EL SETÈ SENTIT: EL D'ESTAR VIU

Em dius que el sentit de néixer és morir. Jo et dic que el sentit de néixer és viure. I que acabam morint, això sí. Però el sentit és viure. I no crec que el fet de cercar un sentit a aquest viure –i a aquest morir- sigui posar ornaments i estar en un conte de fades. Simplement és humà. Com ho és tenir fe. I si no fos així no seria l’activitat comú de tota la humanitat, present i passada. No et meravella que ens plantegem els mateixos dubtes que es plantejaven fa milers d’anys? No et meravella que qualsevol humà, més evolucionat o menys, del sud o del nord, femení o masculí, vell o infant, oriental o occidental es faci les mateixes preguntes? Per què existeix la filosofia, la psicologia, la història, la literatura, l’espiritualitat si no per això que tu tan desprecies: trobar un sentit? I si, com tu dius, no hi ha cap sentit, què fas lluitant? Si tot passa per atzar, si no ets capaç d’entendre que formam part d’un tot, que qualsevol desgràcia té un sentit per què segueixes cercant? I si més no, si tinguessis raó tu, i la fe sols fos un miratge per enfrontar-nos al buit del no-res i el sense-sentit d’una existència casual, no pots desvaloritzar el fet que el ser humà necessita d’aquest consol per seguir endavant. I això no és dèbil, ans tot el contrari. Crec que aquí rau tota la fortalesa: en la fe. La fe en que tot té un sentit. Per què som aquí si no? N’hi ha que diuen que per fer florir la consciència i fer de la vida (del món de les formes) quelcom menys hostil. N’hi ha que pensen que la nostra presència no és més important que la d’un cuc dins l’ecosistema global, que som part d’una xarxa també de consciència que no fa més que aprendre i seguir evolucionant allò après de vida en vida. N’hi ha que creuen que la vida no és més que un paper que ens ha tocat viure, un curt ball que sols té sentit en ell mateix i que s’ha de gaudir. Sigui com sigui estar viu té un sentit, morir també el té. I si no ho creus, no sé què fas cercant. I si no creus que de qualsevol desgràcia es pot treure un fet positiu, efectivament llavors res té sentit. Ets la mateixa de fa 2 anys? No creus que has millorat com a ser humà? Idò això ja hauria de ser el sentit de tota aquesta lluita tan plena de dolor. Desplastifica la teva vida, fes-la bella, neta i duradora (fins i tot per després de que no la puguis usar, perquè ja ho saps, res desapareix, tot es transforma).