jueves, 14 de mayo de 2009

SABATES

Estic llegint un llibre de Juan José Millás, "No mires debajo de la cama", en el que les sabates tenen vida pròpia i habiten un univers especial, massa semblant a l'humà per no patir més d'un calfred mentre llegeixes. Els parells pateixen si s'han de separar, es senten buits sense un peu que els ocupi i a vegades tenen una experiència més que eròtica quan els hi entra una rata a dins...
M'ha fet pensar en la meva relació amb les sabates. En tinc poques, normalment, i quan una m'agrada no la deix fins que es romp. Som difícil de contentar, però fidel. No m'agrada seguir la moda, de fet les sabates que agraden a la majoria no em solen semblar massa especials. A vegades suporto sabates que em fan moltes ferides, però sempre esper que arribi el dia que s'adabtin a la meva pell (o jo a la seva). No porto mai tacó perquè em falta l'equilibri. I sempre, sempre, les tinc desordenades i a la vista, com els meus desitjos i emocions. Bon paral·lelisme, el de Millás. I vosaltres, quina relació teniu amb les vostres sabates?

2 comentarios:

Carme dijo...

Jo, també en tinc poques i tampoc m'agraden les que estan de moda, em costa trobar sabates còmodes i que m'agradin i quan les trobo... com tu no me les trec de sobre. Mai no porto taló, ni a les festes, ni als casaments.

En canvi no suporto gaire que em facin ferides i les tinc força endreçades. Em costa llençar-les i avegades han de passar 2-3 o 4 anys sense posar-me-les perquè decideixi que me les trec de sobre.

novesflors dijo...

Jo procure combinar l'estètica amb la comoditat. M'agraden amb una mica de taló tot i que gairebé sempre en porte planes, per anar a treballar, per exemple ja que (almenys ara)vaig a peu i vull caminar còmoda. Si unes sabates em fereixen els peus no me les pose encazra que se'm queden noves...