jueves, 7 de mayo de 2009

ERÒTIC?

Sobre el pòmul, una piga blava, el tatuatge d’un accident quan era nen i un company de classe li tirà un bolígraf blau com si fos una llança i li deixà la marca blava per a sempre. Sobre el pòmul, una libèl·lula de plàstic, imitant a un gran visionari passat, a un geni del somni i el desig. Sobre el pòmul, una pipella escassa, rossa en la punta, aferrada a una pell blanca, la carícia que enceta i conclou la història.
Escriu. És prim, és callat, i escriu. Ella no en sap res més. Sap el que veu: una figura lleugerament encollida, poc coratjosa, una pell blanca, un posat opac, i una piga blava al pòmul esquerre. Sap que escriu perquè ha llegit els seus llibres, tres poemaris i dues novel·les, i perquè sent el tecleig dels seus dits sobre l’ordinador mentre ella neteja la casa . No en sap res més. Ell mai li parla, sols una breu salutació si es topen al passadís durant el matí. Però la mira sovint, la contempla, i quan ho fa, mai desvia la mirada. Manté aquells ulls oliosos, intensament brillants, fixos en els seus fins que ella no pot resistir-se. Una onada de calor l’envaeix el rostre i ha d’allunyar-se d’ell. Té por de si mateixa, de que aquell pla de seducció que ha preparat tan acuradament s’estavelli per culpa d’un impuls, d’un mal moviment. Ha conegut l’existència de l’escriptor de la piga blava gràcies a una jugada del destí, del viatge sobtat que va fer a l’illa dos anys enrera, fugint d’una història fallida d’amor a si mateixa, una jugada que podria relatar-se i comença així: ara que és a Mallorca comprarà una senalla de vímet i es calçarà unes sandàlies de pell girada, que no són típiques d’aquesta illa sinó de la veïnada però que tothom porta, segons va llegir a la guia de viatges. Dinarà sopes mallorquines i ensaïmada i si pot, assistirà a la matança d’un porc, i creuarà la badia amb un llaüt, un petit vaixell de pescadors. Contemplarà la Seu a la llum blau intensa de la Mediterrània i gaudirà de les platges verges i netes a la llum de la lluna, un poc mora. I al matí cordarà les xarxes amb els pescadors i prendrà un palo amb ells a algun bar a prop del port. Ho farà si troba aquesta illa llegida perquè fins ara res l’ha impressionada massa ni li ha semblat tal com ho ha llegit. És a la capital, a una plaça que es diu Espanya. Hi ha coloms i molts turistes, i una calor aferradissa i asfixiant. Ella ve d’una altra illa, la petitíssima illa de Poel, al mar Bàltic, una illa que té més vaques que persones, totalment plana, amb un sol poble, moltes platges i daurats camps plens de flors grogues. Ve d’una casa gran, amb fusta al terra, grans portes i finestres, i un jardí ple de roures i roses. Ve de passar tardes mirant ploure rera la finestra, prenent te negre de la Fríssia Oriental, o formatge amb vi de la regió del Rin. Ve de llegir neuròticament tota l’obra de Nabokov i de somniar amb un miner polonès que l’estima a un àtic de Krakòvia mentre sona, de fons, música de Chopin.
Es troba un poc perduda. No sap ni una paraula d’espanyol, però ha fet un curs de català a Praga. El seu professor, un al·lot mallorquí que feia de lectorat li va contar meravelles de l’illa i la va fer creure en aquesta llengua que ara xapurreja, però que curiosament no l’ha feta entendre’s amb ningú encara. Ha fet el primer intent al bar de l’aeroport, però no l’han entesa. Ara ho provarà amb una al·lota que seu a un banc i pareix que escriu a un quadern.
- Bon dia –li diu. Cerc un “joc” per dormir, un hotel. On hi ha un…?
Creu que ho ha dit bé perquè l’al·lota ha somrigut i li ha dit que just a l’altra banda del carrer hi ha un petit hostal molt acollidor, però que la zona turística dels hotels és un poc lluny, sortint de ciutat, cap l’aeroport. També li ha demanat d’on era i ha quedat admirada de que pogués parlar català. No se’n podia avenir. Li ha explicat que a l’illa cada cop són més pocs els que parlen aquesta llengua.
Ara se’n penedeix de no haver cercat més informació per Internet. S’ha limitat a llegir velles guies, novel·les romàntiques, a escoltar els records borrosos de la mare que quan era una joveneta va viatjar a l’illa allà pels anys seixanta, i a refiar-se de les opinions d’un lectorat nacionalista enyorat de la seva terra. No li agrada aquest primer sentiment de decepció així que decideix anar a l’hostal, posar-se còmoda i un cop dinada i descansada, començar a trescar per l’illa. Vol anar a Sóller amb el tren de fusta, travessar els nombrosos túnels i solcar els camps de tarongers. També voldria passar la nit a Llucalcari, sota els pins i les estrelles, i nedar nua entre les algues fosforescents. Un dia, ha de pujar el castell d’Alaró i un altre menjar coca de patata a Valldemossa. També vol conèixer Raixa.
L’hostal és net però calorós. Les parets, pintades de verd poma, li donen la sensació d’estar-se a un hospital, però del bar de la planta baixa, li arriba l’enrenou, les rialles, l’olor a peix fregit i a tabac. Potser sí que hi és a un hospital. Ha vingut a curar-se d’una malaltia crònica i difícil de diagnosticar: la incapacitat de gaudir de la vida. Abans ho feia, abans sabia somniar. S’adorm i viatja amb un amic poeta cap a una casa en runes al mig d’un camp de blat. L’amic desapareix i li deixa un mòbil de gel. Sent l’aparell gelat dins la butxaca i com es va fonent i regalima per la cuixa. L’ha de telefonar abans que es fongui del tot però no hi ha manera de recordar el número complet. Ho prova un i altre cop però no hi ha manera. S’adona que de l’abric du penjat un rellotge despertador i un mirall retrovisor.
Quan es desperta té la boca pastosa. Encara no ha menjat res. Beu aigua de l'aixeta, molt salada i tèbia, el just per banyar-se els llavis i llevar-se la sensació de cartró. Es dutxa, es posa un vestit ample i llarg, cisat, que deixi passar l’aire, fica a la bossa doblers, la màquina de fer fotos, la guia i el mapa, la llibreta i el bolígraf i baixa al carrer. Troba un kebab i allà pren forces. No li agrada gaire el gust intens del xot però ho prefereix a una hamburguesa, que és el que ara té més a prop. No pot buscar un bon restaurant perquè la calor i el malson l’han deixada molt cansada. Decideix que sols passejarà per ciutat avui. No vol anar més lluny. Travessa la ciutat comercial, l’enrenou de gent amb bosses, el miratge de les tendes plenes de colors verds elèctrics, grocs, roses i violetes, escolta els cantants al carrer (“esto no es una elegía, no es un romance ni un verso; tan sólo una acción de gracias por darle a mis ánsias razón para un beso·” sona el Sílvio Rodríguez, sense que ella ho entengui ni el conegui), contempla els homes-estàtua que pretenen ser premiats pel silenci i la immobilitat dins tanta pressa i acaba arribant a la ciutat de llegenda, la dels àrabs i els cristians, la ciutat d’aram. S’imagina que és un ocell que la sobrevola. Veu el diamant que és el casc antic, i com els seus raigs s’expandeixen cap els costats en carrers quadriculats, cada llampec de la joia un edifici bell, un racó. És això el que cercava: un lloc bell on somniar i no haver d’enfrontar-se a una realitat concreta. Però no sap que, a voltes, és precisament això el que es necessita per començar a veure clar. En poques hores començarà a reconèixer-se a tot el que vegi. Sabrà que si l’emociona la llum del sol quan es pon reflectit a les parets daurades de la Llotja és perquè vol recuperar aquella llum que ja no té, sabrà que si la sacia la dolçor d’un gelat d’ametlla a Can Joan de s’Aigo és perquè necessita posar dolçor a la seva vida, sabrà que el somriure que se li penja al rostre, sense voler, quan veu uns adolescents ballant break-dance a l’esplanada enrajolada d’una tenda de roba, impúdics i provocadors, és perquè té ànsies de llibertat.
El primer dia ha estat sensitiu. S’ha omplert de colors, olors i sons. El vespre serà de pells. No la fa sentir-se incòmoda anar-se’n a un bar sola. És guapa i sempre troba companyia. I així és. Se li atraca un anglès alt i prim com un xiprer, un poc malgarbat i vermell de cara. Més o manco s’entenen. Si les paraules fallen, els somriures i les mirades supleixen la mancança. Entre cervesa i cervesa ell li posa la ma a la cuixa i com que no troba resistència puja cap a l’entrecuix, suaument per la part interna de la cama. No pot pensar si algú els mira. S’atura quan sent el tacte del pèl del seu sexe, sortint lleugerament pel costat de la peça de cotó. Ella s’estira i agafa la bossa. I treu una fotografia seva: un al·lot un poc gras, amb aspecte d’intel·lectual la està abraçant. L’anglès ni s’immuta. No li importa res més que aquell racó que l’espera baix el vestit. I això és determinant per a que ella fugi. L’hagués volgut amb un poc de consciència. Sols un poc, un titubeig, una paraula de permís o de disculpa, una súplica amb la mirada sols. Però voler agafar el fruit així, sense delicadesa i detall, no. Surt i el deixa, surt i es refugia a uns grans magatzems, a la secció dels llibres. I allà troba un llibre de poemes de l’escriptor de la piga blava, i l’intenta llegir amb el seu escàs coneixement de català i s’emociona i mira la fotografia de la contraportada i sap que ha de quedar a l’illa.
Han passat dos anys des d’aquell succés. El destí i la perseverància li han ofert la mà i han fet que, mitjans uns contactes, entri a casa seva a fer feina com a netejadora. Ell no en sap res d’ella tampoc. Ella imagina que mai s’ha parat a pensar d’on ve. No sap si sols la veu com una netejadora voluptuosa, poc gràcil, de pell molt blanca, massa plena i concreta, una soca desproporcionada d’arbre antic, de brancatge rossenc i ulls transparents, o és capaç d’intuir la persona rica que és, plena d’esperit i vivències. Fa temps que sent la mirada cremadora del desig, però no vol que ell desitgi un cos sols. Per això no s’arregla gaire quan l’ha de veure. L’estratègia passa per altres llindars: es deixa oblidat un llibre caigut al seu dormitori. Li ha posat una fotografia seva, de quan era més jove a la vista, despuntant entre les fulles, una en que es va vestir d’André Breton i es va col·locar una libèl·lula de plàstic a la galta. L’endemà ell s’atraca amb el llibre a la mà i li deixa sobre la motxilla sense dir cap paraula. I llavors ella s’adona que ell en sap més que ella. Impossible llevar la pols dels mobles amb aquell insecte enganxat al ventre, mentre ell repica sobre el teclat a l’altra banda de casa. Quan arriba a casa i treu el llibre de la motxilla troba una frase escrita rera la fotografia. Diu: “Tinc la piga blava des dels vuit anys, quan un company de classe, em clavà un bolígraf a la galta”. Ella sap que dins el seu cap s’ha creat la doble imatge de la piga blava i la libèl·lula, que ambdues s’han fusionat en un primer acte d’amor. S’imagina les dues pells unides per la marca, la d’una mateixa sensibilitat, que fa que totes les circumstàncies s’esborrin, almanco per un instant.
No sap com enfrontar el proper encontre. No ha passat res i dins el seu cap ha passat tot. Arriba a la casa. Els dijous toca planxar i repassar la cuina. La dona treballa, com sempre. Quan entra tot resta en silenci. No el sent a l’ordinador, la casa sembla buida. Passen les hores, ella suada per la calentor de la planxa i la casa en silenci. Llavors entra per la porta pausadament. Ve del carrer amb una bossa a la mà i la gorra blanca posada. També sua. S’atraca i li passa la mà suaument per la galta. “Tens una pipella”- diu. L’intenta llevar però està aferrada i no insisteix.

2 comentarios:

La Intransigent dijo...

Molt bell.

Frannia dijo...

Oh, algú l'ha llegit. Quan penjo escrits tan llargs sempre penso que ningú els llegirà. Gràcies!