No tot ha de ser poesia. No sempre, si em fan caure, he de quedar-me estesa al terra mirant al cel plena d'esperança en la bona fe dels altres, esperant rebre el mateix que he donat, la mateixa sinceritat, la mateixa confiança. A vegades, repiny. A vegades, em prenc la llibertat de treure la llengua, la meva, la catalana, l'universal, la femenina, l'humana, a totes les persones d'ànima negra, a tots els que coven rencors, ràbies i enveges. A prende pel cul, ànimes buides i negres!
lunes, 18 de febrero de 2008
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
6 comentarios:
Això mateix!
i taaaaant que sí!!! a la porra!!
De vegades, per a teràpia personal, és bo treure la nostra part més iracunda i salvatge. Malgrat tot, jo sóc més partidari dels somriures.
:-P
I ben fet que fas de treure la llengua :P
I tant que sí!
Somriures, sempre...fins que et toquen els dellonses. Arriba un punt en que s'ha de ser dur. Aquest tipus de persona no es mareixen ni la nostra ira, això sí, però algú els hi hauria de fer veure com s'equivoquen: tanmateix tot el mal que vulguin als altres els hi tornarà tard o d'hora per triplicat.I punt final. No hi dedicaré ni un sol pensament més. Gràcies pel vostre recolzament tot i no saber de què va el tema. Pot ser qualque dia n'escrigui un conte i és tan increíble que possiblement no hauré d'inventar res. Besades a tots.
Publicar un comentario