EL GREIX I LA CALVÍCIE

- El meu destí és el greix i la cel·lulitis –li va dir ella.
- El meu, la calvície.
I els dos es contemplaren angoixats, les entrades d’ell més enllà del front, la figura lleugerament inflada d’ella, tot el greix concentrat com un flotador de la cintura al genoll. No volien verbalitzar la seva por, però va ser a partir de llavors quan es dedicaren a comprar totes les màquines i remeis possibles per evitar el seu destí: un xampú fet d’àloe vera i un ingredient secret, potser bava de caragol, regenerador del cabell, una màquina vibradora que fonia el nòduls de greix de les cuixes, un ionitzador personal portàtil, qualsevol remei que els hi asseguràs un destí diferent. Dins la seva recerca acabaren anant a la consulta d’un bruixot que, un cop ben examinats, els aconsellà deixar-se de tocar.
- Hi ha tanta passió entre vosaltres que concentrau l’energia fins a límits extrems. Quan us besau, us acariciau o us abraçau, l’energia sumada d’un i l’altra fa una combustió química que s’acumula en forma de greix dins el teu cos, i, a tu, et fa perdre el cabell. La solució: prohibit qualsevol contacte físic en el que les emocions siguin el motor!
Duien tres anys casats i la passió encara no s’havia esvaït del tot. Al futur calb li semblà una tortura.
- Però durant quant de temps?
- Fins que depureu tota l’energia acumulada mitjançant aquest remei que us donaré, una mescla d’herbes dutes de les muntanyes andines i mitjançant una estricta teràpia de control mental i invocacions. Si teniu la força adequada amb uns tres o quatre mesos ho aconseguireu. Això sí, convindria que vinguéssiu un cop a la setmana perquè en funció dels progressos vists seguiríem en una línia d’actuació o altra.
La futura obesa va fer càlculs mentals: la consulta costava trenta euros. Si deixava de comprar l’entrenador òptic i la dutxa nasal, limitaven les sortides al cinema a un cop al mes i abandonaven les classes de ball de saló, llavors s’ho podrien permetre. Havien de ser forts. Havien de ser més llestos que el destí.
- No és tan fàcil –els hi va dir el bruixot-, no sou éssers espiritualment desenvolupats i les vostre passions us dominen. Per estar ben segur que seguireu les meves indicacions és imprescindible que us col·loqueu aquests petis aparells al pit i a les mans. Si us tocau o abraçau, una petita descàrrega elèctrica us recordarà que no ho heu de fer. Tranquils, tranquils...no us matarà; sols us farà un poc de coitja. Per suposat l’aparell també disposa d’un comptador que es posa en marxa en el moment que s’allunya del contacte epidèrmic. Un don l’opció de llevar-vos-ho trenta minuts al dia, temps destinat a la vostra higiene personal. És molt important que sigueu forts.
Realment tot semblava un poc surrealista, però estaven desesperats. No volien ser el calb i la grassa. Així que acceptaren. Un cop creuada la porta de la consulta s’agafaren inconscientment de la mà. La descàrrega va ser curta, però intensa. Fins llavors no s’havien adonat de totes les vegades al dia que es demostraven el seu amor: passejaven abraçats o de la mà, es besaven abans de creuar un semàfor, s’abraçaven de dormits, es besaven quan es trobaven, quan s’acomiadaven, quan es creuaven per la casa, quan cuinaven plegats, quan miraven la televisió asseguts al sofà, quan esperaven l’autobús o esperaven que la caixera del supermercat els atengués...Això sense comptar que s’havien acostumat a fer l’amor tres o quatre pics a la setmana.
Per no morir electrocutats, per deixar de ser calb, per deixar de ser grassa, deixaren d’estimar-se físicament. I com que està comprovat que no hi ha major tortura que l’aïllament tàctil, que la mutilació de l’expressió de l’amor, de qualsevol expressió, per a no embogir van a començar a besar i abraçar altres cossos. “Si el problema és la unió concreta de les nostres energies –pensaren- cap mal farem si ens unim amb altres energies, absolutament nocives”.
I així ho van fer: ell s’embolicà amb la seva secretària, una sevillana prima, un poc masculina, de cabells molt curts, que sentia adoració pels calbs. Ella començà a flirtejar amb el caixer del supermercat, un jove rialler amb els cabells llargs a qui li agradaven les dones plenes, amb molts de pits i moltes corbes.
El cabell de l’incipient calb no es regenerava; el greix de la futura obesa no desapareixia; el bruixot engreixava la cartera sessió a sessió perquè no tenia ni un pèl de babau, la parella acabà separada, cada un amb el seu nou amor i el destí, mentrestant, es va fer un bon tip de riure.