jueves, 21 de mayo de 2009

CALOR AFRICANA

Després d'una tardor, un hivern i una primavera alemanya, sembla que arriba un estiu africà. L'aire comença a ser gelatinós, sòlid com un plat de puré de carabassa cuinat amb poca aigua. Les llimones, massa madures, cauen de l'arbre i s'escampen sobre el pedrolí fent floridura. Hi ha massa fulles seques per tot arreu i les poncelles desfullades dels seus pètals pansits semblen carcasses d'una altra dècada, o insectes tropicals sols habitants de rares enciclopèdies. L'ombra dels cactus, punyent i asfàltica, regna sobre el jardí. Tanta sort que sempre hi ha plantes que desafien amb el seu verd brillant la desolació de la calor africana. Mentres, jo insisteixo en abeurar la terra i alimentar, de pas, el meu univers màgic amb la lectura, de nou, de "Cien años de soledad". No he anat a pilates, no he endreçat l'armari, no he fet la migdiada, no m'he rentat els cabells, no he repintat de groc el sol persa del jardí, decolorit després de tanta pluja, no he posat la rentadora. Només m'he deixat dur per la calor aferradissa. Tanco els ulls. Sento les campanades de l'església. Sento els ocells cantar. Sento una màquina treballar sobre el ferro o l'acer. Sento cotxes posar en marxa el seu motor i partir. Sento nins que criden i juguen al jardí de la piscina. Intento fixar-me en el que faig, en el que hi ha, no en el que hauria d'haver fet. A veure si la calor africana em ferra a la terra i al present, em treu del buit.

No hay comentarios: