N'hi ha que diuen que el fracàs de la inteligència apareix quan algú s'obstina en negar l'evidència. Però quina és aquesta evidència? El seu no aprendre i quedar-se encapsulat en la por i la inercia del no-res? El meu laberint (de passions, d'obssessions, de pors, de dubtes)? Avui hem passejat sota la pluja. Abans haviem plorat els dos. Així que les llàgrimes s'han confós amb la pluja i tot ha resultat alliberador i net. Té por de perdre'm de nou. Tinc por de perdre'l de nou i així perdre'm jo també. El consol que cerc no arriba, car cap mag ni cap poeta tenen el sentiment que ell té. Potser aquesta sigui la evidència que em nego: el profund amor que hi ha entre nosaltres. Que això basti ja és un altre tema...
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
.JPG)
3 comentarios:
Déu meu! Sentir un amor profund i saber que també algú ens estima profundament és una de les coses més importants de la vida, malgrat les dificultats. Crec que d'una manera o d'altra l'amor sempre troba el camí.
No sé si sonarà massa dur això, però crec que Noves Flors té tota la raó i també crec que aquest amor ha de trobar el seu camí, la seva manera, el seu benestar, però també crec i si un amor no és capaç de trobar el camí, potser és que no és amor de veritat.
L'amor és important, però com tu dius, de vegades no n'hi ha prou perquè la cosa rutlli. Espero que tot surti bé. Ànims :)
Publicar un comentario