Esclatava, el carrer, de colors i paperines. Bramaven, els cantons, cançons de tambor i xiulets. Vessaven, les aceres, passes rítmiques i bots. Enlloc de contemplar la festa i l'enrenou de Carnaval, es va recolzar en un arbre i es va limitar a mirar les sabates que passaven. Jugava a endevinar la disfressa segons el calçat i el pas. Va ser fàcil distingir el paiasso, l'spiderman, la puta i la princesa. Li va costar més endevinar el pirata perquè a voltes compartia estil amb el cavaller; també les bruixes i les monges de genoll cap avall podien confondre's. La majoria, però, no duien els peus desfressats: hawaianes amb esportives, genis meravellosos amb mocasins, dames d'època amb botes de pell de felí...Divagant sobre aquests temes, s'adonà com uns peus diferent es col·locaven davant seu. Hi va sentir certa desolació en aquells peus, sense saber ben bé per què: eren unes sabates de vellut verd. Pensà "serà un follet, una fada, un arbre..." No es pogué resistir a alçar la mirada. Era una figura alta, tota verda, amb un vestit ajustat que enmarcava un panxó cerveser i unes extremitats primes, poc acostumades al moviment. Duia una màscara. Els seus ulls clars la miraren una estona. Ella no deixava de mirar-lo incapaç d'endevinar el personatge. De sobte la figura l'agafà de les mans i l'estirà cap a ell. Feia olor a flor d'ametller i a herbes dolces. La va fer volar entre la gent i l'espitjà dins un pati. Volia cridar, però no podia. "No et moguis, per favor" li digué amb una veu també disfressada i l'estrengué fort mentre els seus llavis alenaven sobre la seva orella. Va tenir la sensació que els pèls d'una barba o un bigot li fregaven el lòbul, però també podrien haver estat les cintes de la màscara verda. S'estaren en aquella posició una bona estona. Ell no la tocà ni li va fer mal, només l'estrenyia fort dins els seus braços. Sense que ho pogués evitar li tapà els ulls amb una mà. Amb l'altra s'enretirà la màscara i la besà amb violència. Estava paralitzada. Li agradava. Un llamp intern passà dels seus llavis fins a la pelvis. Feia molt de temps que no sentia res igual. S'abandonà a les sensacions, i allà, sense pensar, es deixà besar per aquell desconegut impúdic i imprudent. Ell, un cop va detectar el seu abandonament es va enretirar. "No t'equivoquis, reina, no som cap príncep -li digué el desconegut tornant-se a col·locar la careta i deixant que ella tornàs a veure-, som la granota". I amb un àgil bot desaparegué. El to de la seva veu, però, havia estat trist. "M'agraden més les granotes" mormolà baixet. Però ell ja no la va sentir.
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
No hay comentarios:
Publicar un comentario