L’ESCRIT QUE MAI VOLDRIA HAVER ESCRIT
Ets morta. Has partit mentre dormies, em diuen, després de més de 4 anys de lluita i de força. Estúpidament, no t’ho havia dit mai, jo mirava el gerani que em vas regalar fa un temps, te’n recordes?, com si fos l’indicador de la teva salut. Havia descobert que, casualment, cada pic que floria semblaves millorar. Així que ingenuament havia convertit el gerani en el termostat de la teva energia. No t’ho havia dit, clar, perquè encara que sé que adoraves la manera de ser tan poètica i metafòrica, això era un poc massa…
He anat al jardí, tot d’una que he arribat a casa, ara que sé que ja no hi ets a comprovar l’estat del gerani. Està esplèndit, explosionat de color entre un entorn arrasat pel vent i les pluges d’aquest gelat hivern. Està esplèndit, però tu ja no hi ets.
“Per a que pensis amb mi quan el vegis” em vas dir sarcasticament el dia que me’l vas regalar, aquell matí en Inca. Tenies humor per fer inclús bromes d’aquest tipus. I tanmateix sempre he pensat amb tu, ho saps, des del dia que et vaig conéixer, perquè has estat un ser humà ple de vida, com un astre independent i autònom, extraordinari, impossible d’ignorar o oblidar. Si els teus riures han estat el motor de moltes de les nostres hores, més ho ha estat aquest darrer temps que m’has permès estar al teu costat, vivint la malaltia, l’esperança, la desesperança, els riures i les llàgrimes, totes les proves i experiments per sortir-ne, les caminades per la muntanya –ja mai podré deslligar-te de la Volta des General a Banyalbufar-, les reflexions de Can Bum, els àpats, la platja i els banys al safareig, l’hortet, el dolor –“com el pinyol del fruit que s’ha d’obrir perquè el seu cor aparegui al sol cal que coneguis el dolor. I si el teu cor pogués continuar meravellant-se dels miracles quotidians de la teva vida, el teu dolor no et semblaria pas menys meravellós que la teva joia: acceptaries les estacions del teu cor com has acceptat sempre les estacions que passen pels camps (Khalil Gibran)”-…
Perquè és terrible partir a poc a poc convertint-te en un esqueix del que s’ha estat, però tu has demostrat ser, fins i tot en aquests moments, valenta i forta, i ens has deixat acomiadar-nos suaument, assumint la marxa. Volia llegir les teves cartes, que encara guard, de quan te’n vas anar a Londres, volia recordar cada un d’aquells moments d’adolescència en que ballavem i rèiem i pensavem tenir una llarga vida per davant, volia rememorar cada conversa darrera i els teus ulls abisalment negres, cada cop més petits…però estic blocada. Don gràcies, però, perquè fa uns dies vaig tenir un somni en que apareixies contenta, preciosa, esborrada del teu rostre l’expressió de constant dolor que t’acompanyava els darrers mesos, plena de llum. Don gràcies perquè aquesta és la imatge que em ve ara i em fa creure que t’has transformat en un altre ser ple de felicitat i de pau. Això et desitjo, preciosa meva, que estiguis en pau, i que te’n duguis dins les mans tot l’amor que t’hem donat. Esper que saber que t’estimam i sempre t’estimarem t’hagi donat un poc de consol davant el dolor d’haver de partir tan prest.
Ets morta. Has partit mentre dormies, em diuen, després de més de 4 anys de lluita i de força. Estúpidament, no t’ho havia dit mai, jo mirava el gerani que em vas regalar fa un temps, te’n recordes?, com si fos l’indicador de la teva salut. Havia descobert que, casualment, cada pic que floria semblaves millorar. Així que ingenuament havia convertit el gerani en el termostat de la teva energia. No t’ho havia dit, clar, perquè encara que sé que adoraves la manera de ser tan poètica i metafòrica, això era un poc massa…
He anat al jardí, tot d’una que he arribat a casa, ara que sé que ja no hi ets a comprovar l’estat del gerani. Està esplèndit, explosionat de color entre un entorn arrasat pel vent i les pluges d’aquest gelat hivern. Està esplèndit, però tu ja no hi ets.
“Per a que pensis amb mi quan el vegis” em vas dir sarcasticament el dia que me’l vas regalar, aquell matí en Inca. Tenies humor per fer inclús bromes d’aquest tipus. I tanmateix sempre he pensat amb tu, ho saps, des del dia que et vaig conéixer, perquè has estat un ser humà ple de vida, com un astre independent i autònom, extraordinari, impossible d’ignorar o oblidar. Si els teus riures han estat el motor de moltes de les nostres hores, més ho ha estat aquest darrer temps que m’has permès estar al teu costat, vivint la malaltia, l’esperança, la desesperança, els riures i les llàgrimes, totes les proves i experiments per sortir-ne, les caminades per la muntanya –ja mai podré deslligar-te de la Volta des General a Banyalbufar-, les reflexions de Can Bum, els àpats, la platja i els banys al safareig, l’hortet, el dolor –“com el pinyol del fruit que s’ha d’obrir perquè el seu cor aparegui al sol cal que coneguis el dolor. I si el teu cor pogués continuar meravellant-se dels miracles quotidians de la teva vida, el teu dolor no et semblaria pas menys meravellós que la teva joia: acceptaries les estacions del teu cor com has acceptat sempre les estacions que passen pels camps (Khalil Gibran)”-…
Perquè és terrible partir a poc a poc convertint-te en un esqueix del que s’ha estat, però tu has demostrat ser, fins i tot en aquests moments, valenta i forta, i ens has deixat acomiadar-nos suaument, assumint la marxa. Volia llegir les teves cartes, que encara guard, de quan te’n vas anar a Londres, volia recordar cada un d’aquells moments d’adolescència en que ballavem i rèiem i pensavem tenir una llarga vida per davant, volia rememorar cada conversa darrera i els teus ulls abisalment negres, cada cop més petits…però estic blocada. Don gràcies, però, perquè fa uns dies vaig tenir un somni en que apareixies contenta, preciosa, esborrada del teu rostre l’expressió de constant dolor que t’acompanyava els darrers mesos, plena de llum. Don gràcies perquè aquesta és la imatge que em ve ara i em fa creure que t’has transformat en un altre ser ple de felicitat i de pau. Això et desitjo, preciosa meva, que estiguis en pau, i que te’n duguis dins les mans tot l’amor que t’hem donat. Esper que saber que t’estimam i sempre t’estimarem t’hagi donat un poc de consol davant el dolor d’haver de partir tan prest.
T’estim, preciosa.
6 comentarios:
L'amor és l'únic que queda, l'únic que fa falta. La resta no importa. Allà on vaja s'ha emportat el millor dels teus regals, allò que més diu de tu mateixa. Una abraçada.
Sí, té raó en Josep manel, segur que s'ha sentit estimada i això li ha donat aquesta força que ens expliques. Com tu t'has sentit estimadaq per ells en deixar-te compartir... tot.
Aquests moments sempre són durs; però al final, el què compta són les bones estones que veu passar juntes i tots els somriures compartits. Li hauria agradat llegir aquestes línies, estigues segura. ;)
Jo estic segura que, en certa manera, les ha llegit.
Una abraçada, Frannia.
Sempre la recordaré morenísima, tota vestida de blanc i riallera amb 16 any complits.
Me la estimava més del que li vaig demostrar.
Estic emocionada. Vaig passar per aixó fa quatre anys i la recordo cada dia.
Una abraçada molt molt forta, Frannia.
Publicar un comentario