miércoles, 6 de febrero de 2008

EN FRAN I NA NIA



Fran era alt i prim. Bastant nerviós i vital. Exhibia el seu diminut caparrí per on passava, com un petit gos que tot ho olora i tot ho vol descubrir. Era veloç i àgil i estimava tant la vida, que el seu esforç es va veure recompensat. Avui fa 34 anys i 9 mesos que va conéixer a Nia. Ella era com una cova, tendra, calenta, pausada. L'esperava a un racó ombrívol, ansiosa per rebre'l. Des del dia que es trobaren no han tornat a separar-se, convertits en FranNia. Ella a vegades oblida lo màgic de tot plegat. No importa que al seu voltant hi hagi milions d'històries idèntiques, ninguna la va protagonitzar en Fran i na Nia. Seguir junts és un miracle, superar dia a dia, accidents, malalties, assassinats, suïcidis, atacs terroristes, virus letals, penes...I precisament avui algú que té tantes dèries com ella li ha otorgat aquest premi. Li dóna les gràcies sinceres i la/el convida a compartir aquest pensament: "No deman recórrer suaus camins, ni portar sobre les meves espatlles una càrrega suau. El que deman és valor per pujar sola les pitjors muntanyes i transformar cada roca inestable en un esglaó en el que recolzar-me"

4 comentarios:

dèries dijo...

Com m'agrada això del vincle permanent i del camí que fa pujada.
A gojar-ho!

nimue dijo...

Gràcies per les teues paraules. He pensat en tornar... ja t'explique en quan trobe un segonet de pau...

Frannia dijo...

Gràcies a tu, Nimue, per tantes paraules i moments. Esper les teves notícies.
Dèries, gràcies de nou.

Rock'n'roll dijo...

Enhorabona! molt maco el final d'aquest post