viernes, 29 de febrero de 2008

D

Fugia de les meves passes, quan el vaig conéixer. Havia plorat. Havia renegat. M'havia prés un termalgin perquè tenia mal de cap. Havia tocat fons. Havia resat. Havia demanat a Déu una salvació. M'havia tancat dins una capsa de solitud forçada. Havia brindat sola amb cava i torró. M'havia fragelat. Havia demanat perdó. I després de tot això, m'havia vestit, m'havia maquillat i havia tornat al món. Començava any nou i ell aparegué de sobte, a mala hora, per aixugar els meus plors, els meus renecs, la meva solitud, la meva fragelació, la meva culpabilitat, el meu mal de cap. Només per un breu espai de temps, però. Us dic que jo no havia begut alcohol, de debó, i el vaig veure il·luminar la nit porxada i en el precís instant que començarem a parlar, ja no vaig veure més gent, ni vaig sentir més música, ni el fred del vespre pogué travessar el meu abric. Només els seus ulls melverdosos omplien l'espai. Filàrem paraules sense mirar prim un parell d'hores. No va haver ni ball ni besades ni gateres ni inconveniències, només una fina xarxa teixida màgicament que viatjà amb mi fins a París per atrapar-nos 20 dies després durant 90 dies que es convertiren en un "per sempre" dins el cor.El dia de l’acomiadament es presentà vestit de verd, un verd elèctric, que no era d’esperança, ni d’herba, ni dels meus ulls, un verd nocturn, de llum de neó, de creu de farmàcia de guàrdia, de pantalla d’ordinador. Em retornà el llibre d’en Piña que no volia que es quedàs i parlàrem civilitzadament, com dues persones que no s’havien estimat, que no s’enyoraven, ni morien per dins. Parlàrem del Papa mort, clar, de l’exposició de Cartier-Bresson, de l’excursió a La Trapa, de la feina, de com havia mort la nostra relació, de les persones que fan mal a les persones que més estimen. Parlàrem de la meva comunitat de veïnats, de la seva mare, d’un príncep i una princesa de conte, de com havia mort la nostra relació, de les persones que fan mal a les persones que més estimen. El dia de l’acomiadament ens abraçàrem perquè jo li ho vaig demanar. El vaig besar al coll i ens diguérem adéu sense saber la quantitat de paraules que encara havíem de vessar, totes les paraules que encara ens diríem sobre la mort de la nostra relació i de les persones que fan mal a les persones que més estimen, sobre les coses que havia aprés d'ell, que no és boig qui estima bojament, que, certament, la tristesa no té fi.

3 comentarios:

vullunfestuc dijo...

i la felicitat dura un instant que ho compensa tot.

xot dijo...

En el moment en que hom es trobi de cara amb aquella veritat irrefutable que cites més avall, es veu clar que no ens queden més que uns quants moments.

Somiant la lluna... dijo...

Mai he entés aquesta estranya mania que tenim les persones de fer mal a qui més estimem; però és així... :)