És una malaltia greu la de no saber gaudir del goig del SER, estar sempre instal·lat en el buit, en el que no es té, en el que no hi ha. Pensar "manca espai, manca gent estimada, manca serenor, manquen doblers per convidar-los a tots, manca la possibilitat de poder estar amb cada u d'ells una bona estona i agrair el seu suport, manquen paraules, em manca més a prop..." enlloc de sentir tot el que és suficient. L'únic que consola és pensar que aquest buit, aquest profund forat negre té una massa tan gran i tan espesa i es mou a tal velocitat que és una força en ella mateixa, una força gravitatòria, poderosa, inmutable, devoradora, que converteix tot aquest buit en creació. Sovint no sé qui som. Em veig des de fora i no sé mai si les meves accions són fruit de fugir d'aquest buit o ben bé al contrari, mai sé si faig el que vull o el que vull és essencialment l'oposat al que faig. I el temps, mentrestant, passa.
3 comentarios:
Deia Jonh Lennon que "La vida és allò que passa mentre estem tan ocupats fent altres coses."
I tu tens tanta raó com ell, mentrestant el temps passa. Però aquest temps, pot ser temps de recerca, d'aprenentatge. Si t'escoltes bé, cada vegada estaràs més a a prop de saber què vols. Hi ha una pregunta important a fer-se. "Això que faig, o que he fet em fa sentir bé?" I encara que sovint no poguem evitar de fer algunes coses que no volem. Aquest és el primer pas: saber que no les volem. Una abraçada
Fugir, arribar, córrer, passejar, venir, sortir, entrar, buscar... endefinitiva, viure.
Ningú coneix el sentit de tot això, però... és tan maco!
I si, Carme, et fan sentir bé coses absolutament oposades? Ai, la vida. Si, Jesus, a pesar de tot, ben bonica!
Publicar un comentario