sábado, 16 de mayo de 2009

SOLA

Gairebé fa un any vaig escriure aquestes lletres:

Ara que no hi ets sento intensament el teu costat del llit. Batega amb els roncs emigrats que ja no sonen, despullat de la punta dels teus dits. Dormo millor, no t'ho nego; però respiro pitjor, desperto malament,visc ausent.

Em vas jurar que no em tornaries deixar sola...

3 comentarios:

Carme dijo...

A mi també m'agrada buscar enrere per veure com sentia i que deia, però sempre acabo pensant que el més important, sempre, és allò que escrius ara mateix.

Frannia dijo...

I si la història es repeteix...?

xot dijo...

De no repetir-se constantment, la història no tendria cap motiu d'existir.