EL DIA QUE FAS ANYS

I el dia que fas anys, veig en la teva senzillesa tot el que en el fons necessito. Ets com la vida, amor: constantment volem el que no tenim, ens movem a impulsos accelerats -com les aus dins les gàbies que s'allunyen o s'atraquen segons va el moviment de la taca esborronada de colors que els visita, els dóna aigua, els mira...-, sempre buscant, sempre caiguent, i de cop, durant petits instants (massa breus per a la nostra petitesa) hi veim clar. Veim que l'important de la vida es troba en la senzillesa dels dies, aquestes gotes de pluja que cauen de l'arbre un cop passada la tempesta, aquest raig de sol que perfila les muntanyes banyades, aquesta trucada que saluda sols i així acompanya, aquell riure que entra per la finestra i ompl el silenci de vida, aquell gust agredolç de la darrera mossegada del pastís que vas fer ahir...Idò així, igualment, m'adono a vegades de la teva importància, que també es troba en la senzillesa.

I el dia que fas anys veig la teva emoció, com aquell raig que he dit que perfila muntanyes, quan rebs el petit regal que t'he fet, veig la teva generositat quan cuines per nosaltres, les teves rialles quan els nins et donen la gedriola-porquet i els dibuixos de la granja, les teves carícies per davall de la taula com petites gotes que fan un rierol de vida, quan em trobes a faltar perquè em veus absent o enfadada.

Sovint pens que no et mareixes els meus dubtes, les meves pors, les meves infidelitats de ment, les meves obsessions, el meu neguit, les meves insatisfaccions. Car és en realitat de mi de qui dubt, de qui tinc por, a qui som infidel. El dia que m'estimi començaré a estimar-te a tu com et mareixes.

I el dia que fas anys sé que tanmateix no puc estar sense tu. I és aquest convenciment, fixa't, el que m'ha de deixar tornar: no es pot viure sense vida.