CONTAR CONTES

Darrerament no faig més que penjar-vos contes. Potser és que no vulgui enfrontar-me al meu present real: el de la tornada a la feina precària a aqueixa escola tan aliena a mi, tan lletja i en obres, el dels encontres amb el desamor i els desencontres amb l'amor, el de les pors que no s'enfronten -com la presentació avui a Mallorca de LCL on finalment he decidit no anar ni tan sols com espectadora camuflada...-, el de les dificultats econòmiques, el dels camins que s'han de fer al revès sí o sí...a vegades no queda altra que simplement contar contes

LES FRUGALS TRANSGRESSIONS

Plaerdemavida, a pesar de ser una llibreria i, per tant, un lloc destinat a vendre un producte, pareixia voler evitar tot estímul exterior. Tenia una escaparata minúscula on els llibres de vell restaven desordenats, paradoxalment sense exhibir-se. La tenda era molt fosca i difícilment incitava a entrar-hi. Malgrat això na Júlia hi havia entrat ja feia tres anys, en un rampell incontrolable, un poc novel·lístic, que li canvià el destí. Allà trobà el seu amo amb els seus propis i metafòrics portells tan tancats com els de la seva tenda. I aviat s’endinsà en el descobriment d’un home molt especial, amant dels llibres, pobre en fets i ric de pensaments, creador d’un món fantàstic a la seva mesura, espectador de la vida assegut sobre el tabulet de la seva tenda, no massa interessat pel que passava. Fins que el que passà fou ella. No és difícil entendre perquè ella s’hi fixà: sentia debilitat per les persones com ell. Tot d’una va ensumar, com ho faria una cussa, la seva necessitat d’estimar. No de ser estimat, perquè això era quelcom que el paralitzava ja que era incapaç de confiar en els altres, sinó la capacitat d’estimar, d’expressar, de comunicar el sentiment. S’havia organitzat la vida en base a no necessitar els altres i per no autodevorar-se, famèlic, havia après també a estalviar els seus propis recursos. Així, el seu cos prim i esquàlid, era la imatge de la combinació perfecta entre la retenció i l’abandonament: retenia els seus sentiments i els reconduïa cap altres llindars, l’estudi, els llibres, el coneixement. I així compensava aquella buidor emotiva, que la mare devoradora, invasora i manipuladora havia deixat, i s’abandonava a si mateix.
Ella olorà allò extraordinari i intens des de l’instant que el veié i la fam d’allò dramàtic aparegué de sobte. Sabia que estava a punt de començar una història tràgica i que dos dolorosos sentiments de carència s’acabaven de trobar.
- Perdona –va dir amb veu dolça- estic cercant “El Fèlix”, de Ramon Llull.
Ell la mirà als ulls en silenci, com si estàs processant la frase. Ella pensà que potser no li havia donat l’entonació adequada i que ell no entenia que era una petició d’ajud. Es sentí estúpida davant aquell home de mirada miop. Llavors ell paregué reaccionar:
- T’interessa Llull?
La pregunta la va esverar. No podia interessar-li Llull?
- M’interessa Llull –contestà secament sense cap regalim de la dolçor primera.
Ell notà la fredor i intenta disculpar-se:
- Perdona, és que sol haver poca gent que entra a la llibreria interessant-se per ell.
- No se li ha fet la publicitat necessària – trivialitzà ella.
El llibreter s’aixecà del tabulet i abandonà la seva postura encollida per dirigir-se a la darrera prestatgeria de la tenda. Cercà entre els llibres engroguits una estona llarga. Ella no estava massa segura si aquell so de fulla seca venia dels llibres i els manuscrits o dels seus músculs. Tingué temps d’observar-lo: era alt, però no ho semblava perquè tenia el cos lleugerament corbat. La pell era molt blanca, com si mai li tocàs el sol. Pensà que es semblava a una planta, a un cactus i que la fotosíntesi la feia gràcies a les paraules d’aquells llibres que l’envoltaven. I se l’imaginà de nen, esquifit i dèbil, i una mare que li obligava a prendre oli de fetge de bacallà cada matí, en unes quantitats tan poc recomanables que sempre li sagnava el nas i els altres nins s’enreien.
Es creaven ombres lànguides entre les prestatgeries mentre ell cercava i ella imaginava. Tenia la mirada fixa, com si miràs més enllà dels objectes, i el barbó incipientment canós li donava l’aspecte d’un ermità amarat de saviesa. Entrà un turista vell, rosa com una posta de sol ventosa, vestit de blanc i cel amb la màquina de fotos en bandolera. Els cabells suats i prims se li aferraven a la closca mig calba com una alga bellugadissa. Deixà de cercar i es dirigí cap al turista. No fou amable.
- Tots són iguals – va dir amb menyspreu -. Sols entren per quedar a l’ombra una estona.
Ella no contestà i pensà que era un d’aquells homes recolzats perennement a una barana veient passar la vida, remugant quan no l’entenia, incapaç de fer cap canvi de postura. Tothom en tenia una, de postura vital; alguns, un grapat al llarg de la vida. Ell, segur, mai havia abandonat el seu tabulet-barana. Tingué el desig, l’impuls de fer-li una puntada de peu, però encara era massa prest.

El segon pic que visità la llibreria ell la reconegué tot d’una, però ho dissimulà.
- Em sona la teva cara – li va dir ell.
- Tinc la tenda de postissos i perruques de la cantonada – va contestar – i l’altre dia vaig comprar-te “El Fèlix”.
- Sí, ara ho record. No em digueres que et tenia tan a prop. Em pensava que estaves de pas.

A la tenda de perruques i postissos que hi havia devora la llibreria, na Júlia havia pintat les parets de color lila i havia col·locat un quadre amb un poema de Mario Benedetti que es titulava “Transgressions”. Emmarcat dins un marc d’encarrilat daurat deia:
Tot mandat és minuciós i cruel. M’agraden les frugals transgressions: per exemple, inventar un bon amor, aprendre en els cossos i en el teu cos, escoltar el vespre i no dir amen, traçar cada u el mapa de la seva audàcia.
Encara que ens oblidem d’oblidar, segur que el record ens oblida. Obeir a les palpentes deixa cec; creixem tan sols dins la valentia. Sols quan transgredeixo alguna ordre el futur es torna respirable. Tot mandat és minuciós i cruel. M’agraden les frugals transgressions.
El poema no tenia signes de puntuació –estava clar que tant a l’autor com a na Júlia li agradaven les frugals transgressions -, però finalment es va decidir per penjar una nova versió amb punts i comes, cansada de veure les cares estranyes i d’incomprensió que posaven tots els que el llegien. Aquell poema resumia el seu més íntim sentir, però també l’esperit de la tenda, explicà al llibreter, que transgredia calvícies, sexes, personalitats, malalties: venien a comprar perruques els calbs, els homes que jugaven a ser dones, la gent que volia disfressar-se, les malaltes de càncer que havien perdut el cabell durant la quimioteràpia, alguns actors i actrius. Per això li semblava adient aquell poema.
Parlaren de l’escriptura també i es confessaren mútuament que tenien un parell de llibres publicats. Ell en tragué un i li regalà. Es titulava “El bosc i la gola”. Ella li demanà que li signàs i ell ho va fer amb una cal·ligrafia recargolada i antiga: “Per a Júlia, el plaer de ma vida”.
- Et refereixes a mi, a la tenda o a l’escriptura? – preguntà seductora.
Ell la mirà fixament i no contestà.
A casa el llegí d’una tirada, asseguda al puf de rebedor, després d’haver-se descordat les sabates i haver deixat la bossa al terra. Hi trobà una violeta seca dintre, i un dolor ramificat i cancerígen de vers en vers. Tornà a la llibreria el dia després. No li importava gens que se li notàs la urgència.
- M’ha agradat molt el llibre – li va dir sense saludar – Vols que anem a prendre un cafè quan tanquem i en parlam?
A ell se li va desfigurar l’expressió, però assentí sense articular paraula.

Aquest va ser l’inici de la relació de na Júlia, venedora de perruques i postissos i en Jordi, venedor d’històries fingides, els dos venedors d’una falsa realitat.
Semblaven ànimes bessones aquells tres anys: s’infringien subtils dolors un a l’altre, prenien l’alè, regalaven postures de calidoscopi, s’escalfaven les solituds i de nou, cíclics, s’infringien subtils dolors un a l’altre. El darrer arribà un vespre d’estiu. Feia dos anys que vivien junts; na Júlia escurava els plats mentre en Jordi rellegia el seu poemari “El bosc i la gola”. S’atracà a na Júlia i li besà la nuca.
- Em referia a la literatura – va dir.
- Què?
- Després d’escriure’t aquesta dedicatòria – li va dir mostrant el llibre – em vas demanar si això de plaer de ma vida es referia a tu, i jo no et vaig contestar.
- Ja, et referies a la literatura... I si t’ho deman ara?
- La resposta serà la mateixa.
Tenia les mans plenes de detergent, però no li importà: es fregà la cara amb la mà. Sentia que s’acubava, que el rostre li bullia sense pausa. Amb els llavis amb gust de detergent, el besà. Ell s’enretirà. No suportava els olors ni els renous intensos. La galtada que llavors na Júlia li va fer al Jordi ressonà per tota la finca
- M’hauries d’haver contestat fa tres anys – li va dir.
Mai una relació havia acabat d’aqueixa manera tan poc literària.

EL MERCAT DE SANTA CATALINA

Vaig entrar al Mercat de Santa Catalina com qui entra a un temple sagrat, expectant i atemorida alhora. Feia un grapat d’anys que no ho feia, tot i haver passat sovint pel davant i aquest fet el mantenia conservat dins el formol de la meva memòria, la de la infantesa, en un moment no massa alegre, ple d’absències i castells romputs. A pesar d’això la sensació va ser bona, car em va portar a aquell temps de xafardeig al mercat, de gènere fresc, d’atenció personalitzada, de venedors-amics, sempre els mateixos, de concreció. El Mercat dóna el que mai aconseguirà un hipermercat: proximitat. El “què vols, reina?” de la peixatera sona dolcíssim a les oïdes, la paleta de colors de les fruites i verdures t’enlluerna molt més que les safates plastificades dels grans magatzems, mai cap tapa és tan saborosa com la que es menja al bar del mercat de peus o sobre un tabulet just abans de dinar, i les plantes de la floristeria potser siguin un xic més cares que les del viver, però de ben segur que creixeran més belles i sanes, contagiades de la xerrameca antiga del Mercat. Perquè la seva bellesa rau en l’essència antiga del mercadeig, en una comunicació igual en moltes cultures i que sembla que el segle XXI s’està carregant amb tanta compra despersonalitzada, tanta oferta i tanta “toallas y balones compres lo que compres”.
Mentre mirava i olorava era ben atenta a tot el que es deia: vaig sentir el consell de la peixatera de com cuinar el rap, la queixa del carnisser sobre la crisi econòmica, les confidències de les quatre amigues octogenàries davant la parada dels envinagrats, els riures dels obrers prenent una cervesa i un bocí de truita de patata. I quan la venedora em pesava els dos melicotons perfumats de groc que vaig comprar, vaig reconèixer els seus ulls. Va resultar ser una companya de l’escola que feia més de 20 anys que no havia vist. Se’n va fer creus de com l’havia pogut reconèixer i aquest doll va ser com una petita alegria que em va durar tot el matí. Me’n vaig recordar de com em copiava els deures, de com m’ajudava en la prova de córrer els 1000m. a gimnàsia, de com em va decebre un dia de fi de curs, de com feia que ens renyassin continuadament perquè no parava de parlar a classe. Una petita sorpresa. La primera. Perquè la segona va venir més tard: feia tant de temps, D., que no veia el teu somriure…i el vaig veure en el rostre del teu germà. No el coneixia però el recordava d’una foto que em mostrares. Vaig parlar uns breus instants amb ell i no li vaig enviar salutacions per a tu, però alguna cosa dins meu em deia que t’arribarien. També hi havia en V.
Tot plegat va ser estrany, com un d’aquests somnis que tinc de tant en tant i que necessiten molts de minuts de consciència per assegurar que no han estat reals, com ahir que vaig somniar n’A. que em duia de la mà per uns carrerons bruts i desconeguts plens de fems i pixum i només allà em confessava que m’estimava. I és que la vinculació que tinc amb el barri de Santa Catalina sempre ha estat molt onírica. Visc aquest barri com visc el Molinar: des del passat. Els tinc instal·lats dins el record, arnats, fets postal virada en sípia. I els joves pijos neohippies que hi viuen i els restaurants que creixen i desapareixen com a bolets, i els guiris que hi passegen no hi pertanyen, per a mi. Visitar el Mercat me’ls va esborrar una estona. I em va regalar, de pas, el teu somriure.

PEIXOS VERMELLS

La tenda de peixos, vista des de fora, semblava petita, però tenia tres alçades que semblaven les capes de profunditat de l’oceà: com més avall s’anava, cap a la sala del sòtan més obscuritat, més possibilitats de trobar-se un tritó o una sirena, encara que fossin de plàstic. Just entrant a Capità Nemo hi havia una enorme peixera plena de peixos vermells. Sols peixos vermells. Vermells com taques de sang, o gelatinosos bocins de corall, o llavis de geisha, o petites ferides, o avellutats pètals de rosa, o insectes mironians, o marques d’atenció, o senyals de prohibit, o segells de lacre, o paraigües i catiusques d’infant o roselles dins un somni, o òrgans interns bategant, o simplement peixos vermells dins una peixera.
Era prim i pàl·lid, com un peix argentat, d’edat impossible de desxifrar, més de seixanta segur. Era llenegadís i hàbil per camuflar-se entre els objectes de la tenda, com si fossin roques dins un paisatge marí, per respirar sense bategar-se gaire, per nedar veloç com una alga duta per la corrent d’un ferotge salt d’aigua. Era llenegadís i hàbil per irisar les seves escates i semblar un gran tresor, això li havien tirat en cara tantes dones, per tornar-se peix volador i botar obstacles, per escapolir-se de l’ham d’aquelles tantes mateixes dones, per donar voltes al mateix redol d’aigua estancada sense pausa. Duia un cavallet marí tatuat al braó, com no. Li agradava alimentar el mite del rude mariner, coneixedor de mil ports i mil amors, però el cert era que ni tan sols sabia nedar i estimar no era, precisament, res que li llevàs la son. Es considerava un home solitari, poc depenent, ple de manies, tranquil, de poques aspiracions. Podia estar-se’n hores veient els peixos nedar, com qui mira el foc d’una xemeneia, les ones de la mar, un moix jugant amb un escarabat o un infant que comença a identificar estímuls. Li agradava tot allò considerat poc profitós, però no era un persona espiritual. Allò contemplatiu, en ell, s’aturava en el simple passar de les hores, sense cap reflexió, sense cap pretensió. La feina en la tenda li permetia aquest estil de vida. Eren poques les persones que entraven. Però, a vegades, se’n duia sorpreses.
Semblà boig d’alegria quan va veure aquell home prim entrar a la tenda. Es llançà als seus braços i acaricià el seu cabell atapeït, de rínxols blancs, com de pell de xot. Amb la correguda va tomar un paquet de menjar per a peixos dins la peixera de l’entrada dels peixos vermells, però ni tan sols s’adonà del desastre, tanta era la emoció. El nouarribat, en canvi, semblava desentendre’s de l’emotiva acollida.
- Germà –li va dir-, fa tres anys que no t’he vist. Esperava més emoció.
- No em demanis el que no tinc. Et penses que he oblidat el que em vas fer? Val això –digué recorrent la tenda amb la mirada- tant de sofriment?
- Saps que t’haguessis gastat tota la herència en rom i putes. Què vols idò, si no m’has perdonat?
- Demà m’han d’operar d’una fístula anal. Vull quedar-me a casa teva i que em cuidis fins que estigui bé.
Semblava no haver discussió possible davant els desitjos del germà gran.
- No em contes històries, germà! Malalties pitjors han patit i mai t’has dignat a fer-m’ho saber, ni molt manco visitar-me.
Els rudes homes es miraren fixament.
- Tinc càncer de pròstata. –digué impassible el germà gran.
No li feia por morir. Li atemoria el sofriment, la pèrdua d’autonomia, la manca de llibertat. Seria un malalt difícil de dur, li va dir. No suportava la llàstima. I no en volia saber res de teràpies alternatives ni reflexions metafísiques o religioses. No en volia saber res de culpabilitats. Sí que era cert que havia dut una vida desordenada, que havia viscut dins l’excés i la desmesura. Però no estava disposat a que ningú li digués que aquell monstre que el devorava per dintre l’havia creat el seu subconscient, com a càstig a les seves debilitats. Per què hi havia nadons malalts de càncer idò? Quines culpes havien d’expiar entre el dormir, el mamar, l’expulsar brutor, el riure i el plorar? Li havia tocat. I no podia fer res més que seguir, obedient, el tractament perquè el seu instint de conservació així li manava i perquè la alternativa era massa covarda. Té culpa la formiga de restar sota la sabata assassina?
Li havia tocat. Si moria, moriria. Vint anys més de regal, des d’aquell dia que quasi es va ofegar a l’Atlàntic. Els dos germans havien estat mariners, tripulants d’un mateix vaixell de pesca a aigües gallegues. Amb l’herència de la mare, el petit muntà la tenda de peixos i el gran, segur d’aconseguir la herència per ser el major i el favorit, se’n va dur una bona esculada i no li va perdonar l’abandonament ni la traïció. Però qualsevol fet empetitia davant l’evidència de la mort.
El germà gran s’instal·là a ca seva. Hi havia espai suficient perquè vivia sol, a un pis de les avingudes de quatre habitacions. Bevia alcohol tot el dia, manco els dies de quimioteràpia, en els que un sol glop d’aigua li semblava fel pura. Es barallaven cada dia, com quan eren petits i feien guerres d’aglans o mataven granotes que després, sense budells, fregaven a la cara de l’altre. Aquells darrers dies no podrien haver estat d’altra manera. Hi havia existències cícliques i la seva relació n’era una, rodona, igual, així com començava havia d’acabar.
S’anà un vespre banyat de pluja. Veia peixos rojos, quan agonitzava, nedant plàcidament dins una piscina de rajoletes verdes. Veia peixos rojos que eren com taques de sang, o gelatinosos bocins de corall, o llavis de geisha, o petites ferides, o avellutats pètals de rosa, o insectes mironians, o marques d’atenció, o senyals de prohibit, o segells de lacre, o paraigües i catiusques d’infant o roselles dins un somni, o òrgans interns bategant, o simplement peixos vermells dins una peixera.
I res va canviar quan ell deixà de respirar, aquesta fou la gran tragèdia.

ANAR-SE'N AL SUD

“Me’n vaig anar al sud en el moment adequat, quan per aquí ja no havia cap alternativa que m’omplís. Estava cansat de que el missatge directe i indirecte d’aquesta societat fos que el consum sense control de productes i serveis era la clau per assolir la felicitat. Eren les dates prèvies a Nadal i, plantat al carrer del Sindicat, em vaig horroritzar davant aquell desgavell de gent entrant i sortint de les tendes. Vaig mirar les seves cares: alguns tenien el rostre desfigurat, congelat en un gest de pànic; altres caminaven arrossegant bosses plenes de regals, condemnats, però, a tenir les mans aferrades a uns barrots de presó; un grapat tenien les mans foradades i, a punt d’embogir, intentaven espantar les aus que pretenien instal·lar-s’hi; també vaig veure una dona recolzada a un cantó del carrer vomitant un líquid espès, com petroli, entre el que suraven abrics, sabates fetes per nins de vuit anys de qualsevol país en desenvolupament, paraigües sense tela, claus soltes, bosses de plàstic, llengües girades...Tant horror assumit com a lògic em va fer partir de cap el sud. No importava on. Volia ser a qualsevol país en vies de desenvolupament, qualsevol lloc on les multinacionals no fossin les tiranes, les psicòpates madones de tots els altres, qualsevol lloc on la seva humil presència no contribuís a sostenir el sistema del terror. Jo tindria la força d’allò petit. I me’n vaig anar a fer d’agricultor a la Índia. No us podeu imaginar quin sofriment. Coneixeu els intents de convertir el cotó de la Índia en explotacions de cotó transgènic? Sí, em productes modificats genèticament en un laboratori, la més clara ruptura de la harmònica relació entre la natura i l’home, a més de la causa d’una sèrie d’efectes que molts minimitzen com l’augment de la contaminació, la desaparició de la diversitat de producte i, sobretot, la dependència dels agricultors a les multinacionals que els gestionen. Al petit poble on vaig viure, els agricultors se suïcidaven seguit seguit, engolits per aquest nou sistema on se’ls explotava. Sofrien més penúries que abans. Potser alguns penseu que els avanços científics en aquest camp poden minvar la fam en la terra, però creieu-me, no és que faltin aliments en el món; és que estan mal repartits. Convençut de que volia un món just, sostenible, sa, en pau, vaig decidir treballar en un comerç just, en la bellesa d’allò humil, de les coses fetes a mà, com antany. Potser aquestes capses de fusta, aquests mocadors de cotó tintats amb herbes, aquestes figures de fang no puguin competir amb les plastificades juguetes dels grans magatzems, amb les artificials varetes d’encens que venen als bazars (vuitanta varetes per un euro!) que es consumeixen en dos minuts i omplen l’ambient de substàncies nocives per a la salut, amb els perfums de marca o els jerseis de nylon, però almanco tot el que aquí es vengui servirà per a que una mare pugui alimentar al seu fill, no per augmentar el patrimoni d’un milionari sense escrúpols”. La veu en off emmudí mentre algunes imatges que l’havien il·lustrat passaven a càmara ràpida: el Ganges, ple de cadàvers i espiritualitat; les vaques sagrades i plàcides caminant sobre llits de roses; els camps de cotó aliens a la sang vessada, les vídues pidolaires, les alegres figures vestides de colors vius, turqueses, safrans, fúcsies; la bellesa de les mirades sàvies bressolant el tercer ull, els productes artesans que havia de vendre a la tenda.
Li havia posat de nom Rajkumar, a la tenda, com el nen que tenia apadrinat i avui la inaugurava. No havia massa gent desconeguda, a pesar d’haver-se anunciat a la revista Namasté, una publicació de distribució gratuïta i de molt bona acollida que tenia una tirada de quinze mil exemplars. No importava. Les petites coses, les petites passes eren sovint més valuoses que una gran passa cap a l’abisme. Aconseguiria que la curiositat morbosa que veia en aquelles cares es convertís en respecte i compromís.
- Sabies que la girafa és l’únic animal terrestre del món que és mut? –li va demanar a una nena que en bressolava una feta de drap, cosida a mà amb fil de cotó i farcida d’arena del desert.
La nena el mirà encuriosida, però aviat s’empegueí i no contestà.
- No per tenir el coll més llarg, té la veu més forta –mormolà ell.
I aquesta creença li donà força per seguir endavant amb el seu petit somni.

POTSER EL COR

S’enfonsarà l’olor agre dels til·lers
en la nit de pluja. Serà en va
el temps de la joia, la seva fúria,
aquell moviment seu de llamp que desarrela.
Resta a penes oberta la indolència,
el record d’un gest, d’una síl·laba,
però com d’un vol lent d’ocells
entre vapors de boira. I encara esperes
un no sé què, perduda meva, potser
una hora que decideixi, que et porti
al principi o al final: sort igual,
feit i fet. Aquí negre el fum dels incendis
asseca també la gola. Si ho pots fer,
oblida aquell sabor de sofre
i la por. Les paraules ens cansen,
remunten des d’una aigua lapidada;
potser ens queda el cor, potser el cor…
(Dia rere dia, Salvatore Quasimodo)

GENEROSITAT I MÀGIA

Serà que em costa expressar en la vida real la generositat i la màgia. També la tristor. Converteixo a na Frannia en la única portaveu d’aquestes expressions, en una experta donant de poesies i sacsejades mentre el meu vertader jo es condueix maldestre per aquests paranys. Anit en va ser un bon exemple. Les bromes i els rieres –bellíssima manera també de comunicar-se- esvaïren aparentment tota la generositat i màgia que volia oferir, però tinc l’esperança que avui, exposats a la llum, els sis que voltàvem la taula poguem abastir els senyals.
Teníem sopar persa. Borani. Polou. Kotlet. Kukuye Bademjam. Baglava. Tah Chin. Amb màgia, generositat i vi. També havia inevitables murs i molta por i desconfiança. I una nit fresca al jardí de Guium. El vent va deixar de bufar per deixar-nos gaudir del sopar, però hi havia fiblons dins nosaltres. Són coses que es noten.
Els perses, arribat el Nowrooz (el seu Any Nou coincident amb l’arribada de la primavera) fan preguntes sobre el futur a un llibre de poemas de Hafez i la resposta que l’atzar els hi dóna és l’auguri del nou any. Ahir vaig voler fer quelcom semblant. Vaig donar a elegir un petit conte sufí als convidats. L’havien d’elegir a l’atzar. Cada ú tenia un missatge. A en J. li va dir que deixàs de cercar defora d’ell mateix, car tot ja era dins seu; a n’A. li va dir que tornàs a creure en la força de l’amor, a na C. li va dir que no tingués por de canviar i deixar enrere la seva antiga pell, a na V. li va dir que deixàs de preocupar-se pel futur, a en H. li va dir quelcom que ell ja sap molt bé, que tot passa, i a na F. li va dir que la veritat és inabastable i que la part no és més que un bocí del tot. No sabem si l’atzar s’equivocà i els missatges s’haurien d’haver intercanviat, però si fos així allò bo seria escoltar-los als 6 i veure que tots es poden resumir en un: deixar de tenir por de la vida, l’amor i els altres i lliurar-se al sentiment. Però per això s’ha de ser un mestre i sembla que cap dels sis tenim cap títol de maestria en amor.
Deien els tolteques que la vida no és més que un somni i les persones artistes de l’amor. Si és així, i som artistes no ens queda altra que crear una vida que sigui una obra d’art. Però cada un ens obstinam en tenir un sol paper: estúpida inseguritat, descoratjador cinisme, absurda protecció, inflexible rectitud, superficial alegria, melangiosa tristesa…Per què?
Érem 6 a taula. Deia Epictet que la vida ha de ser com un banquet:“pensa en la vida com si es tractés d’un banquet on et comportessis cortesament. Quan et passin les safates, estén la mà i serveix-te una porció moderada. Si una plata et passa de llarg, gaudeix del que tens al plat. I si una menja encara no t’ha estat presentada, espera amb paciencia que arribi el teu torn. Obtindràs la porció justa quan arribi el moment”. Jo encara no he perdut l’esperança.

NO ÉS TRISTOR, ÉS MELANGIA

Són les sis de l’horabaixa i encara no he parlat amb ningú. Hagués pogut telefonar a la mare, o a na Maria, però no tenia res interessant a contar. La meva vida és monòtona, vulgar: he anat a classe, m’he despullat per fer de model a la classe de dibuix durant l’hora de dinar, he menjat ràpidament una ensalada d’alvocat i una poma, he pres cafè mentre llegia Jane Eyre en anglès i ara, sec en aquest bar i escric. Vull anar a Artemisa a comprar una sanguina i uns pinzells del número quatre abans que tanquin. Els necessit per a demà a primera hora, però la veritat és que no li veig sentit a res, i tot em fa mandra. Quin esforç haver de parlar amb el dependent de la tenda de material de dibuix!. M’observa, em pregunta coses personals, m’investiga, em jutja. No sé quin interès deu trobar en mi, com no sigui el mateix interès que el mou a estudiar la vida de les formigues. Diu que li atrauen els artistes, però jo no el veig comportar-se igual amb els altres clients, i tots ho són. Jo no sé si som artista; som una tràgica víctima del meu caràcter creatiu, sols això. Sempre em saluda dient:
- Què, com va aquesta tristor?
- No és tristor –li contest-; és melangia.
- Tant dóna –em diu ell, i m’observa amb ulls de científic.
No és el mateix tristor que melangia. Un es pot posar trist, però melangiós se n’és permanentment. M’imagín que la melangia té forma de singlot de raïm, i es reparteix per l’interior del meu cos, penjada en innumerables brots, un de l’estómac, l’altre del cor, un altre de la campaneta de la gargamella. A mesura que els grans són madurs cauen i es mesclen amb la sang i em corren per les venes i em fan estar perennement melangiosa. M’agradaria que no fos així. Sempre he pensat que em sobren moltes coses. De petita pensava que em sobraven óssos. Estava prima, més que ara. Em passava el dia pessigant-me per veure si trobava carn a qualque lloc, però fins i tot el ventre de la cama era esquàlid. Ara no m’importa estar prima, m’agrada, reflexa l’aspecte malaltís del meu interior, però voldria tenir més muscle i grassa sobre el pit, deixar de semblar un xiprer al vent. Sempre m’he trobat diferent. Som incapaç d’encaixar dins aquest trencaclosques que m’envolta. Aprenc a dibuixar, m’amar de bellesa que altres han creat, transform aquest desassossec intern en una aquarel·la líquida, sé veure símbols a tot arreu. De fet, ara veig una parella davant meu que discuteix. Ella el mira amb els ulls verds, grossos, molt oberts, com si volgués abastar-lo sencer. Deu ser un comiat, encara que ell vesteixi de verd i un lleuger somrís li pengi de la boca. De sobte veig una bella connexió entre els ulls verds d’ella i la camisa d’ell. No és un verd, el que ell porta, d’esperança, ni d’aigua estancada, ni d’herba fresca. És un verd de farmàcia de guàrdia. És un crit de desesperació. No vol anar-se’n, però s’anirà. Ella no vol deixar-lo partir, però no farà res per evitar-ho. I ambdós verds es perdran, d’aquí una estona, entre la gent. Sé veure aquestes coses. Però aquestes coses no són útils. Per molt que el dependent d’Artemisa em vulgui fer creure el contrari.
- Tu i jo som iguals –em va dir un dia -, però tu ets avall de l’escala i jo a dalt. Tu estàs malalta; jo som sa. Però els dos veiem les mateixes coses.
El dia que m’ho va dir s’atracà molt a la meva cara, entrà clarament dins el meu espai. Els tubs de pintura a l’oli eren a la seva esquena i envoltaven el seu cap com si fos una aurèola. Em va molestar veure aquest símbol rera seu, com si ell fos l’elegit, mentre jo em recolzava sobre els llenços blancs, apilats a un racó de la tenda.
- Viu el present –em va ordenar aquell mateix dia mentre em tornava el canvi.
Si no fos per la seva presència, sempre tan analítica i inoportuna, aniria més a la tenda. M’encanta trescar per les prestatgeries, comparar els punxons, els diferents tipus de gomes, les textures dels papers de dibuix, els colors alienats com un arc de Sant Martí dins les seves capses, els cavallets i les paletes, els pots d’acrílic. M’agrada sentir l’olor asfixiant de l’aiguarràs, fullejar els llibres de dibuix, canviar de postura les figures de fusta d’anatomia humana. De petita ja tenia tendència a col·leccionar-ho tot, a col·locar-ho a la vista com si fos una exposició: les Nancys, les Barriguitas, les Barbies, els cubs de Kubric, els Madelsmans, els dibuixos que feia amb els plastidecors, les copinyes que agafava a la platja, les “figuritas”, les juguetes que fabricava amb xapes de botella, amb tassons buits de iogurts i Nocilla, amb rotllos de paper de wàter i cotó. Ho tenia tot com a un mostrador per compartir-ho. Som filla única i mai va haver ningú, però. Ara ja no ho faig. Col·leccion, sí, però no ho mostro. De fet sovint m’agradaria esvair-me. Com ara que el cambrer metrosexual no em lleva l’ull de sobre. Crec que m’ha somrigut. No sé què es pensa. Mai em fixaria amb algú com ell. A mi qui m’agrada és el professor d’història de l’art, amb el seu cabell canós, la barba retallada, els ulls oliosos i la figura vençuda, com la meva. Em vaig fixar en ell molt abans de tenir-lo de professor. Me’l topava pels passadissos de l’escola o assegut al bar davant un cafè sol. Em semblava un monjo, un investigador moscat com els papers que li feien companyia, el geni distret tan fora d’aquest món com jo mateixa. Però aviat vaig carregar-lo de sexualitat. Des del dia que em besà el caragol de l’orella enfront de la mar amb virtuosa habilitat. Alternà l’alè calent amb la humitat de la llengua i n’escrigué un haikú senzill i ondulant que em va fer gemegar de plaer. “Bruixeta...”, em deia, mentre em mossegava el lòbul, i jo sols veia bruixeria en la seva llengua i els seus ulls regalimant desig entre les arrugues. No sé si besa de la mateixa manera la seva dona. No sé si ella sap que té una amant vint-i-dos anys més jove, tràgica i intensa en l’amor, fatalista i indolent en la vida quotidiana, estudiant de Belles Arts, que escriu cartes a amics imaginaris que no té enlloc d’anar a Artemisa a comprar material per a la classe de demà. No ho sé ni mi importa.

EL SETÈ SENTIT: EL D'ESTAR VIU

Em dius que el sentit de néixer és morir. Jo et dic que el sentit de néixer és viure. I que acabam morint, això sí. Però el sentit és viure. I no crec que el fet de cercar un sentit a aquest viure –i a aquest morir- sigui posar ornaments i estar en un conte de fades. Simplement és humà. Com ho és tenir fe. I si no fos així no seria l’activitat comú de tota la humanitat, present i passada. No et meravella que ens plantegem els mateixos dubtes que es plantejaven fa milers d’anys? No et meravella que qualsevol humà, més evolucionat o menys, del sud o del nord, femení o masculí, vell o infant, oriental o occidental es faci les mateixes preguntes? Per què existeix la filosofia, la psicologia, la història, la literatura, l’espiritualitat si no per això que tu tan desprecies: trobar un sentit? I si, com tu dius, no hi ha cap sentit, què fas lluitant? Si tot passa per atzar, si no ets capaç d’entendre que formam part d’un tot, que qualsevol desgràcia té un sentit per què segueixes cercant? I si més no, si tinguessis raó tu, i la fe sols fos un miratge per enfrontar-nos al buit del no-res i el sense-sentit d’una existència casual, no pots desvaloritzar el fet que el ser humà necessita d’aquest consol per seguir endavant. I això no és dèbil, ans tot el contrari. Crec que aquí rau tota la fortalesa: en la fe. La fe en que tot té un sentit. Per què som aquí si no? N’hi ha que diuen que per fer florir la consciència i fer de la vida (del món de les formes) quelcom menys hostil. N’hi ha que pensen que la nostra presència no és més important que la d’un cuc dins l’ecosistema global, que som part d’una xarxa també de consciència que no fa més que aprendre i seguir evolucionant allò après de vida en vida. N’hi ha que creuen que la vida no és més que un paper que ens ha tocat viure, un curt ball que sols té sentit en ell mateix i que s’ha de gaudir. Sigui com sigui estar viu té un sentit, morir també el té. I si no ho creus, no sé què fas cercant. I si no creus que de qualsevol desgràcia es pot treure un fet positiu, efectivament llavors res té sentit. Ets la mateixa de fa 2 anys? No creus que has millorat com a ser humà? Idò això ja hauria de ser el sentit de tota aquesta lluita tan plena de dolor. Desplastifica la teva vida, fes-la bella, neta i duradora (fins i tot per després de que no la puguis usar, perquè ja ho saps, res desapareix, tot es transforma).

GUIUM

M'amago a Guium.

LA MUNTANYA RUSSA

Som a punt de pujar a l’atracció. Em fa por. Em conec i sé que som sensible i em marejo fàcilment, que necessito tocar de peus a terra per posar en marxa els sis sentits; si no toc terra m’atabalo i som incapaç de sentir: la ingravidesa em reorganitza les cèl·lules, que és una manera simpàtica de dir que me les desordena. Però a pesar de la por, he pres la decisió. Fa massa temps que desig pujar-hi així que ho faig. Asseguro eficaçment tots els mecanismes de seguretat, em llevo les ulleres (tanmateix no cal veure-hi clar per gaudir-ne, potser ben bé el contrari) i tots els ornaments, i em disposo a esperar. El cotxet comença a pujar pels rails suaument. Què xulo! Quines vistes comencen a veure’s des d’aquí! El cap dels dits em comença a tremolar i sent un buit a l’estómac desconcertant però plaenter. Som ben a dalt. Veig les muntanyes de Tramuntana quasi a frec de mà i una lluna virtual en 3D em pica l’ull tan a l’abast dels meus braços que tard més a reaccionar del que seria desitjable quan el carretó comença a descendir bruscament a tota velocitat. L’estómac em guaita entre les dents; els ulls, que s’havien vist reflectits a les pupil·les dels de la lluna, em surten dels caus com si fossin de xiclet; la sang se’m gela a les palmes de les mans de tant fort que estrenyo la barra de seguretat; els rínxols se’m desrinxen i dupliquen la seva mida tapant tots els ocells i els niguls que topen. Amb un sotrac aterrador arribo a la panxa descendent de la corba. Crec que ja he tocat terra, però sense tenir temps de refer-me, pujo de nou, potser fins i tot amb més velocitat. El trajecte no és recte aquest pic. Mai havia sentit tantes corbes seguides, amunt, avall, un altre pic amunt, ara avall, pujades i baixades cada cop més seguides, sense temps a serenar-me. Emmalaltiré. Vull baixar? No. M’agrada. Sí, vull baixar. No, encara. I una altra atracció?. Els cotxes de xoc? No. El tioVivo? Psss. El túnel del terror? No, ha de ser aquesta. Em marejo. Ai. Estúpid amor.

EN LA MATEIXA PEDRA

M’amago al jardí de Guium. Hi penjo pedres blaves perses per tot arreu cercant protecció i deix que un sol femení ens il·lumini. M’amago al jardí de Guium, sota les flors que es tanquen fora sol, sota el gessamí i la passionària, sota els pedrolins i les clavellines. M’amago sota les roses que tornen florir, sota el gerani fúcsia que mor i ressuscita cada mes, sota les tomàtigues i els pebres encara verds, sota l’heura que encara no ha conquerit la paret, sota l’ordenada creu que em porta cap a la llimonera. M’amago i espero. No sé ben bé què. Potser simplement a que no es torni a repetir la història, potser simplement a que acabi la calor aferradissa i torni la tardor, potser simplement a que hagi après la lliçó i no ensopegui, de nou, en la mateixa pedra.

EL DIBUIXANT

- Estimo tot allò horitzontal –va dir el dibuixant en el programa de televisió.
Tots pensaren que es referia a l’horitzó del full en blanc, però ell es referia a les aigües quietes de la badia que veia cada matí des del seu balcó, al cos de qualsevol dona estés al seu llit, a la seva col·lecció de superherois de plàstic alienats en la prestatgeria de l’estudi. I no va dir que també l’estimava per contrast al rebuig sever que sentia cap allò vertical, car no volia manifestar en públic el complex que tenia per la seva baixa alçària, i com de sempre li havien angoixat les persones que parlaven des de dalt, i els cims de les muntanyes, i els pinacles de la Seu, i els escenaris i les escales vistes des de sota, des de la seva curta mirada.
- És per això que vius a un petit apartament d’un edifici altíssim que va ser un hotel als anys 60? – preguntà la presentadora improvisant, contenta d’haver fet una metàfora arquitectònica -. Sí – afegí -, horitzontals, verticals, espais cúbics…
- No –contestà sorprès el dibuixant-, és que l’euribor està pels niguls.
Es va fer un silenci col·lectiu, però l’espectador no en va ser conscient perquè aviat s’introduí un reportatge mostrant la seva darrera exposició.
- L’has titulada “La dona colador”, què significa això?
- Crec que hi ha dones que senten sense filtre –va dir- i això no em sembla sà. La dona colador és una nova heroïna, la dona que ha après a destriar emocions i estímuls, que no es ven barata, que deixa que s’escolin pels seus foradins totes les màscares imposades des de fa segles.
- I quines són aquestes màscares?
- La submissió, la fragilitat, la dolçor, l’empatia, el romanticisme.
- No t’agraden així les dones?
- No. –contestà secament.
Pensava que aquella presentadora, submisa amb els seus guionistes i documentalistes, no entenia res i l’únic que aconseguia amb la seva dolça veu i el seu aspecte romànticament fràgil, era posar-lo de mal humor.
- I com t’agraden elles idò?.- preguntà cantarina.
Els sms dels espectadors anaven arribant al programa. El dibuixant no els veia. Apareixien superposats sobre la seva cara, li feien pessigolles al nas, se li enganxaven del coll o de la barba. Ara sortia un: “A ste marikon no l gustan ls tias. Reme TQ”
- M’agraden gelades.
- Gelades?
- Ah, no et referies a elles, les cerveses?.- sortí del pas el dibuixant fent broma.
No tenia ganes de parlar de la seva vida privada, encara que sí que era cert que les dones li agradaven fredes perquè estava un poc cansat de les que semblaven una explosió de sentiments i passions i acabaven sent empassades pel seu propi badall. En canvi, les aparentment gelades, les rectes, les fredes, explotaven dins les seves mans com volcans en erupció, es vessaven sense treva dins la intimitat, cavalcaven sense pausa i mai féien que sentís que sobrava.
- I tu com sedueixes?.- tornà atacar la presentadora.
- Vagament.
- No les dibuixes?
Li semblà una pregunta tan absurda…Conqueria un carnisser mostrant com de bé tallava els bocins de carn? Provocava el bomber un incendi per poder apagar-lo davant l’estimada? Fingia el locutor de ràdio narrar un partit de futbol per mostrar la seva facilitat i habilitat de paraula?
- Sempre.- mentí.
I va pensar, però no ho va contar, amb na Caterina. Es van conèixer parlant de felicitat i en aquella primera cita els acompanyaren Camus, Epicur, Spinoza, Marx, Plató, Woody Allen. Ell odiava Woody Allen, li semblava insegur, pesat, obsessiu, baix. Ella li va dir que el trobava genial, que tots aquells adjectius que, efectivament, eren reals l’engrandien perquè posseïa la lucidesa d’allò normal i petit. Cap pensament filosòfic elaborat i repensat té res a envejar al seu “Què feliç seria si fos feliç”! li va dir. I ell no va ser capaç de dir-li que aquella afirmació no era bona ni genial, només era òbvia i real. Li hagués volgut dir que la felicitat precisament es trobava a una altra banda, a la manca de desig entès com un no-lloc. Però com que volia seduir-la no li va dir res. I aquell vespre no va poder dormir. Pensava amb els llavis molsuts de na Caterina, amb les seves mans masculines i la seva figura etèria i es va posar a dibuixar com un posés: va dibuixar Woody Allen al cim d’un penya-segat traient música d’una Caterina feta saxofon. Mai li mostrà aquell dibuix, ni després de les innumerables vegades que van fer l’amor ni després del tràgic dia de la ruptura.
La veu de la presentadora al retornà al plató. L’estava acomiadant. Es fregava la barba suaument mentre somreia hipòcrita.
- Encantat d’haver pogut estar amb vosaltres.- va dir, però el cert és que li havia semblat una entrevista penosa, buida, superficial, sense cap interès.
Tornà a casa amb un gust agre als llavis. Li molestava la imatge que s’havia tret d’ell, l’empetitia encara més. Es descalçà i es va seure al sofà. Restà en silenci una bona estona i es va prendre una cervesa ben gelada.

(Conte inspirat en el post Rutina d'estiu)

L'ACCIDENT

Com m’agradaria que aquest sentir-te tan a prop no fos un accident. I que la rutina i el tenir no consumàs el seu cruel atac: comprovar que la genialitat es converteix en intractable excentricitat, que la poesia es teatralitza, l’adrenalina s’assimila, la senzillesa es vulgaritza, la seducció s’acidifica i aquests ulls teus deixen d’obrir-me pous o miren cap a un altre far.
Com m’agradaria…però no em queda altra que deixar aquesta pau dins la memòria convertida en perenne accident. I seguir caminant. Si puc, en paral·lel.

ELS ANÒNIMS

Com més gaudeixo de la creativitat dels anònims, més convençuda estic de la injusticia de la fama. La majoria de coneguts són bons, és cert, però no tots els bons són coneguts. Ahir vaig anar a caminar per la platja amb en M. Qui només el coneixeu de les bauxes i les festes, difícilment podeu creure la sensibilitat que té. Qui no el coneixeu i us dic que la seva principal màscara és la de famellut i vividor possiblement tampoc em creure-ho. Però jo us dic que sota tanta pressa hi ha bellesa, que rere aquest devorar la vida sense pausa, hi ha saviesa. Em va dir: el present és un regal, per això es diu present. I avui us vull parlar del present i que tot i que potser no sigui just que grans talents es perdin dins la xarxa, com abans potser es perdien dins el calaix, no hi ha millor feina que seguir creant en el present, sense demanar res a canvi, com sols fan els amants i alguns sanadors, sense la contaminació de la vanitat, l’obssessió pel figurar i la pèrdua de llibertat que du estar esclavitzat a l’opinió de creadors, editors, i mecennes.
A tots nosaltres, els anònims, dedic avui aquest poema.

Descobrint altres paraules belles,
Dupto de la meva aspiració
A que aquestes flàccides paraules
Flamegin pàgines de llibre.
Són tantes les aus que volen
I emblanquinen d’ales el cel plujós,
Són tantes les sirenes col·locades en les proes,
I tants els principis,
I tantes les dunes de petxines
Que justifiquen badies.
Dupto, però no puc aturar-me:Impacients m’arrosseguen, els mots, i em manen.

RUTINA D'ESTIU

Em desperten, cada matí, les volades cridaneres de les oronelles. M’estiro dins el llit, intent que l’espai momentàniament buit de la meva dreta no m’angoixi, l’ocupo. Torn endormiscar-me i llavors són les campanades de l’església les que em desperten. No em molesten, les campanes. És un so que em transporta a la meva infantesa, fins als 6 anys, quan vivia quasi aferrada a l’església del Molinar, en una casa amb rates i el fantasma d’un nin mort que es deia Àngel, en un moment en el que encara creia i estimava lliure. Em torn estirar i som conscient del cant dels ocells que arriba des de la part posterior de la casa. Canten i es sedueixen les aus lliures i les empresonades dins gàbies als balcons i és impossible esbrinar quines canten millor. Guaito per la finestra del despatx en construcció i resto una estona escoltant i contemplant el jardí. Després a la cuina, em preparo el cafè amb llet i les torrades amb melmelada i bereno mentre llegeixo i sona, fluixet, Noa Gold. Avui llegeixo a un full el que vaig copiar no record quan ni on. Són frases escrites per Pere Joan, plenes d’enginy i veritat:
- l’home que estimava l’horitzontal, venerava la vertical i vivia en un espai cúbic.
- L’home que cosia bé, cantava pitjor i seduïa vagament.
- L’home que parlava sense treva, es movia sense pausa i que, sense cap dubte, sobrava.
- L’home que es perdia entre les dones que trobava
- La dona que sentia sense filtre.
- L’home que va morir empassat pel seu propi badall
- L’home que disparava amb la paraula i curava amb la mirada
- La dona que es creia serp i era un pingüí
- L’home que escudava la seva suavitat amb les arestes de la seva barba
Qui ets tu?

EL CERCLE DE GUIX

Fa uns anys, catorze crec, vaig escriure un conte que es titulava “La nua veritat”. Em vaig inspirar en un quadre de klimt on la veritat apareix personificada en una bella dona de pell blanca i cabell roig. El protagonista feia un periple vital cercant la felicitat: començava per la fe i passava per la filosofia, l’art, l’amor i la passió cap als altres i l’amor cap a ell mateix. Finalment quan l’esperança el visitava i es quedava a viure amb ell, trobava la pau i la serenitat. És a dir, quan ja no havia res més a esperar.
M’entren calfreds quan el llegeixo avui. Tenia 20 anys i ara m’adono que inconscientment vaig plasmar el viatge existencial que he acabat fent. I si darrerament em sent tan neguitosa és perquè tinc la sensació que després de tot, no ha arribat la serenitat, sinó que sembla que tot torna a començar, que es repeteix el cicle: de nou llegeixo cercant les respostes, com si no hagués res après. Ara llegeixo Epictet. Té preceptes amb els que no estic gens d’acord, sobretot els relacionats amb la culpa, el desig i la moralitat. Però n’hi ha d’altres que concorden perfectament amb el meu sentir i no deixa de sorprendre’m que un esclau romà nascut l’any 55 dC arribàs a les mateixes conclusions que aquesta esclava mallorquina nascuda 1919 anys després. Parla de l’home com una peça dins el trencaclosques de la humanitat, de la necessitat de no voler controlar els esdeveniments, de com l’home sempre està aprenent i creixent, de la importància de la voluntat en l’intent per harmonitzar l’home i la natura. Condemna la vanitat, la mandra, la por, les aparences, la vulgaritat. I elogia la serenitat, la mesura, la generositat. Em quedo amb aquest frase: “Pren-te la vida com si es tractés d’un banquet: obtindràs la porció justa quan arribi el moment”. Però hi veig tanta esperança dins aquest precepte!, tota l’esperança que altres filòsofs diuen que no s’ha de tenir. Comença el cicle de nou? He de llançar els llibres per la finestra, m’he de tornar a centrar en les coses belles que produeixen els homes i després un altre pic en els homes i totes les seves passions, per acabar mirant-me els budells i descobrir formes barrejades impossibles de desxifrar? Al meu conte em trobava dins la panxa una capsa plena de poriols morts, un llibre blau amb un príncep ros mirant els estels, una flor de gessamí, un llapis vell, una música de guitarra, un caramull de sucre, parets i suor, unes calces negres i un jersei de punt anglès, pa blanc, preguntes. Què trobaré ara? A vegades m’angoixa aquest cercle de guix que és l’existir. Tan fàcil d’esborrar i traçar de nou, ho sé, però sempre tan rodó, angoixant principi i fi, un i altre pic. No obstant, i encara que pugui no semblar-ho, em trobo millor darrerament. Poc a poc torno ubicar-me. Potser, per molt que em foti, el cercle de guix és la meva essència.

LA SUBMISSIÓ DE LA FRAGILITAT

Fotografia de Le_eau

He de reconéixer que sent certa excitació eròtica envers la submissió. Potser perquè tinc atrofiat el lliurar-me i confiar de manera natural i ja ho diuen que tot el que es reprimeix surt d'alguna manera, sovint en el plànol sexual. Aquest plaer envers la submissió es un desig bastant reprimit que sols mostra el nas quan estic dormida i somnio, potser també en algunes fantasies (com lliurar-se a l'amant amb els ulls tapats) i potser també en la dolçor natural dels meus gestos, que clarament inciten a la protecció o a l'abús (segons d'on vengui l'interès), ambdós provocadors de la submissió. Com que ho sé, em protegeixo amb múltiples cuirasses i llavors sorprén la vertadera dificultat per arribar a mi. No ho sembla, a primera vista, que hagi de ser tan difícil. A vegades pens que la meva aparent fragilitat és una màscara més, que em poso un vestit lleuger i fresc, fàcil de llevar, precisament per a que els altres desitgin fer-ho. Però el cert és que va ben cosit a la pell.

No som tan diferents tu i jo, creu-me. Tu dones molt, però no et permets rebre. Jo sembla que necessit l'altre i don poc, però tampoc em permet rebre'l.

Tu, que tens tanta generositat pels altres, et mantens en canvi rígida en aquest no rebre, en aquest no lliurar-te a la debilitat, a que l'altre et cuidi, a aquella protecció i cura que tal volta necessitares sempre de ta mare i mai sentires.

Jo, que semblo demanar protecció i cura en cada alenada, ben igual em tanco. I mentrestant, les dues seguim dèbils i fràgils perquè no ens lliuram a la vertadera força: la d'acceptar aquesta fragilitat sense protegir-nos. Difícil caminar amb el pes de tantes cuirasses, no trobes?

A vegades record amb nostàlgia aquell vell gest, quan no tenia més de 4 anys, en que obria els braços per a que el pare o la mare m'agafassin i m'estrenyessin dins el seu pit. En aquell temps no havia por de demanar ajud i protecció.

Mai parlo de tu en aquest blog, però pens en tu cada dia i cada dia esper que et curis, i cada dia deman que no sofreixis ni tinguis dolor. Però sembla que està escrit que les gallines pateixin per fer un ou, que tots els canvis d'estat i de postura facin mal, que la natura es transformi dolorosament en cada canvi d'estació.

M'ho dónes tot, amiga, a pesar del teu dolor. I avui vull demanar-te una cosa més: deixa't rebre, o si més no, dóna't a tu mateixa tot el que ens dónes a nosaltres. Veuràs què bell és rebre tant d'amor, veuràs que aquesta és la millor medicina.

I si he parlat massa, disculpa'm. Com deia Epictet: "parlar desenfrenadament és com anar fent batzegades dins un vehicle sense control destinat a caure a la cuneta". No sé fer altra cosa ara.

ESPERANÇA

He agafat mania a l'esperança. La personific i la veig com una quarentona histèrica i nerviosa, que no para quieta a cap banda, que sovint es mira el rellotge del canell, observa la porta i la finestra, comprova la roba que du posada, que no se li mogui el maquillatge ni se li despentinin els cabells. Mai riu, perquè no coneix ni el plaer ni l'alegria, sempre pensant en el que ha de venir, sempre esperant. Quan s'asseu, junta bé les cames i les mou continuadament com si anàs a fer un salt d'un moment a l'altre mentre es frega les mans i estira els dits, incapaç de fer res amb els minuts, sols esperar. Espera sense goig, espera sense saber què espera, espera sense moviment, fa eternament -ja ho vaig escriure un dia- un vol de cadernera engabiada.

Què fan idò les persones que tenen por al plaer i al goig, que no volen saber, que són tan mandroses que no poden ni moure's de la rajola? Simplement creuen en l'esperança. L'esperen. Confien que serà ella la fada que els hi regalarà la gràcia. I no saben que sols el desig (desig com sinònim de voluntat, de motor, de goig present, de saviesa i acció) pot fer-ho.

Boicot a l'esperança mal entesa, a l'esperança paralitzadora i mentidera, boicot a l'ombra de Shopenhauer (ara n'haurà més de dos que riuran) i a totes les veus que ens diuen "espera". No hi ha res que esperar. La vida és aquí i ara.

SOM PLATÒNICA

L’orquídia ha perdut una altra flor, ni queden dues. I és curiós perquè l’ha escopida quan encara els seus pètals eren frescs, només un començava a esmorteir-se. No sé què passa, però fa uns dies que tot cau al meu voltant, no és mentida ni només una metàfora: al supermercat, cauen productes de la prestatgeria al meu pas; a casa, es fonen bombetes quan m’atrac; al carrer, em cauen butzetes dels arbres als meus peus i es fonen fanals; al jardí, la llimonera em llança llimones i les plantes, flors; dins meu, cauen certeses i benes. No sé si la culpa la té tota la filosofia que llegeixo aquests dies, tant de temps per pensar…Avui he descobert que som essencialment platònica. Llegiu aquest paràgraf: “En el fons, ser platònic és reduir les ganes (és a dir, la potència de gaudir del que feim) a la fam (la carència d’allò que no tenim), per exemple tenir ganes de fer l’amor només quan s’està sol (…), dir t’estim quan volem dir vull posseir-te”. Dins aquest concepte erroni d’estimar es troben molts dels meus mals. Mil cops se m’ompl la boca dient “t’estim” quan el que realment vull dir és “et necessit” o quan el que vull és que em diguin “jo també” perquè la veritat primera i primigènia és que em trob sola. Alguns que coneixeu a la persona que hi ha darrera na Frannia podeu pensar que no pot ser, que mai pot estar sola una persona que tot el dia va d’aquí a allà, que queda amb els amics a cops d’agenda perquè sempre té coses a fer, que mai pot estar sola una persona que sovint anima i alegra i riu, que tot ho estima i de tot vol aprendre i gaudir…Idò aqueixa persona té una nina dintre que mirant amb ulls tristos sempre li diu “je suis seule et j’ai peur”. I na Frannia no sap com esvair aquesta veritat. Ho intenta anant d’aquí a allà, replegant dins un covo afectes, vivències, imatges, paraules, només per omplir aquest buit primer i creure que gaudeix quan només tapa, que viu quan només es distrau, que estima quan només necessita deixar de tenir por.
Ahir l’amic li va dir fent broma: “el que passa és que hauríem haver boixat més als setze anys; ara no tindríem damunt tanta tonteria i no tindríem un cap o un cor emocional adolescent”. Possiblement té raó, però hi ha més darrera, hi ha tota una manera d’entendre la vida, d’entendre la felicitat de viure.
Darrerament, ja dic, tot cau, fins i tot les meves ganes de sortir, de relacionar-me, de conèixer. Divendres vespre vaig rebutjar dues invitacions per anar a la festa del “Fletxes” i a un concert de la Mediterrània. Em preocupa aquest autoaïllament però imagín que és la passa idònia cap a l’autoconsciència. Supòs que és moment de reflexió i de solitud volguda, de mirar de cara aquesta nina sola i atemorida que som, d’acceptar-la, de fer la primera passa fora de la caverna de Plató on visc.

FORTALESA

Em dius que no pots tornar fins a finals de mes, em demanes que sigui forta i no saps fins a quin punt té sentit avui aquest adjectiu, em jures que no tornaràs a partir sol, sense mi, em confesses que m’estimes més que mai i que l’absència te reafirma en la certesa de que no pots viure sense mi…però mentrestant jo estic aquí sola, tancant la porta a altres sentiments, lluitant contra la feblesa i la passió, esperant com una arcaica helena a que tornis perquè, no ho dubtis, amor, també t’estim.
He pensat molt aquests dies en el concepte d’AMOR, de quina manera la seva definició pot estar esborronada pel pes de l’educació. Em deman si allò natural es poder estimar a més d’u al mateix temps o això és una perversió. No crec que sigui sols el desig el que mogui tantes infidelitats. Potser sigui que ens encaparrotam cercant la perfecció i al principi la passió ens la mostra en la nostra parella. Però és un miratge i tot allò que li manca va prenent més forma a mesura que passen els dies. I manca la creativitat, i manca el saber, i manca la sorpresa, i manca la fortalesa. O tantes altres coses. I, de cop i volta, ho trobam en un altre. I llavors què? O em lliuro o fuig o simplement ho accept sense tragèdia i em concentr en la teva abundància, en la bondat, en la tranquil·litat, en la generositat, en la dolçor, en l’optimisme, i em mantenc fidel. O això, o marxo. Perquè s’ha de ser molt fort per ser infidel, sinó només vas cap a una banda: dins un pou. Jo ja vaig marxar un cop i només vaig trobar dolor, potser el mateix que vaig generar. No tinc dret a enfadar-me perquè no sàpigues veure la meva ferida i no me la curis, quan precisament jo et vaig condemnar a la solitud i el dolor durant 5 anys. No tinc dret a exigir-te tant potser, quan jo no t’ho don.
I tot passa. I tot sentiment crema, però passa. I, curiosament, i per molt que pugui semblar el contrari, res anul·la l’amor que sent per tu. Ni res anul·la l’amor que sent per ell.
I saps què passa? Que sovint sedueixo sense adonar-me’n, només amb la dolçor de la meva veu, amb la fragilitat de les meves indecisions, amb la profunditat dels meus pensaments i amb la capacitat de sensibilitzar una pedra. Alguns diuen que ho faig amb els ulls, amb el meu mirar trist i intens al mateix temps, amb una flaire que emana dels meus racons i que no puc controlar. Ells justifiquen així les seves passions i em donen tota la responsabilitat, la d’Eva, la de Lilith. I jo si mir amb amor és perquè ho estim tot, però és una estimació que poc té a veure amb la passió carnal, és l’amor del que sempre cerca. I ara te cerc i no et trob. Ni a tu, ni a cap.