BIPOLAR

A vegades pensa que té un transtorn bipolar. No li han diagnosticat mai, però qui sap, de la mateixa manera que és bicèfila quan escriu, bifàsica quan estima, bifocal en la seva vista, bifurcada en les seves decisions, bilingüe en la llengua, bizantina en moltes coses i bípede quasi sempre, potser sigui bipolar en el seu cervell. I això com es cura? Basta la poesia?

EGOISME

A tots se'ns oblida que l'autoaïllament, el replegament dins el pou, té molt a veure amb una negra emoció : l'egoisme. Ens negam a l'altre. Però sobretot a nosaltres mateixos. Tenim l'obligació de lluitar contra això.

SOLITUD COMPARTIDA

Em telefones tres cops al dia i em vas narrant les teves passes per la ciutat nova. Em dius els noms dels carrers, m’expiques el que hi veus, les coses que passen. Jo sovint em sento com si em trobàs dins la teva butxaca. Però em manca poder sentir la teva caloreta, el teu olor, per poder creure-m’ho.
Diumenge desperta gris. Decideixo restar a casa avui. M’he acostumat a caminar al teu costat i ara la unitat –no d’unió sinó de u- es fa molt difícil.
Guaito dins aquesta xarxa de solituds compartides i no m’és complicat trobar altres sensibilitats semblants a la meva. Hi ha embulls, desaparicions, anades i vingudes, històries disfrassades de solitud. Voldria ser capaç d’esvair-les a totes, però no tinc forces. Jo mateixa m’hi trobo, nuada, fuita, entre un port i l’altre, esgotada. Trunyellarem històries i mots mentre el temps passa, a veure si el nus es desfà, si retrobarem els tresors perduts, si els que se’n van tornen i els que han tornat queden, si la solitud compartida és manco solitud per això, si el dia torna néixer ple de llum.

SORT I ATZAR

Sort de l'atzar...

ULLERES

M'han posat ulleres! Però juro i perjuro que només les duré per escriure davant l'ordinador! Ara mateix duc un mareig viatger: tot més nítid -tant que fa por- però lleugerament corbat. I és que com no podia ser d'altra manera fins i tot per això he de ser rareta i tinc un ull de cada manera: miop de l'esquerre i hipermètrop del dret. Jo el que vull és veure-hi clar, encara que només sigui quan somnio...

RESPIR...ESCRIC

Diuen que un tuareg va dir un dia, referint-se als occidentals: “vosaltres teniu el rellotge; nosaltres tenim el temps”.
També diuen que Oscar Wilde va aconsellar un dia: “no faceu res que no pogueu contar en la sobretaula”. Crec que, en part, és per això que cont històries, per poder abastir el temps que ens ha fuit, per poder viure tot allò que es considera inapropiat i es pot explicar.

Avui m’han dit que “Camp de mèrleres” es troba en el número 10 dels més venuts a Palma, cosa que no vol dir que s’hagi venut molt, però sí el suficient, en uns temps de crisi com el que ens ha tocat viure i en unes circumstàncies un poc atípiques sense haver-ne fet publicitat, com per poder donar unes gràcies ben grans. Això demostra que sou molts els amics que m’heu recolzat, no importa les raons.

No sé si publicaré més llibres mai, però aquest havia de sortir. Gràcies, de nou.

ALEGRIA

No m'entusiasma la lletra i les imatges, tot i sentir-me molt identificada a vegades -vinc d'un altra planeta, som un astronauta-, em semblen poc treballades, però...és una cançó que m'encomana... alegriaaaaaaaaaaaaaa. La desitjo també per a vosaltres.

CITY

La meva ciutat s’ha transformat en ChinaTown, en una Istambul contrastada –la falsa ciutat turística envers la vertadera ciutat ruidosa, colapsada i frenètica-, en un macroedifici en obres, en un clavagueram de pudor, renou i pols, en la simfonia estrident de xiulets i bocines, en una Babel histèrica i poc amable, en un rosari de tendes i vivendes que es venen, lloguen o traspasen, en una filera d’aturats que demanen un treball. A la meva ciutat li han tatuat una espina de carrils-bici que la fan europea i cosmopolita, i la massa de gent indeterminada camina amb els seus i-pods en marxa, sense rumb, més aïllats que mai, i totes les races no parlen de creixement i harmonia sinó de feina dura, discriminació, marginació, solitud, i els trens es retarden i els busos van plens i els guàrdies urbans no donen a l’abast, i els lladres roben carteres, i els polítics més i ningú es disculpa i ningú es saluda…mentre jo em desmaio per dins i necessito l’aire del camp.

JA!

JA tenien escrit sobre el llom els xots del ramat. JA, què? Ja és hora, ja ha arribat, ja toca, ja...però menjaven plàcids i avorrits sense fer gaire moviment, així que vaig arribar a la conclusió que eren xots forasters i el que feien era riure. Es reien dels neguits, de les covardies, de les presons, de les complicacions de les vides dels homes, incapaces de restar quiets menjant al prat conegut, dia rere dia, sense ser desgraciats i sense voler-ne més. La meva vista els va recórrer un a un, JA, JA, JA, JA i em miraven bucòlics, amb cara de xai degollat, i una guspira de llàstima els entelava la mirada trista.

-No sé si se'ns riuen de nosaltres -li vaig dir al meu company- o ens envien un missatge...

-Són les sigles del nom de l'amo, dona -em va contestar.

-Ja ho sé-vaig replicar-, però JA és hora que tinguis un poc més d'imaginació.

I llavors em vaig fixar amb la tanca i vaig saber que hi havia llibertats impossibles d'assolir.

INOPORTUNA

A vegades, m'hi sento. Sovint. Sempre?

TAL COM SOM

He començat el dia amb vòmits. El metge m'ha dit, com no, que era un virus. El Virus. Aquest encomanadís i misteriós calaix de sastre que utilitza la ciència quan no sap que dir. Ha estat saber que era ell el que em rondava i ha desaparegut, així que sospito que les meves dolències han estat més emocionals que res. I això que ahir em vaig anar al llit més tranquila. M'havia pogut buidar (potser no del tot) i el futur no em semblava tan gris. Ja ho deia Anaïs Nin: "No veim les coses tal com són, les veim tal com som".

VOSTÈ

Crec que parlar de vostè ens fa hostes, no del respecte –com pretenen- sinó de la jerarquia i de la por. Que manca educació i respecte és ben cert, i no només dins el món de l’ensenyament, però que aquests s’hagin de poder aconseguir amb gestos tan puerils com col·locar la taula més alta i fer que els alumnes tractin al professor de vostè, és un absurd, és tornar enrere amb passes de cranc esquizofrènic, això pens. He estat professora gairebé 3 cursos. És cert que en quant a disciplina, n’era una privilegiada, ja que quasi tots els meus alumnes eren adults i educats, però sé ben cert que el problema es troba en el fons, no en la forma. I la responsabilitat dels pares? La figura del mestre ha desaparegut, s’ha convertit en un funcionari neuròtic a qui manipular o maltractar, en un policia, en un guardià, en l’enemic del fill, en qualsevol cosa abans que educador. I la responsabilitat de l’Administració? Com és possible no poder fer res davant l’absentisme, la violència, la manca de coneixements, el fracàs escolar i només apedaçar? Tenim un mal sistema educatiu. I la solució no passa per que els al·lots tornin a usar el vostè ni passa tampoc per la iniciativa de que els professors tinguin potestat per castigar legalment. Tots sabem que hi ha professors ben tronats i posar la llibertat i la seguretat d’un menor en les seves mans tampoc és raonable. No sé quina ha de ser la solució. Intueixo però que, com sempre, ens tornarem passar de la ratlla perquè les persones som així: o no arribam o ens passam.

DE SUCRE

La pluja no acaba mai. Dos cops he estat a punt de quedar aturada enmig d'un allau de pluja incontrolada. Els camions, poderosos, ens deixaven uns segons completament onats de pluja. La sensació de conduir sense veure absolutament res durant uns segons m'ha pujat l'adrenalina. Frenava per si el cotxe de davant també ho feia i mentre la lluna del cotxe em submergia dins la por, m'imaginava estavallada contra el cotxe del davant. Però no ha passat. He arribat salva -no sé si sana- a casa. El primer que he pensat és que tu no hi eres per consolar-me, per escoltar-me, per aixugar-me els cabells banyats i encalentir-me els peus amb les teves mans càlides. I enlloc de tenir pena, he tingut ràbia. Hi ha mils raons per la teva marxa, ecònomiques, kàrmiques, energètiques, covardes. Em dónes mil raons per no qualificar la teva absència com a marxa. Tantes com gotes de pluja, tantes que enlloc de convèncer-me, només banyen, només m'esborren, m'esvaeixen. Has oblidat que som de sucre?

LA SOLITUD

Trona i llampeja. Plou. I tinc fred. El llençol no em basta per encalentir-me. Són les 5.00 del matí i em desperto. I em desvetllo. La pluja no acaba mai. Però no sé si ve de dins o de fora. Faig córrer l’aigua de la dutxa. Necessito calentor. Aquesta solitud que sento és insoportable

TOTS ELS COMIATS, TOTES LES PLUGES

Bon viatge, amor meu, torna aviat.

VAMPIR

Va somniar que era un vampir. Volava, saltava com un moix de terrat en terrat, no tenia son, no es cansava. Curiosament no bevia sang. Però l'olorava a quilòmetres de distància.

Es despertà amb aquella mateixa olor dins la cambra. Havia tacat els llençols d'una sang espesa i obscura, el senyal temut de que, un cop més, no hi tenia vida dintre seu. Va pensar en el somni i va saber a la fi perquè la fascinaven tant els vampirs. No era perquè fossin inmortals ni perquè es movessin de nit, sinó perquè eren el símbol de la insatisfacció, de l'avarícia vital, ja que la seva condemna era no acabar mai de sentir-se saciats, no omplir-se mai i necessitar, fins l'infinit, treure la sang -l'energia- de fora. No eren capaces d'autonodrir-se, aquest era el càstig.

Es sentia com un vampir afamagat. Què faria ara? Necessitava les carícies, els riures, els roncs, la respiració, la companyia, les besades, la presència. D'on trauria l'energia per mantenir-se viva? Botà del llit. Però no semblava un moix, ni una au. Només una pesada ànima encollida.

CANVIS

Li escrivia a una amiga que el millor desig que es pot tenir en aquest fràgil món és tenir força per enfrontar els canvis i que l'esperança no fos la de l'espera sinó la de l'entusiasme i l'acció. Li deia que això m'ho havies ensenyat tu, que havies estat capaç d'adaptar-te amb mestria a tots els canvis, fins i tot a una condemna de mort. M'ho vas ensenyar, però jo no sé si ho he aprés. Ho intent, això sí.

QUAN MÉS HO NECESSITI

Acab de llegir al blog de L'ofici de viure aquest pensament anònim: “Estima’m quan menys ho mereixi, perquè serà quan més ho necessiti.” Just el que estic cercant per superar la meva intransigència transitòria i recuperar la fe i la il·lusió per les persones. A veure si ho pos en pràctica.

LES DONES CÍCLOP

L'any 2002 jo escrivia aquests versos...Ostentes la sobirania del meu dormir. Amb besades taquigràfiques escrius els meus somnis i deixes el meu èxode a la deriva. Sense adonar-me'n em convertesc en cíclop. Sols necessit un ull per mirar-te perquè totes les altres imatges són improcedents. No vull brúixola...(...) Ho vaig escriure volent constatar la passió absoluta, un sentiment romànticament esclavitzant, que anul·lava qualsevol raciocini, i qualsevol altra imatge més enllà que la del ser estimat. Llavors, però, no sabia que existia un poble a Argèlia que es deia Beni Isguen on les dones sols podien mostrar un ull quan anaven pel carrer. Parlam de les afganes, que ho han de mirar tot des d'un calat obligat. I elles? Obligades a ser cíclops sense amor. Aquest món mai deixa de sorprendre'm.

MAPA DELS SONS DE TOKIO

Mapa dels sons de Tokio i mapa dels silencis i mapa de les atormentades ànimes femenines de totes les pel·lícules de Coixet. Em va seduir el títol, la idea de fer un inventari definidor de tota una ciutat -quins serien els nostres sons?-, em va agradar el missatge que vaig entendre: les persones sí canvien; l'amor les fa canviar, tal com Riu, freda, trista, buida assassina no sols perdona la mort de la seva víctima sinó que es sacrifica per ell, tal com David comença a fer renou quan menja els fideus. Però aquesta història contava amb dos obstacles: la meva poca fascinació per la cultura japonesa i per Sergi López (de fet, d'ell l´únic paper que em va entusiasmar va ser el que va fer a "El laberint del faune"). El cert és que no vaig gaudir-la tant com altres de les seves obres, no sé si per això, o perquè jo també he canviat i no em sent tan propera a tanta buidor. M'encanta la vie en rose cantada en japonés, m'encantaren els encontres eròtics en l'habitació del Metro de l'hotel de l'amor, m'enamoraren alguns primers plans, el cementeri, certs detalls. Però no m'hi sentia a gust ni identificada. Tot em semblà llunyà. Em semblà, paradoxalment, silenciós, terriblement silenciós.

JA ÉS A LES LLIBRERIES

El meu “Camp de mèrleres” ja ha nascut. Com que som una persona un poc estranya, ja ho haureu notat, amb permís del meu editor (i gràcies per la comprensió, Roman Piña), no en faré presentació en principi. Però no hi ha dubte que m’agradaria molt que el volguéssiu llegir.
Els quinze relats que el conformen van ser escrits fa temps, amb la idea de fer un homenatge a totes aquelles petites tendes que encara resten dins ciutat, però que cada cop són més difícils de trobar. Així cada un dels contes té un escenari que pretenia que fos un personatge més. Trobam una petita tenda especialitzada en cinema, una herboristeria, una tenda de perruques i postissos, una llibreria de vell, una drogueria, una tenda de vins, una tenda de material de dibuix i pintura, un sex-shop, una tenda d’animals, una d’artesania, una tenda de material per pintar graffitis, una de cases prefabricades i una, molt especial, on es conten màgiques històries. Però com sol passar amb les coses fetes amb el cor, aviat tot pren vida pròpia i els personatges i les històries em fugiren de les mans. N’Alícia, pícara blogaire seduí a qui no tocava, el guitarrista polonès es va fer un gran expert en el món de les herbes, la història d’amor de les frugals transgressions es quedà en res, una fruita trencà la història de dues germanes, la melangia desdibuixà a la jove aspirant a artista, un terrible forat negre s’empassà a la gran dama del sexe, els peixos vermells seguiren nedant sense pausa dins la seva peixera, la girafa no deixà de ser muda ni anant-se’n al sud, es descobrí massa tard la meravella d’un camell sota la neu, es repartiren històries i dites profitoses a bon preu, Rock omplí la ciutat de pintades per cridar l’atenció, va ploure sobre els fracassats, les caderneres bateren les ales dins les seves presons-gàbia i es descobrí un camp ple de mèrleres, d’allò més inquietant. I què passava en el rerefons de totes aquestes històries? Sempre una mort, una pèrdua, un canvi…I això darrer passà sense adonar-me’n com si el llibre hagués tingut vida pròpia i volgués donar un clar missatge. I per això, aquest llibre només volia una dedicatoria possible, aquesta: “ per a la memoria de n’Eva, pell morena, ulls profunds, riures forts, nets, purs, pessigollers, enfiladissos, amorosos, inoblidables i que ara es troba, per sempre més, dins totes les coses”.
Podria dir que es tracta del meu primer fill. I l’estim amb tots els seus defectes i virtuds. Voleu que us el presenti?
El podeu trobar a partir de demà a:

Embat
Pge. Papa Joan XXIII, 5 E (C.C. Los Geranios) 07002 Palma

E-mail: info@embatllibres.comTels: 971 713 350 - Fax: 971 213 641

Llibreria Literanta
www.literanta.com C/ Fortuny 407001 Palma (Mallorca) 971 425 335

UN BALL

A vegades no és la nostra pròpia tristesa. Sinó la que intuim en la vida dels altres i potser veim amb més intuició i claretat i potser sabríem esvair més que la nostra.

Cercava una cançó de Noa que em dóna vitalitat però no l'he trobada. Per què "Cementery Polka"? No és sovint la vida com un inmens circ? Almanco que la melodia sigui alegra...

LA MÀ

Diu la xarxa que aquest és un poema de Benedetti. Qui sap, potser sigui, en realitat, de Zapatero dedicat als "brots verds".

A mi ahir, tombant el vespre, se'm va disparar la màquina mentre acariciava la verdor i esperava que un colom passàs just per davant de l'objecte que volia fotografiar. Vaig pensar que era una bella casualitat.

Us dono, si la voleu, la meva mà, i aquest poema verd d'esperança.

Todo verdor perecerá,

dijo la voz de la escritura,

como siempre

implacable;

pero también es cierto

que cualquier verdor nuevo

no podría existir

si no hubiera cumplido su ciclo

el verdor perecido;

de ahí que nuestro verdor,

esa conjunción un poco extraña

de tu primavera

y de mi otoño,

seguramente repercute en otros,

enseña a otros,

ayuda a que otros

rescaten su verdor;

por eso,

aunque las escrituras

no lo digan,

todo verdor

renacerá.

CRÍPTIC JEROGLÍFIC

- No sé què te passa darrerament -li digué- estàs absenta, res t'il·lusiona, t'avorreixes, em trobes mil defectes.
- No em passa res -mentí-. Dóna'm la ma.
Però ell ja no l'escoltava.

ELS TIGRES I LA MADUIXA

Diu un conte zen que havia un home passejant pel camp, que de sobte es va trobar un tigre ferotge. Arrancà a córrer i l'animal darrera fins que van arribar a un precipici. Com que no tenia altra sortida, es va arriscar i va començar a despenjar-se, amb prou feines, per la paret del penyasegat. El tigre va fer el mateix amb prou dificultats. De sobte, l'home s'adonà que just abaix d'ells, a la vall, esperava un altre tigre famèlic. Quedà quiet aterrat, segur de que no havia cap sortida. Llavors va veure que del costat d'una pedra havia malcrescuda una maduixera, que ademés estava farcida de maduixes. Se les menjà a totes i fruí com mai ho havia fet.

Conclusió: la vida és el breu instant de goig entre dos tigres, passat i futur.

CAP DAURAT

Era una criatura extranya. La van trobar uns arqueòlegs israelians dins una antiga cova àrtica momificada dins el gel. Tenia un cap enorme de color daurat. La resta semblava humana. Ràpidament els americans s’afanyaren a afegir-se a la investigació i començaren a analitzar aquella substància vidriosa del color de la mel que li formava la closca. Tota la superfície tenia petites espirals on descobriren, astorats, que s’hi concentrava un petita alegria.
No va trascendir la manera en què ho comprovaren, però aviat van concloure que, efectivament, era aquella una criatura extranya doncs cada felicitat li produia una fina capa vidriada. Però quin era el llindar del seu goig? Havia estat molt feliç? Amb l’ajud de les màquines més sofisticades aconseguiren extraure l’emoció concentrada de cada una d’elles i la sorpresa encara fou major quan descobriren que no eren emocions extremes sinó més bé quotidianes. Trobaren un sentiment de gratitud que es traduí, en l’escànner, en la imatge d’una dona asseguda hores i hores davant la pantalla d'un ordinador enxarxada amb paraules d'altres, anònimes però necessàries. Trobaren també un sentiment de tendresa que es mostrà en la imatge d’una carícia amorosa, secreta i tapada. Trobaren una rialla intensa a dalt d’una gronxadora i un jardí de roses a sota. Trobaren un sentiment de tranquilitat concentrat en unes mans càlides enfront d'una mar blava i antiga. Trobaren pesigolles davant l’emoció de compartir vivències amb moltes persones. Trobaren esperança en decenes de comiats. Trobaren amor a tonelades. I una suau coentor en el cor produida per una besada llançada amb generositat. La conclusió fou clara: aquesta criatura no és humana. Els humans no treuen, per això, un vestit de mel, lluent, daurat, una cova il·luminada. Els humans, per aquestes petites felicitats, no es transformen en àngels.

LLÀGRIMES BLAVES

Era una criatura extranya. La van trobar uns arqueòlegs israelians dins una antiga cova àrtica momificada dins el gel. No tenia boca, només dos ulls abismals, d’on penjaven nombroses llàgrimes blaves. La resta semblava humana. Ràpidament els americans s’afanyaren a afegir-se a la investigació i començaren a analitzar aquella substància vidriosa que en forma de nombrosos pístils invertits li solcaven el rostre. Cada un d’ells acabava en una bola on descobriren, astorats, que s’hi concentrava un petit sofriment.
No va trascendir la manera en què ho comprovaren, però aviat van concloure que, efectivament, era aquella una criatura extranya doncs cada sensibilitat li produia una enorme llàgrima blava. Però quin era el llindar del seu sofriment? Havia patit molt? Amb l’ajud de les màquines més sofisticades aconseguiren extraure l’emoció concentrada de cada una d’elles i la sorpresa encara fou major quan descobriren que no eren emocions extremes sinó més bé quotidianes. Trobaren un sentiment de solitud que es traduí, en l’escànner, en la imatge d’una nina petita asseguda hores i hores en el portal d’una casa que donava a una església cristiana d’un barri mariner. Trobaren també un sentiment de culpabilitat que es mostrà en la imatge d’una violació secreta i tapada. Trobaren una por intensa a dalt d’una gronxadora i un abisme d’ortigues a sota. Trobaren un sentiment de rebuig concentrat en les cames feridores de sers entramaliats que no escoltaven. Trobaren la tristesa davant l’engany i l’aprofitament de moltes persones. Trobaren desampar en decenes de comiats. Trobaren decepció a tonelades. I un mal en el cap produit per una pedrada llançada amb traidoria. La conclusió fou clara: aquesta criatura no és humana. Els humans no treuen, per això, llàgrimes blaves, denses, gegantines, constants, pesades. Els humans, per aquests petits dolors, no perden la boca i les paraules.

MANERES DE SORTIR DEL POU

1. Refer el jardí de dalt a baix, arrebassar trèbols, margalideres salvatges, tomatigueres bordes, la invasora Passionària (em sap greu, Pomona), netejar el terra de fulles seques, passar la manguera per totes les parets, fer fugir els dragons a cops d'aigua, afegir terra bona a la mimosa tendra, canviar de lloc cossiols i energies estancades.

2. Escriure un conte de 5 pàgines que es tituli L'escriptor i perfilar-t'hi.

3. Somniar-te, estimada E., com un àngel, de verd, esplèndida però amb un somriure lleugerament adolorit, en un somni caòtic de festins, advertiments, regals i recerques.

4. Estimar-nos diferent...hora, lloc, talant i postura.

5.Treure la llengua a na Maria Enganxa mentre toques el present.

MARIA ENGANXA

I la seva Maria Enganxa no vivia dins cap pou, sinó que era el pou mateix, un forat dins l'espai que es mantenia actiu a través de la força centrípeta de l'absència, la solitud, el buit i la insatisfacció. Aapareixia, el pou, quan manco l'esperava, a vegades entre les flors de passionària i les de gessamí. La enganxava fort, llavors, i la transportava a un jardí ple de fulles seques, llimones plenes de floridura, insectes llefiscosos i lents. No passaven les hores en aquell pou ajardinat.

Altres vegades, el pou es formava just enmig dels seus llombrígols, quan ell entrava en el seu interior. La xuclava l'espiral magnètica i ella entrava en un espai ple d'òrgans bategant d'un tràfic de substàncies desconegudes que l'ofegaven. Lluny de resultar un experiència excitant, la sensació que tenia era la d'entrar dins el buit, una cova submarina sense cap habitant viu.

D'altres, el pou començava a formar-se sobre les manetes del rellotge. Mai sabia si la caiguda la duria cap a un ritme frenètic, impossible d'abastir o els segons es dilatarien, gelatinosos, eternitzant l'angúnia.

Fos com fos, aquell pou que l'enganxava de tant en tant, produïa uns efectes ben visibles: s'entristia, s'avorria, es pansia...i llavors qualsevol mà era bona per estirar-la i salvar-la de les urpes de Maria Enganxa. El problema era que, a vegades, la força del pou era massa intensa i tothom hi acabava dintre. Ella ho sabia i no era honest, sabent que hi havia un grapat de mans disposades a entrar dins el pou, deixar que passàs. "No ho faceu -volia avisar-, no caigueu en la trampa del pou. Maria Enganxa som jo...

ALICIA

...

EL MOIX DE CHESHIRE

Me'l trobo sovint i em recorda que no estic sola. Però llavors desapareix i no deixa ni el somriure surant dins l'espai. Ja no és el que era. Ni jo tampoc som n'Alícia que vaig ser. Continuo encalçant conills que no saben a on van, continuo celebrant no-aniversaris, continuo provocant la ira de moltes reines que demanen el meu cap, continuo caiguent dins forats. Però ja no caigo tan fàcilment en la temptació d'un "menja'm" provocatiu, ni som capaç d'enlairar-me mentre prenc el te, ni fer-me gran o petita en un instant. M'agrada, no obstant, saber que el moix de Cheshire m'acompanya, no sé si per guiar-me o embullar-me més. Sé que em mira, això em basta i confiem que aparegui si les cartes de la baralla, servils, m'acaben tallant el cap.

ENS DIVERTEIX EMBRUTAR-NOS

La majoria de festes populars compten amb un episodi de brutícia major: tirar-se tomàtigues, vi, aigua, taronges, fang, escuma...

Ja de petits gaudiem trepitjant els bassiots, esquitxant-nos d'aquarel·les, escopint, posant-nos plastilina pels cabells...

El menjar era més bo si ens podíem xupar els dits, tacar-nos la cara amb la xocolata, menjar el flam sense coberts, deixar que el polo ens regalimàs pels braços, aferrar-nos els xupa-xups a les galtes o al front...

Jugar a embrutar-se és un plaer. Per grans i petits. Reprimit aquest impuls primari, n'hi ha que s'aneguen en brutor mental, que taquen la placidesa dels dies amb un desig o un neguit. Supòs que fa massa temps que no m'embruto. Ara ho faria. Deixaria que em cobrissin de gelat, ficaria la mà dins un pot d'espesa pintura, voldria que em llançassin un pastís de nata a la cara, que em regassin amb una manguera, que...què sé jo! divertir-me...per favor...divertir-me.

NARGUILE

Acab de fumar tabac de poma amb un narguile. El pulmó esquerre m'ha començat a coure aviat recordant-me la tuberculosa ferida de fa 10 anys. Ho he deixat tot d'una, però abans he dibuixat un arabesc de fum que ha envoltat la bugambilia i el gessamí i ha escalat fins la finestra de l'estudi...Havia una vegada...això era i no era...i una petita història de fumadors i exòtics indrets ha cremat i s'ha consumit sobre la pantalla. Bona nit.

EN DANSA

Després de passar tot un cap de setmana en dansa...les úniques paraules que em resten ara són : bona nit, descansau, fins demà, feliços somnis...a tots.

EL DIT versions

Els talibans afgans diuen que, gràcies a la tinta sobre la pell que torbarà uns dies a desaparéixer, tallaran el dit de totes les persones que van votar ahir. A les pobres dones celestes les hi resta ben poc per mostrar com per haver de dur ara també la mà tapada fins que la tinta desaparegui. Amagar-se, esborrar-se, diluir-se per poder preservar la vida...quin absurd.

*

Els gestos ofensius són gairebé universals. Aixecar el dit cor sol significar, com díriem en bon mallorquí, "puja aquí i veuràs Porto Pi". Massa sovint m'entren ganes de fer-ho darrerament. Potser pateixo estres o una crisi d'ira continguda o una d'intransigència insensible, o potser simplement és que moltes actituds i situacions viscudes són simplement intolerables.

*

Son pare, sa mare, aquest demana pa, aquest diu que no n'hi ha i la conilleta...wüi, wüi, wüi...diu la cançó infantil mentre s'estiren dolçament els dits un a un.

*

El meu padrí va deixar de tenir por després de superar un ensurt provocat per l'ombra de la seva pròpia mà i els seus ferotges dits a mitja nit. Tan de bo fos sempre tan fàcil...

*

El dit puja suaument per la part interna del braç. Dibuixa espirals, aigües ondulants, mons inabastables. El dit s'entretén en el mugró i esculpeix un castell. El dit s'enfila pel coll i pinzella els llavis, de nou, fins que surt un gemec o un somriure. El dit, juganer, sap cap on ha de partir.

AUS DE PAS

Dorms sota al sostre que t'ofereix un estranger, però penses que cap nouvingut té dret a viure sobre la terra que creus teva.
Faries desaparéixer les onades migratòries com si fossin plagues d'insectes, però uses els seus productes sense vergonya.
Dius venerar l'amor femení que t'acompanya, però la redueixes a la superficialitat d'un pes.
Et vesteixes de senzillesa, però mataries per una posició que t'elevàs.
Parles de la diferència amb naturalitat, però la condemnes en la intimitat.
Fas creure que ets un cavaller de la llibertat i sols ets un Sancho Panza maldestre i malparlat.

CORAÇAO

Només aprenent a respectar es pot arribar a estimar.

ARTICLE QUANTITATIVISTA

420 euros promesos... i milers de persones decebudes.

12 morts per grip A al nostre país i fàcils estadístiques: 1 nin, 2 embarassades, 4 malalts crònics d'afeccions pulmonars, 4 malalts crònics diversos amb sobrepes, 1 nigeriana sana que confirma la regla... i milers de persones preocupades.

31 morts en la carretera en un sol cap de setmana...i milers de persones anestesiades.

5 bombes etarres al paradís de la calma...i milers de persones desconfiades.

24.000 euros un sol viatge del vaixell reial...i milers de persones famèliques.

Una nova vaga dels Serveis Ferroviaris de Mallorca...i milers de viatgers fotuts.

Milers de paraules tudades...i una persona trista.

ENGABIADA

Avui horabaixa em trobo engabiada. Per la quotidianitat de les hores, per la calor tediosa, pels plans tranquils, per un avorriment horripilant, per la creativitat zero, per les pors de sempre...Volaria si m'obrissin la gàbia?

A REGAR

Baixo a regar, abans que arribi la foscor...

UNA LLUNA MASCULINA

A Iran, el sol és femení i la lluna masculina, petits detalls que ho poden capgirar tot.

La meva sol havia perdut el color groc, exposta a una anualitat de sol, vent i pluges, així que vaig pintar-la com vaig poder per a que torni il·luminar el jardí. Mirau com brilla...

També jo perdo la meva llum, de tant en tant, i m'he d'esforçar per no emblanquir-me.

Fa dies que tinc una permanent sensació de nàusea matinera. Però no estic embarassada.

Em fa pànic la malaltia. La veig al meu voltant, devoradora, i això em consumeix tota la llum que encara em queda.

Conec una lluna que és preciosa. No sé si ho sap o no ho vol saber. Quan és plena il·lumina igual que el sol.

Entre lluna i sol i estómac capgirat navego...passau bon dia.

LA LLENGUA

La llengua, com una maduixa fresca i àcida. La llengua, que uneix més que separa, o això voldríem.

Darrerament, et cerc durant 5 hores cada matí, tota la polèmica, les discusions, les reflexions, els milers de mots incontinents que provoques. T'analitzo. Et penso. Et reinterpreto. Tast el dolç, el salat, l'amarg i l'àcid. I sovint em sento aliena a aquest conflicte de gustos i d'interessos. He parlat el castellà i el català segons les ganes. Entenc que t'he de defensar, entenc que per usar-te no t'he de justificar, però també entenc que allò que importa és la comunicació i l'expressió, això per damunt totes les coses, més enllà del mitjà usat.

T'estim, llengua, però si pogués triar demanaria dominar-te i llavors poder ser políglota. Reconec que al www.photoblog.com em limit a deixar missatges als que són germans de llengua. A Austràlia, a Regne Unit, a Itàlia no he passat d'escriure un expressiu "Wow, beautiful". És una limitació, que a vegades va de la mà de l'excessiu tancament cap a una sola realitat lingüística, o d'una certa atròfia -i aquest seria el meu cas- per aprendre altres idiomes.

T'estim, llengua catalana, meva, materna i paterna, de generacions i generacions enrere, de la meva sang, t'estim però m'estim més el poder de l'expressió, la dels òrgans que bateguen. la que no necessita sons codificats, estudiats i polititzats, la que arriba a tot arreu, més enllà dels signes.

CAFÈ

"Cuando los elefantes sueñan con la música" de ràdio 3 me'ls ha descobert. Els gaudeixo ara, mentre em prenc un cafè...descafeinat.

EL MEU AMIC?

Recuper aquest escrit de fa 2 anys, avui que he estat a punt de fer esvair aquest mur que ja i encara ens separa. Però tanmateix ja no se m'omplen els ulls de llàgrimes perquè cada cop ets més desconegut. Jo ho sabia que no m'ho posaries fàcil...

T'ENTREVEUS
frannia 11 Maig, 2007 21:29
Hem criat una amistat sincera, com un mar adolescent, plena d'ones de riures i malifetes salades, i crec que l'hem fet créixer fins ara i l'hem cuidat com si fos una cala verge a protegir, una blava Mondragó desdibuixada. Mai he tingut secrets per a tu des d'aquell matí d'estiu quan ens vam trobar, i crec que tampoc tu n'has tengut per a mi. M'has parlat mil vegades d'intimitats, de pors i de desitjos; quan tu dèies "amor" jo tremolava perquè sabia que em regalaves un bocí d'ànima, vestit d'ironia i humor negre, quelcom més important del que les teves bromes anunciaven. I que allò era un pacte intern, almanco per a mi, de fidelitat. No importava que mai haguessim estat junts a Marraquesh, ni que no hagués vingut mai a la cala que t'havia surat. Per a mi, tenir-te d'amic era un convit a estimar-te. I a pesar que enterrarem les besades que mai ens donarem, a pesar que mai ballarem a la llum de cap espelma el Den Itan Nisi de na Maria del Mar, tot és com sempre: som amics, dues illes connectades per la confessió que em feres un dia de que si no fossis homosexual t'hauries enamorat de mi. T'entreveus en moltes coses belles, en molts records, creu-me i a pesar de la distància, i passi el que passi en les nostres vides, vull que sàpigues, creu-me, que per suposat t'estim.

PROU BOMBES

Algú va dir un dia que si "se follase más se jodería menos". Idò això davant les bombes malparides.

ANCORADA

A Sa Ràpita he trobat un lligam que m'ha connectat amb la meva infantesa. Encara és un dels pocs indrets que queden a l'illa, tan autèntics com ho era El Molinar quan jo era nina. Sa Ràpita es troba a 45 min. en cotxe de la capital. Són molts de minuts per als mallorquins i el seu "síndrome de l'ensaimada", però jo sé que un dia, proper o llunyà, d'una manera o altra, ancoraré allà, a una caseta blanca amb persianes blaves, que tindrà un porxo i un pati al darrera. I cada matí contemplaré la mar argentada, com un miracle.

MOIXONA

Ahir vespre vaig agafar un moix impressionant. Ho necessitava. Un còctel explosiu de cervesa, sangria de cava, pacharan, albariño i més cava...No bec mai així que una festeta de tant en tant és un remei sa i més quan és en bona companyia i aliments (un pop a la gallega per llevar-se el capell, el sempre excel·lent gató de na Pomona...). La lluna i els llumins dels avions aviat entraren a la terrassa, a frec de dits. Els riures, contagiosos, es penjaven de qualsevol frase. Vaig riure molt, potser per esvair les preocupacions, potser per esvair aquesta perenne nostàlgia que m'acarona. Gràcies als que ho compartíreu.

CONTEMPLO

Contemplo, astorada, com trobar-se tres bonys al pit, és pel metge de capçalera sols un motiu preferent -no urgent- per sol·licitar una mamografia, això és en un termini d'un mes.

Contemplo, i me'n faig creus, tots els cartells de "Es lloga/es traspassa" en multituds de petits comerços mentre en ZP proclama que el pitjor de la crisi ja ha passat.

Contemplo, atemorida, les notícies puntualment diàries sobre la nova amenaça de destrucció massiva del grip A.

Contemplo, desolada, com els dirigents de Ciutat, suposadament ecologistes i suposadament d'esquerres, tallen un grapat d'acàcies centennàries per a fer-ne un carril-bici.

Contemplo, desanimada, la violència extrema de conductors, joves, parats, estrangers, programes de televisió i abandonats.

Contemplo, trista, com hi ha números de telèfon que no apareixen mai en la pantalla del meu vell mòbil.

Contemplo, però, plena d'esperança cada jorn que comença.

EN BREU

En breu...

"- La revolució del cinema –deia- va començar en el moment que s’incorporà el so. Això implicà canvis importants, però sobretot un: quan a les pel·lícules començaren a parlar, el públic hagué de ser mut. "

En uns dies...

"En Martí sap que hi ha poques persones que coneguin el significat de la paraula romaní. És el primer que demana a tots els clients que entren a la seva herboristeria".

Aviat...

"Plaerdemavida, a pesar de ser una llibreria i, per tant, un lloc destinat a vendre un producte, pareixia voler evitar tot estímul exterior. Tenia una escaparata minúscula on els llibres de vell restaven desordenats, paradoxalment sense exhibir-se. La tenda era molt fosca i difícilment incitava a entrar-hi. Malgrat això na Júlia hi havia entrat ja feia tres anys, en un rampell incontrolable, un poc novel·lístic, que li canvià el destí. Allà trobà l’amo de la llibreria amb els seus propis i metafòrics portells tan tancats com els de la seva tenda. I aviat s’endinsà en el descobriment d’un home molt especial, amant dels llibres, pobre en fets i ric de pensaments, creador d’un món fantàstic a la seva mesura, espectador de la vida assegut sobre el tabulet de la seva tenda, no massa interessat pel que passava. Fins que el que passà fou ella. No és difícil entendre perquè ella s’hi fixà: sentia debilitat per les persones com ell. Tot d’una va ensumar, com ho faria una cussa, la seva necessitat d’estimar. No de ser estimat, perquè això era quelcom que el paralitzava ja que era incapaç de confiar en els altres, sinó la capacitat d’estimar, d’expressar, de comunicar el sentiment. S’havia organitzat la vida en base a no necessitar els altres i per no autodevorar-se, famèlic, havia après també a estalviar els seus propis recursos. Així, el seu cos prim i esquàlid, era la imatge de la combinació perfecta entre la retenció i l’abandonament: retenia els seus sentiments i els reconduïa cap altres llindars, l’estudi, els llibres, el coneixement. I així compensava aquella buidor emotiva, que la mare devoradora, invasora i manipuladora havia deixat, i s’abandonava a si mateix".

A la fi...

"La primera poesia que llegí va ser la que trobava escrita a les etiquetes de les botelles de vi, que la seva mare esgotava amb delit des de que podia recordar. Era una alcohòlica erudita, la seva mare, capaç de diferenciar, com el millor catador, les tonalitats vellutades i purpúries, els aromes amagats al final de la copa a violeta, a roure, a regalim, a fruita roja o a espècies, la consistència i el cos balsàmic de la seva medicina. Ell cresqué veient la mare beure a tota hora i no li semblava estrany aquell comportament. Els nins bevien aigua i coca-cola; les mares, vi, pensava i bressolava els possibles dubtes que començà a tenir a mesura que creixia, convertint-los en poesia: la que llegia al revers de cada botella. Col·leccionava les etiquetes i les rellegia quan la mare quedava dormida al sofà, a vegades abans de que fos fosc, narcotitzada pels tànins i els ferments: ...en barrica de roure, destaca el seu aroma mentolat, fresc i equilibrat, amb un lleuger toc fumat, de foc primigeni...notes torrades i espècies, amb un amable bouquet de fruita madura...i el color púrpura del vel irisat, com una posta de sol d’estiu, el cos de cotó, l’aroma a regalim...No és estrany que aprengués, sense adonar-se’n, tots els secrets del món del vi. Quan els seus amics adolescents començaven a descobrir la cervesa, ell ja havia tastar el Cabernet Sauvignon, el Chardonnay i el Merlot. Quan els seus amics tenien fantasies amb les formes rodones i sucoses dels pits femenins, les seves corbes desitjades eren les del raïm, ple i humit".

Quan volgueu...

"Són les sis de l’horabaixa i encara no he parlat amb ningú. Hagués pogut telefonar a la mare, o a na Maria, però no tenia res interessant a contar. La meva vida és monòtona, vulgar: he anat a classe, m’he despullat per fer de model a la classe de dibuix durant l’hora de dinar, he menjat ràpidament una ensalada d’alvocat i una poma, he pres cafè mentre llegia Jane Eyre en anglès i ara, sec en aquest bar i escric. Vull anar a Artemisa a comprar una sanguina i uns pinzells del número quatre abans que tanquin. Els necessit per a demà a primera hora, però la veritat és que no li veig sentit a res, i tot em fa mandra. Quin esforç haver de parlar amb el dependent de la tenda de material de dibuix. M’observa, em pregunta coses personals, m’investiga, em jutja. No sé quin interès deu trobar en mi, com no sigui el mateix interès que el mou a estudiar la vida de les formigues. Diu que li atrauen els artistes, però jo no el veig comportar-se igual amb els altres clients, i tots ho són. De fet, jo no sé si som artista; som una tràgica víctima del meu caràcter creatiu, sols això"

He parit...

"Era desmesurada. En la luxúria i en l’arrogància, i aquestes dues característiques excedides la convertiren en Marie-Claire, la dama del sexe dur. Tenia un local en les rodalies de la Plaça Gomila, Forat negre, obscur i plastificat com tots aquests tipus de locals. La raó de perquè duia aquesta vida venia de ben petita quan els Reis Mags li dugueren una munyeca Barbie. Li pintava el sexe i els pits amb bolígraf, la desvestia d’una manera diferent a com ho feien les altres nines. Un dia la va obrir tant de cames que es quedà amb el cos a una mà i les llargues extremitats a l’altra. Va ser el primer gest de plaentera violència. La mare la perseguí amb la granera al voltant de la taula del menjador per castigar-la i la dolenteria i els cops sobre les seves tendres natges la marcà per sempre. Ja mai més podria identificar l’amor i el sexe amb altra cosa que no fos dolor. Ja havia caigut dins el forat negre, del que no n’havia de sortir".

Em tindreu?...

"La tenda de peixos, vista des de fora, semblava petita, però tenia tres alçades que semblaven les capes de profunditat de l’oceà: com més avall s’anava, cap a la sala del sòtan, més obscuritat, més possibilitats de trobar-se un tritó o una sirena, encara que fossin de plàstic. Just entrant a Capità Nemo hi havia una enorme peixera plena de peixos vermells. Sols peixos vermells. Vermells com taques de sang, o gelatinosos bocins de corall, o llavis de geisha, o petites ferides, o avellutats pètals de rosa, o insectes mironians, o marques d’atenció, o senyals de prohibit, o segells de lacre, o paraigües i catiusques d’infant o roselles dins un somni, o òrgans interns bategant, o simplement peixos vermells dins una peixera".

El somni realitzat...

"Contava les hores amb varetes d’encens cremades, com ho faria una geisha que limita el seu temps de ball i ventalls. Sabia que dues veretes de canyella després havia de rebre una visita ineludible, poc grata, però necessària i amb la que havia d’iniciar el joc de la mentida i la veritat. Li hauria de preparar un te i seure’s aprop de la finestra del balcó, per poder cercar la llum com ho fan els gira-sols i poder parlar sense por sobre tot el que tenien pendent".

De la poesia al relat...

"Era un camp de cultiu ric, de terra roja, amb poca pedra, sense desnivells considerables ni racons massa humits. No estava tancat de paret, però una filera de xiprers al fons, esbarzers als costats i figueres de moro, hàbilment contenides, en l’entrada, el protegien de possibles intrusos. Hi havia un enorme garrover d’ombra cacaulada, sis ametllers que quan florien semblaven niguls, cinc llimoners, tres tarongers i un mandariner d’àcid aroma, una perera vinclada, un caquier, un magraner majestuós, coronat de fruites, dues palmeres que necessitaven arreglar i deu metres de parres, ara desfullades, però que al estiu formaven un caminoi de dolçor quasi paradisíaca".

Desitjant que us agradi...

"Notava la boca pastosa, amb gust a codony. Li picava el cap i els cabells encara estaven banyats, no recordava de què, un líquid que atreia les abelles i li acartonava els blens. Les cames li feien figa i l’estómac li cremava. Poc a poc anà prenent consciència. Estava estès sobre l’arena de la platja. Ja era de dia, però prest segur, perquè veia passar als matiners vells i a les mestresses de casa passejant el ca abans de començar a fer les seves feines. No gosava alçar el braç per mirar-se el rellotge del canell. No importava. Ningú l’esperava. Va sentir el batre d’ales d’un cormorà i tampoc gosà buscar-lo amb la mirada. Mirava el que els seus ulls li mostraven, en línia vertical cap a dalt, una immensitat de blau sense niguls".

Ple d'amor...

"Llegeix d’amagat a Espriu, ...les agitades mans de foc..., tancat al lavabo de l’institut. Va robar el llibre de la biblioteca fa uns dies i el té amagat sota una rajola buida al bany de les nines, on també amaga el tabac, els preservatius, els xupa-xup de cirera àcida que se’n du de la cafeteria mentre el cambrer s’acota per posar-li al taulell la coca-cola, cada dia a l’hora del berenar, i els pots d’aerosol que empra per fer els graffitis. És ràpid amb les mans, també les té de foc i com les d’Espriu penetraran, d’aquí una estona, el gruix del mur. Li agrada molt llegir poesia, però no vol que els companys ho sàpiguen: té una imatge, una indòmita personalitat que no pot entretenir-se en versos. Surt del bany amb un esprai negre i un altre color groc sota l’ampla jaqueta. Les nines que fumen, es pinten les pipelles, es confessen intimitats i es mostren els pits, comencen a cridar quan el veuen, com una aparició, però ell passa fet una exhalació i abans que puguin reaccionar ja l’han perdut de vista. Li preocupa que es corri el rumor de que va al bany de les nines. D’aquí a que sigui gay no van més de tres comentaris, però ho arreglarà amb quatre grapejades al cul i als pits d’alguna que es deixi. També això corr com la pólvora".

I il·lusió...

"Va començar a arreglar-se com si es preparés per una batalla : no buscava estar bella sinó un vestit que la camuflés bé si calia. Havia de ser una roba còmoda i ample perquè quan bevia sempre se l’inflava el ventre. Elegí un vestit negre de punt, llarg fins els peus, ample, lleugerament escotat, camaleònic. Sols tenia que estirar un poc les mànigues i l’escote i era la viva imatge de l’austeritat i el candor. Si es mollava el cabell i deixava veure les espatlles era una vampiresa sofisticada".

El voldreu? Em voldreu?

DIFERENTS

Per a tots els Elmer que conec. Visca la diferència!

INEVITABLEMENT

Avui t'he somniat. Inevitablement. Ocorr de tant en tant, a pesar de les circumstàncies i de la plenitud del cor. No vull justificar-lo ni culpabilitzar-me ni entendre-ho. Però no puc evitar cercar-ne explicacions. Potser és pequè ja no puc comunicar-me, ni parlar, ni jugar amb tu, potser és un mecanisme de regulació de la realitat, l'identitat i els altres, potser és una petita felicitat el recrear-te, potser és un recurs per mantenir-me dins la inteligència fracassada, potser és un reflex oníric de l'embolic afectiu que em conforma, potser és una predisposició, un hàbit, una alliberació interna, una condemna en contraposició, potser és la peça d'un puzzle que un dia es completarà, potser és el missatge que t'envio de que tot i voler viure en equilibri, sabiesa, fortalesa i respecte, no t'oblit, de que a pesar de no haver-t'ho confessat mai i de tenir el meu cor ple, a tu també t'estim.

URBAN SPA

La sala termal era buida, però vam haver de seguir el protocol i posar-nos les xancles i els gorrets de plàstic, suposadament més higiènics. Semblava que des del darrera de l'escenari pedregós de poliespan, les falgueres i els bambús de plàstic, havia d'aparéixer en qualsevol moment una indonèsia vestida amb flors de lotus o un discret balinés de blanc immaculat. L'aigua tèbia, en forma de dutxa quotidiana, ens inicià cap a un itinerari de bombolles, alternància d'aigües fredes i calentes, vapor sec, vapor d'eucaliptus, brancals d'aigua dirigida a les cervicals, les dorsals, als bessons de les cames, als peus. No estàvem massa atractius amb aquells gorrets estrets, que ens donaven aspecte extraterrestre, els banyadors que s'inflaven per la pressió de les bombolles amenaçant fugir dels nostres cossos, la pell del rostre congestionada per la calor humida, els membres descol·locats sense gràcia, però l'indubtable ambient d'intimitat ens allunyà del relax. No va quedar més remei que submergir-se dins la piscina amb aigua a 10ºC per superar-ho.

Unes hores després, la calma illa es convulsionava i ja ningú caminava tranquil. La certesa que a qualsevol lloc pot haver perill mortal és tan òbvia com angoixant. Alló fotut és que la sensació de tenir el cos dividit en petites partícules d'aigua, expansionat per l'univers, no sigui fruit d'un plaer balneàric, sinó real i cert i que el teu cos aparegui fet bocins sobre la copa d'un pi. Fotut i indescriptiblement trist.

EL SENTIT

Em pregunto on han quedat Luci, les puntes de fletxa i els caçadors-recolectors; on el ferotge Nabuconodosor; per quins racons restaran els zigurats i el codi d'Hammurabi; a quina prostituta dibuixarà Toulouse Lautrec; per quin maó es deixarà colpejà la Gata Loca; quin ull tallarà la navalla surrealista de Dalí; on seran les ombres de trèbol que la finestra gòtica formarà en el terra de pedra; quin color blau intens perdrà el Pantocràtor de la paret; com s'estimaran els del Grup de Bloomsbury; quin petit detall pintarà el pintor holandès i sobre quin detall incidirà el raig de llum en la piràmide de Keops.

Em pregunto de què ha servit conéixer el manifest dadaísta, els àngels de Sagrera, les parets sense finestres del romànic, les abstractes taques de Pollock, les balconades de la casa veneciana, els cul-de-sac de la ciutat àrab, les espirals daurades de Klimt, les passions de Modigliani conservades en alcohol i bacils, els llargs títols dels quadres de Miró tan "contel·lars" com les seves pintures, els sarcòfags paleocristians, els jardins anglesos, les primeres fotografies de Daguerre.

Em pregunto si haver enmagatzemat tantes imatges i tantes dades tindrà un dia un sentit. Potser el dia que parteixi apareixeran enfront meu personatges de ficció, arquitectures, esculptures, pintures, fotografies, pel·lícules, músiques, blogs, filosofies, poemes, històries, colors, balls, amors bressolats, amors perduts i amors mai gaudits. Potser el meu univers interior equilibrarà la balança d'una vida tranquila i ordinària, bellament mediocre. Potser aquest ha de ser el seu sentit.

QUAN PERDRE'S NO ÉS CAP DESORIENTACIÓ

Ell sap que no té res a fer amb ella. Però aquest convenciment l'excita i, per això, va deixant de tant en tant, miques al seu camí, amb l'esperança secreta de que ella vulgui seguir-les si es perd. El que no sap és que ja s'ha perdut massa vegades, tantes, que ha exercitat el sentit de l'orientació, la contenció i la supervivència fins el punt de convertir-se en una mena de far. Llavors perdre's ja no és cap desorientació. Si passa, s'asseu una estona al fil de la seva ànima, descansa, tranquilitza el seu cap, el seu cor, la seva pell i de manera natural sap cap on partir. No necessita recolzar la seva mà en cap penis díscol, en cap cervell recargolat, en cap forta espatlla, en cap paraula de poeta, en cap ombra de Peter Pan, en cap somriure de gat de Cheshire, en cap joc de mans. Ja no hi ha ocells volant en picat i ennuvolant l'horitzó. S'asseu, tranquila, i es mira al mirall. I veu que tot allò viscut ha gravat als seus ulls un color diferent als que tenien quan va néixer. Cada cop té la mirada més verda, no sap si d'esperança o de verdet, però és una verdor de vida, de saviesa. Aprèn, no deixa d'aprendre i quan li llancen mocadors al terra de dama antiga, ja no els recull.

R.I.P.

M'he trobat el nan de la pastanaga trencat al terra, supòs que empès pel vent que bufà ahir. Jo volia aire i se'm va concedir. Però els desitjos sempre tenen efectes colaterals...

Jo volia trobar-me millor i m'hi vaig sentir així que vaig moure'm per castells en runes, per fars i cales, per cafès orientals, per carreteres secundàries i avui em trob carregada de nou i amb la pell cremada pel sol. Els desitjos sempre tenen efectes colaterals.

Jo volia una feina menys conflictiva. I ho vaig aconseguir. I ara hi ha dies que ni tan sols parlo amb ningú i el matí transcorr harmoniós i tranquil, però tan solitari. Ai, els efectes colaterals dels desitjos...

Jo volia ser escriptora i ara, quan les paraules no flueixen i quedo estancada en l'ombra dels germans jugant a "pedra, paper i estisores" retallant-se sobre el cel color cirera i els vols de les oronelles, l'angoixa em repica dins el cap i sembla que el cervell ha d'entrar en erupció. Si un dia, m'explota el cap serà el definitiu efecte colateral del meu desig.

Ara per ara, però, que el nan descansi en pau. Vaig a recollir-ne els bocins.

I PER AFEGIR AL CALOR...

I per afegir al calor, el nas embromat, el mal de cap, el mal d'ossos, la diarrea, el mal de gargamella...i tothom que et diu: alerta no sigui la grip A, maleïda psicosis, com juguen amb nosaltres...I per afegir al calor, la por d'estar malalta de debò i la fragilitat de la vida demostrant un cop més, la subtil línia que ens separa del benestar, només reconegut quan no el tenim. I per afegir al calor, el cant de les xigales, que deuen romandre als pins de devora el cementiri i ho envaeixen tot del seu xiscles d'estiu. I per afegir al calor, jo que em passejo en pèl per la casa, sense importar-me que els veïnats em vegin, groser esqueix de la meva presència seca i correcta, deixant un degoteix constant en el sofà, en el matalàs, en les cadires de la cuina, en totes les parets on em recolzo. I per afegir al calor, el desànim, la tensió arterial sota mínims, la boca seca, la inapetència sexual -Gatot_X, ni els teus relats em conmuen-, la pell cremant-me. Vull que l'aire de la mar m'arribi, que travessi els vint i pocs quilòmetres que ens separen i s'instal·li, suau però constant, al meu llindar. Vull curar-me el constipat. Vull menjar-me una bona amanida de fruites fresques i eròtiques. Vull riure. Vull inventar i escriure. Aaatchisss!

ARA HO ENTENC

Ara ho entenc: m'he assegut devora els cactus de Guium i he tancat els ulls. El meu cos transpira sense aturall. Faig olor a mortadel·la cassolana. Podria escriure sobre els amics retrobats, sobre ruptures i absències, sobre amics perduts, sobre noves feines, sobre noves invencions, sobre festes sorpresa, sobre llibres que parlen d'assassinats, sobre somnis tranquilitzadors, sobre malalties, sobre nins, sobre platges, sobre psicologia...però sols puc restar quieta suant, bevent, suant, fent olor a mortadel·la.

MASSA CALOR

Les paraules s'evaporen quan surten dels meus llavis. La pell em bull, em fa gelatinosa. El teclat sembla un miratge. Veig un oasi al fons del pasadís, rera la porta del bany. Vull atracar-me una síndria i les llavors em fan gutipiris. Necessito aigua, necessito aire.

HORABAIXA D'ESTIU

Aquesta calor aferradissa, asfixiant, gelatinosa, corpòria, sagnant, urticant...em fa entrar les ganes de visitar llocs com aquest, verds, frescs, vitalitzants, líquits, acondicionats...Galícia? Sí? Idò, no, és el nord d'Iran, arrán del mar Caspi.

Però com que no em puc moure em quedaré al jardí de Guium, pintaré de groc el sol decolorat de devora els geranis i llegiré un capítol de"El Pianista" i escriuré un conte i endreçarem el pati i menjarem cireres sota l'ombra de la llimonera fins que arribi la fosca, enamorada de la vida. "Volando voy, volando vengo, por el camino yo me entretengo".

PASE LA SIGUIENTE

Diuen que comences a sentir-te major quan veus morir a les persones al teu voltant. No és cert, perquè continuadament en moren, el que passa és que sempre semblen el suficientment alienes com per no pensar-hi gaire. Però arriba un dia en que les pèrdues són més properes: se'n van amics, familiars, professors, ex-caps, escriptors que has llegit un i altre cop, cantants, actors i poc a poc, l'univers que ens conforma, es va despullant. A vegades no importa que mori algú que fa anys que no veus o amb qui no t'unia cap relació especial; el que t'afecta és que desapareix completament de la realitat per a convertir-se en un record.

Avui he sabut que havies mort. Tinc un grapat de records sobre tu que possiblement ni tu recordaries: la teva inseguretat, el teu titubeig quan em parlaves, l'aura de misteri que creaves en qualsevol conversa trivial i sense importància, els comentaris maliciosos d'alguns companys quan veien que em cridaves al despatx, el sobre que m'entregares davant tots com si fos un secret o una carta d'amor i sols era una fotografia d'un grafitti, el conte que em vas inspirar, les teves mirades olioses i insistents, els fulls engroguits que et servien de guia, la solitud que jo t'imaginava, les bromes que fèiem quan ens mostraves en Witkins o en Mapheltorn i una guspira d'allò que nosaltres pensavem que era desig apareixia als teus ulls, el teu "pase la siguiente" entre imatge i imatge del projector, el caminar encorbat, la teva figura extranya però bondadosa, la màgia de descobrir-nos el cine suec o l'expressionista, els personatges de còmic...

El darrer pic que et vaig veure, fa 3 anys, seies a la barra d'un bar de la plaça dels patins. Em vas veure i em vas saludar, com sempre, com si no haguessin passat anys, amb un moviment nerviós de cap, un hola llarg i tímid i una mirada intensa i universal, com si m'apreciassis, com si em volguessis protegir, com si agraissis el meu somriure ample i sincer.

No t'enyoraré, però em dol molt la teva mort.

NOA

No podríem haver cercat millor regal que el concert de Noa al Parc de la Mar. Perquè és capritxós l'atzar, perquè la teva mà en la meva és el bàlsam per calmar el meu cap inquiet, perquè som u que ja ens hem convertit en dos, perquè la companyia era excel·lent, perquè la música s'enfilava pels pinacles de la Seu i ens comunicava amb un cel estrellat mig tapat però intens, perquè l'absència fa dolcíssima la presència, perquè aquesta artista conmou les pedres, perquè són les gràcies que don per haver-te retornat a casa.

FRUITS SENSE ARTIFICI

Si hagués de parlar del teu país, no voldria anomenar les polítiques represives, les morts injustificades, les llibertats enterrades...voldria parlar dels fruits, de la generositat, de la vida senzilla, de la naturalitat de les coses vertaderes i sense artificis.

Enyor una vida així, poder comprar els productes de la terra sense colorants ni conservants, no tenir plàstics per tot arreu, mirar més l'esdevenir de la vida al meu voltant -els jocs dels animals, la vida de la gent al carrer- que la tele alienant i avorrida, que el temps fos del sol no del rellotge, que es pogués fer l'amor sense estar esgotat i estresat...ho voldria, però sense renunciar a aquesta finestra i a tantes altres coses bones que ens dóna l'avui. Sembla que sempre hem de sacrificar alguna cosa...

UNA NOVA ETAPA

Ahir vaig acabar la meva breu etapa burocràtica al món del transport públic (o púbic, perquè m'ha tocat bé aquesta part de l'anotomia). La bruixa averia, no va ser capaç de dir que havia fet bona feina, tot i trobar-me, quan vaig arribar, expedients sense resoldre des de 4 mesos enrere, tot i haver aconseguit amb 6 mesos portar la feina al dia. No sols no va ser capaç sinó que va intentar desviar l'atenció del meu comiat a fi que jo tingués el mínim protagonisme. Però el cert, com ja vaig dir, és que les seves maniobres, són sols fum, ja que tanmateix vaig rebre el carinyo de pràcticament tots els companys i sé, que alguns, van estar trists de perdre'm. Tanmateix ni la lleialtat, ni el respecte ni l'amor poden comprar-se. Tot d'una ho vaig veure clar: la pobra bruixa avaria ha de comprar-los per tenir-los, per això bull de ràbia quan veu que altres, de manera natural, els aconsegueixen. No li tinc gens de ràbia, però. Gràcies a ella, he pogut veure que no vull restar a un lloc on no em deixen construir catedrals.

Un company, molt acertadament, em va contar un conte que resumeix molt bé el meu sentir: això era i no era, un conserge d'un petit ajuntament d'un petit poble que duia 20 anys de bona feina feta. Va arribar un nou batle i va trobar que si el conserge no sabia llegir ni escriure no podia fer la feina de conserge que havia estat fent durant 20 anys així que al va fer fora. El pobre conserge ho va passar fotut, ì un poc desesperat, es va dedicar a fer l'únic que sabia: arreglar mobles. Poc a poc, va aconseguir crear un imperi, es va fer ric i amb els doblers que li sobraven va decidir pagar les despeses d'una escola pel petit poble on havia estat conserge. El batle, que encara era el mateix, no el va reconéixer i li va demanar que per favor, escrivís alguna cosa al llibre d'honor de l'ajuntament, car era un autèntic privilegi haver-lo conegut. L'ex-conserge li va dir que no podia ser perquè ell no sabia llegir ni escriure. No? -va preguntar el batle extranyat- idò què hagués arribat a ser vostè si n'hagués sabut?! I l'home contestà: hagués estat conserge.

Idò això. Gràcies.

Comença una nova etapa.

SA I ESTALVI

La meva exòtica flor ja es troba a casa. Sa i estalvi. Gràcies per acompanyar-me en l'espera. No me'n vaig, però. Aquí resto, més tranquila.

MIRADOR DE DESIGS

A l'indret on vam ser ahir es troba, just devora el far, una franja màgica, un mirador de desigs. Per tradició, no sé si recent o antiga, la gent que visita el lloc demana un desig i col·loca una pedreta formant aquestes columnes. Diuen, o potser m'ho invent, o he somniat, que el desig s'acompleix quan els petits monuments cauen, moguts pel vent i l'aigua. Jo hi crec. Encara que només sigui per la sensació de confiança que es sent mentre s'hi creu. Què importa si el somni s'acompleix perquè hagi sortilegi o perquè amb la fe nosaltres mateixos tinguem la força i la il·lusió suficients per tirar endavant. Què importa si és bonaventura o és destí o és treball. Què importa, en realitat, el resultat. L'important és com ens sentim mentre passen els dies.

Moltes vegades record la il·lusió que tenia quan creia que els Reis Mags existien. Mai n'he sentida una de tan forta i certa. No existien, però jo rebia els regals. Aquest ha de ser el mecanisme. I si el regal que rebia no era exactament el que havia demanat, n'havia d'altres que m'agraden tant o més. I els acceptava amb gust i agraiment.

El meu desig avui, aquí, és que tots els que volguem i ho necessitem, ens obrim als regals que ens dóna la vida, que els acceptem i apreciem i que no deixem de somniar.

FLORS EN L'ARENA

Em sorprèn que de l'arena de la platja puguin néixer flors. Són coses que semblen no poder passar, però passen. Tal volta per això, crec en les històries difícils, en els somnis que en principi no poden fer-se reals. M'agradaria encomanar-te, amiga, aquesta sensibilitat i que sabessis veure les flors que tens al voltant, enlloc de seguir empresonada per flors efimeres del passat. Tu no ho creus, però jo crec per tu. I sé que aviat seràs molt feliç.

SI TOT EL MÓN FOS COM VOS...

M'agradaria poder dir aquestes paraules a moltes persones, a qui espera un amor, a qui pateix per un, a qui m'ompl la vida de felicitat, a qui pensa amb mi, a qui cuida, a qui es desespera però no abandona la llum del seu interior, a qui ha perdut una part d'ell mateix, però segueix endavant, a qui viatja, a qui aprèn, a qui tracta bé, a qui respecta, a qui crea, a qui té paciència, a qui somnia, a qui no oblida, a qui col·lecciona, a qui ensenya, a qui guarda ramats, a qui fa equilibris a dalts del món, a qui neix noves flors cada albada, a qui fila, a qui fa poesia, a qui camina sense sabates...m'agradaria poder dir-ho clarament, mirant als ulls.

HÀBITS

Escoltava aquesta cançó i no he pogut evitar pensar en tu.
Llegia Marina i no he pogut evitar pensar en tu: “…els hàbits ens ajuden. Ens permeten realitzar amb facilitat –o al menys amb més soltura-el que sense ells seria molt costós. Si tinc l’hàbit de la lectura, llegiré sense esforç. I si tinc l’hàbit de l’ordre, no tendré que perdre hores cercant un paper. I si tinc l’hàbit de la distinció, no m’encallaré en coses mesquines. Tradicionalment s’han anomenat virtuds a allò que són hàbits i faciliten la posada en pràctica de les solucions més inteligents per als nostres problemas…”
Com convertir idò els desitjos o els propòsits en hàbits?
Conduia de cap a casa i pensava: estic cansada, però trobaré un moment per escriuré al blog. Hàbit o addicció?

BRUIXA

Sabia que la teva cara em sonava. Però les teves maneres, tan groseres i desagradables, em venien de nou. No estic acostumada a tractar amb animals com tu. Ara ja sé qui ets, bruixa...un titella, un personatge, un entreteniment, una criatura. Però no em provocaràs cap avaria, no ho creguis. La teva màgia just és fum.

L'ATAC DE LES ORONELLES

Na Pomona té un niu d'oronelles al seu porxo. Amb la panxa plena de síndria fresqueta i paraules, ens hem assegut just davall per seguir alimentant-nos de reflexions. De sobte, les dues oronelles, pare i mare, han començat el seu atac alternat i intermitent. Volaven en picat cap als nostres caps mentre xisclaven enfadades. Evidentment hi havia molt d'espai per passar entre nosaltres i la paret, però elles no volien intruses així que, cortesment, ens hem desplaçat un poc i llavors, tranquiles, han abandonat la seva ofensiva i han retornat al seu niu. Aquest espectacle inèdit m'ha fet pensar com, a vegades, les persones també actuam així: qualsevol ser o situació inofensiva ens sembla un perill. I atacam. Perquè ens volem defensar. Jo t'enyor, saps? Molt. I em sap greu haver estat al lloc i al moment inadequat, destorbant el teu niu. T'enyor. Perquè és natural, com l'instint de les oronelles. Independentment de tot l'amor que don a qui no ets tu.

ANEM A PESCAR

Anem a pescar, amb el far a la nostra esquena, que totes les vivències del passat siguin aprenentatges que ens il·luminin, fins i tot quan encara sigui de dia i pensem que controlam la foscor.

Anem a pescar criatures marines, algues bellugadisses, llàgrimes salades, missatges dins ampolles, perles i tresors submergits.

Anem a pescar en companyia, agermanats amb la il·lusió de compartir les troballes.

Anem a pescar pel plaer de pescar, encara que el peix es torni llançar immediatament a l'aigua per deixar-lo reviure.

GUERRILLERA

Diu Eduard Punset que les persones tenen més capacitat d'estimar a mesura que es van fent grans. Ho argumenta dient que a mesura que els anys passen anam arxivant dins el nostre cervell més records i emocions, i el seu cúmul és el sustens per a la capacitat creativa i metafòrica que fa que augmenti la felicitat. Com? Idò a més capacitat metafòrica més probabilitat de donar categoria d'amor a un encontre amb algú que, potser anys enrere no seria de tanta importància, o, com no ens cansam de repetir, la capacitat de trobar la felicitat en totes les petites coses, que abans potser passaven desapercebudes.

M'ha fet gràcia llegir aquest article perquè precisament a mi em passa a la inversa. Record que a la meva amiga E. li feia molta gràcia aquesta capacitat meva de trobar metàfores i senyals per tot arreu. Jo ja ho havia integrat com un tret de la meva personalitat, però ara ho analitzo i veig que va recés. Em passava molt més de petita. També abans era més fàcil per a mi enamorar-me de persones i situacions, de la vida i totes les seves petites coses. Ara he de fer esforços. Estic realment guerrillera, hipercrítica, permanentment en tensió i molt decebuda. El que abans em semblaven comportaments o actituds del caràcter, ara em semblen qüestions intolerables. Però no perdo la capacitat metafòrica. De fet, ara m'ha vingut al cap una imatge d'un conte que vaig escriure fa un temps en el que el protagonista, un adolescent graffitero, s'imaginava creuant les Rambles (també en tenim, aquí, igual que a Barcelona, però a petita escala) i tallant les flors al seu pas amb les seves mans-tisores...Crec que em passa un poc això, estic guerrillera, rancuniosament, adolescentment, irasciblement guerrillera. Punset, o t'ho t'equivoques o jo som l'excepció que et confirmarà la regla.

TANCAT PER TREBALL

Aquest espai romandrà provisionalment tancat per treball excessiu. Però la casa s'airejarà els caps de setmana. Esper que llavors em visiteu o, almenys, guaiteu per la finestra. Fins aviat.