PEIXOS VERMELLS

La tenda de peixos, vista des de fora, semblava petita, però tenia tres alçades que semblaven les capes de profunditat de l’oceà: com més avall s’anava, cap a la sala del sòtan més obscuritat, més possibilitats de trobar-se un tritó o una sirena, encara que fossin de plàstic. Just entrant a Capità Nemo hi havia una enorme peixera plena de peixos vermells. Sols peixos vermells. Vermells com taques de sang, o gelatinosos bocins de corall, o llavis de geisha, o petites ferides, o avellutats pètals de rosa, o insectes mironians, o marques d’atenció, o senyals de prohibit, o segells de lacre, o paraigües i catiusques d’infant o roselles dins un somni, o òrgans interns bategant, o simplement peixos vermells dins una peixera.
Era prim i pàl·lid, com un peix argentat, d’edat impossible de desxifrar, més de seixanta segur. Era llenegadís i hàbil per camuflar-se entre els objectes de la tenda, com si fossin roques dins un paisatge marí, per respirar sense bategar-se gaire, per nedar veloç com una alga duta per la corrent d’un ferotge salt d’aigua. Era llenegadís i hàbil per irisar les seves escates i semblar un gran tresor, això li havien tirat en cara tantes dones, per tornar-se peix volador i botar obstacles, per escapolir-se de l’ham d’aquelles tantes mateixes dones, per donar voltes al mateix redol d’aigua estancada sense pausa. Duia un cavallet marí tatuat al braó, com no. Li agradava alimentar el mite del rude mariner, coneixedor de mil ports i mil amors, però el cert era que ni tan sols sabia nedar i estimar no era, precisament, res que li llevàs la son. Es considerava un home solitari, poc depenent, ple de manies, tranquil, de poques aspiracions. Podia estar-se’n hores veient els peixos nedar, com qui mira el foc d’una xemeneia, les ones de la mar, un moix jugant amb un escarabat o un infant que comença a identificar estímuls. Li agradava tot allò considerat poc profitós, però no era un persona espiritual. Allò contemplatiu, en ell, s’aturava en el simple passar de les hores, sense cap reflexió, sense cap pretensió. La feina en la tenda li permetia aquest estil de vida. Eren poques les persones que entraven. Però, a vegades, se’n duia sorpreses.
Semblà boig d’alegria quan va veure aquell home prim entrar a la tenda. Es llançà als seus braços i acaricià el seu cabell atapeït, de rínxols blancs, com de pell de xot. Amb la correguda va tomar un paquet de menjar per a peixos dins la peixera de l’entrada dels peixos vermells, però ni tan sols s’adonà del desastre, tanta era la emoció. El nouarribat, en canvi, semblava desentendre’s de l’emotiva acollida.
- Germà –li va dir-, fa tres anys que no t’he vist. Esperava més emoció.
- No em demanis el que no tinc. Et penses que he oblidat el que em vas fer? Val això –digué recorrent la tenda amb la mirada- tant de sofriment?
- Saps que t’haguessis gastat tota la herència en rom i putes. Què vols idò, si no m’has perdonat?
- Demà m’han d’operar d’una fístula anal. Vull quedar-me a casa teva i que em cuidis fins que estigui bé.
Semblava no haver discussió possible davant els desitjos del germà gran.
- No em contes històries, germà! Malalties pitjors han patit i mai t’has dignat a fer-m’ho saber, ni molt manco visitar-me.
Els rudes homes es miraren fixament.
- Tinc càncer de pròstata. –digué impassible el germà gran.
No li feia por morir. Li atemoria el sofriment, la pèrdua d’autonomia, la manca de llibertat. Seria un malalt difícil de dur, li va dir. No suportava la llàstima. I no en volia saber res de teràpies alternatives ni reflexions metafísiques o religioses. No en volia saber res de culpabilitats. Sí que era cert que havia dut una vida desordenada, que havia viscut dins l’excés i la desmesura. Però no estava disposat a que ningú li digués que aquell monstre que el devorava per dintre l’havia creat el seu subconscient, com a càstig a les seves debilitats. Per què hi havia nadons malalts de càncer idò? Quines culpes havien d’expiar entre el dormir, el mamar, l’expulsar brutor, el riure i el plorar? Li havia tocat. I no podia fer res més que seguir, obedient, el tractament perquè el seu instint de conservació així li manava i perquè la alternativa era massa covarda. Té culpa la formiga de restar sota la sabata assassina?
Li havia tocat. Si moria, moriria. Vint anys més de regal, des d’aquell dia que quasi es va ofegar a l’Atlàntic. Els dos germans havien estat mariners, tripulants d’un mateix vaixell de pesca a aigües gallegues. Amb l’herència de la mare, el petit muntà la tenda de peixos i el gran, segur d’aconseguir la herència per ser el major i el favorit, se’n va dur una bona esculada i no li va perdonar l’abandonament ni la traïció. Però qualsevol fet empetitia davant l’evidència de la mort.
El germà gran s’instal·là a ca seva. Hi havia espai suficient perquè vivia sol, a un pis de les avingudes de quatre habitacions. Bevia alcohol tot el dia, manco els dies de quimioteràpia, en els que un sol glop d’aigua li semblava fel pura. Es barallaven cada dia, com quan eren petits i feien guerres d’aglans o mataven granotes que després, sense budells, fregaven a la cara de l’altre. Aquells darrers dies no podrien haver estat d’altra manera. Hi havia existències cícliques i la seva relació n’era una, rodona, igual, així com començava havia d’acabar.
S’anà un vespre banyat de pluja. Veia peixos rojos, quan agonitzava, nedant plàcidament dins una piscina de rajoletes verdes. Veia peixos rojos que eren com taques de sang, o gelatinosos bocins de corall, o llavis de geisha, o petites ferides, o avellutats pètals de rosa, o insectes mironians, o marques d’atenció, o senyals de prohibit, o segells de lacre, o paraigües i catiusques d’infant o roselles dins un somni, o òrgans interns bategant, o simplement peixos vermells dins una peixera.
I res va canviar quan ell deixà de respirar, aquesta fou la gran tragèdia.

ANAR-SE'N AL SUD

“Me’n vaig anar al sud en el moment adequat, quan per aquí ja no havia cap alternativa que m’omplís. Estava cansat de que el missatge directe i indirecte d’aquesta societat fos que el consum sense control de productes i serveis era la clau per assolir la felicitat. Eren les dates prèvies a Nadal i, plantat al carrer del Sindicat, em vaig horroritzar davant aquell desgavell de gent entrant i sortint de les tendes. Vaig mirar les seves cares: alguns tenien el rostre desfigurat, congelat en un gest de pànic; altres caminaven arrossegant bosses plenes de regals, condemnats, però, a tenir les mans aferrades a uns barrots de presó; un grapat tenien les mans foradades i, a punt d’embogir, intentaven espantar les aus que pretenien instal·lar-s’hi; també vaig veure una dona recolzada a un cantó del carrer vomitant un líquid espès, com petroli, entre el que suraven abrics, sabates fetes per nins de vuit anys de qualsevol país en desenvolupament, paraigües sense tela, claus soltes, bosses de plàstic, llengües girades...Tant horror assumit com a lògic em va fer partir de cap el sud. No importava on. Volia ser a qualsevol país en vies de desenvolupament, qualsevol lloc on les multinacionals no fossin les tiranes, les psicòpates madones de tots els altres, qualsevol lloc on la seva humil presència no contribuís a sostenir el sistema del terror. Jo tindria la força d’allò petit. I me’n vaig anar a fer d’agricultor a la Índia. No us podeu imaginar quin sofriment. Coneixeu els intents de convertir el cotó de la Índia en explotacions de cotó transgènic? Sí, em productes modificats genèticament en un laboratori, la més clara ruptura de la harmònica relació entre la natura i l’home, a més de la causa d’una sèrie d’efectes que molts minimitzen com l’augment de la contaminació, la desaparició de la diversitat de producte i, sobretot, la dependència dels agricultors a les multinacionals que els gestionen. Al petit poble on vaig viure, els agricultors se suïcidaven seguit seguit, engolits per aquest nou sistema on se’ls explotava. Sofrien més penúries que abans. Potser alguns penseu que els avanços científics en aquest camp poden minvar la fam en la terra, però creieu-me, no és que faltin aliments en el món; és que estan mal repartits. Convençut de que volia un món just, sostenible, sa, en pau, vaig decidir treballar en un comerç just, en la bellesa d’allò humil, de les coses fetes a mà, com antany. Potser aquestes capses de fusta, aquests mocadors de cotó tintats amb herbes, aquestes figures de fang no puguin competir amb les plastificades juguetes dels grans magatzems, amb les artificials varetes d’encens que venen als bazars (vuitanta varetes per un euro!) que es consumeixen en dos minuts i omplen l’ambient de substàncies nocives per a la salut, amb els perfums de marca o els jerseis de nylon, però almanco tot el que aquí es vengui servirà per a que una mare pugui alimentar al seu fill, no per augmentar el patrimoni d’un milionari sense escrúpols”. La veu en off emmudí mentre algunes imatges que l’havien il·lustrat passaven a càmara ràpida: el Ganges, ple de cadàvers i espiritualitat; les vaques sagrades i plàcides caminant sobre llits de roses; els camps de cotó aliens a la sang vessada, les vídues pidolaires, les alegres figures vestides de colors vius, turqueses, safrans, fúcsies; la bellesa de les mirades sàvies bressolant el tercer ull, els productes artesans que havia de vendre a la tenda.
Li havia posat de nom Rajkumar, a la tenda, com el nen que tenia apadrinat i avui la inaugurava. No havia massa gent desconeguda, a pesar d’haver-se anunciat a la revista Namasté, una publicació de distribució gratuïta i de molt bona acollida que tenia una tirada de quinze mil exemplars. No importava. Les petites coses, les petites passes eren sovint més valuoses que una gran passa cap a l’abisme. Aconseguiria que la curiositat morbosa que veia en aquelles cares es convertís en respecte i compromís.
- Sabies que la girafa és l’únic animal terrestre del món que és mut? –li va demanar a una nena que en bressolava una feta de drap, cosida a mà amb fil de cotó i farcida d’arena del desert.
La nena el mirà encuriosida, però aviat s’empegueí i no contestà.
- No per tenir el coll més llarg, té la veu més forta –mormolà ell.
I aquesta creença li donà força per seguir endavant amb el seu petit somni.

POTSER EL COR

S’enfonsarà l’olor agre dels til·lers
en la nit de pluja. Serà en va
el temps de la joia, la seva fúria,
aquell moviment seu de llamp que desarrela.
Resta a penes oberta la indolència,
el record d’un gest, d’una síl·laba,
però com d’un vol lent d’ocells
entre vapors de boira. I encara esperes
un no sé què, perduda meva, potser
una hora que decideixi, que et porti
al principi o al final: sort igual,
feit i fet. Aquí negre el fum dels incendis
asseca també la gola. Si ho pots fer,
oblida aquell sabor de sofre
i la por. Les paraules ens cansen,
remunten des d’una aigua lapidada;
potser ens queda el cor, potser el cor…
(Dia rere dia, Salvatore Quasimodo)

GENEROSITAT I MÀGIA

Serà que em costa expressar en la vida real la generositat i la màgia. També la tristor. Converteixo a na Frannia en la única portaveu d’aquestes expressions, en una experta donant de poesies i sacsejades mentre el meu vertader jo es condueix maldestre per aquests paranys. Anit en va ser un bon exemple. Les bromes i els rieres –bellíssima manera també de comunicar-se- esvaïren aparentment tota la generositat i màgia que volia oferir, però tinc l’esperança que avui, exposats a la llum, els sis que voltàvem la taula poguem abastir els senyals.
Teníem sopar persa. Borani. Polou. Kotlet. Kukuye Bademjam. Baglava. Tah Chin. Amb màgia, generositat i vi. També havia inevitables murs i molta por i desconfiança. I una nit fresca al jardí de Guium. El vent va deixar de bufar per deixar-nos gaudir del sopar, però hi havia fiblons dins nosaltres. Són coses que es noten.
Els perses, arribat el Nowrooz (el seu Any Nou coincident amb l’arribada de la primavera) fan preguntes sobre el futur a un llibre de poemas de Hafez i la resposta que l’atzar els hi dóna és l’auguri del nou any. Ahir vaig voler fer quelcom semblant. Vaig donar a elegir un petit conte sufí als convidats. L’havien d’elegir a l’atzar. Cada ú tenia un missatge. A en J. li va dir que deixàs de cercar defora d’ell mateix, car tot ja era dins seu; a n’A. li va dir que tornàs a creure en la força de l’amor, a na C. li va dir que no tingués por de canviar i deixar enrere la seva antiga pell, a na V. li va dir que deixàs de preocupar-se pel futur, a en H. li va dir quelcom que ell ja sap molt bé, que tot passa, i a na F. li va dir que la veritat és inabastable i que la part no és més que un bocí del tot. No sabem si l’atzar s’equivocà i els missatges s’haurien d’haver intercanviat, però si fos així allò bo seria escoltar-los als 6 i veure que tots es poden resumir en un: deixar de tenir por de la vida, l’amor i els altres i lliurar-se al sentiment. Però per això s’ha de ser un mestre i sembla que cap dels sis tenim cap títol de maestria en amor.
Deien els tolteques que la vida no és més que un somni i les persones artistes de l’amor. Si és així, i som artistes no ens queda altra que crear una vida que sigui una obra d’art. Però cada un ens obstinam en tenir un sol paper: estúpida inseguritat, descoratjador cinisme, absurda protecció, inflexible rectitud, superficial alegria, melangiosa tristesa…Per què?
Érem 6 a taula. Deia Epictet que la vida ha de ser com un banquet:“pensa en la vida com si es tractés d’un banquet on et comportessis cortesament. Quan et passin les safates, estén la mà i serveix-te una porció moderada. Si una plata et passa de llarg, gaudeix del que tens al plat. I si una menja encara no t’ha estat presentada, espera amb paciencia que arribi el teu torn. Obtindràs la porció justa quan arribi el moment”. Jo encara no he perdut l’esperança.

NO ÉS TRISTOR, ÉS MELANGIA

Són les sis de l’horabaixa i encara no he parlat amb ningú. Hagués pogut telefonar a la mare, o a na Maria, però no tenia res interessant a contar. La meva vida és monòtona, vulgar: he anat a classe, m’he despullat per fer de model a la classe de dibuix durant l’hora de dinar, he menjat ràpidament una ensalada d’alvocat i una poma, he pres cafè mentre llegia Jane Eyre en anglès i ara, sec en aquest bar i escric. Vull anar a Artemisa a comprar una sanguina i uns pinzells del número quatre abans que tanquin. Els necessit per a demà a primera hora, però la veritat és que no li veig sentit a res, i tot em fa mandra. Quin esforç haver de parlar amb el dependent de la tenda de material de dibuix!. M’observa, em pregunta coses personals, m’investiga, em jutja. No sé quin interès deu trobar en mi, com no sigui el mateix interès que el mou a estudiar la vida de les formigues. Diu que li atrauen els artistes, però jo no el veig comportar-se igual amb els altres clients, i tots ho són. Jo no sé si som artista; som una tràgica víctima del meu caràcter creatiu, sols això. Sempre em saluda dient:
- Què, com va aquesta tristor?
- No és tristor –li contest-; és melangia.
- Tant dóna –em diu ell, i m’observa amb ulls de científic.
No és el mateix tristor que melangia. Un es pot posar trist, però melangiós se n’és permanentment. M’imagín que la melangia té forma de singlot de raïm, i es reparteix per l’interior del meu cos, penjada en innumerables brots, un de l’estómac, l’altre del cor, un altre de la campaneta de la gargamella. A mesura que els grans són madurs cauen i es mesclen amb la sang i em corren per les venes i em fan estar perennement melangiosa. M’agradaria que no fos així. Sempre he pensat que em sobren moltes coses. De petita pensava que em sobraven óssos. Estava prima, més que ara. Em passava el dia pessigant-me per veure si trobava carn a qualque lloc, però fins i tot el ventre de la cama era esquàlid. Ara no m’importa estar prima, m’agrada, reflexa l’aspecte malaltís del meu interior, però voldria tenir més muscle i grassa sobre el pit, deixar de semblar un xiprer al vent. Sempre m’he trobat diferent. Som incapaç d’encaixar dins aquest trencaclosques que m’envolta. Aprenc a dibuixar, m’amar de bellesa que altres han creat, transform aquest desassossec intern en una aquarel·la líquida, sé veure símbols a tot arreu. De fet, ara veig una parella davant meu que discuteix. Ella el mira amb els ulls verds, grossos, molt oberts, com si volgués abastar-lo sencer. Deu ser un comiat, encara que ell vesteixi de verd i un lleuger somrís li pengi de la boca. De sobte veig una bella connexió entre els ulls verds d’ella i la camisa d’ell. No és un verd, el que ell porta, d’esperança, ni d’aigua estancada, ni d’herba fresca. És un verd de farmàcia de guàrdia. És un crit de desesperació. No vol anar-se’n, però s’anirà. Ella no vol deixar-lo partir, però no farà res per evitar-ho. I ambdós verds es perdran, d’aquí una estona, entre la gent. Sé veure aquestes coses. Però aquestes coses no són útils. Per molt que el dependent d’Artemisa em vulgui fer creure el contrari.
- Tu i jo som iguals –em va dir un dia -, però tu ets avall de l’escala i jo a dalt. Tu estàs malalta; jo som sa. Però els dos veiem les mateixes coses.
El dia que m’ho va dir s’atracà molt a la meva cara, entrà clarament dins el meu espai. Els tubs de pintura a l’oli eren a la seva esquena i envoltaven el seu cap com si fos una aurèola. Em va molestar veure aquest símbol rera seu, com si ell fos l’elegit, mentre jo em recolzava sobre els llenços blancs, apilats a un racó de la tenda.
- Viu el present –em va ordenar aquell mateix dia mentre em tornava el canvi.
Si no fos per la seva presència, sempre tan analítica i inoportuna, aniria més a la tenda. M’encanta trescar per les prestatgeries, comparar els punxons, els diferents tipus de gomes, les textures dels papers de dibuix, els colors alienats com un arc de Sant Martí dins les seves capses, els cavallets i les paletes, els pots d’acrílic. M’agrada sentir l’olor asfixiant de l’aiguarràs, fullejar els llibres de dibuix, canviar de postura les figures de fusta d’anatomia humana. De petita ja tenia tendència a col·leccionar-ho tot, a col·locar-ho a la vista com si fos una exposició: les Nancys, les Barriguitas, les Barbies, els cubs de Kubric, els Madelsmans, els dibuixos que feia amb els plastidecors, les copinyes que agafava a la platja, les “figuritas”, les juguetes que fabricava amb xapes de botella, amb tassons buits de iogurts i Nocilla, amb rotllos de paper de wàter i cotó. Ho tenia tot com a un mostrador per compartir-ho. Som filla única i mai va haver ningú, però. Ara ja no ho faig. Col·leccion, sí, però no ho mostro. De fet sovint m’agradaria esvair-me. Com ara que el cambrer metrosexual no em lleva l’ull de sobre. Crec que m’ha somrigut. No sé què es pensa. Mai em fixaria amb algú com ell. A mi qui m’agrada és el professor d’història de l’art, amb el seu cabell canós, la barba retallada, els ulls oliosos i la figura vençuda, com la meva. Em vaig fixar en ell molt abans de tenir-lo de professor. Me’l topava pels passadissos de l’escola o assegut al bar davant un cafè sol. Em semblava un monjo, un investigador moscat com els papers que li feien companyia, el geni distret tan fora d’aquest món com jo mateixa. Però aviat vaig carregar-lo de sexualitat. Des del dia que em besà el caragol de l’orella enfront de la mar amb virtuosa habilitat. Alternà l’alè calent amb la humitat de la llengua i n’escrigué un haikú senzill i ondulant que em va fer gemegar de plaer. “Bruixeta...”, em deia, mentre em mossegava el lòbul, i jo sols veia bruixeria en la seva llengua i els seus ulls regalimant desig entre les arrugues. No sé si besa de la mateixa manera la seva dona. No sé si ella sap que té una amant vint-i-dos anys més jove, tràgica i intensa en l’amor, fatalista i indolent en la vida quotidiana, estudiant de Belles Arts, que escriu cartes a amics imaginaris que no té enlloc d’anar a Artemisa a comprar material per a la classe de demà. No ho sé ni mi importa.

EL SETÈ SENTIT: EL D'ESTAR VIU

Em dius que el sentit de néixer és morir. Jo et dic que el sentit de néixer és viure. I que acabam morint, això sí. Però el sentit és viure. I no crec que el fet de cercar un sentit a aquest viure –i a aquest morir- sigui posar ornaments i estar en un conte de fades. Simplement és humà. Com ho és tenir fe. I si no fos així no seria l’activitat comú de tota la humanitat, present i passada. No et meravella que ens plantegem els mateixos dubtes que es plantejaven fa milers d’anys? No et meravella que qualsevol humà, més evolucionat o menys, del sud o del nord, femení o masculí, vell o infant, oriental o occidental es faci les mateixes preguntes? Per què existeix la filosofia, la psicologia, la història, la literatura, l’espiritualitat si no per això que tu tan desprecies: trobar un sentit? I si, com tu dius, no hi ha cap sentit, què fas lluitant? Si tot passa per atzar, si no ets capaç d’entendre que formam part d’un tot, que qualsevol desgràcia té un sentit per què segueixes cercant? I si més no, si tinguessis raó tu, i la fe sols fos un miratge per enfrontar-nos al buit del no-res i el sense-sentit d’una existència casual, no pots desvaloritzar el fet que el ser humà necessita d’aquest consol per seguir endavant. I això no és dèbil, ans tot el contrari. Crec que aquí rau tota la fortalesa: en la fe. La fe en que tot té un sentit. Per què som aquí si no? N’hi ha que diuen que per fer florir la consciència i fer de la vida (del món de les formes) quelcom menys hostil. N’hi ha que pensen que la nostra presència no és més important que la d’un cuc dins l’ecosistema global, que som part d’una xarxa també de consciència que no fa més que aprendre i seguir evolucionant allò après de vida en vida. N’hi ha que creuen que la vida no és més que un paper que ens ha tocat viure, un curt ball que sols té sentit en ell mateix i que s’ha de gaudir. Sigui com sigui estar viu té un sentit, morir també el té. I si no ho creus, no sé què fas cercant. I si no creus que de qualsevol desgràcia es pot treure un fet positiu, efectivament llavors res té sentit. Ets la mateixa de fa 2 anys? No creus que has millorat com a ser humà? Idò això ja hauria de ser el sentit de tota aquesta lluita tan plena de dolor. Desplastifica la teva vida, fes-la bella, neta i duradora (fins i tot per després de que no la puguis usar, perquè ja ho saps, res desapareix, tot es transforma).

GUIUM

M'amago a Guium.

LA MUNTANYA RUSSA

Som a punt de pujar a l’atracció. Em fa por. Em conec i sé que som sensible i em marejo fàcilment, que necessito tocar de peus a terra per posar en marxa els sis sentits; si no toc terra m’atabalo i som incapaç de sentir: la ingravidesa em reorganitza les cèl·lules, que és una manera simpàtica de dir que me les desordena. Però a pesar de la por, he pres la decisió. Fa massa temps que desig pujar-hi així que ho faig. Asseguro eficaçment tots els mecanismes de seguretat, em llevo les ulleres (tanmateix no cal veure-hi clar per gaudir-ne, potser ben bé el contrari) i tots els ornaments, i em disposo a esperar. El cotxet comença a pujar pels rails suaument. Què xulo! Quines vistes comencen a veure’s des d’aquí! El cap dels dits em comença a tremolar i sent un buit a l’estómac desconcertant però plaenter. Som ben a dalt. Veig les muntanyes de Tramuntana quasi a frec de mà i una lluna virtual en 3D em pica l’ull tan a l’abast dels meus braços que tard més a reaccionar del que seria desitjable quan el carretó comença a descendir bruscament a tota velocitat. L’estómac em guaita entre les dents; els ulls, que s’havien vist reflectits a les pupil·les dels de la lluna, em surten dels caus com si fossin de xiclet; la sang se’m gela a les palmes de les mans de tant fort que estrenyo la barra de seguretat; els rínxols se’m desrinxen i dupliquen la seva mida tapant tots els ocells i els niguls que topen. Amb un sotrac aterrador arribo a la panxa descendent de la corba. Crec que ja he tocat terra, però sense tenir temps de refer-me, pujo de nou, potser fins i tot amb més velocitat. El trajecte no és recte aquest pic. Mai havia sentit tantes corbes seguides, amunt, avall, un altre pic amunt, ara avall, pujades i baixades cada cop més seguides, sense temps a serenar-me. Emmalaltiré. Vull baixar? No. M’agrada. Sí, vull baixar. No, encara. I una altra atracció?. Els cotxes de xoc? No. El tioVivo? Psss. El túnel del terror? No, ha de ser aquesta. Em marejo. Ai. Estúpid amor.

EN LA MATEIXA PEDRA

M’amago al jardí de Guium. Hi penjo pedres blaves perses per tot arreu cercant protecció i deix que un sol femení ens il·lumini. M’amago al jardí de Guium, sota les flors que es tanquen fora sol, sota el gessamí i la passionària, sota els pedrolins i les clavellines. M’amago sota les roses que tornen florir, sota el gerani fúcsia que mor i ressuscita cada mes, sota les tomàtigues i els pebres encara verds, sota l’heura que encara no ha conquerit la paret, sota l’ordenada creu que em porta cap a la llimonera. M’amago i espero. No sé ben bé què. Potser simplement a que no es torni a repetir la història, potser simplement a que acabi la calor aferradissa i torni la tardor, potser simplement a que hagi après la lliçó i no ensopegui, de nou, en la mateixa pedra.