol pic i ja diuen que les situacions que es repeteixen en la vida, tenen un sentit i cerquen una superació i un aprenentatge. Crec que és per què esper d'ells el que jo mateixa no em don, és a dir, si no tinc prou llum a casa meva, què faig regalant-la als altres? Així només trobaré foscor i quan l'altre marxi ben il·luminat, cap a altres paranys, em sentiré enganyada i usada, a les fosques, sense llum. No puc canviar els altres, no puc pensar que voldran millorar espiritualment i créixer constanment, com jo intent dia a dia, ni tan sols que voldran restar al meu costat, com jo al seu exactament durant el mateix temps i amb la mateixa atenció i intensitat. La meva lluita ha de ser meva i he de deixar de perllongar-me en els altres, de reflectir-me, d'esperar-me en els seus rostres i els seus gestos, d'emparar-m'hi. Aquesta és la meva part de responsabilitat dins tanta incomunicació. M'agradaria que l'altra part també fos capaç de treure'n un aprenentatge, però si no, ja no m'importa: m'he instal·lat un complex sistema de plaques solars sobre la cocorota :)

5 comentarios:

La Intransigent dijo...

Si, però no oblidis que a vegades donant llum als altres també t´il·lumines a tu mateix!

Clidice dijo...

Vaig fer aquest camí fa temps, t'entenc. Com es pot estimar sin o ets capaç d'estimar-te a tu mateixa?, per una banda i, per l'altra: estima i no pateixis.

I sobretot, somriu, sobretot als que no ho fan mai, que són els que més ho necessiten. Cada matí, mira't al mirall i rep el primer somriure del dia.

:)

Filadora dijo...

Estic d'acord amb el què dius però també trobo que t'has de sentir orgullosa de tu mateixa per donar llum als altres.
Penso en la frase:
"És un pecat regalar a un altre la llum que manca a casa teva" i entenc que es refereix a un pecat cap a tu i no cap als altres, considero que els altres són afortunats.
S'ha de donar amb generositat, sense esperar res a canvi, però això és més fàcil de dir que de sentir. Malgrat tot, moltes vegades esperem que ens corresponguin al nostre amor d'una determinada manera i en canvi, potser ho fan d'una altra forma i no sóm capaços de veure-ho.
Les teves ganes de ser millor cada dia diuen molt de tu. N'estic segura que ho aconsegueixes.

novesflors dijo...

Justament venia a dir el que ha dit La intransigent. Supose que depén de cadascú.

Frannia dijo...

Evidentment, Intransigent, aquí rau la bellesa de tanta generositat.
Sí, Clídice, estimar-se és imprescindible per estimar i trobar l'equilibri de tot plegat, també.
Res és blanc o negre, Filadora, certament. Hi ha maneres i circumstàncies. A vegades dones sense esperar, a vegades esperes sense donar, jo què sé...som tan complicats. Però si dones llum a un altre i a tu et manca, tampoc li fas cap favor perquè mai serà donat amb tota la generositat necessària.
Exacte, Novesflors, de cadascú i de cada moment.